Cyanobacteriota
Les cianobacterias[1] (Cyanobacteriota, del grec: κυανός, kyanós, ‘blau’), són un tall del domini Bactèria que comprén les bactèries capaces de realisar fotosíntesis oxigénica. Són els únics procariontes que porten a terme eixe tipo de fotosíntesis,[2] per això també se'ls crida oxifotobacterias (Oxyphotobacteria).cita requerida En 2021 el nom del brot va ser canviat de Cyanobacteria a Cyanobacteriota, no obstant, encara és comú trobar el primer terme en la lliteratura.[3]
Les cianobacterias varen ser designades en el passat com a «algues cianófitas» (Cyanophyta, lliteralment, «plantes blaves»), cianofíceas (Cyanophyceae, lliteralment, «algues blaves»)[4] o Cyanobacteria,[5] castellanizándose a sovint com a algues verda-azuladas o blava verdosas. Quan es va descobrir la distinció entre cèlula procariota i eucariota es va constatar que estes eren les úniques «algas» procariota, i el terme «Cyanobacteria» (s'havia cridat sempre bactèries als procarionte coneguts) va escomençar a guanyar preferència. Els anàlisis morfològics i genètics recents situen a les cianobacterias entre les bactèries gramnegativas,[6] i ho són també els seus descendents que per endosimbiosis varen donar lloc als plasts. Per lo tant, no són algues.
Les cianobacterias provenen d'un antic linaje monofilético, d'procariota fotosintéticos oxigenadas. Són conegudes per ser el brot de bactèrias més divers morfològicament, filogenéticamente i ecològicament. Tenen la possibilitat de trobar-se en distints hàbitats, des dels pols fins a l'equador, en ambients extrems, d'aigua dolça i terrestres.[7] També són importants proveïdores de fertilisants nitrogenats per al cultiu d'arròs i frijoles. L'atmòsfera d'oxigen gràcies a la qual hui en dia vivim va ser generada per les cianobacterias en les eres Arcaica i Proterozoica.[8]
La seua coloració és gràcies als seus pigments com la clorofila i la ficocianina.[9]
Tenen una gran importància en les rets tróficas per la biomassa que produïxen i per ser un grup que realisa fotosíntesis oxigénica és catalagado com a productors primaris, no obstant, en certes condicions es donen fenomens com l'eutrofización aplegant a afectar a ecosistemes aquàtics com a llac, rius, estuaris, estanys i barreres de corals,[10][11][12][13] situació que ha vingut en aument pel canvi climàtic.[14] Este grup ha segut de gran interés per a la ciència per la seua diversitat i adaptabilitat en cada bioma, àrees com la biologia, la geologia, la medicina, la microbiologia, l'astronomia i unes atres, les estudien constantment.[15][16][17]
Distribució
[editar | editar còdic]Les cianobacterias són espècies cosmopolites,[19][20] en gran mida per ser organismes extremófilos,[21] per això les trobem en tots els continents i inclús en l'Antàrtida,[22] es troben en ambients costers, marins, d'alta montanya, bosc i selva i glaciarés.
Anatomia
[editar | editar còdic]
a.- Membrana externa; b.- Capa de peptidoglucano; c.- Membrana plasmática; d.- Citosol; i.- Grànul de cianoficina; f.- Ribosoma; g.- Grànul de glucógeno; h.- Cos lipídico; i.- Carboxisoma; j.- Ficobilisoma. k.- Grànul polifosfato; l.- Vacuola gasífera; m.- Tilacoide; n.- ADN.
Les cianobacterias han segut conegudes també pels noms d'algues verda azuladas o cloroxibacterias, degut tant a la presència de pigments clorofílicos que li conferixen eixe to característic, com a la seua similitut en la morfologia i el funcionament de les algues. Són microorganismes que les seues cèlulas medixen només uns micrómetros (µm) de diàmetro, pero la seua llongitut és molt superior a la de la majoria de les atres bactèries. Alguns orgànuls característics són:
Carboxisomas
[editar | editar còdic]El citoplasma sol presentar estructures reconeixibles com els carboxisomas, corpúsculs que contenen l'enzima ribulosa-1,5-bisfosfato carboxilasa RuBisCO, que realisa la fixació el CO2. per mig del mecanisme de concentració de carbono que usa l'energia produïda prèviament per la fotosíntesis.
Grànuls d'almagasenament
[editar | editar còdic]En la citoplasma es troben cossos lipídicos, grànuls de glucógeno, grànuls de cianoficina, grànuls de polifosfato, que s'usen per a almagasenar energia en forma de carbohidrats i despuix ser consumits per mig de la respiració celular.
Vesícules de gas
[editar | editar còdic]Algunes cianobacterias presenten vesícules gasíferas (plenes de gas) que usen per a canviar la seua flotabilitat segons requerixquen migrar a zones de major o menor llum. Este comportament és típic de cianobacterias que formen part de la columna d'aigua.
Tilacoides
[editar | editar còdic]Els tilacoides es troben postrats en la membrana tilacoidal, formades per invaginació de la membrana plasmática (en la que solen conservar comunicació o contacte) i és a on residix l'aparat molecular de la fotosíntesis cridat ficobilosoma (un conjunt de proteïnes que servixen principalment com a antenes recolectores de llum)
Totes les cianobacterias presenten membrana tilacoidal a excepció de Gloeobacter sp., degut a que és una cianobacteria ancestral, les seues tilacoides es troben de manera segregada en la citoplasma.
Ribosoma
[editar | editar còdic]En mijos més sofisticats es poden reconéixer estructures bacterianes com ribosomas (no homòlecs dels eucarióticos).
