Derceto
Derceto (també Dérceto, Derketo o Dércetis, segons quins autors es consulten) era una deesa de la mitologia fenicia (de l'actual Líban), a la que representaven en forma de peix en cap, braços i pit de dòna. Estava casada en Hadad i la seua filla, Semíramis, seria reina de Babilonia.
A voltes era considerada la forma femenina de Dagón, que igualment apareixia en les iconografies com a mig peix, encara que la seua part humana, en este cas, era molt femenina. Que se sàpia, els grecs solament representaven a esta deesa i a Eurínome, entre les deeses femenines, en la mateixa constitució amfíbia.
Eratóstenes diu que Afrodita era la mare de Derceto.[1]
Descripció
[editar | editar còdic]Derceto era com coneixien els antics grecs, en forma abreviada,[2][3] a la deidad síria Atargatis, en arameo ‘Nugar‘atah, o com la va cridar el historiador rus Mijaíl Rostóvtsev, "la gran senyora de les terres de la mar libanesa, ama de la mar mediterrànea".[4]
Va ser coneguda en época romana com "Dea fenicia" o ocasionalment, en una sola paraula, Deasura. Popularment, li la descriu com la deesa-sirena, per l'apariència en que era venerada en Ascalón i pels escrits de Diodoro Sículo.
En la cultura fenicia tardana era una deidad protectora, de l'amor i la fertilitat. Li estaven consagrats les colomes com a emblema d'amor i els peixos com a símbol de fertilitat; se li rendia cult en temples en els que hi havia grans estanys. Era la representació femenina de les forces fecundantes de la naturalea, aixina com Dagón era la masculina.
El fet de representar-l'en mig cos de peix era explicat pels grecs per mig de la llegenda referida per Diodoro Sículo en la que Derceto (Dérceto) va ofendre a Venus i llavors la deesa li va inspirar una passió cega cap a un dels que li oferien sacrificis en el temple, el pastor Caístro. D'esta passió va nàixer una chiqueta, Semíramis, que aplegaria a ser reina de Babilonia. Despuix de nàixer la seua filla, també per obra de Venus, va acabar l'amor que Derceto sentia, i al que va seguir el coneiximent de la seua falta i la vergonya de haver-la comés. Derceto, ompli d'ira, va abandonar a la seua filla, va fer matar a el home al que havia amat i es va tirar a l'aigua disposta a donar-se mort, lo que els deus no varen permetre. Aixina va donar orige a la seua morfologia amfíbia.
Una beata vident i estigmatizada, Ana Catalina Emmerick (Flamske, Alemània, 8 de setembre de 1774; [+] convent de les monges agustinas de Agnetenberg, Dülmen, Alemània, 9 de febrer de 1824), en el llibre corresponent a les visions sobre "Antic Testament", la referix entre tantes idolatrías i inclús la menciona com la yaya de Semíramis.
Centres de cult i imàgens
[editar | editar còdic]
El seu santuari principal estava en Hierápolis Bambyce (l'actual Manbij, en el nort de Síria), a on va ser adorada junt en Hadad. El seu antic temple va ser reconstruït cap al 300 a. C. per la reina Estratónice, esposa de Seleuco I.
Tal volta, com a resultat del patrocini grec del seu cult per mercaderés i mercenaris grecs, es va estendre a diferents parts del món grec, a on la deesa era considerada generalment com una forma d'Afrodita.
En Palmira apareix en monedes en un lleó, o la seua presència és senyalada en un lleó i la lluna creixent, una inscripció la menciona. En els temples de Atargatis en Palmira i en Dura Europos apareix en vàries ocasions en la seua consorte, Hadad, i en la rica cultura religiosa sincrética de Dura Europos, va ser adorada com Artemisa Azzanathkona.[5]Dos temples ben conservats en Niha (Líban) estan dedicats a ella i a Hadad.
