Crocodylus intermedius

cocodril del Orinoco (Crocodylus intermedius)

El cocodril del Orinoco, caimà del Orinoco o caimà llanero (Crocodylus intermedius), és una espècie de cocodril de la família Crocodylidae, endèmica de la conca del Orinoco, se li considera el major depredador d'Amèrica Llatina i una de les majors espècies de cocodril, alcançant segons registres històrics llongituts de fins a sèt metros, pero les medicions científiques modernes sugerixen un màxim real de cinc metros i mig aproximadament, les poblacions més importants es localisen en els rius Cojedes i Capanaparo, es caracterisa per tindre un morro més prim que atres espècies de cocodrils, a excepció del gavial, el seu tronc robust i aplanado és més ample en la part central que en els extrems, la seua superfície dorsal està coberta en plaques òssees mentres que els costats i la pancha no tenen osteodermo.

El cocodril del Orinoco és una espècie oportunista que consumix una àmplia varietat d'assuts, des de granotes i serps fins a aus i mamífers, encara que té preferència per una dieta piscívora, es tracta d'un superdepredador, puix els adults no tenen depredadors naturals, llevat l'home, els ous d'este cocodril tenen com a principal depredador al fardacho overo, i les críes recent naixcudes a sovint són presa de moltes espècies d'aus i peixos carnívors.

Entre 1930 i 1960 l'explotació comercial diezmó les poblacions de cocodril del Orinoco en gran part de la seua àrea de distribució, a partir de la década de 1970, s'han estat reproduint en captivitat en Colòmbia i Veneçola en l'objectiu de reintroducirlos en el seu hàbitat natural, des de 1996, la Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalea (UICN) considera que és una espècie en perill crític d'extinció (CR) despuix d'haver-ho classificat en 1982 com espècie en perill (EN).

El cocodril del Orinoco és una de les majors espècies de cocodril, en una llongitut màxima de sèt metros, no obstant estos tamanys corresponen a eixemplars jagants, en els últims cinquanta anys no s'ha medit cap eixemplar mascle de més de 5 metros, en el cas de les femelles, la major llongitut registrada ha segut de 3,63 m, mentres que les críes al moment del seu naiximent ronden els 28 cm de llongitut.

La seua espècie més emparentada des d'un punt de vista genètic és el cocodril americà (Crocodylus acutus), es diferencien que el C. intermedius no presenta l'elevació preorbital típica del C. acutus, puix té el morro més accentuat i estret, ademés la sínfisis mandibular s'estén fins a la sexta dent en el C. intermedius, mentres que en el C. acutus solament aplega fins al quarto o el quint, també presenten diferències en el escamado.

La seua reproducció està associada a les estacions, les femelles posen un promig de 42 ous, normalment en els bancs d'arena que queden exposts a lo llarc dels rius en l'arribada de l'estació seca, el periodo d'incubació dura casi tres mesos i el naiximent està sincronisat en l'arribada de les precipitacions, en llibertat un mascle pot reproduir-se en vàries femelles durant la mateixa temporada reproductiva i d'igual manera una femella pot copular en fins a tres machos que són responsables de la seua descendència situació coneguda com a paternitat múltiple.

Descripció

Tamany i pes

El cocodril del Orinoco és el depredador més gran d'Amèrica Llatina i un dels reptils vius més grans del planeta, ya que pot alcançar excepcionalment els 7 m de llongitut. El tamany mig dels machos oscila entre els 4,1 i 4,5 m de llongitut i els 369 a 428 kg de pes;  les femelles són llaugerament més menudes, en una llongitut de 3,06 m a 3,9 m i un pes que varia entre els 195 i els 211 kg.  En l'any 1800, Aimé Bonpland va medir un eixemplar de 6,78 metros, i segons Donoso (1966), en els escrits del viage de Jacinto de Carvajal a lo llarc del riu Apure en 1618, es menciona un cocodril en un tamany de 6,96 m (25 peus espanyols), encara que esta última senya no es considera fiable.

Segons un estudi realisat entre 2003 i 2006 per l'estació biològica La Fredor, el tamany mig de les críes recent naixcudes és de 28,6 cm de llarc, oscilant entre 25 i 33,2 cm, i 66,9 g de pes, variant entre els 48 i 87,5 g, estos resultats obtinguts en captivitat corroboren els observats per atres autors com Colvée en 1999 per a espècimen de Port Miranda.

Les senyes sobre el creiximent varien segons els autors, Medem (1981), registra un creiximent mig diari de 0,6 ± 0,24 mm i 4,04 g, mentres que Ramírez i Perilla (1991), estimen este en 1,24 mm i 27,7 g, per la seua banda Ram et al. (1992), menciona que el creiximent mig en captivitat és de 39 mm diaris per als machos i 33 mm per a les femelles, i Blohm (1973) indica que poden créixer fins a 0,89 mm/dia. La variació en els resultats dels diferents autors es deu a les diferències en la temperatura de l'aigua, l'aire i l'alimentació en els diferents centres d'crío a on es varen portar a terme els estudis, com a resultat de la seua investigació, Aldeima T. i Pérez T. conclouen que, en condicions òptimes d'crío, els cocodrils del Orinoco tenen un creiximent diari que varia de 17,6 a 34,3 mm i de 17,7 a 132,9 g durant els primers onze mesos de vida.

El Cocodril del Orinoco és un dels vertebrats en majors variacions ontogénicas, entre una críes recent naixcuda de 28 cm i un adult gran de 6 m, el tamany es multiplica per més de 20, no obstant, a diferència d'atres espècies de cocodrils el seu morfologia, a excepció de les plaques de la cresta cabal no canvia substancialment en l'edat.

Color de pell

El cocodril del Orinoco presenta tres patrons de coloració ben diferenciats, tots ells en la zona ventral blanca.  El «Groc», en esquena i laterals clars, el «Mariposo», en taques negres i l'esquena verda grisácea, frut de la presència d'algues verdes en les seues escamas,  i el «Negre», una forma melánica caracterisada per l'esquena i costats grises obscurs o negruzcos. En Colòmbia estan presents els tres patrons, mentres que en Veneçola, solament es troben el groc i el negre; els eixemplars de color negre solen ser més grans, agressius i ataquen als seus assuts generalment baix l'aigua.

Els eixemplars jóvens tenen els costats i la part posterior del cos de color gris clar sense rastre de vert, en taques marrons, grises obscures i inclús negres, dispostes de forma irregular i no compactar des del coll fins a la punta de la coa. La seua pancha és de color blanc des de la punta del morro fins a l'orifici anal, mentres que la part ventral de la coa, també de color blanc, encara està coberta en taques obscures de tamany variable.

Cap

El cap és oblonga, sent més del doble de llarga que d'ampla, la part superior està coberta per una placa òssea, el morro és convexo, allargat i més prim que el d'atres cocodrils a excepció dels gaviales, el seu extrem és pla, redonejat i té una chicoteta elevació. La sínfisis mandibular al nivell de la sexta dent i la contracció de l'os maxilar que coincidix en el 4º dent són característiques de la família Crocodylidae,  la mandíbula superior es compon de 18 dents en cada costat mentres que l'inferior de 16. Les fosses nassals redonejades es troben en un terraplé membranoso a uns 2,50 cm de la punta del morro, els protuberantes ulls estan llaugerament incrustats en el cràneu i disposts longitudinalmente, les parpalles són asproses i escamosos, el iris és de color vert intens, mentres que la pupila és vertical i negra.

Cos

El tronc robust i aplanado, és més ample en la part central que en les extremitats; la coa té una forma prismàtica, ampla i musculosa en la part anterior, s'estretix i comprimix lateralment de manera progressiva cap a la punta; les extremitats posteriors són robustes, en quatre dits conectats per una membrana interdigital ben desenrollada, mentres que les extremitats anteriors són menys robustes i duen cinc dits sense membrana; la pell de les cames, coll i costats està coberta en chicotetes plaques dérmicas que poden ser redonejades, ovalades, quadrangulars o romboidals. 

