Anar al contingut

Esclavitut en l'Amèrica colonial espanyola

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

La esclavitut en l'Amèrica colonial espanyola era una institució econòmica i social que existia en tot l'Imperi espanyol, inclosa la pròpia Espanya. En els seus territoris americans, els primers monarques espanyols varen promulgar lleis contra la esclavización dels pobles indígenes de les Américas perque consideraven als natius com a súbdits de la monarquia espanyola, encara que alguns casos d'esclavitut illegal de natius americans varen continuar sent practicats, particularment fins a les Lleis Noves de 1543 que la varen prohibir expressament.

L'imperi espanyol va estar involucrat en l'esclavización de persones d'orige africà. Els espanyols a sovint depenien d'uns atres per a obtindre africans esclavizados i transportar-los a través de l'Atlàntic.[1][2] L'Imperi espanyol va ser un important receptor d'africans esclavizados, en al voltant del 22% dels africans entregats a les costes americanes terminant en l'Imperi espanyol,[3] sent el segon receptor despuix de l'Imperi portugués, que va acaparar prop del 46%. No obstant, esta sifra deu interpretar-se considerant les dimensions temporals i geogràfiques de l'Imperi espanyol, que durant més de tres sigles es va estendre des de Califòrnia fins a la Patagonia, comprenent una superfície i una població significativament majors que atres imperis europeus en Amèrica. En contrast, imperis en una duració més curta i territoris més reduïts, com el britànic (que va rebre al voltant del 26% concentrat en les menudes Antilles i en territoris nortamericans més reduïts) o el francés (al voltant del 11%, principalment en Haití i territoris insulars), varen presentar una intensitat relativa de esclavización molt més elevada en proporció a la seua població total i extensió territorial. D'esta manera, encara que l'Imperi espanyol va rebre un important volum absolut d'esclaus, la seua dependència relativa respecte a l'esclavitut africana va ser considerablement menor, especialment en els grans núcleus poblacionals continentals com Mèxic o Perú, a on va predominar el treball indígena, el mestiçage i atres formes d'organisació laboral.[4] Els asiàtics (chinencs) del Mèxic colonial també varen ser trets de Filipines i esclavizados. Varen ser duts a Acapulco per barcos novohispanos i venuts allí.[5]


Els espanyols varen restringir i varen prohibir l'esclavitut dels natius americans des dels primers anys de l'Imperi espanyol en les Lleis de Burgos de 1512 i les Lleis Noves de 1542. Açò últim va conduir a l'abolició de l'Encomana, concessions privades de grups de natius americans a espanyols individuals aixina com a la noblea nativa americana.[6] L'implementació de les Noves Lleis i la lliberació de decenes de mils de natius americans va provocar una série de rebelions i conspiracions de encomendero (titulars d'encomanes) que varen ser sofocades per la corona espanyola.[7]

Espanya tenia un precedent d'esclavitut com a institució, ya que en la pròpia Espanya existia l'esclavitut des d'els temps del Imperi romà. I de fet es practicava una esclavitut blanca cap als Moriscos i Mudéjares derrotats en la Reconquista i les Les Alpujarras.[8] L'esclavitut també existia entre els natius americans de Mesoamérica i Sudamérica. La Corona va intentar llimitar l'esclavitut dels pobles indígenes, rebujant formes d'esclavitut basades en la raça. Els conquistadors consideraven com recompenses per la seua participació en la conquista el treball forçós i els tributs indígenes, i la Corona otorgava encomanes a alguns conquistadors. Els indígenes encomanats no eren esclaus, pero el seu treball mal pagat era obligatori i coaccionado, mentres tenien drets i podien dur a juí als seus administradors,[7] i eren «cuidats» per la persona al càrrec de la qual estaven ubicats (encomanat), açò podria significar oferir-los la religió cristiana i atres beneficis percebuts (pels espanyols) de la civilisació cristiana. En el colapse de les poblacions indígenes en el Carib, a on els espanyols varen crear assentaments permanents a partir de 1493, els espanyols varen atacar atres illes i el continent per a esclavizar als indígenes en L'Espanyola. En l'auge del cultiu de sucre com a producte d'exportació en 1810, els espanyols varen utilisar cada volta més a africans esclavizados com a mà d'obra en les plantacions comercials.[9] Encara que l'esclavitut en les plantacions en l'Amèrica espanyola va ser un aspecte del treballe esclau, l'esclavitut urbana en les llars, institucions religioses, tallers textils (obrajes) i atres llocs també va ser important.[10]


