Representació de Pablo de Tebas, conegut com Pablo el ermitaño o Pablo l'egipcíac, venerat per l'Iglésia catòlica i l'Iglésia copta com el primer sant en dur una vida eremítica
Un ermitaño[1] o eremita és una persona que elegix professar una vida solitària i ascética, sense contacte permanent en la societat. El vocablo ermita procedix del llatíeremīta, que a la seua volta deriva del grecἐρημίτης o de ἔρημος, que significa «del desert». És un asceta que viu en la denominada eschatiá pels grecs, espai no civilisat més allà de la ciutat, que en el cas d'Egipte, s'identifica en el desert. Més alvance també s'aplicaria, en el mateix concepte, a atres espais naturals com les montanyes sírias o les del centre d'Itàlia. En sentit laxo, el terme es va estendre per a denominar a tot aquell que viu en soletat, apartat dels vínculs socials, en boscs, montanyes, páramo o llocs desérticos.
En el cristianisme la vida eremítica té per finalitat alcançar una relació en Deu que es considera més perfecta. La vida del ermitaño està per lo general caracterisada per valors que inclouen l'ascetisme, la penitència, l'alluntament del món urbà i la ruptura en les preferències d'est, el silenci, l'oració, el treball i, en ocasions, l'itinerància. Es considera que el eremitisme en el cristianisme va nàixer a fins de el III i principis de el IV,[2] particularment despuix de la pau constantiniana, quan els cridats «Pares del Desert» varen abandonar les ciutats del Imperi romà i zones aledaño per a anar a viure en aïllament i en el rigor dels deserts de Síria i Egipte, especialment en el desert de la Tebaida.
En el món modern sol vore's una variant que, si ben no pot catalogar-se com eremitisme pròpiament dit, manté algunes de les seues característiques. En este cas, no es dona una «fuga geogràfica» del món, sino un aïllament respecte a l'estil o la forma de vida que el món presenta. Es tracta d'un «eremitismo en mig del món», impregnat per traces de soletat, oració i treball, que fuig de qualsevol tipo de publicitat i que florix, en el dir del periodiste Vittorio Messori, com a «reacció a la borrachera comunitària».[3]
El eremitismo és un modo de vida naixcut en Orient, particularment en Egipte i Síria, cap a el III, pero en alguns precedents precristianos, com el de la comunitat judeua dels Terapeutes, curadores d'ànimes, en assent en Aleixandria, que propugnava la soletat i l'aïllament com a camí per a alcançar la perfecció espiritual.[4]
Ermitaño va ser el nom donat des de el III a el V al cristià que, per a entregar-se en tota llibertat a la vida contemplativa i penitente en busca de Deu, s'apartava dels vínculs socials, per a habitar en els deserts de la Tebaida (a uns mil quilómetros del delta del Nilo) i en les comarques veïnes. La norma de vida d'aquells eremitas era d'un ascetisme dut als seus llímits: vivien en el desert, s'estajaven en albercs precaris o en coves, i subsistien gràcies al treball manual. Els seus dejunis eren molt prolongats i mantenien una vida espiritual duríssima.
El model inicial de eremitisme, propi dels anacoretas orientals de el III, tindria més tarde imitadors —encara que en reserves— en la vida monástica occidental.[2] Successivament i per extensió, es va assignar el mateix nom de ermitaño a tots els que es retiraven a llocs solitaris per a viure una vida lliure de les lligaces de la societat. Alguns fixaven la seua missió en el conte i protecció d'una ermita dedicada a algun sant, per lo general, en algun parage despoblado i poc visitat. El retir del ermitaño es considerava part de la seua vida espiritual i de la seua entrega cristiana.
En la seua evolució posterior, l'Iglésia va generar una tendència cap a la transformació d'aquelles primeres comunitats eremíticas, cridades eremitorios, cenobios, lauras i skete, en órdens religioses estables, que permeteren una vida ascética pero evitant pràctiques extravagants o exagerades, reglant les hores d'oració, de treball i d'estudi. Es mantenia la pobrea, pero en vestimenta i menjar adequades. Aixina, es va donar el nom de ermitaños a certes órdens religioses com les de sant Pablo, sant Jerónimo o sant Agustín.
En l'Edat Mija, el eremitisme va consistir principalment en la renúncia ascética a una pàtria, a lo que s'unia la cridada peregrinatio pro Christo (la condició de itinerant per amor a Crist).
