Anar al contingut

Clitia

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Clytie, by Evelyn Pickering de Morgan.jpg
Clitia
Archiu:Amiens, musée de Picardie, Clytie par Joseph-Stanislas Lescorné (1848) 02.jpg
Clitia (1848), Museu de Picardía, en Amiens. Obra de Joseph-Stanislas Lescorné.

En la mitologia grega, Clitia o Clitie (en grec: Κλũτίη; en llatí: Clytĭi o Clytĭa) era una de les nimfes que apareix especialment en fonts tardanes, associada en la flor del sol (girasol) o el heliotropo.

Hesíodo la descriu com una de les oceánides més antigues;[1] Higino també està d'acort, afegint que de l'unió entre Eetes i Clitia va nàixer la célebre Medea.[2] Lactancio diu que l'amor i desamor entre Clitia i Heli era mencionat en les obres de Hesíodo.[3]

Ovidio nos oferix la versió més coneguda de l'història de Clitia, enamorada de Heli i víctima desgraciada de la còlera d'Afrodita. Es diu que Clitia, que sentia una passió desmesurada pel seu amant, espiava diàriament al sol des de que eixia del seu palau, de matí, fins que aplegava al oest per la vesprada. Un dia Heli, embriagado per un sentiment amorós propiciat per Afrodita, es encaprichó de Leucótoe i va abandonar a Clitia. Esta, despechada, li'l va contar a Órcamo, pare de Leucótoe, quí, en enterar-se, va enterrar vixca a la seua filla. En saber-ho, Heli va despreciar a Clitia, que va consumir tota la seua vida veent-ho passar fins que els deus la varen convertir en flor. El propi autor no deixa clar si es referix al girasol o el heliotropo. Siga com anara, Afrodita es venjava aixina de Heli, per haver denunciat davant el seu marit Hefesto l'aventura amorosa que mantenia en Llaures.[4]

Note's que en les fonts romanes no s'especifica quí eren els pares de Clitia. L'oceánide Clitia i l'amant de Heli pogueren ser el mateix personage, pero no és completament segur.[5] Un dels paradoxógrafos grecs nos diu que abdós, Leucótoe i Clitia, eren germanes i filles del propi Órcamo.[6]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. HESÍODO: Teogonía 351
  2. HIGINO: Faules (prefacio 6 i 37)
  3. LACTANCIO PLÁCIDO: Narrationes IV, 5
  4. OVIDIO: Les metamorfosis IV, 204 ss
  5. RUIZ DE ELVIRA, Antonio: Mitologia clàssica. Gredos, Madrit, 1982, pág. 450. ISBN 84-249-0204-1.
  6. Paradoxógrafo anònim (Robin Hard, The Routledge Handbook of Greek Mythology, p. 222)


Referències

[editar | editar còdic]