Indlandsis

]] Un indlandsis (en danés, «gèl interior»), cridat habitualment en castellana conya glaciar, i a voltes calota de gèl o capa de gèl, és una massa de gèl de gran gruixa que cobrix una regió extensa de la superfície continental en les regions polars de la Terra. Es localisen en latitutés extremes en una extensió convencional de més de 50 000 km². En atres temps geològics hi havia un número major i cobrien una superfície més extensa, pero en l'actualitat solament cobrixen l'Antàrtida i Groenlàndia. No deu confondre's este concepte en el de banquisa (la capa de gèl flotant d'extensió variable que es forma en les mars polars), ni en el de plataforma de gèl (barrera de gèl d'orige glaciar que s'estén des de la costa fins a l'interior de l'oceà), ni en el conya polar.

Les conyes glaciars són més extensos que les plataformes de gèl i els glaciars alpins. Les masses de gèl que cobrixen menys de 50 000 km² es denominen conya de gèl. Una capa de gèl normalment alimentarà una série de glaciars al voltant de la seua perifèria.

Vista aérea de la capa de gèl en la costa este de Groenlàndia.

Encara que la superfície és freda, la base d'una capa de gèl és generalment més càlida per la calor geotèrmic. En alguns llocs, es produïx el derretimiento i l'aigua de desgel lubrica la capa de gèl per a que fluïxca més ràpidament. Este procés produïx canals de fluix ràpit en la capa de gèl: estos són corrents de gèl.

Les capes de gèl polar actuals són relativament jóvens en térmens geològics. La capa de gèl antàrtica es va formar primer com una menuda capa de gèl (potser vàries) a principis del Oligoceno, pero va retrocedir i va alvançar moltes voltes fins al Plioceno, quan va aplegar a ocupar casi tota l'Antàrtida. La capa de gèl de Groenlàndia no es va desenrollar en absolut fins a finals del Plioceno, pero aparentment es va desenrollar molt ràpidament en la primera glaciació continental. Açò va tindre l'efecte inusual de permetre que fòssils de plantes que una volta varen créixer en l'actual Groenlàndia es conservaren molt millor que en la capa de gèl antàrtica que es forma llentament.

Descripció i orige

El terme indlandsis es va aplicar inicialment a les zones cobertes per gèls permanents de Groenlàndia, Islàndia i els archipèlecs àrtics. En l'actualitat, la paraula danesa és l'usada pels geógrafos per a referir-se a tot camp de gèl de dimensions continentals i que persistix durant sigles.

Els indlandsis posseïxen una forma cupular en una gran curvatura, independentment del relleu que posseïxca el substrat en que estan assentats. El pes del gèl (en les parts més profundes "gele fòssil") (en l'Antàrtida aplega a tindre 2000 m de gruixa) provoca que la superfície de la litosfera baix el gèl es trobe en una bona part baix el nivell de l'mar. Al cap i a la fi el gèl glaciar és una roca sòlida que contribuïx a l'estructura de la corfa i condiciona la seua equilibri isostático.

Durant els periodos glacials, l'extensió de les capes de gèl s'amplia considerablement: en el Würm o wurmiense, les conyes es varen estendre per Europa i Norteamérica fins a uns 45° graus de latitut.

Durant els periodos tébeus o càlits interglaciales, la reculada de les capes de gèl deixa senyalades chafades en el relleu de les terres emergides. En primer lloc, es produïx per isostasia una llenta elevació del territori que ha estat baix el gèl, i es presenten formacions geofísicas característiques: escuts —extenses planicies i planures degudes a la forta erosió que causa la capa de gèl en alvançar i retrocedir—. Açò s'aprecia especialment en l'hemisferi nort, en a on destaquen el Escut Canadenc i el Escut Bàltic, llac glaciars, tossals morrénicas (especialment drumlins), valls d'orige glaciar, fiorts, firths, rigas, jagantesques vores rodades i —com ocorre en la Patagonia argentina— picachos aïllats (antics nunataks) cridats chihuidos.

Capa de gèl de l'Antàrtida

Artícul principal → Indlandsis de l'Antàrtida.

La capa de gèl antàrtic es va constituir primerament com un camp de gèl a inicis del oligoceno en periodos d'alvanç i reculada fins al plioceno, quan els gèls varen cobrir la macro-unitat geogràfica de l'Antàrtida en ubicar-se esta per la deriva continental en l'àrea polar meridional.

Cobrix un àrea de més de 14 millons de km². Si es considera també al gèl marí (flotant), la mateixa s'amplia a uns 30 millons de km² durant l'hivern. A diferència del gele glaciar, el gèl marí solament té uns pocs metros de gruixa (usualment no més de cinc).

En definitiva, en la seua extensió de 14 millons de km² posseïx 30 millons de km³ de gèl, lo que equival al 90 % del aigua dolça del planeta Terra. Si la capa de gèl antàrtica es derritiera, el nivell dels oceans s'elevaria 61,1 m. No obstant, esta senya no deu ser pres de forma alarmista, ya que no està previst que açò ocórrega en el curt o mijà determini. A pesar d'això, la contribució de l'Antàrtida a l'elevació del nivell de la mar podria ser significativa en cas de derretirse.