Pares del Desert
Els Pares del Desert, Pares del Yermo o Pares de la Tebaida són figures històriques de monges, ermitaños ascetas i anacoretas cristians que en els sigles III i IV despuix de la pau constantiniana, varen abandonar les ciutats del Imperi romà i regions veïnes per a anar a viure en les soletat dels deserts de Síria, Palestina i Egipte, concretament en el desert d'Uadi Natrun (Scetes) de la província romana d'Egipte, —tant hòmens com a dònes— el testimoni de les quals s'arreplega en els "Apotegmas" (dits)
El primer Pare del Desert va ser Pablo de la Tebaida, i el més conegut va ser Antonio Abad, que va partir al desert en el 270-271 d. C. i va aplegar a ser conegut com el pare i fundador del monaquismo del desert. Quan Antonio va morir en l'any 356 d. C., mils de monges i monges es varen sentir atrets a viure en el desert seguint l'eixemple d'Antonio, lo que va dur al seu biógraf, Atanasio d'Aleixandria, a escriure que "el desert s'havia convertit en una ciutat".[1]Els Pares del Desert varen tindre una gran influència en el desenroll del cristianisme. Els Apotegmas dels Pares del desert (Apophthegmata Patrum) són una colecció de texts d'alguns dels primers monges i monges del desert.
Les comunitats monásticas del desert que varen sorgir de la reunió informal de monges ermitaños es varen convertir en el model del monacato cristià, influint primer en les comunitats coptas de les que estos monges formaven part i a les que predicaven.[2]Alguns eren monofisitas[2]o creïen en una idea similar. La tradició monástica oriental en el Mont Athos i la Regla de sant Benito varen estar fortament influïdes per les tradicions que varen començar en el desert. Totes les renaixences monásticos de l'Edat Mija varen buscar inspiració i guia en el desert. Gran part de l'espiritualitat cristiana oriental, inclós el moviment hesicasta, va tindre les seues raïls en les pràctiques dels Pares del Desert. Inclús les renovacions religioses com les dels evangèlics i Pietistas alemans de Pennsilvània, el moviment de Devotio moderna i el Renaixença metodista en Anglaterra són vistes pels erudits moderns com influenciades pels Pares del Desert.[3] Els seus equivalents femenines són les Mares del Desert.
Història
[editar | editar còdic]
.jpg){kind=link}
Despuix de la dècima, última i més sanguinosa persecució de Diocleciano desencadenada en l'any 303 contra els cristians, havent-se llegalisat ya com a religió oficial per mig del Edicte de Milà de 313, no tenia sentit el martiri per la fe, i els ascetas cristians varen buscar, imitant a Crist, que es va retirar al desert, un mig de purificar-se i fer penitència per mig d'un atre tipo de sacrifici. Entre els coneguts, el primer de tals eremitas i anacoretas va ser l'egipcíac Pablo el Ermitaño, personage imaginat per sant Jerónimo i que fa morir als 113 anys d'edat per a superar el récort establit per sant Atanasio en referència a Antonio Abad,[4] i que va ser conegut gràcies al mateix Antonio Abad, també anacoreta si ben a sovint s'atribuïx a Pablo de Tebas el mèrit de ser el primer monge ermitaño en anar al desert, pero va ser Antonio el Gran qui va iniciar el moviment que es va convertir en els Pares del Desert.[5] Al voltant de l'any 270, Antonio va escoltar un sermón dominical en el que s'afirmava que la perfecció es podia alcançar venent totes les possessions, donant els guanys als pobres i seguint a Jesús.[6] Va seguir el consell i va donar un pas més allà en adinsar-se en el desert en busca de la soletat absoluta.[1]
Antonio va viure en una época de transició per al cristianisme: la persecució de Diocleciano en 303 va ser l'última gran persecució formal dels cristians en l'Imperi romà. Solament dèu anys despuix, el cristianisme va ser llegalisat en Egipte pel successor de Diocleciano, Constantino el Gran. Els que es varen marchar al desert varen formar una societat cristiana alternativa quan convertir-se al cristianisme ya no era arriscat. Antonio va vore la soletat, l'austeritat i el sacrifici del desert com una alternativa al martiri, que molts cristians consideraven anteriorment com la forma més elevada de sacrifici.[7] Antonio ràpidament va guanyar seguidors desijosos de viure les seues vides en solidaritat i separació dels bens materials. A partir d'estes prohibicions, Atanasio va registrar que Antonio va rebre privilegis especials de Deu, com la capacitat de curar als malalts, inspirar a uns atres a tindre fe en la curació a través de Deu i inclús conversar ocasionalment en Deu.[8]
En Síria va haver uns atres, com Simeón el Estilita. Quan vivien en comunitat o en lauras li'ls cridava cenobitas. Són principalment representants del clero regular i a voltes del secular de l'Antiguetat tardana (sigles III i IV) que varen viure en comunitat o en ermites en el desert d'Egipte, fonamentalment, encara que també va haver alguns en lauras i sketes dels deserts de Síria i Palestina.
