Ermita de Fuentidueñas

La ermita de Fuentidueñas o convent de Fuentidueñas és un edifici històric en ruïnes ubicat en el municipi espanyol de Plasencia, en la província de Càceres.

Construït originalment com un temple romà, entorn a l'any 1300 va ser reconstruït i ampliat com un convent, vinculat primer a l'Orde del Temple i més vesprada a l'Orde del Císter. Posteriorment va ser usat entre els sigles XV i XVIII com una ermita. Les seues ruïnes, visibles junt a la carretera N-630 prop de l'entrada a l'actual polígon industrial de Plasencia, han passat a utilisar-se com graner i estable.

Localisació

S'ubica junt a l'entrada a la ciutat per la carretera nacional N-630, des de la qual són visibles les ruïnes. S'ubica en una zona rústica en la qual els únics edificis pròxims són un matador i un heliport. A través de la N-630, l'edifici dista 5 km del pont de Trujillo, entrada al caixco antic de la ciutat des del sur; no obstant, entre el pont i l'ermita s'ha anat desenrollant el polígon industrial de Plasencia, que ha deixat l'ermita escassos setcents metros de l'actual llímit urbà.

Tant l'ermita com el polígon industrial s'ubiquen en una chicoteta vall que és continuació natural del vall del Jerte. La vall de Fuentidueñas està delimitat a l'oest per la serra del Merengue (la més meridional dels monts de Traslasierra) i a l'est per la serra de Santa Bàrbara (prolongació de la serra de Sant Berbabé). A lo llarc d'esta vall, el riera de Fuentidueñas, que naix en les proximitats d'esta ermita, recorre el polígon industrial en sentit contrari al curs alt del riu Jerte, en el qual desemboca en el parc del Cachón, a on el Jerte desvia la seua trayectòria cap al noroest, buscant l'eixida a través d'un buit en la serra cap a Carcaboso. Junt a les ruïnes de l'ermita fluïx el riera de l'Umbría, afluent de la riera de Fuentidueñas en el qual fluïx paralel fins a desembocar en el Centre Sociosanitario, a on la riera de Fuentidueñas comença a canalisar-se en una atarjea en passejada fluvial.

Història

Archiu:Nuestra Señora de Fuentidueñas, Iglesia de San Nicolás (Plasencia).jpg

L'image de la Verge de Fuentidueñas, del sigle XIII, en la seua actual ubicació en l'iglésia de Sant Nicolás.

Segons una teoria, principalment difosa en 1924 per l'arqueòlec José Ramón Mélida, este edifici va ser provablement en el seu orige un temple romà. En la construcció actual hi ha elements que semblen haver segut reutilisats d'aquella época, com sellars almohadillados, i en la zona s'han trobat dos restants epigràfics, un dels quals senyala un us votivo i l'atre un us provablement funerari. Des del punt de vista etimològic, el nom "Fuentidueñas" (del llatí Fontis Domina, aproximadament "La nostra Senyora de la Font") podria ser el resultat de la cristianización d'un ninfeo. La font a la que fa referència el nom s'ubicava al noroest de l'ermita i està actualment cegada. En cròniques medievals sobre l'orige de l'ermita, es menciona com un antic temple dedicat a Cibeles. La forma del temple era provablement la d'un edículo, similar al del conegut temple romà de Pedres Llaurades del veí municipi de Jarilla; no obstant, en texts anteriors als anàlisis de Mélida, Ceán Bermúdez senyalava que podria tindre orige en algun tipo de sarcòfec i Vicente Parets ho plantejava com un sacelio de dos cossos.

Entorn a l'any 1300, sobre la construcció preexistente, es va edificar un convent d'estil protogótico baix la direcció del mestre cantero Pedro Enrique, qui va deixar una inscripció en l'arc ogival de la portada. Segons va declarar el bisbe placentino Dumenge II en el concilie de Salamanca de 1310, el convent estava vinculat en els seus orígens a l'Orde del Temple. A lo llarc de el XIV, este convent va estar habitat per les monges cistercienses que en el sigle anterior havien vixcut a les afores de la ciutat en el convent de Sant Marcos, pero en la primera mitat de el XV l'edifici va ser abandonat per les monges. Despuix de l'eixida de les monges, en principi es varen fer càrrec de l'edifici monges de la mateixa Orde del Císter, procedents del monasteri de Valparaíso, pero en poc temps el convent va quedar definitivament abandonat i va passar a ser una simple ermita.