L'esquena està recoberta per unes plaques òssees denominades osteodermo; si s'observa transversalmente, està compost generalment per quatre plaques redonejades situades en la continuïtat del cràneu i dispostes en una fila seguides de dos files cervicals, la primera composta per quatre o cinc plaques trapezoidals i la segona per dos més redonejades; les plaques dorsals, estan dispostes en setze o dèsset rencs, la primera i última compostes per quatre o cinc plaques i les centrals per sèt o huit. 

Els flancs i la pancha carixen de osteodermo, les plaques ventrales són pegats de pell de forma prou rectangular dispostes en rencs travessers, entre vinticinc i vintihuit; presenten òrguens sensorials integumentarios, que demostren que poden detectar canvis en la pressió osmótica de l'aigua. Les escamas del cocodril del Orinoco són més dures que les d'atres espècies de cocodrils i estan compostes per una espècie de calcio semblat al dels ossos.

Distribució i hàbitat

És una espècie endèmica de la conca del riu Orinoco entre Colòmbia i Veneçola, encara que s'han vist alguns eixemplars en les illes de Trinitat i Granada provablement transportats per la corrent despuix de les inundacions. El seu àrea de distribució cobrix uns 600 000 km².

Habiten principalment en rius de gran caixer i d'aigües térboles. La seua distribució actual està molt fragmentada, per #lo que és poc provable que les poblacions persistents conformen una metapoblación. En cada una de les localitats a on es troben les poblacions actuals, l'espècie enfronta amenaces de diversa índole (cacera, morts incidentales en rets de peixca, contaminació dels rius i colecta d'ous i neonato). Fins al moment no s'ha conseguit establir de forma definitiva la raó per la qual la seua distribució mai es va estendre a través del riu Casiquiare, cap a la conca de l'Amazones; anteriorment la seua distribució en Veneçola era àmplia en les terres baixes de la conca del Orinoco, fonamentalment a lo llarc de les planures i sabanes inundables, ademés s'estenia a les àrees selváticas del sur del país i hàbitats adequats cap al piedemonte andino. En l'actualitat es troba restringit a menys de 15 subpoblaciones disperses en la seua àrea de distribució original, pero d'igual manera existixen atres torrents com el sistema del riu Cojedes, Caño Macanillal, riu Capanaparo, riu Apure i riu Manapire en Guárico, a on també es pot trobar esta espècie. Actualment les poblacions existents en Veneçola ocupen solament el 5 % de la seua àrea de distribució original.

Informes antics proporcionen informació precisa sobre l'hàbitat històric d'esta espècie, ubicant-la a nivell dels grans rius de la regió dels Plans, entre Colòmbia i Veneçola. Aixina, segons Codazzi (1841), habita en rius i #llac a menys de 585 m s. n. m., particularment en els Plans d'Apure. Humboldt (1800), Páez (1868) i Calzadilla (1940), varen observar la presència d'este reptil en els rius Orinoco, Apure, Portuguesa i Arauca. Seijas i Chávez (2000) i Llobet i Seijas (2002), informen que les majors poblacions de cocodrils del Orinoco supervivents a la caça intensiva per a fins comercials estan en el nivell dels rius Cojedes i Capanaparo.

El C. intermedius és una espècie que habita en aigua dolça, encara que albiraments en l'illa de Trinitat sugerixen que pot tolerar les aigües salobres, com les del delta del Orinoco, el cocodril del Orinoco adult realisa dos migracions anuals, una durant la estació seca, a on es troba majorment en les conques dels principals rius i estanys profundes, mentres que durant la temporada de pluges, els adults es desplacen grans distàncies a través de la sabana, no obstant alguns individus tenen àrees de dispersió anuals de menys de 1 km, durant este periodo, el cocodril preferix #llac conectats a rius o meandres que la seua corrent és menor. Els cocodrils adults no toleren la companyia d'eixemplars jovenils de la seua pròpia espècie, ni de qualsevol atra espècie de cocodrils o caimans (com el caimà de anteojos), encara que es varen trobar excepcions durant l'estació seca, la seua relació en les demés espècies de cocodrils o caimans, ve determinada pel tamany dels eixemplars, dominant l'individu de major tamany en independència de l'espècie.

Les críes són protegides per la seua mare durant els primers 2 a 3 mesos de vida, estes es resguarden en el riu, entre la vegetació aquàtica prop del seu niu, els jovenils preferixen l'aigua estancada, coberta en vegetació aquàtica abundant, tals com a estanys, estanys i pantans, puix este entorn els permet protegir-se dels depredadors. Medem i Humboldt (1800) varen informar que els jóvens cocodrils preferixen estanys i rius estrets menys profunts. Per la seua banda, Gorzula et al. (1988), analisant les característiques hidrològiques de quinze localitats a on habita el reptil, troba que es distribuïx principalment en els grans rius dels Plans a baixa altitut, i que la força de la corrent no sembla ser un paràmetro influent en la determinació de la seua distribució. A diferència dels adults, els jóvens solen permanéixer en la mateixa zona durant tot l'any, movent-se a penes un centenar de metros, no obstant, les grans inundacions aumenten la seua velocitat de dispersió.

Biologia i comportament

Reproducció i conte dels pares

Des de principis d'octubre fins a mediats de decembre els machos adults comencen a emetre regularment sons guturales, estos sons estimulen la resposta dels atres machos i són la mostra d'un comportament de corteig i de territorialitat, durant este periodo s'observen en major medida els actes de copulació.

El apareamiento es porta a terme al voltant de dos mesos abans de la posada d'ous, després de que el mascle conseguix atraure a la femella per mig de l'estimulació a través de senyals visuals, acústiques i tàctils, abdós cocodrils completen el seu corteig fregant mandíbules, coll i flancs, giren en círculs i emeten siseos i burbujeos, també el mascle s'acosta a la femella i emet vibracions dorsals subaudibles. La copulació té lloc en l'aigua i el mascle sol afonar a la femella i colocar-se en posició lateral, envolent-la en la seua coa, permetent que les cloaques s'alineen, llavors, permaneixen en esta posició durant 3,30 minuts aproximadament, mentres que abdós se sumergixen i ixen a la superfície alternativament. En comparació, el apareament dura entre cinc i quinze minuts per a C. palustris, entre cinc i dèu minuts per a C. moreletii, i entre dèu i cent vint segons per a C. niloticus.

El cocodril del Orinoco posa els seus ous en forats, uns dies abans de la posada la femella busca el lloc adequat per a cavar un niu i posar els seus ous allí, este comportament es pot observar des de la primera semana de giner, la femella excava el niu en les seues pates atrasseres, per lo tant, les femelles més grans que tenen extremitats més llargues tendixen a fer nius més profunts. Els nius tenen forma elíptica o casi circular, en un promig d'uns 30 cm per a l'eix menor i aproximadament 35 cm per a l'eix principal, la profunditat mija d'un niu és d'al voltant de 42,5 cm.

Durant la posada les #contracció pèlviques que provoquen l'eixida dels ous es produïxen de manera irregular, en un interval de temps d'entre 20 a 90 segons, el temps de posada total varia de 50 a 73 minuts, posteriorment la femella enterra el seu niu usant les seues pates atrasseres. Segons Andrés I. Seijas et al., els espècimen salvages posen un promig d'entre 38 a 44 ous, la cantitat màxima que s'ha observat és de 66 ous, els nius excavats en les riveras a lo llarc dels rius o en els bancs d'arena que emergixen al començ de la estació seca anual, és dir, entre giner i febrer.  Els ous del cocodril del Orinoco són plans i elíptics, de 691 ous medits i pesats entre 2003 i 2006 per l'estació biològica veneçolana La Fredor, les medides promig de llongitut, ample i pes varen ser respectivament de 7,61 cm, 4,73 cm i 111,07 g, la llongitut varia entre 6,60 i 8,55 cm, l'ample entre 4,00 i 7,90 cm i el pes entre 85 i 133 g., els ous recent posats són translúcidos i estan coberts en una substància mucosa, unes poques hores despuix de la posada una banda blanca opaca comença a aparéixer i cobrix tota la superfície de l'ou despuix d'un periodo que va de 53 a 58 dies, l'increment d'esta banda és continu en els 10 primers dies i transcorregut eixe temps la seua evolució és molt variable.

