Cupressus sempervirens

Cupressus sempervirens (Cupressus sempervirens)

Cupressus sempervirens, el ciprer comú o ciprer mediterràneu, és una espècie arbòrea de full perenne de la família de les Cupresáceas. Pot aplegar a ser molt longeu, existint eixemplars en més de 1000 anys. En algunes àrees, particularment dels Estats Units, es coneix en el nom de "ciprer italià"; ya que l'espècie és molt comuna en Itàlia, encara que no és originari d'allí.

Descripció

• Altura: entre 25 i 30 metros o més, per lo general depén el seu temps de vida. Excepcionalment poden alcançar fins als 42 metros.
• Fulls: Es presenten en ramillos en forma de escama entre 2 i 5 milímetros de llongitut. Formen un fullage dens de color vert obscur.
• Branques: fines, més o menys cilíndriques o tetragonalés de color vert obscur mat.
• Estróbilos o cons: els masculins són cilíndrics de to groguenc entre 3 i 5 milímetros de llarc i llancen el polen entre febrer i març. Les femenines formen conjunts de menudes pinyes o cons de color gris verdoso de 2 a 3 cm de diàmetro, en 8 a 14 escamas, que en madurar adquirixen un aspecte leñoso. Els cons es desenrollen en primavera i la maduració es produïx en l'autumne de l'any següent de la polinisació, prop de 20 mesos despuix.
• Llavors: la llavor es troba en els cons i posseïxen una propietat germinativa molt duradora.
• Tronc: recte, podent alcançar fins a 1 metro de diàmetro, encara que excepcionalment s'han trobat eixemplars de fins a 3 metros en la seua base. Corfa prima, més o menys plana, de color grisáceo en arbres jóvens que en l'edat canviarà a un pardo obscur i clavills llongitudinals.
• Raïls: ben desenrollades. Les secundàries són horisontals, superficials i allargades, lo que li permeten ancorar-se fermament al sol.
• Fusta: de color pardo clar, nudosa, resistent i prou llaugera. No és resinosa, pero exhala un perfum que recorda a la fusta del cedre. És de molt llarga duració, es considera imputrescible i que no existix cap insecte que ho ataque.

Es troba baix dos formes naturals:

• Horisontal (Cupressus sempervirens f. sempervirens; sinònim C. sempervirens f. horizontalis): en ramificació estesa i aspecte de cedre o de pi.
• Piramidal (Cupressus sempervirens f. pyramidalis; sinònim C. sempervirens f. stricta): en porte columnar; és la forma més estesa en cultiu.

Hàbitat i cultiu

És original de regions de l'est del Mediterràneu, existint zones importants en el nort de Líbia, sur de Grècia (Creta i Rodas), sur de Turquia, Chipre, oest de Síria, Líban, oest de Jordània i certes zones d'Iran. Es creu que fa uns dos o tres mil anys formava grans masses forestals en el nort d'Àfrica, quedant hui en dia pocs eixemplars.

S'ha cultivat extensament com a arbre ornamental durant milenis llunt del seu lloc d'orige, principalment en la regió mediterrànea central i occidental i en atres àrees similars en estius calents i secs, i hiverns suaus i plujosos (tals com Argentina, Baixa Califòrnia (Mèxic), Califòrnia (EE. UU.), el suroest de Suràfrica i la zona meridional d'Austràlia). Pot també prosperar en èxit en àrees més fredes, en estius més humits, com en les illes britàniques, Nova Zelanda i l'oest d'Oregó (EE. UU.). És molt comú en climes d'altura subtropicales templats en pluges en estiu com el centre de Mèxic i el seu altiplano, zones altes de Perú i Bolívia.

Donada la seua simbologia funerària, els cementeris solen tindre els millors eixemplars, encara que per l'estètica de la seua porte, és també amprat en decoració de parcs i jardins.

El seu creiximent és ràpit durant els xixanta o huitanta primers anys, en els que aplega a alcançar de 20 a 30 metros d'altura. Soporta tant els sols àcits com els bàsics. Aguanta terrenys àrits o compactes i rebuja els sols molt humits o arenencs. És un arbre que necessita sol, soportant molt ben la calor i la sequia. També tolera molt ben el fret (fins a aproximadament -15 °C, encara que hi ha eixemplars adults en zones molt més fredes )

La major part de la seua reproducció es realisa per mig del método cultivar a partir de la selecció d'una copa fastigiata, de branques empinades que a sovint no és més que la dècima part de l'altura total de l'arbre. També es reproduïx fàcilment per llavor sense requeriments especials, encara que d'una forma més llenta. El seu transplant és sumament delicat a partir dels quatre o cinc anys d'edat.

