Encinar tropical
El bosc tropical esclerófilo (Quintero, 1974[1]) o encinar tropical és un tipo de vegetació d'orige templat que va conseguir ajustar-se a les condicions climàtiques càlit humides de les zones baixes de latitut tropicals. És possible que estos encinares tingueren un paper rellevant com a refugi florístico i faunístico durant el Pleistoceno (Prance, G.T. 1982[2]). Estes comunitats arbòrees sobreviviente del Pleistoceno, es comprén que per les baixes temperatures durant l'última glaciació es varen poder desenrollar a baixes altituts i latitut, inclusivament fins a Costa Rica, pero al final de la glaciació solament varen sobreviure comunitats aïllades, les quals es varen terminar adaptant al clima càlit de la planicie costera del Golf. cal notar que Sarukhán (1968)[3] i Sousa (1968)[4] varen senyalar esta possibilitat per la conexió que presenten estos encinares tropicals en encinares de zones més altes, a on també es presenten les espècies de Quercus dels boscs tropicals.
Generalitats
[editar | editar còdic]Els encinares tropicals presenten gran afinitat climàtica en les selves, a diferència dels boscs de encino templats molt més diversos, els tropicals solament es componen d'una, dos o tres espècies de encinos perennifolios, que en escassos acompanyants d'atres espècies conformen una comunitat poc densa (Marquez Ramírez, 2005[5]) en un estrat de no més de 15 m. encara que en ecotonía en les selves pot alcançar fins a 25 o 30 m., generalment es troba rodejada per selva baixa caducifolia, selva alta o mijana perennifolia o subperennifolia i pasturages, inclusivament en chapulls, tal és el cas dels encinares tropicals del sur de Veracruz i els de Tabasco. Es desenrollen sobre sols pobres, someros o en limitante rocosa de tipo volcànica a on han desenrollat una associació mutualista en micorrizas (fongos associats a la raïl)(Boucher, 1981[6]). La principal espècie que compon els encinares tropicals és Quercus oleoides, encara que també es troben Quercus conspersa, Q. sororia, Q. affinis, Q. glaucescens, Q. castanea, Q. sopotaefolia i Q. peduncularis.
Descripció
[editar | editar còdic]Els encinares tropicals tenen gran afinitat climàtica en la selva alta perennifolia i la selva mijana subperennifolia i subcaducifolia principalment. És el factor edàfic el que determina la fisonomia i composició florística de les zones contigües al encinar tropical. Els sols a on poden presentar-se estos boscs poden ser sols aluvials molt antics, formats de l'arrastre de cendres volcàniques, en abundant grava cuarzosa en forma de vores rodades, i se situen en les parts altes de lomeríos a on el drenage superficial és molt fort. També s'establixen en sols derivats de materials ígneos rocosos o cendres, de tipo extrusivo o intrusivo, que es presenta en forma de taules emergides entre material calizo fràgil, com pot observar-se en la planicie costera del nort de Veracruz i les estribacions de la Serra Nort de Pobla, aixina com en Sant Luis Potosí i Hidalgo. En estes circumstàncies els sols poden ser negres, arcillosos, someros, que sobreyacen a roques basálticas o lateralíticos indiferenciados profunts i rojos, igualment derivats de cendra volcànica. Un tercer tipo de sol típic de encinar tropical es presenta arenenc i d'orige recent, en planicies costeres de la zona de Tampico, Tecolutla i Nautla, en la zona del Golf Nort (Pennington i Sarukhán, 1998[7]
L'alvertent del Golf de Mèxic és coneguda pel seu exuberante vegetació conformada per selves, manglars, vegetació riparia, palmares i pantans, ecosistemes típics del tròpic, no obstant també es troba un tipo especial de bosc de encinos, vegetació típica neártica, de climes templats pero ací sobre la planura costera, en clima càlit i rodejats de selves i atres comunitats tropicals.