Les críes ixen del cascarón coincidint en l'época de pluges, durant la pujada del nivell dels rius, despuix d'un periodo d'entre 70 i 90 dies. Després d'este periodo d'incubació les críes comencen a emetre sons de contacte, que animen a la seua mare a obrir el niu apartant l'arena per a traure'ls, posteriorment la femella els pren suaument en la seua boca, colocant-los al nivell de la regió gular per a despuix transportar-los a la zona d'aigua més propenca en vegetació aquàtica (Eichhornia sp.) fins a 100 m del niu. De la mateixa manera que en atres cocodrils el sexe de les críes està determinat per la temperatura d'incubació dels ous, seran femelles si els ous són incubados a menys de 30° en el niu i machos si la temperatura és major.

En la naturalea, quan una femella detecta la presència d'un intrús prop del seu niu, pot adoptar diferents postures; l'immersió en aigua en solament la part superior del cap visible, l'immersió en aigua en la zona dorsal i cap fòra, o l'immersió total, inusualment, la femella pot emergir violentament de l'aigua, en el seu cos inflado mentres alvança agitada, emetent gruñidos, encara que esta actitut agressiva es tracta solament d'intimidació pot atacar si és necessari. Les femelles en captiveri són més agressives, ixen bruscament fora de l'aigua emetent siseos, gruñidos o chasqueando les seues mandíbules i permaneixen en el niu fins que l'intrús es retire. Despuix de l'eclosió dels ous, la femella permaneix prop de les seues críes i les defén agresivamente, per a això infla el seu cos, chiula, gruñe i chasquea les seues mandíbules, els cocodrils menuts deixen a les seues mares quan tenen de 2 a 3 mesos d'edat. En 2006, Antelo va observar per primera volta en la naturalea a un mascle donant aliment a una femella que vigilava el niu, un comportament que mai s'ha descrit fins ara en cap atra espècie de cocodril.

La femella alcança la madurea sexual quan té uns 250 cm de llarc, este resultat s'obté a partir d'un estudi sobre la profunditat dels nius, de fet, a partir de 30 cm de profunditat, la variació de temperatura és de sol 1,3 °C, #lo que asseguraria el bon desenroll dels ous. No obstant, esta profunditat solament podria ser alcançada per les femelles en un tamany d'a lo manco 247 cm, segons les estimacions de Thorbjarnarson (1987), a partir de espècimen en captiveri, la madurea sexual en les femelles s'alcança quan tenen entre 240 i 260 cm de llongitut, a una edat d'entre 7 i 10 anys, els machos per una atra part, són sexualment madurs quan tenen una llongitut d'a lo manco 300 cm entre els 9 i 12 anys d'edat.

Depredadors

Els cocodrils del Orinoco adults no tenen depredadors naturals. Willington Martínez, especialiste en reptils, menciona que el cocodril del Orinoco està en el cim de la cadena alimentícia i és el major depredador en l'ecosistema del riu Orinoco i els seus afluents; no obstant, els ous i els eixemplars jovenils formen part de la dieta de vàries espècies d'animals. El principal depredador d'ous de cocodril del Orinoco és el fardacho overo (Tupinambis teguixin), puix este és responsable d'a lo manco el 75 % dels ous destruïts. Algunes observacions sugerixen que estos fardachos tendixen a consumir-los durant les primeres semanes d'incubació, provablement atrets per l'olor dels decorreguts que els impregnen després de la posada.

L'orso formiguer jagant (Myrmecophaga tridactyla) consumix els ous entre la mitat i el final del periodo d'incubació, possiblement atrets per les formigues que van en busca dels que estan podridos. Entre el 9 i el 20  % dels ous són destruïts per l'orso formiguer que excava els nius i els trenca en les seues garres per a menjar el seu ull.

El carancho norteny (Caracara cheriway) de tant en tant pot menjar ous quan són desenterrados per atres depredadors. Per últim, els ous poden ser destruïts accidentalment per atres cocodrils o tortugues terecay (Podocnemis unifilis) que anidan en els mateixos llocs.

Durant el seu primer any els cocodrils del Orinoco són assut fàcil de diferents espècies, de fet, despuix de l'eclosió durant el viage des del niu fins a l'aigua i a pesar de l'atenció de la seua mare, poden ser capturats per les aus rapaces com el caracara, el chimachimá (Milvago chimachima) o el hocó colorat (Tigrisoma lineatum). En l'aigua, s'enfronten a molts peixos carnívors i diverses espècies de pirañas com: (Pygocentrus cariba, Serrasalmus altuvei, Serrasalmus elongatus, Serrasalmus irritans, Serrasalmus medinai, Serrasalmus rhombeus)(Hoplias malabaricus, Hydrolycus armatus, Ageneiosus inermis, Brachyplatystoma vaillantii, Leiarius longibarbis, Phractocephalus hemioliopterus, Pseudoplatystoma orinocoense, Pseudoplatystoma metaense). La llúdria jaganta també és un predador potencial per a les crío, encara que açò no es va poder observar directament; d'igual modo una anaconda verda adulta (que pot devorar a un caimà de anteojos de fins a 2 m), el puma i el jaguar demostren ser depredadors potencials per a un cocodril del Orinoco jovenil.

• Eixemples de depredadors del cocodril del Orinoco
• 
  Fardacho overo
• 
  Gose formiguer jagant
• 
  Carancho norteny
• 
  Piraña
• 
  Anaconda vert
• 
  Jaguar

Alimentació

El cocodril del Orinoco és carnívor, es considera una espècie oportunista perque s'alimenta d'una gran varietat d'assuts, encara que té preferència per un règim piscívoro, la seua dieta varia en funció del tamany, per lo tant, les críes recent naixcudes s'alimenten d'insectes i atres invertebrats menuts, a mida que van creixent incorporen a la seua dieta peixos, granotes, serps, aus i mamífers. Durant la seua investigació en el riu Cojedes en Veneçola Seijas (1998), va trobar que els cocodrils jóvens de menys de 80 cm de llongitut inclouen en la seua dieta peixos de la família Doradidae, escarabats de les famílies Carabidae i Scarabaeidae, d'igual modo escarabats aquàtics de vàries famílies Belostomatidae, Hydrophilidae i Dytiscidae, també atres insectes com saltamontes i palometes, ademés de carrancs (Poppiana dentata), camarones (Macrobrachium sp.), caragols (Thiara sp.), rosegadors de la família Cricetidae, granotes de la família Leptodactylidae entre uns atres.

Els adults són capaços de capturar peixos de més de 30 cm, anacondas de fins a 2 m, mamífers de per lo manco 30 kg i a voltes inclouen en la seua dieta carronya. En un anàlisis del contingut estomacal d'onze espècimen en 1958, el herpetólogo Fred Medem va descobrir que havien consumit peixos de varis tamanys entre els quals es trobaven espècies com Pimelodus clarias, Pimelodella chagresi i Sorubim llima, també es varen trobar restants de rosegadors grans com capibaras (Hydrochoerus hydrochaeris), rosegadors mijans, agutíes (Dasyprocta), i plomes pertanyents a cormoranes (Phalacrocorax brasilianus);  els cocodrils també varen ingerir vàries plantes i una cantitat significativa de pedres. Tortugues dels gèneros Podocnemis i Phrynops també poden ser part del seu règim alimentici. Espècies com Podocnemis unifilis, Phrynops geoffroanus i Podocnemis vogli es troben entre la seua alimentació; també poden caçar aus com: Anhinga anhinga, Ardea alba, Egretta caerulea, Bubulcus ibis, Butorides striata, Phalacrocorax brasilianus, Syrigma sibilatrix, Pilherodius pileatus, Nyctanassa violacea, Tigrisoma fasciatum, Tigrisoma lineatum, Botaurus pinnatus, Dendrocygna bicolor, Dendrocygna autumnalis, Dendrocygna viduata.

