Conya polar
Una conya polar és una regió de latitut altes d'un planeta, planeta nano o satèlit natural que està cobert de gèl.
No hi ha requisits sobre el tamany o la composició per a que un cos de gèl es denomine conya polar, ni cap requisit geològic com que estiga sobre terra, sino solament que deu ser un cos de matèria en fase sòlida en la regió polar. Açò fa que el terme "capa de gèl polar" siga un nom poc apropiat, ya que el terme capa de gèl en sí s'aplica de manera més restringida als cossos que es troben sobre la terra i cobrixen menys de 50 000 km²: els cossos més grans es denominen capes de gèl.
La composició del gèl variarà. Per eixemple, les conyes polars de la Terra són principalment gèl d'aigua, mentres que les conyes polars de Mart són una mescla de diòxit de carbono sòlit i gèl d'aigua.
Les conyes polars es formen perque les regions de latitut altes reben menys energia en forma de radiació solar per part del Sol que les regions equatorials, lo que resulta en temperatures superficials més baixes.
Les conyes polars de la Terra han canviat dràsticament en els últims 12 000 anys. Les variacions estacionals de les conyes polars es produïxen per la variada absorció d'energia solar a mida que el planeta o la lluna giren al voltant del Sol. Ademés, en escales de temps geològiques, les conyes polars poden créixer o encollir-se per la variació climàtica.
Terra
[editar | editar còdic]-
Extensió del gèl marí de l'Àrtic en setembre de 1978 - 2002.
-
Extensió del gèl marí de l'Àrtic en febrer de 1978 - 2002.
-
La canica blava, la Terra vista des del Apolo 17 en la capa de gèl del pol sur visible.
Derretimiento de la capa de gèl del Pol Nort
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Disminució del gèl marí àrtic.
El Pol Nort de la Terra està cobert per una capa de gèl flotant (gèl marí) sobre l'Oceà Àrtic. Les porcions del gèl que no es derriten estacionalmente poden tornar-se molt grosses, de fins a 3 a 4 metros de gruixa en àrees extenses, en crestes de fins a 20 metros de gruixa. El gèl d'un any sol tindre aproximadament 1 metro de gruixa. L'àrea coberta per gèl marí oscila entre 9 i 12 millons de km². Ademés, la capa de gèl de Groenlàndia cobrix aproximadament 1,71 millons de km² i conté al voltant de 2,6 millons de km³ de gèl. Quan el gèl es trenca forma icebergs escampats per l'Atlàntic nort.[1]
Segons el Centre Nacional de Senyes sobre Gèl i Neu (NSIDC), "des de 1979, l'extensió del gèl de l'Àrtic en hivern ha disminuït aproximadament un 4,2 per cent per década". Tant 2008 com 2009 varen tindre una extensió mínima de gèl marí en l'Àrtic alguna cosa superior a la de 2007. En atres époques de l'any, l'extensió del gèl encara s'acosta a voltes al promig de 1979-2000, com en abril de 2010, segons les senyes de el NSIDC.[2] No obstant, entre estos mateixos anys, la cobertura de gèl promig general sembla haver disminuït de 8 millons de km² a 5 millons de km².
Pol Sur
[editar | editar còdic]
- Artícul principal → Clima de l'Antàrtida.
La massa terrestre del pol sur de la Terra, l'Antàrtida, està coberta per la capa de gèl antàrtica. Cobrix un àrea d'aproximadament 14,6 millons de km² i conté entre 25 i 30 millons de km³ de gèl. Al voltant del 70 % del aigua dolça de la Terra està continguda en esta capa de gèl.
Les senyes de el NSIDC mostren que la cobertura de gèl marí de l'Antàrtida té una tendència llaugerament positiva durant les últimes tres décades (1979–2009).[3]
Casos històrics
[editar | editar còdic]Durant les últimes décades, les conyes polars de la Terra han guanyat una atenció significativa per l'alarmant disminució dels gèls terrestres i marins. La NASA informa que des de finals de la década de 1970, l'Àrtic ha perdut un promig de 20 800 milles quadrades (53 900 quilómetros quadrats) de gèl marí per any, mentres que l'Antàrtida ha guanyat un promig de 7300 milles quadrades (18 900 km²) de gèl marí a l'any. Al mateix temps, l'Àrtic ha estat perdent al voltant de 50 quilómetros cúbics (gigatoneladas) de gèl terrestre per any, casi en la seua totalitat dels 2.6 millons de gigatoneladas de Groenlàndia. El 19 de setembre de 2014, per primera volta des de 1979, l'extensió del gèl marí antàrtic va superar els 7,72 millons de milles quadrades (20 millons de quilómetros quadrats), segons el Centre Nacional de Senyes de Neu i Gèl. l'extensió del gèl es va mantindre per damunt d'esta extensió de referència durant varis dies. L'extensió màxima promig entre 1981 i 2010 va ser de 7,23 millons de milles quadrades (18,72 millons de quilómetros quadrats). L'extensió màxima d'un sol dia en 2014 es va alcançar el 20 de setembre, segons senyes del NSIDC, quan el gèl marí va cobrir 7.78 millons de milles quadrades (20,14 millons de quilómetros quadrats). El màxim promig de cinc dies de 2014 es va alcançar el 22 de setembre, quan el gèl marí va cobrir 7.76 millons de milles quadrades (20.11 millons de quilómetros quadrats), segons NSIDC.[4] Este aument podria deure's a la reducció de la salinitat del Oceà Antàrtic com a conseqüència del derretimiento previ de la capa de gèl, en aumentar el punt de congelació del aigua de mar.