Els que han deixat el seu nom són a sovint monges. Alguns bisbes eminents — o percebuts com a tals en l'época —, com Atanasio d'Aleixandria, Teófilo d'Aleixandria, Cirilo d'Aleixandria, Epifanio de Salamina o Gregorio Nacianceno, se solen afegir al grup, pero figuren també a voltes alguns seculars o seglares —Eucaristo el Seglar, el «corruptor» d'Antonio—, el «gènero del qual de vida» omplia d'admiració a certs ascetas endurits. Es troben aixina mateix noms d'algunes dònes, com Amma Sarra, Sinclética i Eugenia.
Per eixa época, el monacato del desert va aparéixer casi simultàneament en vàries zones, entre elles Egipte i Síria romana,[1] i algunes de les tradicions coptas dels Pares del Desert també es varen estendre a Nubia.[2]
En el temps, el model d'Antonio i atres ermitaños va atraure a molts seguidors, que vivien solo en el desert o en menuts grups. Varen elegir una vida d'ascetisme extrem, renunciant a tots els plaers dels sentits, el menjar ric, els banys, el descans i qualsevol cosa que els proporcionara comoditat.[9] En el seu lloc, se centraven en resar, cantar salms, dejunar, donar almoina als necessitats i preservar l'amor i l'harmonia entre ells, mantenint els seus pensaments i desijos sol per a Deu.[10] Mils de persones es varen unir a ells en el desert, en la seua majoria hòmens, pero també un grapat de dònes. Els buscadors religiosos també varen començar a anar al desert en busca de consell i orientació dels primers Pares del Desert. Quan va morir Antonio, hi havia tants hòmens i dònes vivint en el desert que el seu biógraf ho va descriure com «una ciutat».[1]
Els Pares del Desert defenien tres enfocaments principals del monacato. Un era la vida austera del ermitaño, tal i com la practicaven Antonio i els seus seguidors en el Baix Egipte. Un atre era la vida cenobítica, comunitats de monges i monges en l'Alt Egipte formades per Pacomio el Gran. El tercer va ser iniciat per San Amón com un estil de vida semiermitaño que es vea principalment en Nitria, Kellia i Scetis, l'oest de l'Nilo. Estos últims eren menuts grups (de dos a sis) de monges i monges en un vell espiritual comú; estos grups separats es reunien en trobades més grans per a rendir cult els dissabtes i dumenges. Esta tercera forma de monacato va ser la responsable de la majoria dels dits que es varen recopilar en els «Dits dels Pares del Desert».[1]
Desenroll de les comunitats monásticas
[editar | editar còdic]
Les chicotetes comunitats fundades pels Pares del Desert varen ser el començ del monacato cristià. Inicialment, Antonio i uns atres vivien com ermitaños, formant a voltes grups de dos o tres. Menudes comunitats informals varen començar a desenrollar-se, fins que el monge Pacomio, veent la necessitat d'una estructura més formal, va establir un monasteri en regles i organisació. Les seues normes incloïen disciplina, obediència, treball manual, silenci, dejuni i llarcs periodos d'oració; alguns historiadors consideren que les regles es varen inspirar en les experiències de Pacomio com a soldat romà.[9]