Donoso (1966), senyala que a voltes el cocodril del Orinoco pot depredar caimans de anteojos, Antelo (2008), també descriu un cas de canibalisme, per últim, també pot caçar animals domèstics tals com porcs, gossos i vedells que s'acosten a la vora dels rius durant l'estació seca per a beure aigua o banyar-se.

• Eixemples d'assuts del cocodril del Orinoco
• 
  Agutí
• 
  Capibara
• 
  Cormorán
• 
  Curutié colorat
• 
  Pecarí
• 
  Bagre espátula

El cocodril del Orinoco tendix a consumir una major cantitat d'aliments durant la temporada de pluges, en l'estació seca la qual coincidix en el periodo de corteig i el conte de les seues críes la seua gana disminuïx, els peixos de mijà tamany, fins a 35 cm de llongitut moren per la simple pressió de les mandíbules del cocodril del Orinoco, durant l'ingestió del seu aliment generalment, el cocodril es troba en l'aigua mentres té al peix entre les mandíbules en posició perpendicular a les mateixes, acte seguit el cocodril obri i tanca les seues mandíbules repetidament fins que conseguix colocar-ho en la regió gular, llavors, trau el seu cap completament fora aigua en el peix entre les dents en un àngul de fins a 30° sobre l'horisontal i engol al seu assut.

Tècniques de caça

Segons Medem, el cocodril del Orinoco pot localisar als seus assuts a 300 m de distància, per a capturar a les seues preses pot utilisar vàries tècniques de cacera, una d'elles és denominada «caça activa», la qual realisa estant constantment en moviment ya siga parcial o totalment sumergit, durant la primera fase adopta una posició de «O» invertida en la que solament el tronc de l'animal està fòra de l'aigua, acte seguit el cocodril comença a oscilar d'avant cap a arrere i d'esquerra a dreta, per açò també es mou el seu cap, per últim, estén bruscament el seu cos en un intent d'atrapar al seu assut, la caça activa és observada principalment en aigües poc profundes, esta tècnica tarda entre 10 a 150 segons des de la primera fase fins a la final.

Al final de l'estació seca, en aigües poc profundes en una alta concentració de peixos, el cocodril del Orinoco aplica método de caça cridat «corral corporal semicircular», durant este només l'esquena i la part superior del cap del cocodril emergixen de l'aigua, l'animal es coloca perpendicular a la vora a on recolza la seua mandíbula, esta última servix com un eix de rotació per al cocodril el qual comença a curvar-se a un costat mentres mou la seua coa lateralment fins a fer un semicírcul en el seu cos, aixina, al final d'esta fase el cocodril es troba totalment curvat, en el seu cap i coa tocant el fondo, conseguint aixina tancar alguns peixos en este espai, després gira llentament el cap en la boca oberta cap a l'interior del semicírcul en la finalitat d'atrapar alguns peixos. Quan caça mamífers de tamany mig, com un capibara, un venado de coa blanca o un pecarí, utilisa una tècnica per a espentar-los cap a la seua boca realisant un brusc colp lateral en la seua coa.

També és capaç d'atrapar als seus assuts en l'aire, per eixemple, els peixos del gènero Pseudoplatystoma en tractar de fugir del perill, també insectes voladores com parots o pardals cantores com el curutié colorat, ademés és capaç de regurgitar una substància oleaginosa que utilisa per a atraure peixos menuts. Durant l'estació seca, el cocodril del Orinoco també pot acodir a alimentar-se als llocs més estrets del caixer, a on els bancs de peixos passen més apretats, en eixes ocasions permaneix immòvil en la boca oberta esperant a que els assuts passen entre les seues mandíbules per a atrapar-les en una ràpida mossegada, esta tècnica té una efectivitat propenca al 100 %.  El cocodril del Orinoco també practicá la caça submarina, no obstant, Antelo va ser incapaç d'observar la tècnica concreta utilisada per l'animal, solament podent vore quan emergia de l'aigua en un assut entre les seues mordaces.

• 
  Fases de la tècnica de «Caça Activa».
• 
  Tècnica del «Corral Corporal Semicircular».

Termorregulación

Els cocodrils són ectotérmicos, per #lo que depenen de fonts externes per a regular la seua temperatura corporal, la calor del sol és el principal mig de calfament per als cocodrils, mentres que l'immersió de l'animal en l'aigua pot o be permetre-li elevar la seua temperatura per conducció, o gelar-se quan es calfa massa, és a través del seu comportament que els cocodrils regulen la seua temperatura de manera més efectiva.

Va ser necessari un estudi de Rafael Antelo en 2008 per a obtindre informació més precisa sobre la termorregulación del cocodril del Orinoco, durant l'estació seca el cocodril del Orinoco experimenta dos picos d'activitat durant el dia; el primer entre les 9 a. m. i 12 p. m. i el segon entre 3 p. m. i les 6 p. m., generalment comencen a eixir de l'aigua a les 9 a. m. quan la temperatura de l'aire és superior o igual a la de l'aigua, per lo que s'observa un major número de cocodrils calfant-se en el sol entre les 11 a. m. i 12 p. m., al migdia tendixen a entrar en l'aigua per a evitar les altes temperatures de l'aire, després emergixen generalment entre les 3 p. m. i 5 p. m., per a tornar a l'aigua despuix de les 5 p. m. quan la temperatura de l'aire és menor a la de l'aigua. Durant la temporada de pluges, quan les temperatures són més baixes especialment durant el migdia, els dos picos d'activitat observats durant els periodos secs tendixen a desaparéixer, per les temperatures de l'aire més suaus poden mantindre's fora de l'aigua per més temps. El cocodril del Orinoco pren el sol més en l'estació seca que durant l'época de pluges, Antelo explica açò pel fet de que la amplitut tèrmica és major en el periodo sec, #lo que resulta en menors temperatures de l'aigua en el matí, llavors el reptil es veu obligat a descansar més temps el sol per a aumentar la seua temperatura corporal.

Durant l'estació seca quan el nivell de l'aigua baixa, els cocodrils solen resguardar-se en cavitats naturals, generalment causades per la erosió de barrancs a lo llarc de les vores del rius, en la finalitat de passar les hores més caloroses del dia per a després retirar-se en anochecer, l'entrada d'estes cavitats es troba inicialment baix la superfície de l'aigua, pero en la caiguda del nivell dels rius es fa visible, quan l'entrada es torna massa alta sobre el nivell de l'aigua el cocodril pot vore's forçat a cavar una nova davall, quan no hi ha barrancs pot cavar un clot en el sol baix de les raïls dels arbres en la vora.

Comunicació

Per al cocodril del Orinoco els sons representen el mig més important per a interactuar en atres individus de la seua espècie. Usa diverses vocalisacions; el «ronquido» és un sò greu i gutural, d'ampli ranc sonor de 200 a 300 metros i dura menys d'un segon. Ho produïx en la boca oberta i en el cap inclinat a 30° per damunt de l'aigua. Per lo general ho realisa de forma seqüencial de 3 a 6 ronquidos, este sò s'utilisa durant el corteig i per a marcar el seu territori. El «gruñido», és un sò gutural de curt alcanç de 10 a 20 metros principalment usat com a método d'intimidació, est té dos variants; La primera és un gruñido emés en la boca tancada, que pot durar fins a cinc segons, el sò disminuïx en intensitat a mida que exhala aire. La segona variant es tracta del gruñido en la boca oberta, és usat principalment en cas d'una amenaça, en esta variant, el sò es torna menys greu i dura menys d'un segon, per la ràpida expulsió de l'aire i pot estar precedit per un siseo o per un gruñido en la boca tancada.