Este ecosistema tan especial es presenta en forma de fragments des de Tamaulipas fins a Tabasco, inclusivament en Oaxaca i Chiapas, sempre com a comunitats aïllades a menys de 800 metros sobre el nivell del mar. Els encinares tropicals de la planicie costera del Golf es troben particularment en Aldama i Soto la Marina, en Tamaulipas; en chicotets relictos en el nort de Pobla i Hidalgo; Rzedowski (1966)[8] cita la presència de encinares tropicals purs de Q. oleoides en l'Huasteca potosina sobre sols arcillosos rojos o grocs; en certes condicions poden incloure espècies típiques de selva de Brosimun alicastrum; algunes espècies són: Bursera simaruba, Carpodiptera ameliae, Ceiba pentandra, Dendropanax arboreus, Tabebuia rosea, Zinowiewia integerrima i Zuelania guidonia. En el nort de Pobla els encinares tropicals ocupen afloraments ígneos que es presenten en forma intermitent i de chicotetes illes biogeográficas en mig de la selva mijana perennifolia en les estribacions de la Serra Nort. Estos boscs inclouen espècies de selva tals com Ficus glaucescens, Sapium lateriflorum, Tapirira macrophyla i Alchornea latifolia; en Veracruz es troben chicotets boscs aïllats al nort de Tepetzintla, una franja discontínua de major importància propenca a Comapa, Xalapa, Actopan i Estany Vert, un relicto entre el Port de Veracruz i Alvarado, i com a chicotets manchones aïllats entre Acayucan i Soteapan fins a Plaja Vicente. Gómez Pompa (1966)[9] descriu els encinares de Misantla, Colipa i Nautla, en Veracruz, desenrollant-se en la costa sobre sols arcillosos i derivats de roques basálticas. En la regió de Tuxtepec, en Oaxaca, els encinares tropicals es presenten d'igual forma en parts altes de lomeríos típics en sols en fort drenage, de textura gravosa i en les parts baixes no és rar que s'entremescle en la selva alta perennifolia. Sousa Sánchez (1966[10]) descriu els encinares dels Tuxtlas en condicions edàfiques semblants, a menys de mil metros d'altitut sobre el mar. D'igual forma en el centre de Tabasco s'estenen fins a Chiapas i inclús en la Depressió Central colindar en sabanes o selva baixa caducifolia. En alguns llocs de Chiapas, el encinar tropical pot presentar espècies de selva alta tals com Vochysia guatemalensis i Terminalia amazonica (Pennington i Sarukhán, 199)[3]).
Importància dels encinares tropicals
[editar | editar còdic]Deu destacar-se també el seu paper ecològic preponderant, puix els boscs de encino resulten ser excelents biomejoradores edàfics, ya que propicien el desenroll i el rejuvenecimiento del sol a causa de l'incorporació constant de fulls i permeten un control natural aixina com eficient de l'erosió, sent també bons retensores de sol evitant desplaçaments en les pendents. Aixina mateix, eviten el abatimiento dels mants acuífero, la dessecació i azolve d'assuts, aixina com tolvaneras, entre atres aspectes d'índole ecològica. Posseïxen resistència com a barrera davant huracans i vents forts, ya que són arbres molt robusts i fortament ancorats al sol. I per si això fora poc, estos arbres constituïxen un alt potencial d'atractiu paisage escènic, en a on numeroses epifitas com les orquídees, les bromelias, anturios, peperomias i inclusivament fins a cactáceas creixen en els encinos del bosc, ademés de mantindre en el sotobosque atres espècies interessants com cícadas (Dioon edule, Zamia inermis i Z. loddigesii, les dos primeres en perill d'extinció), palmes (Sabal mexicana, Acrocomia aculeata, Chamaedorea elegans) i dioscoréas; en suma, en els encinos es conformen importants casetes ecològiques dels ecosistemes.
Els encinares tropicals són molt importants per a la fauna, són font d'alimentació ya que les seues bayas són devorades per una gran cantitat de mamífers com cotuzas, pecaríes, venados, fardes, rates, porcs, etc., i per les aus, alguns d'estos animals també troben en els encinos llocs ideals per a anidación, reproducció i caça. En estar immersos entre ecosistemes tropicals exuberantes mantenen estreta relació en l'ecologia de dits ecosistemes, funcionant com a corredors i hàbitat de la fauna. Una característica peculiar d'estos boscs és que solen mantindre humitat en el sol durant tot l'any, ademés l'humitat obtinguda de la boira en époques de sequia manté el sotobosque en gran varietat de herbes i epífitas, excelents microhábitats per a amfibis i reptils, per tant la majoria de les espècies faunísticas (inclusivament aus) no tenen que migrar a atres llocs, mantenint una abundància i diversitat relativament constant a lo llarc de l'any a causa de la disponibilitat d'espècies base de la cadena trófica (Prance, 1982[2]).