La taxa actual de decliu de les conyes polars ha provocat moltes investigacions i descobriments sobre la dinàmica dels glaciars i la seua influència en el clima mundial. A principis de la década de 1950, científics i ingeniers de l'eixèrcit dels EE. UU. varen començar a perforar les conyes polars per a obtindre informació geològica. Estos estudis varen donar com a resultat
"...casi quaranta anys d'experiència en investigació i guanys en perforació de núcleus de gèl polar profunt ... i varen establir la tecnologia de perforació fonamental per a recuperar núcleus de gèl profunts per a archius climatològics".[5]
Les conyes polars s'han utilisat per a rastrejar els patrons climàtics actuals, pero també els patrons durant els últims mils d'anys a partir dels rastres de CO2 i CH4 troben atrapats en el gèl. En l'última década, les conyes polars han mostrat el seu decliu més ràpit en tamany sense signes verdaders de recuperació.[6] S'ha expressat que
"...la taxa de calfament en l'Àrtic durant els últims 20 anys és huit voltes la taxa de calfament dels últims 100 anys".[7]
En setembre de 2012, el gèl marí va alcançar el seu tamany més menut. S'ha afirmat que el gèl marí està "700.000 quilómetros quadrats per baix del mínim anterior de 4,17 millons de quilómetros quadrats establit en 2007".[8] En agost de 2013, l'extensió del gèl marí de l'Àrtic promediaba 6,09 millons de km², lo que representa 1,13 millons de km² per baix del promig de 1981-2010 per a eixe més.[9]
Mart
[editar | editar còdic]
- Artícul principal → Planum Australe.
Ademés de la Terra, el planeta Mart també té conyes polars. Consistixen principalment en gèl d'aigua en un menut percentage de pols.[10] El diòxit de carbono congelat constituïx una menuda porció permanent del Planum Australe o els depòsits estratificados del pol sur. En abdós hemisferis, una gelada estacional de diòxit de carbono es deposita en l'hivern i es sublima durant la primavera.
Les senyes recopilades en 2001 de les missions de la NASA a Mart mostren que la capa de gèl residual del sur se somet a una sublimació cada any. L'explicació més acceptada és que les fluctuacions en l'òrbita del planeta estan provocant els canvis.[11]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «NSIDC Arctic Siga Isse News Fall 2007». nsidc.org. Archivat des d'el original, el 19 d'abril de 2014. Consultat el 2008-03-27.
- ↑ «Arctic Siga Isse News & Analysis». National Snow and Isse Data Center. Consultat el 9 May 2010.
- ↑ «State of the Cryosphere / Arctic and Antarctic Standardized Anomalies and Trends Jan 1979 – Jul 2009». National Snow and Isse Data Center. Archivat des d'el original, el 26 de decembre de 2012. Consultat el 2010-04-24.
- ↑ «Antarctic Siga Isse Reaches New Record Maximum». NASA Goddard Space Flight Center. Consultat el 10 May 2017.
- ↑ 52(2)
- 101–117.
- ↑ «Polar isse is melting more faster than predicted». The Watchers. Consultat el 18 May 2015.
- ↑ Thompson. «Recent Warming of Arctic May Affect Worldwide Climate». NASA. Archivat des d'el original, el 26 d'abril de 2021. Consultat el 2012-10-02.
- ↑ «[1]». Consultat el 2012-10-03.
- ↑ National Snow and Isse Data Center A real hole near the pole, 4 September 2012
- ↑ (2009).Geophysical Research Letters.36(3)
- n/a.doi:10.1029/2008GL036326.Consultat el 14 d'abril de 2021.
- ↑ Ravilious. «Mars Melt Hints at Solar, Not Human, Cause for Warming, Scientist Says». National Geographic News. National Geographic Society. Consultat el 2008-10-28.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Casquete polar» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.