El cocodril del Orinoco també emet «siseos», un sò de curt alcanç i de fins a cinc segons el qual es porta a terme al exhalar aire per la boca mentres esta es troba tancada. Ho produïxen especialment les femelles quan defenen els seus nius o les seues crío, quan el siseo es realisa baix l'aigua, es creen bombetes que exploten en la superfície, formant una espècie de «burbujeo». Açò és sobretot un comportament usat per a defendre el seu territori i per al corteig. El cocodril del Orinoco també pot amprar les seues mandíbules en la finalitat d'intimidar o atacar. Este comportament es manifesta per mig d'un «esclafit de mandíbules» produït pel tancament brusc de la boca que pot escoltar-se a una distància de 10 a 30 metros. Dit esclafit de mandíbules pot ser precedit per un siseo o gruñido en la boca tancada, i pot ser realisat tant en l'aigua com en la terra. Quan vol defendre el seu territori, mentres està sumergit, pot produir un «géiser nassal» expulsió d'aigua i aire a través de les seues fosses nassals, provocant un sò de curt alcanç de 5 a 10 metros.

Les críes de cocodril produïxen sons estridents i repetitius de menys d'un segon. Hi ha dos variants, la primera és una «cridada d'auxili» produïda pels individus menors de 18 mesos que provoca una resposta defensiva en els adults, encara que no exclusivament lligada a mare-fill. La segona variant, de to llaugerament més greu, és el «sò de contacte» en la que informen de la seua presència a la seua mare i a atres críes per a permanéixer unides. En 2015, un estudi realisat per investigadors nortamericans, francesos, surafricans i veneçolans en el qual es varen gravar estos sons en cocodrils de les espècies (cocodril del Orinoco, cocodril de l'Nilo, aligátor americà i caimà de anteojos) de diferents edats i tamanys tant en la naturalea com en captivitat. Un anàlisis detallat de l'estructura acústica d'estes senyals sonores va mostrar que la cridada de totes estes espècies s'assembla i es fa més greu conforme el jove creix. En experiments realisats en les femelles en la naturalea, es va observar que reaccionen a les cridades de les críes més menudes, pero que no responen als jóvens més grans.

Quan el cocodril està en terra o quan solament té la seua coa en l'aigua i necessita respondre agresivamente a una amenaça, pot realisar un «moviment súbit de coa», que consistix en un moviment repentí, lateral i ondulatorio. Durant el corteig, la femella i el mascle generalment culminen l'acte en un «contacte de mandíbules, coll i flancs». El cocodril del Orinoco també poden adoptar una postura intimidante denominada «cos inflado» que consistix en inhalar aire i acumular-ho en els seus pulmons temporalment per a aumentar el seu volum. Esta tècnica és utilisada sobretot per les femelles per a defendre la seua crío.

Encara que la majoria de les pautes socials relacionades en la comunicació corporal són comunes en machos i femelles, quatre són exclusives dels machos ya que les utilisen per a defendre el seu territori i també durant el corteig: la «coa estovada», «menege de coa», «vibracions dorsals subaudibles» i «colp a l'aigua en el cap». Quan el mascle se sumergix en l'aigua i solament mostra el seu cap, pot tindre la coa estovada de modo que la part superior d'esta també ixca de l'aigua. Front a un atre macho, també pot realisar un menege lateral de coa quan es troba en la coa estovada. Per una atra part, pot emetre vibracions dorsals subaudibles que produïxen bombetes que trenquen la làmina d'aigua circumdant o produir un colp en el seu cap sobre la superfície de l'aigua. Llavors, colpeja superfície de l'aigua en la seua mandíbula inferior i tanca la seua boca al mateix temps, produint un sò sec que es pot sentir a més de cent metros de distància.

Comunicació en els cocodrils del Orinoco

	Visual	Sonor	Tàctil	Macho	Femella
Ronquido		X		X	X
Gruñido		X		X	X
Siseo		X		X	X
Burbujeo	X	X		X	X
Esclafit de mandíbules	X	X		X	X
Géiser nassal	X	X		X	X
Cridada d'auxili		X		X	X
Sò de contacte		X		X	X
Coa estovada	X			X
Moviment súbit de coa	X			X	X
Contacte de mandíbules, coll i flancs			X	X	X
Cos inflado	X			X	X
Menege de coa	X			X
Vibracions dorsals subaudibles	X	X		X
Colp a l'aigua en el cap	X	X		X

Locomoció

En terra, el cocodril del Orinoco ampra dos modos de locomoció: l'anar i el galop. L'anar és el moviment més comú, s'observa quan el cocodril ix de l'aigua per a termorregularse, buscar llocs d'anidación o traslladar-se d'un cos d'aigua a l'atre, es mou llentament, ho realisa desplaçant alternativament una extremitat davantera i l'oposta atrassera, este moviment li permet alvançar i retrocedir, també pot adoptar un anar ràpit. El galop és el segon modo de locomoció terrestre, el cocodril genera impuls espentant en les pates atrasseres mentres que els membres anteriors permaneixen en l'aire i absorbixen l'impacte al moment de la caiguda. En eixemplars adults, és un moviment explosiu i típicament ho repetixen dos o tres voltes, este tipo de locomoció es pot observar quan el cocodril vol pujar una pendent molt empinada o quan una femella vol protegir el seu niu o a les seues crío.

En nadar, el cocodril del Orinoco adopta una configuració fusiforme, replega les seues extremitats contra els flancs del cos lo que reduïx la resistència hidrodinàmica, mentres mou la coa lateralment en força per a generar el suficient impuls, en aigües menys profundes també pot propulsarse en les pates atrasseres, les quals mou alternativament.

Sistemàtica

Etimologia i taxonomia

El terme llatí crocodilus prové de la paraula grega krokódilos formada sobre les raïls króke («cudol, vora») i drilos («cuc»), lliteralment per als grecs, «el cuc que es tomba en les vores (a prendre el sol)». Inicialment la paraula krokódilos cap a menció a una lagartija, pero després el seu significat es va ampliar per a fer alusió als reptils que habiten a la vora del ric Nilo en Egipte. L'apelatiu intermedius, evoca la forma del morro més ample que el del gavial, pero més estret que el d'atres membres del gènero Crocodylus.

El cocodril del Orinoco va ser descrit per primera volta en 1819 per Louis Greus sobre la base d'un únic eixemplar que media uns nou peus de llarc. Greus va senyalar que el cap és més ampla i el morro més estret que atres espècies de l'orde Crocodilia, a excepció del gavial del Ganges (Gavialis gangeticus). Va cridar a esta espècie intermedius per a emfatisar el fet de que el seu aspecte extern és mijà entre el de la família Gavialidae i Crocodylidae. La documentació sobre els cocodrils del Orinoco ha segut objecte d'alguns errors. Segons Medem (1958), la primera descripció detallada la va proporcionar Mook en 1921, a partir del cràneu d'un eixemplar jove, mentres que De Sola (1933) i Wermuth (1953), varen anar els primers en prendre fotografies un eixemplar jove d'esta espècie. No obstant en els tres casos es tracta d'un Crocodylus cataphractus.

Ubicació en la família

El cocodril del Orinoco (Crocodylus intermedius) és una espècie de cocodril de la família Crocodylidae.

Les comparacions morfològiques i fòssils realisades a finals de 1990 sobre el gènero Crocodylus coloquen al Crocodylus palustris com el basal del clado. El gènero es dividix en dos branques: els cocodrils del Indo-Pacífic, i els cocodrils del Nou Món als que pertany el cocodril del Orinoco. El cocodril de l'Nilo (Crocodylus niloticus) és el basal dels cocodrils del Nou Món. El fòssil més antic pertanyent al gènero Crocodylus data del mioceno superior.