Pronúcleo
[editar | editar còdic]El ADN de les cianobacterias es troba condensado i compactar en un nucleoide.
Membrana o paret
[editar | editar còdic]La envoltura està constituïda, com en totes les bactèries gramnegativas, per una membrana plasmática i una membrana externa, situant-se entre abdós una paret de mureína (peptidoglucano).
Baïna de mucílac
[editar | editar còdic]Les cianobacterias més comunes són unicelulars cocoides (esferoidals), a voltes agregades en una baïna mucilaginosa, o formant filaments simples o tricomas. Els filaments poden aparéixer agregats envolts per mucílac, o d'una manera que aparenta ramificació (branques falses). Existixen ademés cianobacterias que formen filaments en ramificació verdadera. El mucilago també té excreció de substàncies polimèriques extracelulares o EPS (per les seues sigles en anglés), lo que li conferix a la cianobacteria capacitat d'adheriment al substrat, protecció contra radiació UV, atrapament de detritos i exclusió competitiva d'atres microorganismes.
Clorofila i fotopigmentos
[editar | editar còdic]La producció de clorofila i fotopigmentos en cianobacterias varia en dominancia i proporció pero, generalment, inclouen Clorofila a, ficocianina, aloficocianina, ficoeritrina, carotenoides, scytonemina, clorofila d i clorofila f. Com a resultat, el seu color celular pot variar del roig al vert, del cian al blau, aixina com marró i negre. Tal variació pot estar influenciada per la llum disponible en un microhábitat particular, per lo que les cianobacterias tenen plasticidad i adaptació cromàtica.
L'espectre electromagnètic absorbible per les clorofila i fotopigmentos de les cianobacterias va des dels 420 a 700 nm encara que s'han descrit eixemples de clorofila en algunes cyanobacterias com Acaryochloris marina, que és capaç d'absorbir des del infrarrojo fins als 750 nm.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Plantilla:DLE
- ↑ Frontiers in Plant Science.15
- 1417680.ISSN 1664-462X.doi:10.3389/fpls.2024.1417680.Consultat el 2024-08-28.
- ↑ «Newly Renamed Prokaryote Phyla Cause Uproar».
- ↑ «Cianofíceas». www.duiops.net. Consultat el 16 d'octubre de 2017.
- ↑ «CIANOBACTERIAS (CYANOBACTERIA)». UNAM. Consultat el 21 de setembre de 2015.
- ↑ «Algues Cianofitas - EcuRed» (en és). www.ecured.cu. Consultat el 16 d'octubre de 2017.
- ↑ Willis, Anusuya; Woodhouse, {{{nom2}}}; Neilan, {{{nom3}}}; Burford, {{{nom4}}} (2022-01-01). Comparative genomics for understanding intraspecific diversity: a case study of the cyanobacterium Raphidiopsis raciborskii, Elsevier, pp. 415-434. ISBN 978-0-12-822861-6.
- ↑ «Introduction to the Cyanobacteria». ucmp.berkeley.edu. Consultat el 2025-07-08.
- ↑ Gayana. Botànica.60(2)ISSN 0717-6643.doi:10.4067/S0717-66432003000200001.Consultat el 2025-07-13.
- ↑ Harmful Algae.14
- 313-334.ISSN 1568-9883.doi:10.1016/j.hal.2011.10.027.Consultat el 2025-07-26.
- ↑ Toxins.14(10)
- 658.ISSN 2072-6651.doi:10.3390/toxins14100658.Consultat el 2025-07-26.
- ↑ Water Research.250
- 120977.ISSN 0043-1354.doi:10.1016/j.watres.2023.120977.Consultat el 2025-07-26.
- ↑ Toxins.9(2)
- 64.ISSN 2072-6651.doi:10.3390/toxins9020064.Consultat el 2025-07-26.
- ↑ Environmental Microbiology Reports.15(1)
- 3-12.ISSN 1758-2229.doi:10.1111/1758-2229.13122.Consultat el 2025-07-26.
- ↑ Biomedicine and Chemical Sciences.2(2)ISSN 2790-296X.doi:10.48112/bcs.v2i2.397.Consultat el 2025-07-26.
- ↑ Yannarell, A. C.; Kent, {{{nom2}}} (2009-01-01). Bactèria, Distribution and Community Structure, Academic Press, pp. 201-210. doi:10.1016/b978-012370626-3.00123-x. ISBN 978-0-12-370626-3.
- ↑ Free Radical Biology and Medicine.140
- 206-223.ISSN 0891-5849.doi:10.1016/j.freeradbiomed.2019.05.007.Consultat el 2025-07-26.
- ↑ Toxins.11(9)
- 530.ISSN 2072-6651.doi:10.3390/toxins11090530.Consultat el 2025-07-26.
- ↑ The American Biology Teacher.65(8)
- 595-598.ISSN 0002-7685.doi:10.1662/0002-7685(2003)065[0595:CC]2.0.CO;2.Consultat el 2025-07-26.
- ↑ «Dicciomed: Diccionari mèdic-biològic, històric i etimològic» (en és). dicciomed.usal.és. Archivat des d'el original, el 2025-03-19. Consultat el 2025-07-26.
- ↑ Waditee-Sirisattha, Rungaroon; Kageyama, {{{nom2}}} (2022-01-01). Chapter 7 - Extremophilic cyanobacteria, Academic Press, pp. 85-99. doi:10.1016/b978-0-323-96106-6.00012-5. ISBN 978-0-323-96106-6.
- ↑ Algal Research.82
- 103617.ISSN 2211-9264.doi:10.1016/j.algal.2024.103617.Consultat el 2025-07-26.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Cyanobacteriota» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.