Durant la crisis política que va sofrir la Corona de Castella en el XV, la ciutat va perdre en 1442 el seu estatus de realengo i va passar a la jurisdicció de la Casa de Zúñiga. Per la situació apartada d'esta ermita, en 1488 es varen reunir ací els nobles partidaris de la restauració del realengo placentino, dirigint-se des de l'ermita cap a la ciutat, que varen assaltar trencant la porta de Trujillo, conseguint expulsar del poder als Zúñiga.

En un text de 1627, es menciona l'existència de dos usos religiosos en l'ermita per part de confrarias placentinas. La confraria de La nostra Senyora de Fuentidueñas era una de les més antigues de Plasencia i tenia la seua sèu en la parròquia de Sant Esteban; l'image de la Verge de Fuentidueñas, ubicada en el costat del Evangelio de dit temple parroquial, es traslladava anualment a la seua ermita en una romeria que tenia lloc el "Dilluns de Albillo", huit dies despuix de Pasqua, en una processó que passava per l'ermita de Sant Cristóbal. En estar la Verge de Fuentidueñas en la ciutat, presidia l'ermita l'image de Santa Escolàstica, entorn a la qual varen crear una confraria els mossos del cor catedralicio, els qui duyen l'image en processó fins a la ciutat quan calia fer rogativas contra la sequia. Este últim víncul especial de l'ermita en els qui treballaven en la catedral apareix ya en un text de 1544, en el que s'autorisa als capellans a dir missa en esta ermita sense necessitar autorisació del cabildo catedralicio. A este lloc també acodien per a les rogativas contra la sequia els veïns de Malpartida de Plasencia, encara que no aplegaven fins a l'ermita sino fins a un cerro propenc, a on resaven un rosari; estes rogativas de Malpartida tenien gran afluència de fidels, ya que despuix del rosari s'organisava un menjar en el veí parage de Sant Esteban.

Es desconeix cóm i quàn va quedar abandonada l'ermita; no obstant, els habitants de la ciutat no varen poder seguir usant-la despuix de 1687, puix eixe any la diòcesis de Plasencia va aprovar en un sínodo que no se celebraren processons a ermites ubicades a més de mija llegua de les localitats de les quals depengueren, llevat en casos d'urgentíssima necessitat. No obstant, segons l'Interrogatori de la Real Audiència d'Extremadura de 1791, l'ermita seguia tenint ermitaño, conservant el cult gràcies als habitants de Malpartida de Plasencia, que varen establir ací una romeria, i al mecenage del Marquesado de Sant Andrés; pese a això, el mateix document de 1791 criticava al ermitaño per utilisar la seua vivenda com a refugi per a lladres, contrabandistas i amancebados, lo que implica que ya en eixa época tenia un us religiós molt escàs.

Bibliografia

• (2004).Revista Portuguesa de Arqueologia.7(1)
• (1627).
• (1991).Història. Institucions. Documents.(18)ISSN 0210-7716.
• (2008-2009).Norba: Revista d'art.(28-29)ISSN 0213-2214.
• (2018).Bolletí D'Art.Universitat de Màlaga.(29)

• (2020) Ermites, oratorios i capelles galliponteres de Trujillo i les seues consideracions constructives, Tau Editors. ISBN 978-84-17132-90-3.
• (1992).Espai, Temps i Forma, Série II, Hª Antiga.VISSN 1130-1082.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFSayáns Castanys1961">Sayáns Castanys, Marceliano (1961). Descripció de la ciutat i bisbat de Plasencia per Luis de Bou, mege del sigle XVI.
• (2015) Universitat d'Extremadura (ed.). La música en la catedral de Plasencia (1408 a 1566): estudi des de la documentació dels archius eclesiàstics i civils.
• (1970).Revista d'Estudis Extremenys.26(2)ISSN 0210-2854.
• (2017).