En 2011, un estudi basat en l'anàlisis mitocondrial de totes les espècies del gènero Crocodylus proporciona resultats similars. El Crocodylus palustris forma la basal del clado. Els anàlisis genètics confirmen la monofilia de les espècies d'Àsia i Austràlia i la parafilia del cocodril de l'Nilo. Les espècies del Nou Món, es troben en la mateixa branca que el cocodril de l'Nilo, i estan particularment relacionades en les poblacions salvages d'Àfrica oriental. Els recursos paleontológicos creuats en els anàlisis genètics apunten a una migració recent, tal volta durant el plioceno, del Crocodylus al Nou Món des d'Àfrica.Plantilla:Clr

El cocodril del Orinoco i l'home

Població

El cocodril del Orinoco és una espècie en perill crític d'extinció, les seues principals poblacions estan localisades en els rius Tucupido en el estat Portuguesa, Capanaparo en el estat Apure, el embassament de Camatagua en el estat Aragua i en els rius Cojedes i Sarare en el estat Cojedes. S'estima la població de Veneçola en uns 1500 cocodrils, repartits en menuts grups, mentres que en Colòmbia es considera que l'espècie està a la vora de l'extinció quedant uns 200 eixemplars. No obstant, en giner del 2013 el ministre veneçolà de mig ambient Cristóbal Francisco Ortiz va indicar que per a l'any anterior (2012) la població de cocodrils del Orinoco s'havia incrementat en Veneçola fins a aplegar als 6173 eixemplars aproximadament, gràcies als esforços de conservació. Un estudi portat a terme en l'any 2009, en la finalitat d'evaluar l'abundància i estructura poblacional de l'espècie en el sistema del riu Cojedes en Veneçola, detalla que l'espècie és més abundant en el sector de Batea-Confluència, en valors de 7,79 i 6,27 individus per km², mentres que les #densitat més baixes es varen registrar en Merecure-Caño Groc en una mija d'entre 1,13 i 0,4 individus per km². Respecte a l'estructura poblacional es va determinar que està composta principalment per individus jóvens d'entre 60 i 119,9 cm de llongitut, seguits per individus adults de més de 240 cm.Plantilla:Clr

Amenaces

Entre 1930 i 1960 l'explotació comercial diezmó les poblacions de cocodrils del Orinoco en gran part de la seua àrea de distribució. Rafael Antelo, director de la Fundació Palmarito dedicada a la críes i estudi d'esta espècie senyala que, «la bellea d'estos animals i les seues pells pronte va suscitar la avidez dels comerciants». En 1929 la indústria pellicera, s'establix en la delta del Orinoco per a la caça de caimans i cocodrils, segons Antelo, en Sant Fernando d'Apure, un dels centres de suministrament de pells de Veneçola, es varen vendre entre 3000 i 4000 pells diàriament entre 1931 i 1934. En 1931, el comerç de pells de cocodril en Veneçola va alcançar el seu punt màxim en 730 401 kg venuts, es va estancar fins a 1934 i va disminuir ràpidament a 2400 kg en 1963. Basats en senyes d'este comerç ilícit, Antelo estima que per a eixa época hi havia per lo manco tres millons d'estos animals a lo llarc de la conca del Orinoco. Lo que indica, que este cocodril va ser caçat casi fins a l'extermini per a satisfer la demanda global de botes, abrics, bossos i atres artículs de pell de cocodril. D'acort en científics de l'Estació de Biologia Tropical Roberto Franco de Villavicencio, encara existien molts espècimen d'esta espècie a principis de 1960.

Actualment, la principal amenaça per a l'espècie és la destrucció del seu hàbitat. La major població coneguda, ubicada en els rius Cojedes i Sarare en el estat Cojedes, està amenaçada pel desenroll d'un sistema de canals que forma part de proyectes per al desenroll agrícola, i s'estima que l'hàbitat natural remanente pot ser destruït en menys de tres anys. En atres zones, els rius es troben baix l'influència d'activitats mineres, agrícoles i industrials, #lo que ha produït la contaminació de les seues aigües i la reducció dels hàbitats utilisables per a esta espècie. Adicionalment, el saqueig de nius per a extraure els ous en fins de subsistència i la venda d'crío de cocodrils a turistes, són activitats que cobren importància com a factors de risc, especialment si es considera el tamany reduït de les poblacions actuals. Per una atra part, alguns cocodrils són atrapats accidentalment en rets de peixca a les que són atrets pels peixos capturats. Si al moment d'arreplegar les rets els cocodrils encara es troben vius, són generalment oferits per a la venda, pero en cas que muiguen ofegats, són desollados i les pells venudes. Tractant-se d'una espècie en perill crític d'extinció segons criteris de la Llista Roja de la UICN el cocodril del Orinoco va ser inclós en l'Apèndix I del CITES i està baix règim de protecció especial tant en Veneçola com en Colòmbia.

Encara que esta espècie està protegida des de 1970, la seua població està disminuint i fragmentant-se de manera constant. El seu hàbitat en els rius també està contaminat per les activitats humanes. Ademés, els cocodrils són assessinats quan entren en conflicte en els humans, mentres que la caça illegal és cada volta major. Per una atra part, algunes persones seguixen consumint ous de cocodril, creent equivocadamente que els ajuda a millorar el seu estat general de salut o la seua sexualitat.

Conservació

Mides de conservació en Colòmbia

Federico Medem és el primer en advertir sobre l'amenaça que representa la caça intensiva en fins comercials. Un estudi portat a terme entre 1974 i 1976, detecta la presència de sol 280 eixemplars adults en els rius Arauca, Casanare, Meta i Vichada, en un àrea que representa una superfície de 252 530 km². Estimant el total de la població colombiana en menys de 1000 eixemplars, Medem decidix iniciar un programa de conservació a través de la críes en captivitat de cocodrils.

A pesar de les disposicions llegals adoptades a finals de 1960 i durant els anys 1970 per a protegir al cocodril del Orinoco, un nou estudi 1994-1995 indica que la situació ha empijorat. El 21 de juliol de 1997, d'acort en el decret 676 del Ministeri de Mig ambient de Colòmbia, el cocodril del Orinoco és declarat una espècie en perill d'extinció en Colòmbia. En este país, és oficialment la primera espècie en esta posició. Esta decisió del Ministeri es basa en la deterioració de l'hàbitat del cocodril del Orinoco, les cremes, la dessecació dels pantans, alteració en el caixer dels rius, la caça intensiva, la recolecció d'ous i neonato en la naturalea i la destrucció dels nius.

En 1998, en el respal de l'Institut Humboldt, la Universitat Nacional de Colòmbia i atres organisacions públiques i privades, el govern colombià va iniciar el Programa Nacional per a la Conservació del Caimà Llanero (PROCAIMAN). En una duració d'a lo manco dèu anys durant la seua primera fase, el programa té per objectiu previndre l'extinció del cocodril del Orinoco en Colòmbia, promoure la recuperació de l'espècie en el seu hàbitat natural i permetre la seua conservació a llarc determini. Per a això, es proponen sis accions clau: recuperació d'ous i neonato, implementació d'una infraestructura per a donar cabuda a 2500 individus, identificació d'hàbitats potencials per a la reintroducción, definir protocol d'reintroducción, realisar monitoreos a les poblacions reintroducidas i un intercanvi internacional entre Colòmbia i Veneçola per a la preservació conjunta d'esta espècie.  En decembre de 2007, hi havia aproximadament 220 cocodrils del Orinoco captius en Colòmbia, la majoria d'ells en l'Estació de Biologia Tropical Roberto Franco (EBTRF) en Villavicencio. El desenroll del proyecte in situ es convertix en una prioritat absoluta en Colòmbia des de 2014, mentres que les iniciatives anteriors es varen centrar en la conservació ex situ.

El cocodril del Orinoco forma part del «Proyecte Vida Selvada», un programa llançat en 2014 que té com a objectiu protegir les espècies salvages dels Plans de Colòmbia. El 27 de maig de 2015, es lliberen per primera volta en Colòmbia, un total de 21 cocodrils del Orinoco, en un tamany d'entre 82 i 170 cm, en el Parc nacional natural El Tuparro en Vichada, a través d'este proyecte patrocinat principalment per Ecopetrol, Wildlife Conservation Society (WCS), l'Unitat Administrativa Especial del Sistema de Parcs Nacionals Naturals i la Fundació Palmarito. Entre esta primera lliberació i febrer de 2016, es varen lliberar un total de 41 eixemplars en el parc nacional natural El Tuparro, alguns dels quals varen ser equipats en un radiotransmisor.