En la década de 1930, numerosos bajorrelieves i busts nabateos de Atargatis varen ser identificats per Nelson Glueck en Khirbet et-Tannûr (Jordània), en les ruïnes d'un temple de principis de el I;[6] a on els llavis i ulls de la deesa, llaugerament velada, havien estat pintats de roig i en un parell de peixos enfrontats sobre el seu cap. Tenia el pèl ondulat, lo que a Glueck li sugerix aigua, i estava partit pel mig. En Petra, la deesa síria estava sincretizada en una deesa de l'Aràbia del sur, al-Uzzah, venerada conjuntament en el seu temple. En Dura Europos, entre els atributs de la deesa es troben el huso i el ceptre o arpón.[7]
En els seus temples en Ascalón, Hierápolis Bambyce i Edesa, hi havia estanys que contenien peixos que solament podien tocar els seus sacerdots.[8] Glueck va senyalar en 1936 que "ara existix un estany sagrat en un banc de peixos que no es poden tocar en El Qubbet -Baeddwī, un monasteri derviche a tres quilómetros a l'est de Trípoli (Líban)".[9]
Des de Síria, el seu cult es va estendre a Grècia i més a l'occident en época helenística. Luciano i Apuleyo proporcionen descripcions dels menics-sacerdots que recorrien les grans ciutats en una image de la deesa en un asno, dansant frenèticament i arreplegant diners. Estos sacerdots, de la mateixa manera que els de Cibeles, eren eunucs que es castraven per a servir a la deesa, travestir en maquillage, robes i adorns femenins.
L'àmplia extensió del cult en época grecorromana és atribuible en gran mida als comerciants siris, per lo que es troben rastres d'ell en els grans ports de mar, especialment en Delos a on s'han trobat numeroses inscripcions com a testimoni de la seua importància. També es troba el seu cult en Sicília, introduït pels esclaus i les tropes mercenàries, que ho varen dur inclús als més lluntans llímits septentrionals del Imperi Romà.
En la zona central del cim del cerro del Molinete, en Cartagena, Espanya, es va construir un santuari dedicat a Atargatis, segurament vinculat al Palau d'Asdrúbal. D'este santuari, perduren solament dos dels seus ambients, edificats en grans sellars de arenisca i reformats en el s.II a. C. El primer, al nort, va poder destinar-se a banys o ablucions associades al cult de la deesa i realisats en una cisterna central d'época púnica i posteriorment, dos chicotetes piscines laterals en la fase romana. El segon, al sur, és una estància rectangular a on a finals del s. II a. C., es va construir un sol de morter hidràulic en una inscripció llatina de teselas dedicades a Atargatis. Esta sala es va organisar com un triclinio per a dispondre els llits per a la celebració de convits rituals.
El líder dels esclaus rebels en la primera guerra servil, un siri cridat Euno, va afirmar rebre visions de Atargatis, a qui va identificar en la Deméter d'Enna.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Eratóstenes: Catasterismos, XXXVIII (Peix)
- ↑ Estrabón 16.785;
- ↑ Plinio el vell Història Natural llibre V -81.
- ↑ M. Rostovtseff, "Hadad and Atargatis at Palmyra", American Journal of Archeology 37 (January 1933), pp 58-63.
- ↑ Rostovtseff 1933:58-63; Dura-Europos III.
- ↑ Nelson Glueck, "A Newly Discovered Nabataean Temple of Atargatis and Hadad at Khirbet Et-Tannur, Transjordania" American Journal of Archaeology 41.3 (July 1937), pp. 361-376.
- ↑ Baur, Dura-Europos III, p. 115. For Pindar (Sixth Olympian Ode), the Greek siga-goddess Amphitrite is "goddess of the gold spindle".
- ↑ Luciano, De Dea Syria; Diodoro Sículo II.4.2.
- ↑ Glueck 1936: p. 374, nota 4
Referències d'autors clàssics
- PLINIO EL VIEJO: Història Natural V 81.
- DIODORO DE SICILIA: Biblioteca històrica II 4-4 i 5, 1-2.
- APOLODORO: Biblioteca I 2, 2; 3, 1; III 12, 6.
- HIGINO: Faules 223, 6; 275, 7.
- ESTRABÓN: Geografia XVI 4, 27.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Derceto» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.