Actualment hi ha ciprers en cancrosis, una malaltia causada pel fongo Seridium cardinale que pot aplegar a matar l'arbre.

Història

El ciprer comú va ser molt cultivat en el món greco-romà, convertint-se en un element comú del jardí mediterràneu. Els grecs ho consideraven com a símbol de la bellea femenina ademés de com a funerari.

En la Bíblia apareix vàries voltes el ciprer. En el Temple de Salomón es va utilisar la seua fusta junt en la del cedre. Inclús s'ha comentat que l'arca de Noé va ser construïda en esta fusta.

El monasteri de Sant Toribio de Liébana és principalment conegut per albergar el Lignum Crucis, un fragment que es diu que va pertànyer a la Creu de Crist. L'Iglésia ho admet com a autèntic i certs estudis científics han donat com a resultat que la fusta és de ciprer i que la seua antiguetat podria ser d'uns 2000 anys.

A lo llarc de l'història apareix la fusta de ciprer en la construcció naval. Alejandro Magne va amprar ciprer de Chipre i Fenicia per a construir la flota de Éufrates. Durant el Imperi otomà es varen destruir gran part dels boscs de ciprers d'Anatolia i el nort d'Àfrica per l'us massiu de la seua fusta en la construcció i renovació de les flotes.

Respecte a la característica de la durabilitat de la fusta de ciprer, se sol citar que una de les portes de Constantinopla, que va ser colocada en el regnat de Constantino el Gran, es trobava en perfectes condicions mil anys despuix. Per un atre costat, les portes de la basílica de Sant Pedro de la Ciutat del Vaticà són d'este arbre i transcorreguts mil doscents anys, seguixen sense mostrar signes visibles de deterioració.CR

Es diu que alguns dels ciprers que poden trobar-se en els jardins dels banys termals de l'emperador Diocleciano en Roma, varen ser plantats pel propi Miguel Ángel.

Actualment, el porte d'estos arbres és una firma característica dels paisages mediterràneus de pobles i ciutats.

Simbologia i mitologia

No està clara la procedència de la seua simbologia funerària. Es pensa, ya que és un arbre que sempre està vert i majestuosament apuntant al cel, que ajudava a les ànimes dels morts a elevar-se en eixa direcció. D'acort en Teofrasto el ciprer comú estava consagrat a Hades, el deu de la mort, ya que les seues raïls mai donaven nous brots una volta talat l'arbre. Horacio indica que els antics enterraven als morts en una branca de ciprer i envolien el cos en els seus fulls. Per la seua banda Plinio el Vell comenta que una branca de ciprer penjada en la porta d'una casa era un signe fúnebre.

En atres zones el ciprer va ser considerat com un símbol d'hospitalitat. En l'antiguetat es plantaven a la porta d'una vivenda dos ciprers per a indicar als viagers que l'hospitalitat de la casa els oferia menjar i llit durant uns dies.

Este arbre és un dels atributs de Plutó. Du el seu nom de Cipariso. La ciutat de Ciparisa en la Focida va ser cridada aixina en lo sucesivo, per estar rodejada de ciprers. Els grecs conservant la costum d'alguns pobles antics, colocaven este arbre sobre els sepulcros i monuments funeraris. La seua brancada ombrosa i lúgubre, semblava cridar en efecte la melancolia i el dolor. Este arbre no va ser consagrat solament a Plutó; Esculapio tenia un temple, prop de Siciona, rodejat enterament de ciprers.

Els llatins donaven al ciprer lo mateix que a Plutó el sobrenom de Jeralis, arbre fúnebre, i els etruscs, els habitants de Fiezoli, els asculanos i el poble de Verona, adornaven en ell les seues llànties funeràries. Els mateixos pobles rodejaven de ciprer els altars dels deus infernals i els sepulcros dels grans hòmens. Tal va ser en Roma el d'Augusto colocat en el camp de Mart. Es cobria també en branques d'este arbre el paviment de les cases dels desgraciats i delincuents. Era aixina mateix la senyal del dolor i de la desesperació; totes les víctimes que s'oferien a Plutó eren coronades de ciprer i els sacerdots en els sacrificis establits en honor d'este deu, duyen sempre sembrats els seus vestits en fulls d'este arbre.

Usos

La fusta del ciprer comú s'utilisa en ebanisteria fina, fusteria, construcció i escultura. Donada la seua resistència a la humitat, des de l'antiguetat s'ha utilisat en l'indústria naval, com ya s'ha comentat, aixina com en aquells treballs exposts a la flames o a l'aigua. També s'utilisa per a la construcció de guitarras. És la fusta tradicional en l'elaboració de guitarres flamenques, en un timbre molt característic.