Mides de conservació en Veneçola

El 4 d'abril de 1973, s'emet un decret en Veneçola, el qual prohibix la caça de moltes espècies incloent al cocodril Orinoco. En 1979, esta decisió és ratificada per mig d'una resolució presidencial. També s'estan implementant vàries estratègies de conservació, incloent un programa d'crío en captivitat que va començar a mitan de 1980. A través del decrete n.º 2702 de 1989 es crea el Refugi de Fauna Selvada Caño Guaritico. Esta àrea protegida servix com un proyecte pilot per a la reintroducción de cocodrils criats en captiveri al seu hàbitat natural. En 1993, el Grup d'Especialistes en Cocodrils de Veneçola (GECV) crea un pla d'acció per a la conservació del cocodril del Orinoco per al periodo 1994-1999, per la seua banda Ministeri de Mig ambient de Veneçola publica en 1994 un full de ruta per a la conservació del caimà del Orinoco i promou el Zoocriadero del Caimà del Orinoco en la Agropecuaria Port Miranda-Guárico.

També estan sorgint algunes iniciatives privades, com l'Estació Biològica del Hato la Fredor, al nort de l'estat Apure, fundada en 1973 per iniciativa de Javier Castroviejo, doctor en biologia per la Universitat Complutense de Madrit. En 1987, quan l'estació biològica inicia un pla de reproducció de cocodrils del Orinoco, solament hi havia dos grans poblacions d'estos reptils en el país, d'aproximadament 500 individus cada una. Ubicades en els rius Cojedes i Capanaparo. Des de 1989 i fins a 2008, els cocodrils naixcuts en captiveri s'han lliberat en el caño Guaritico durant el més de maig. En total, 2311 reptils han segut posats en llibertat durant este periodo. No obstant, en 2009, l'Estació Biològica del Hato La Fredor es va expropiar, a raïl d'un decret del llavors president de Veneçola Hugo Chávez dictat el 31 de març del mateix any en el que es va ordenar la «adquisició forçosa dels bens mobles i immobles; aixina com les bienhechurías que conformen el funde conegut com Hato El Fret [...] en benefici de garantisar la seguritat agroalimentària de la població veneçolana actual i de les seues generacions futures».

Segons Seijas (2011), entre 1990 i 2010, es varen lliberar més de 7600 cocodrils del Orinoco en Veneçola. Ricardo G. Babarro assegura que varen ser lliberats 9282 eixemplars entre 1990 i 2014. Ademés, un gran número de espècimen es troben en captivitat en proyectes d'crío en Veneçola. Des de principis de 1990, moltes críes s'han lliberat en ranchos privats i en parcs nacionals veneçolans. Mentres que en Veneçola continuen sis programes d'crío en captiveri, molts s'enfronten a la falta de fondos o personal, aixina com a conflictes entre institucions públiques i privades.

Atres mides de protecció

Des de l'any 1982, la Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalea (UICN) considera que el cocodril del Orinoco és una espècie en perill d'extinció (EN). A partir de 1996, el cocodril del Orinoco apareix en la categoria d'espècies en perill crític d'extinció (CR).

La Convenció sobre el Comerç Internacional d'Espècies Amenaçades de Fauna i Flora Selvades (CITES) prohibix el comerç internacional, d'esta espècie en el seu apèndix I de l'1 de juliol de 1975. També s'afig el cocodril del Orinoco a l'anex A de els reglaments comercials de vida selvada de l'UE l'1 de juny de 1997. No obstant, segons Andrés I. Seijas i Carlos Chávez (2000), a pesar d'estos acorts llegals, les poblacions selvades de cocodrils sol han aumentat llaugerament.

En 2010, Michel Lacoste, fill del fundador de la marca Lacoste, és atret per Save your logo, un programa creat pel Fonds de Dotation pour la Biodiversité que propon a les grans marques comprometre's en l'animal del seu logotip. Lacoste a continuació, es compromet a protegir als cocodrils per mig de la finançació a Chelonia, una ONG espanyola, per una suma de 150 000 euros durant tres anys, en la finalitat d'identificar també als cocodrils del Orinoco. Segons l'empresari francés, no es tracta d'utilisar un «mig de comunicació» per a promocionar la seua marca, sino de mostrar la seua «responsabilitat social».

Cultura

Per als indis

Joseph Gumilla, sacerdot de el

Sigles:	[[Sigle {{{sa}}} |Sigle {{{sa}}}]] [[Sigle {{{sigle}}} |Sigle {{{sigle}}}]] [[Sigle {{{sp}}} |Sigle {{{sp}}}]]
Décades:	[[Anys {{{década}}}00 |Anys {{{década}}}00]] [[Anys {{{década}}}10 |Anys {{{década}}}10]] [[Anys {{{década}}}20 |Anys {{{década}}}20]] [[Anys {{{década}}}30 |Anys {{{década}}}30]] [[Anys {{{década}}}40 |Anys {{{década}}}40]] [[Anys {{{década}}}50 |Anys {{{década}}}50]] [[Anys {{{década}}}60 |Anys {{{década}}}60]] [[Anys {{{década}}}70 |Anys {{{década}}}70]] [[Anys {{{década}}}80 |Anys {{{década}}}80]] [[Anys {{{década}}}90 |Anys {{{década}}}90]]
[[Anex:Taula anual sigle {{{sigle}}}|Taula anual sigle {{{sigle}}}]]

que va escriure sobre la història natural del Orinoco, relata el temor que inspirava l'enorme cocodril. «És la ferocitat mateixa», va escriure, «l'abort tosco de la major monstruosidad, horror de tot vivent; tan formidable que si el cocodril es mirara en un espill, fugiria tremolant de sí mateixa».

En certs viages i cròniques, autors com Humboldt i Bonpland (1826, 1908), Codazzi (1841), Gumilla (1791) o Páez (1868), indiquen que el cocodril del Orinoco és part de la dieta regular dels indígenes dels Plans i possiblement dels criollos o viagers. La seua carn, el seu greix i els seus ous són utilisats com a aliment pels indis Otomaques i Guamos.

A nivell mèdic, s'observa que el greix s'utilisa com una cura per a certes dolències i malalties, tant en humans com en les seues mascotes. Aixina Codazzi senyala el seu us per a aliviar els síntomes del reumatisme, mentres que, segons Páez, la grassa ajuda a curar les ferides dels cavalls. Per la seua banda, Cisneros (1912), establix que els claus del cocodril del Orinoco tindrien virtuts contra l'enverinament. Açò ya és senyalat per Gumilla, qui troba que els indis Otomakes els venen a molt bons preus com a tractament contra herbes venenoses i mordeduras de serp. També d'acort en Cisneros, el pene ajudaria a tractar el #tétanos, mentres que la grassa podria tindre efectes purgantes, ademés els natius l'usen per al llavat gàstric. Les virtuts antiespasmódicas de les dents i el pene també són mencionades pel Pare Antonio Caulín (1779). Per una atra part, Thorbjarnarson (1987), informa que els ous i el pene de cocodril del Orinoco servirien com a remei per al asma. El greix ajudaria a curar refredats, aixina com contusions i problemes en la pell dels cavalls.

