Diapiro

Diapiro

Formació de diapiros de magma en el mant terrestre, lligada al procés d'subducción de la corfa

Un diapiro (del grec διαπείρειν ‘travessar’) és un tipo d'intrusió en el que es força un material més dúctil deformable i mòvil a través de les roques suprayacentes trencadices. La forma de diapiro depén de l'ambient tectónico: en les regions de baix estrés tectónico els diapiros tenen una estructures en forma de fongo del tipo inestabilitat de Rayleigh-Taylor, mentres que en zones tectónicamente més actives són dics estrets de material que es mouen a lo llarc de les fractures induïdes en la roca circumdant. El terme va ser introduït pel geólogo rumà Ludovic Mrazek, que va anar el primer en comprendre el principi de l'intrusió salina i la plasticidad. El terme «diapiro» es pot aplicar a estructures ígneas, pero s'aplica més comunament a estructures no ígneas, materials relativament frets, tals com les evaporitas que formen els cridats diapiros salinos. També es produïxen diapiros de fanc.

Diapiro salino

Artícul principal → Domo de sal.

Diapiros o domo salinos en Alemània

Són estructures geològiques intrusivas, formades per masses d'evaporitas (sales, anhidrita i algeps) que, procedents de nivells estratigráficos molt plàstics(sobretot del Keuper) somesos a gran pressió, ascendixen per les capes sedimentarias de la corfa terrestre, travessant-les i deformant-les, en un llent procés mesurable en millons d'anys que es coneix com diapirismo. Adquirixen forma de cilindre, bolet o gota i solen ser de gran tamany (de centenars de metros a 3 km de diàmetro en secció horisontal). Un símil molt didàctic de diapirismo es pot vore en les denominades llànties de lava usades en decoració. Els moviments per fluix plàstic de les rocas salines es denominen halocinéticos.

El seu génesis és prou complexa i està produïda per varis factors: elevada plasticidad de les sals aumentada pels algeps; es desenrollen en fallas profundes per les que els materials ascendixen i a on ocorren processos volcànics que convertixen el diapiro en una pasta en encara molta més plasticidad i molt més poder perforante.

Es denominen domos salinos quan les masses de sals deformen els sediment suprayacentes pero no apleguen a intruírlos.

Animació del desenroll d'un diapiro salino

En Espanya existixen poblacions com Cabezón de la Sal en Cantàbria que s'assenten sobre diapiros salinos aflorantes i que varen ser explotats comercialment en el passat. Unes atres com Peralta i Caparroso en Navarra varen tindre que canviar el seu emplaçament a uns atres en sols més estables pels processos de subsidencia que produïxen este tipo d'estructures halocinéticas.

Alguns diapiros continuen la seua explotació minera, com el del Cabezo de Sal del Pinoso en Alacant del que s'extrauen 700 000 tn anuals de sal per mig de la dissolució en aigua de la sal i el posterior enviament de la salmorra a la salina de Torrevella a on es termina el procés. Uns atres despuix d'abandonada l'explotació minera té un atractiu turístic, com la montanya de sal de Cardona.

El diapiro més interessant d'Europa es troba en Poza de la Sal (Burgos). Es tracta d'una vall circular de 2,5 km de diàmetro que visualment permet comprendre lo que és el diapirismo; seleccionat com a punt d'interés geològic per l'Associació Geocientífica de Burgos.

Riscs geològics

Com riscs geològics associats al diapirismo es presenten els que estan relacionats en el moviment ascensional i els processos de dissolució de sals i algeps.

Els processos de dissolució poden ser ràpits. És vital la prevenció, que passa per conéixer l'estructura geològica de la zona i elaborar mapes de risc, aixina com associar-los en els hídrics. També és necessària l'ordenació del territori en funció del risc. Per a corregir este risc, és possible instalar drenage per a que ixca l'aigua i no es dissolga la sal del diapiro, o be reblir el terreny per a evitar colapses.

Trampes petrolíferes

Els diapiros salinos tenen un enorme valor econòmic, puix poden actuar com trampes petrolíferes. L'ascens del diapiro deforma les capes instruïdes elevant-les a la seua entorn, formant una estructura anticlinal, una espècie de con en el que el diapiro ocupa l'eix central (la charnela). Quan hi ha capes impermeables, els hidrocarburs (més gasos i aigua) s'acumulen per baix de les mateixes, quedant atrapats en les roques porosas inferiors. El diapiro actua sagellant el centre de l'estructura.

En el substrat sedimentario del Golf de Mèxic són molt freqüents els jaciments de petròleu associats a este tipo de trampa. En els Montes Zagros també és freqüent esta morfologia.

Diapiros no salinos

El terme diapiro, o diapirismo, també es pot aplicar en el cas de l'intrusió de masses granítiques (tipo batolito) en la corfa terrestre o també en el cas d'estructures diagenéticas similars a les salines, pero de dimensions molt més reduïdes, produïdes pel desplaçament plàstic de fango i fanc.