El primer monasteri completament organisat en Pacomio incloïa a hòmens i dònes que vivien en estages separats, fins a tres en una habitació. Es mantenien teixint teles i cistelles, ademés de realisar atres tasques. Cada nou monge o monja tenia un periodo de prova de tres anys, que concloïa en l'admissió plena en el monasteri. Totes les propietats eren comunals, els menjars es prenien junts i en silenci, dos voltes per semana dejunaven i vestien roba senzilla de llaurador en capucha. Vàries voltes al dia es reunien per a resar i llegir, i s'esperava que cada persona dedicara temps a meditar en soletat sobre les escritures. Es varen crear programes per a educar a aquells que aplegaven al monasteri sense saber llegir.[11]
Pacomio també va formalisar l'establiment d'un «abba» (pare) o «amma» (mare) a càrrec del benestar espiritual dels seus monges i monges, lo que implicava que els qui s'unien al monasteri també s'unien a una nova família. Els membres també formaven grups més menuts, en diferents tasques en la comunitat i la responsabilitat de cuidar del benestar dels demés. El nou enfocament va créixer fins a tal punt que, poques décades despuix de la mort de Pacomio, hi havia decenes de mils de monges i monges en estes comunitats organisades.[11] U dels primers peregrins al desert va ser Basilio de Cesarea, que va dur la Regla de Pacomio a l'Iglésia Oriental. Basilio va ampliar l'idea de comunitat integrant als monges i monges en la comunitat pública més àmplia, baix l'autoritat d'un bisbe i al servici dels pobres i necessitats.[11]
A mida que més pelegrins varen començar a visitar als monges en el desert, l'influència de les comunitats monásticas va començar a estendre's. Les versions llatines de les històries i dits originals grecs dels Pares del Desert, junt en les primeres regles monásticas que varen sorgir del desert, varen guiar el desenroll monástico primerenc en el món bizantí i, finalment, en el món cristià occidental[12] i més allà de les seues fronteres existents.[13]
Juan Casiano va eixercitar un paper important en la mediació de l'influència dels Pares del Desert en Occident.[14] Açò es veu, per eixemple, en la Regla de Sant Benito, en la que Benedicto de Nursia instava als seus monges a llegir els escrits de Juan Casiano sobre els Pares del Desert. Les Paraules dels Pares del Desert també es llegien molt en els primers monasteris benedictinos.[15]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Chryssavgis, 2008, p. 15.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 Olupona, Jacob K. (2014). African Religions: A Very Short Introduction, Oxford: Oxford University Press, pp. 90. OCLC 839396781. ISBN 978-0-19-979058-6.
- ↑ Burton-Christie, 1993, pp. 7–9.
- ↑ Colombas García (2001). «Cap. VII: La Tradició occidental», La Tradició benedictina. Tom 1: les raïls (en Espanyol), Zamora: Monte Cassino, pp. pp. 347-348. ISBN 84-86407-10-9.
- ↑ Waddell, 1957, p. 30.
- ↑ Plantilla:Bibleverse
- ↑ Chryssavgis, 2008, p. 16.
- ↑ Atanasio, 1892.
- ↑ 9,0 9,1 Riddle, 2008, p. 43.
- ↑ Athanasius, 1892.
- ↑ 11,0 11,1 11,2 Irvin y Sundquist, 2001, pp. 210–212.
- ↑ Wilfong, 1998, p. 193.
- ↑ Per eixemple:
- ↑ Gregory y Kazhdan, 1991, pp. 387–388.
- ↑ Burton-Christie, 1993, p. 6.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Padres del Desierto» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.