En zones de forts vents se solen plantar, en la seua varietat piramidal, per a protegir els cultius. No obstant, la densa ombra que oferixen i l'empobriment del terreny que ocasionen, perjudiquen els mencionats cultius que es tracten de protegir.

En medicina tradicional els seus fulls i cons s'utilisen per al tractament de les varices, úlceres varicosas, hemorroides i problemes de próstata. És astringente, expectorante, diurético, vasoconstrictor, sudorífico i febrífugo.

Ecologia

En juliol de 2012 un incendi forestal iniciat en la localitat espanyola d'Andilla (Valéncia) va devastar durant cinc dies més de 30 000 hectàrees. No obstant en passar l'incendi a Jérica, ya en la província de Castelló, en mig del paisage calcinat un grup de 946 ciprers d'uns 22 anys va quedar pràcticament ilés, gràcies a que estaven rodejats d'un tallafocs. Estos ciprers de Jérica (coneguts ya com de l'incendi de Andilla) varen ser plantats pel proyecte europeu CypFire.

Taxonomia

Cupressus sempervirens va ser descrita per Carlos Linneo i publicat en Species Plantarum 2: 1002–1003. 1753.

Etimologia

Cupressus és el nom latino del ciprer que d'acort en alguns autors prové de "Cyprus" (Chipre), d'a on és natiu i creix selvat.

sempervirens: epítet latino que significa "sempre vert".

Sinonímia

• Cupressus conoidea Spadoni
• Cupressus elongata Salisb.
• Cupressus expansa Targ.Tozz. ex Steud.
• Cupressus fastigiata DC.
• Cupressus foemina Garsault
• Cupressus globulifera Parl.
• Cupressus horizontalis Mill.
• Cupressus horizontalis (Mill.) Voss
• Cupressus horizontalis var. pendula Endl.
• Cupressus lugubris Salisb.
• Cupressus mes Garsault
• Cupressus orientalis Beissn.
• Cupressus patula Pers.
• Cupressus pyramidalis O.Targ.Tozz.
• Cupressus roylei Carrière
• Cupressus sphaerocarpa Parl.
• Cupressus stricta Mill. ex Gordon
• Cupressus thujifolia Knight ex Gordon

• Cupressus thujiformis Parker ex Gordon
• Cupressus thujioides H.Low ex Gordon
• Cupressus tournefortii Audib. ex Carrière
• Cupressus umbilicata Parl.
• Juniperus whitleyana Miq.

Nom comú

• Castellà: acipré, aciprés, alcipreste, alciprés, alsiprés, ancipreste, arcipreste, arciprés, arizónica, arsiprés, boles (gálbulas), calaveres (gálbulas), ciprese, cipreste, ciprer, ciprer , ciprer comú, ciprer de Llevant, ciprer femella, ciprer macho, gálbula, ciprer dels cementeris, macarotes (gálbulas), anou de ciprer, pilotes (gálbulas), pi aciprés, pi ciprer, pi de cementeri, pi vés-la (equador), pinya de ciprer, branca, arbre del cementeri.

Bibliografia

1. Breedlove, D. I. 1986. Flora de Chiapas. Llistats Floríst. Mèxic 4: i–v, 1–246.
2. CONABIO. 2009. Catàlec taxonómico d'espècies de Mèxic. 1. In Capital Nat. Mèxic. CONABIO, Mexico City.
3. Hokche, O., P. I. Berry & O. Huber. 2008. 1–860. In O. Hokche, P. I. Berry & O. Huber Nou Cat. Fl. Vasc. Veneçola. Fundació Institut Botànic de Veneçola, Caracas.
4. Idárraga-Piedrahíta, A., R. D. C. Ortiz, R. Calleja Posada & M. Merello. (eds.) 2011. Fl. Antioquia: Cat. 2: 9–939. Universitat de Antioquia, Medellín.
5. Linares, J. L. 2003 [2005]. Llistat comentat dels arbres natius i cultivats en la república del Salvador. Ceiba 44(2): 105–268.
6. Nasir, I. & S. I. Ali (eds). 1980-2005. Fl. Pakistan Univ. of Karachi, Karachi.

Enllaços externs

• Wikispecies té un artícul sobre Cupressus sempervirens.
• Cupressus sempervirens en Arbres Ibèrics
• Cancrosis
• Descripció de Cupressus sempervirens en Arbres ornamentals.és