El eremitisme, tal com es va generalisar en Europa a partir de les severes reformes monásticas en els sigles XI i XII, es va convertir en una alternativa a la regla vixcuda pels monges en els grans monasteris o abadies. Ya no tenia les característiques del practicat en l'Alta Edat Mija, sino que es va generar en certes persones (aristócrates, clercs o monges insatisfets) com a reacció de caràcter espiritual front a la vida de opulencias. El «progrés» econòmic i la vida de opulencia es prodigaba particularment en les noves ciutats i entre els propietaris de terrenys. El «eremitismo» suponia ací un canvi o «conversió», que implicava un bot des de la «opulencia» que s'abandonava a la «suma pobrea» que s'assumia sense atenuant, deixant les ciutats.[6]
És aixina com molts monges varen tornar a la soletat del desert, solo o en chicotets grups. Als assentaments eremíticos que es varen produir en el XI correspon l'aparició de les órdens dels cartujos i els camaldulenses, mentres que en el XIII sorgixen els ermitaños agustinos, identificats en les órdens mendicantes. Aixina es produïx l'unió del anacoretisme i el cenobitisme en una orde centralisada.[2]
Ademés de les distintes formes de eremitisme organisat, varen existir hòmens i dònes cridats «inclusos» o «reclusos» que, temporalment o de per vida, es tancaven voluntàriament en una cela que feyen tapiar.[2] Estos habitàculs carents de portes posseïen com a únic mig d'accés una finestra chicoteta per la que entrava una miqueta de llum. A través d'eixa obertura la gent els feya aplegar aliment i beguda utilisant una polea. Solien gojar de gran prestigi per les virtuts heròiques que se'ls atribuïen. Esta forma va perdre prontament importància en el XV fins a desaparéixer per complet en el XVII. No obstant, el eremitisme com tal va continuar existint.
En els sigles XIII a el XV es varen presentar casos paradigmàtics de eremitisme, entre els que descollen el de Celestino V qui, en una decisió espontànea, va renunciar al papat per a retornar a la seua vida eremítica,[7] i el de Juliana de Norwich, considerada una de les més grans escritores místiques d'Anglaterra.[8]
Despuix de la secularisació que va significar l'ilustració alemana de el XVIII, va sorgir en la primera mitat de el XIX una nova fraternitat eremítica en la diòcesis de Ratisbona (en alemà, Regensburg), Alemània. Els membres de la fraternitat vivien com terciarios de sant Francisco d'Assís, i es varen estendre per zones yermas d'Alemània, Suïssa i Àustria.[2]
En el XX el eremitisme va prendre diferents formes.
Sant Carlos de Foucauld (1858-1916) constituïx un cas emblemàtic. Havent segut un militar de vida dissipada i un explorador de Marroc, es va convertir al catolicisme i va viure com a monge trapense, primer en França i després en Síria. Més vesprada va abandonar la Trapa per a dur una vida eremítica encara més exigent en el desert del Saharaalgerí, encara que la seua espiritualitat va incloure numeroses traces de servici cap als més abandonats. La seua figura, simbolisada en la célebre Oració d'abandó, constituïx una renovació del eremitisme i de l'anomenada «espiritualitat del desert» en ple XX.[9][10]
La pràctica del eremitisme està present ademés en el història del hinduismo, el budisme i el sufisme. El taoisme també conta en el seu haver en figures ascéticas i eremíticas, encara que rarament el eremitisme va ser una forma de vida permanent per als taoístas practicants.[11] Des d'un punt de vista religiós, la vida solitària es torna aixina en una forma d'ascetisme, en a on el ermitaño renuncia a les preocupacions i plaers mundans. En la vida eremítica asceta, el ermitaño busca la soletat per a la meditació, la contemplació i l'oració sense les distraccions de contacte en la societat humana, el sexe, o la necessitat de mantindre atres estàndarts socialment acceptables (per eixemple, d'alimentació o vestimenta).
En China la vida ascético-eremítica típica de l'espiritualitat del budisme i del cristianisme pre-protestant no va formar part de la cultura abans de l'introducció del budisme, i fins a l'actualitat li la veu en cert recel des del punt de vista dels valors normatius de China. Per un atre costat, existix un inusual eremitisme no ascético, que té en China una història que precedix al budisme. Per a una èlit l'equivalent de la vida eremítica en China en l'actualitat consistix en negar-se a ocupar càrrecs governamentals o en ser forçat a retirar-se. Est va ser un estil de vida entés com a religiós —a sovint relacionat en l'experiència extática religiosa—, aixina com el manteniment dels més alts valors ètics. L'ascetisme no estava implicat sino que, de fet, podria tractar-se d'un estil de vida dedicat a busques estètiques.[12]
↑Martínez Tejera (2006). «La realitat material dels monasteris i cenobios rupestres hispans», José Ángel García de Cortázar (ed.).Monges i monasteris hispans en l'alta Edat Mija, Editorial Sant Esteban, pp. 59-97. ISBN 84-89483-98-1.
↑ (1906-1914) Diccionari enciclopèdic popular ilustrat Salvat, Madrit: Espasa Germans i Salvat.
↑Aniz Iriarte, Càndit; Díaz Martín, {{{nom2}}} (1996). Sant Dumenge de Caleruega. Context eclesial religiós. IV Jornades d'estudis medievals, Editorial Sant Esteban, p. 25. ISBN 84-8260-024-9.
↑Katz, Paul R. (2008). «Taoism and local communities», Pregadio, Fabrizio (ed.).The encyclopedia of taoism, Abingdon, Oxon (EE. UU.): Routledge, pp. 167-169. ISBN 978-0-7007-1200-7.
↑(1999).Journal of Asian and African Studies.34(1)
.jpg)
