Hesicasmo

El hesicasmo (també, hesiquiasmo o, més rarament, esicasmo; del grec; en escritura politónica: ἡσυχασμός/hēsykhasmós, derivat de ἡσυχία/hēsykhía, "quietud, silenci, pau interior") és una doctrina i pràctica ascética meditativa difosa entre els monges cristians orientals, a partir de el IV en els cridats Pares del Desert.

L'objectiu del hesicasmo és la busca de la pau interior en unió mística en Deu i en harmonia en la creació. Les tres característiques fonamentals del hesiquiasmo són: la soletat, com a mig de fugir del món; el silenci, per a obtindre la revelació del futur i del món ultraterreno; i la quietud, per a conseguir el control dels pensaments, l'absència de preocupacions i la sobrietat.

Història

Divulgada per Evagrio Póntico en el IV d. C., és una tradició inicialment eremítica de pregària que es manté dins del rito bizantí practicada per a ἡσυχάζω/ hesykazo ("mantindre la quietud") pels monges hesicastas ( en grec: Ἡσυχαστής/ hesykastes). Rep també el nom de onfalopsis ("dur l'ànima en el melic").

S'atribuïx el principal desenroll del hesicasmo a la comunitat monástica del mont Athos, podent rastrejar-se influències anteriors arribades des de la península del Sinaí, i provablement en última instància des de l'Índia, les tradicions de la qual budistes i yóguicas s'estendrien fins a Iran, Àsia Central, Mesopotamia i Síria, i aplegarien a contar en arraïlada fins al nort d'Àfrica. Estes influències podrien haver alcançat el cristianisme a través de l'influència del sufisme musulmà i pràctiques com el dhikr.

En el mont Athos va rebre un impuls decisiu a partir de Gregorio Palamás ya en el XII, i després en Filoteo Kokkinos i Nicolás Cabasilas, i aixina en sigles posteriors per mig dels escrits de místics i teòlecs recopilats en el corpus de texts cridat Filocalia.

El hesicasmo va tindre gran difusió en els monasteris de Constantinopla (XI) i del mont Athos (XIV), aplegant a ser adoptat també per la comunitat cristiana gnóstica del bogomilismo, popularisada en el XII en Constantinopla baix el regnat d'Allunte I Comneno, i sobrevivint fins als religiosos eslaus (XVIII, Rússia). La seua espiritualitat va tindre gran influència en la teologia ortodoxa, impregándola fins als nostres dies en la mística del cor.

Pràctica

En alguna raó s'ha calificat al hesicasmo com una pràctica que manté semblances en l'Oriente, és més, molt provablement hagen existit influixos provinents d'Índia; la part central de la doctrina es basa en una re-unió en la deidad (theosis) i para açò es dona un conjunt de pràctiques fisiològiques i sicològiques; per eixemple mantindre l'immovilitat física i psíquica (para açò lo més comuna era mirar-se fijamente el propi melic) mentres es recita incesantemente la cridada "pregària a Jesús" o "pregària del cor", la qual consistix en una reiteració d'una mateixa frase segons el ritme relaixat de la respiració. En dir dels practicants del hesicasmo, l'unió mística i l'ilapso se'ls manifesta en una llum similar a la que va envoldre a Crist en el mont Tabor (en grec: Φῶς του Θαβώρ Llum del Thabor).^{cita requerida}

Evangelio segons Sant Mateo 17:1-2. 1 Sis dies despuix, Jesús va prendre a Pedro, a Santiago i a Juan, germà de Santiago, i els va dur a banda a un mont alt; 2 i es transfiguró davant d'ells, i resplandeció el seu rostre com el sol, i els seus vestits es varen fer blancs com la llum.

La pregària comentada, divulgada durant el XIX en el text Relat d'un peregrí rus (d'autor anònim) diu: "Senyor Jesús Crist, fill de Deu, tingues pietat de mi que soc pecador". Este recitat es practica actualment:

• Lliure: Permet omplir el buit entre els temps d'oració i les activitats ordinàries de la vida i unir-se a Deu en moments de treball.
• Formal: Concentrats i con exclusión de tota una atra activitat.

La postura recomanada és estar assentat, disminuir la llum, tancar els ulls, usar si es requerix una cordonera d'oració o komboskini. D'eixe modo, es diu, pot conseguir-se una major concentració. El primer método ha permés la pràctica als llaics que duen una vida activa. Antigament es feya en el cap reclinada sobre el pit, la qual cosa va dur a que els hesicastas anaren acusats pels seus adversaris, en particular pel monge Barlaam de Calàbria (XIV), de practicar una mera onfaloscopía, és dir, contemplació del melic. Un atre opositor important –dins de l'Iglésia Ortodoxa Grega– al hesicasmo va ser Nicéforo Gregoras. Actualment esta oració s'ha popularisat en Occident a través del text Relats d'un peregrí rus que propon una forma lliure d'oració.

Entre els seus seguidors va destacar Nicéforo, que va idear un «método físic» per a alcançar més fàcilment un estat de contemplació, explicat en el seu llibre Sobre la sobrietat i la guarda del cor.

El conflicte

Pese a lo aparentment anodí de tal praxis, el hesicasmo va provocar importants conflictes en el ya desfalleciente Imperi bizantí de el XIV en quedar dividides al seu favor o en contra seua (pel quietismo implicat en el hesicasmo) les principals autoritats religioses cristianes de tal imperi, açò per aproximadament una década (ca. 13411351), lo que va contribuir a la debilitat davant els turcs. En tot, en dos ocasions un concilie va aprovar com a ortodoxa la defensa que Gregorio Palamás feya del hesicasmo, primer en 1341 i despuix en 1351. Palamás va ser nomenat arquebisbe de Tesalónica i canonizado despuix de la seua mort. Les simpaties populars estaven del costat de Palamás.

Bibliografia

• Georg Schwaiger (1998): La vida religiosa de la A a la Z. Traduït per José Antonio Pérez. Editorial Sant Pablo. ISBN 84-285-2033-X

Sr. Pascale-Dominique Nau, Viureu com a fills de la llum: Sant Antonio Abad, la seua vida i la seua ensenyança, I ª Part: La Vida, (Sant Sebastià , 2010) [1].