Problemàtica
[editar | editar còdic]Per les característiques de la seua fusta, els boscs de encino han segut molt explotats en fins forestals per a l'extracció de fusta, per a l'elaboració de carbó i taules per a l'us domèstic, la qual cosa provoca que este tipo de vegetació tendixca a fases secundàries les que a la seua volta siguen incorporades a l'activitat agrícola i principalment pecuària (Rezedowski, 1978[8]). Una volta talat el bosc de encinos, la seua recuperació és difícil lloc que al ser de creiximent llent solen establir-se primer les espècies ruderales i de ràpit desenroll de les selves o pasturages aledaño, impedint la recuperació del bosc original. En el cas d'incendis forestals o cremes periòdiques per la roça la recuperació del bosc és encara més difícil ya que aparte dels problemes anteriors, el fòc destruïx els fongos micorrízicos del sol dificultant el creiximent de nous encinos o la regeneració d'arbres a partir dels tocones, ademés de reduir la fertilitat natural del sol al volatilizar els composts nitrogenats. Esta pèrdua promou que en encinares deforestats es formen acahuales de selves, este canvi afecta greument a poblacions faunísticas vulnerables, en baixa movilitat i alta dependència del encinar tropical, com alguns reptils i els amfibis del bosc en general. En atres casos, el destorbament intens dels encinares tropicals produïx una vegetació típicament sabanoide en una dràstica degradació de sols.
En algunes zones, com la conca del riu Coatzacoalcos i el Papaloapan, o la Huasteca, els sols de encinares tropicals s'han utilisat per a cultius extensius de pinya i canya de sucre. També extenses àrees s'han deforestat per a la fabricació de carbó, cerques i durmientes. En la zona de Tuxtepec i Loma Bonica, en Oaxaca es presenten espècies provablement indicadores de disturbi tals com Acrocomia aculeata, Byrsonima crassifolia i Curatella americana.
Actualment la Comissió Nacional per al coneiximent i us de la biodiversitat (CONABIO) ha determinat dos importants regions terrestres prioritàries que presenten este tipo de boscs, una en la regió tamaulipeca i la segona en el centre de Veracruz, les quals presenten problemes comuns de deforestación i transformació a pasturages o sabanes degut principalment a l'activitat agrícola i ganadera.
Sent Mèxic el país en major diversitat de encinos en el món, poc coneixem sobre la biologia, ecologia, etnobotánica, i menys encara, sobre l'aprofitament sustentable d'este útil i valiós ecosistema que és el bosc tropical de encino.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ González Quintero, L. 1974. Tipos de vegetació de Mèxic. In: Lorenzo, J. L. (ed.). L'escenari geogràfic de Mèxic, panorama històric i cultural II: Secretaria d'Educació Pública i Institut Nacional d'Antropologia i Història. Mèxic, D.F. pp. 109–218.
- ↑ 2,0 2,1 Prance, G.T. 1982. Biological diversification in the tropics. Columbia University Press. New York. 258 pp.
- ↑ 3,0 3,1 Pennington, T. D. i J. Sarukhán. 1998. Arbres tropicals de Mèxic. Manual per a l'identificació de les principals espècies. Universitat Nacional Autònoma de Mèxic i Fondo de Cultura Econòmica. Mèxic, D.F. Segona edició 521 págs.
- ↑ Sousa, M. 1968. Ecologia de les leguminosas dels Tuxtlas, Veracruz. Anals de l'Institut de Biologia,
- ↑ Juan Márquez Ramírez, M. H. (2005). Variació en llavors de Quercus oleoides Schl. et Cham. de tres poblacions del centre de Veracruz, Mèxic. Foresta Veracruzana , 31-36.
- ↑ Boucher, D. H. (1981). Seed predation by mamals and forest dominance by Quercus oleoides, a tropical lowland oak. Oecologia , 409-414.
- ↑ Pennington, T. D. i J. Sarukhán. 1998. Arbres tropicals de Mèxic. Manual per a l'identificació de les principals espècies. Universitat Nacional Autònoma de Mèxic i Fondo de Cultura Econòmica. Mèxic, D.F. Segona edició 521 págs).
- ↑ 8,0 8,1 Rezedowski, J. (1978). Vegetació de Mèxic. Mèxic: Limusa.
- ↑ Gómez-Pompa, A. 1966. Estudis botànics en la regió de Misantla, Veracruz. Institut Mexicà de Recursos Naturals Renovables, Mèxic, D.F. 173 p GÓMEZ-POMPA, A. 1966. Estudis botànics en la regió de Misantla, Veracruz. Institut Mexicà de Recursos Naturals Renovables, Mèxic, D.F. 173 pp.
- ↑ Sousa, M. 1968. Ecologia de les leguminosas dels Tuxtlas, Veracruz. Anals de l'Institut de Biologia, UNAM, Série botànica 1:121-160
Vore també
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Encinar tropical» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.