En la regió dels Plans, els indígenes generalment decoren els seus cossos en oli obtingut dels ous de tortuga (P. expansa), que després és teñir de color roig en onoto el frut de la Bixa orellana. No obstant, Humboldt i Bonpland (1908), mencionen que quan l'oli de tortuga s'agota, els indis ho substituïxen per greix de cocodril. Per una atra part, els claus dels cocodrils del Orinoco són utilisats principalment per les dònes com a adorns per a decorar els seus cossos. En el

Sigles:	[[Sigle {{{sa}}} |Sigle {{{sa}}}]] [[Sigle {{{sigle}}} |Sigle {{{sigle}}}]] [[Sigle {{{sp}}} |Sigle {{{sp}}}]]
Décades:	[[Anys {{{década}}}00 |Anys {{{década}}}00]] [[Anys {{{década}}}10 |Anys {{{década}}}10]] [[Anys {{{década}}}20 |Anys {{{década}}}20]] [[Anys {{{década}}}30 |Anys {{{década}}}30]] [[Anys {{{década}}}40 |Anys {{{década}}}40]] [[Anys {{{década}}}50 |Anys {{{década}}}50]] [[Anys {{{década}}}60 |Anys {{{década}}}60]] [[Anys {{{década}}}70 |Anys {{{década}}}70]] [[Anys {{{década}}}80 |Anys {{{década}}}80]] [[Anys {{{década}}}90 |Anys {{{década}}}90]]
[[Anex:Taula anual sigle {{{sigle}}}|Taula anual sigle {{{sigle}}}]]

, els hòmens de la tribu Piaroa feyen collars i polseres en dents de felino o cocodril. Algunes parts del cos de cocodril també s'utilisen per a la decoració o com a objectes d'us quotidià entre els habitants dels Plans. Aixina Codazzi (1841), troba que el greix es pot utilisar com a combustible per a les llànties, mentres que Páez (1905), indica que els cràneus dels cavalls i els caps de cocodril poden servir com a assents.

El cocodril del Orinoco ocupa un lloc important en modo vida dels grups ètnics locals, certs productes del seu cos s'utilisen com a elements ornamentals i místic-religiosos. També fan algunes representacions del cocodril en forma de manifestacions místic-artístic-culturals, com a figures de pedra o argila.

Representacions diverses

En la cançó «Mercedes», el cantant veneçolà Simón Díaz conta l'història d'una chica atacada per un cocodril del Orinoco mentres nadava en un riu. Francisco Montoya es referix a la força i ferocitat d'este cocodril en la seua cançó publicada en 1967 «El Caimà de Boca Brava». Durant el carnestoltes de Guanare, capital de l'estat Portuguesa, per l'existència del cocodril del Orinoco en el embassament de Tucupido se celebren alegóricamente comparses (grups de dansa folklòrica).

El cocodril del Orinoco està representat en varis sagells postals. En 1986, es publiquen en Veneçola una série de quatre sagells sobre la flora i fauna veneçolana, en el cocodril del Orinoco entre els animals publicats. Colòmbia fa lo mateix en 2015 en una série de quatre sagells sobre la biodiversitat endèmica i amenaçada de Colòmbia. En 2002, la República de Guinea publica una série de quatre sagells de cocodrils entre els quals es troba un del cocodril del Orinoco.

Anexos

Bibliografia

• Associació Amics de Doñana.Madrit:

332.Consultat el 2 de febrer de 2021.

• (2008).Revista de Biologia Tropical.Caicara del Orinoco, estat Bolívar, Veneçola:56

349-354.ISSN 0034-7744.

• Bolletí de l'Acadèmia de Ciències Físiques, Matemàtiques i Naturals.Acadèmia de Ciències Físiques, Matemàtiques i Naturals.Caracas:74(2)

75-87.

• Biota Colombiana.Institut d'Investigació de Recursos Biològics «Alexander von Humboldt».Colòmbia:4(1)

65-82.ISSN 0124-5376.

• Revista de l'Acadèmia Colombiana de Ciències Exactes, Físiques i Naturals.36(140)

373-383.

• Bolletí de l'Acadèmia de Ciències Físiques, Matemàtiques i Naturals.Acadèmia de Ciències Físiques, Matemàtiques i Naturals.Caracas:74(2)

15-27.

• (1819).Annales Générales dones Sciences Physiques.Brusseles, Bèlgica:Volum 2

pág. 343-353.

• Crocodiles end Alligators.Blitz.

42-57.

• Revista Caldasia.Universitat Nacional de Colòmbia.8(37)

175-215..

• Revista UNELLEZ de Ciència i Tecnologia.

16-17.

• Monografies l'Associació Chelonia.Associació Chelonia.Madrit:4

240.Consultat el 7 de setembre de 2017.

• Biota Colombiana.Institut d'Investigació de Recursos Biològics «Alexander von Humboldt».Colòmbia:15(1)

124-136.ISSN 0124-5376.

• Morales-Betancourt; Lasso, Carlos A.; De la Ossa V., Jaime; Fajardo-Patiño, {{{nom4}}} (2012). Biologia i conservació dels Crocodylia de Colòmbia, Institut Humboldt. OCLC 914813446. ISBN 9789588343877.
• Journal of Herpetology, Societat per a l'Estudi d'amfibis i reptils.34(3)

• Ministeri d'Ambient i Desenroll Sostenible.Bogotà:

32.

• (2015).Lliure Rojo de la Fauna Veneçolana.Provita i Fundació Empreses Polar.Caracas, Veneçola:
• Crocodiles. Status Survey and Conservation Action Pla.S.C. Manolis and C. Stevenson.

59-65.

• Elsevier.94

353-361.

• Journal of Herpetology, Societat per a l'Estudi d'amfibis i reptils.27(4)

363-370.

• Journal of Herpetology, Societat per a l'Estudi d'amfibis i reptils.27(4)

371-379.

• Catalogue of American Amphibians and Reptils, Society for the Study of Amphibians and Reptils.

406.1-406.2.

• Ric Vert.(14)

57-66.

• Crocodile Specialist Group. . Archivat des d'el original, el 6 de setembre de 2017.
• Seijas I., A.I (2019). Cocodrilios de Venezeula, Madrit: Edicions La Fauna KPT S.l, pp. 201.

Enllaços externs

• WikiEva, Archiu, Espècies Veneçolanes Amenaçades, Crocodylus intermedius, Archiu. Consultat el 16 de setembre de 2017.
• Llibre Rojo de la Fauna Veneçolana, Archiu, Caimà del Orinoco, Archiu. Consultat el 16 de setembre de 2017.
• El cocodril del Orinoco, Archiu, en Damisela, Archiu. Consultat el 16 de setembre de 2017.
• Caimà del Orinoco (Crocodylus intermedius) Sistema Veneçolà d'Informació sobre Diversitat Biològica, Archiu. Consultat el 16 de setembre de 2017.
• Cocodril del Orinoco (Crocodylus intermedius) el_Orinoco_(Crocodylus_intermedius) Animals en Extinció, el_Orinoco_(Crocodylus_intermedius) Archiu. Consultat el 16 de setembre de 2017.
• Vida animal en perill, Archive. Consultat el 16 de setembre de 2017.
• Crocodylus intermedius en la llista roja de la UICN. Archiu. Consultat el 16 de setembre de 2017.
• Web diversitat dels animals Crocodylus intermedius Archiu (en anglés). Consultat el 16 de setembre de 2017.
• Catàlec de la Vida: Crocodylus intermedius Greus 1819 Archiu (en anglés). Consultat el 16 de setembre de 2017.

• Holdings ARKive Archiu: Crocodylus intermedius Archive (en anglés). Consultat el 16 de setembre de 2017.
• CITES. . Archivat des d'el original, el 11 de març de 2008. Consultat el 24 de setembre de 2017.
• CITES: tàxon Crocodylus intermedius Archiu (en el lloc Ministeri d'Ecologia, Desenroll Sostenible, Transports i Vivenda) (en francés). Consultat el 16 de setembre de 2017.
• ITIS: Crocodylus intermedius Greus, 1819 Archiu (en francés) (versió Inglés Archiu). Consultat el 16 de setembre de 2017.
• NCBI: Crocodylus intermedius Archiu (en anglés) (consultat el 16 de setembre de 2017)
• Reptarium Base de senyes del reptil : Crocodylus intermedius (Greus, 1819) Archive (en anglés). Consultat el 16 de setembre de 2017.

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Crocodylus intermedius.