L'esclavitut espanyola en Amèrica es diferenciava d'atres potencies europees en que va adoptar una postura abolicionista primerenca cap a l'esclavitut dels natius americans. Espanya va participar en la tracta transatlàntica d'esclaus, i les persones africanes o afrodescendientes esclavizadas varen ser venudes en tot l'Imperi espanyol, particularment en territoris caribenys.[11] Durant el periodo colonial, els territoris espanyols varen ser els més extensos i rics d'Amèrica. Ya que la Corona va prohibir als propis espanyols participar en el comerç d'esclaus en l'Atlàntic, el dret a exportar esclaus en estos territoris, coneguts com l'Assent de Negres, va anar un important objectiu de política exterior d'atres potències europees, lo que va provocar numeroses guerres europees, com la Guerra de successió espanyola i la Guerra de l'Assent. A mitan de el XIX, quan la majoria dels països d'Amèrica varen fer reformes per a prohibir l'esclavitut, Cuba i Puerto Rico –les dos últimes colónies hispanoamericanes que quedaven– estaven entre les últimes, seguides només per Brasil.[12]


Els esclaus varen desafiar el seu captiveri de maneres que anaven des de l'introducció d'elements no europeus en el cristianisme (sincretisme) fins a la creació de societats alternatives (cimarrones) fora del sistema de plantacions (camps de treball esclau). La primera rebelió esclava oberta va ocórrer en els camps de treball (plantacions) espanyols en 1521.[13] La resistència, particularment a la esclavización dels indígenes, també va provindre de les files religioses i llegals espanyoles.[14] El primer discurs en Amèrica per l'universalitat dels drets humans i contra els abusos de l'esclavitut també es va pronunciar en L'Espanyola, a penes dèneu anys despuix del primer contacte.[15] La resistència al captiveri indígena en les colónies espanyoles va produir els primers debats moderns sobre la llegitimitat de l'esclavitut. I, de manera única en les colónies hispanoamericanes, lleis com les Noves Lleis de 1542 es varen promulgar a principis del periodo colonial per a protegir als natius de la servitut.[16][17] Per a complicar encara més les coses, el control desordenat d'Espanya sobre els seus extensos dominis americans i la seua economia errática varen actuar per a impedir l'expansió àmplia i sistemàtica de plantacions operades per mà d'obra esclava. En conjunt, la lluita contra l'esclavitut en les colónies hispanoamericanes va deixar una notable tradició d'oposició que va preparar l'escenari per a conversacions sobre drets humans.[18]

Precedents ibèrics d'esclavitut

[editar | editar còdic]
Archiu:Las Siete Partidas.jpg
Alfonso X de Castella i les Sèt Partides

L'esclavitut en Espanya es remonta a l'época dels grecs, fenicios i romans. L'esclavitut era transcultural i multiétnica i, ademés, va tindre un paper important en el desenroll de l'economia d'Espanya i atres països.[19]


Els romans es varen valdre àmpliament l'esclavitut per al treball i l'estatus dels esclaus es va especificar en el Còdic de Justiniano. En el sorgiment del cristianisme, l'estatus des va modificar en el sentit de que, en teoria, als cristians se'ls prohibia esclavizar a atres cristians, pero la pràctica va persistir. En el sorgiment del Islam i la conquista de la major part de la Península ibèrica en el VIII, l'esclavitut va disminuir en els restants regnes cristians ibèrics.[20] En el moment de la formació d'Al-Ándalus, als musulmans se'ls va prohibir esclavizar als seus companyers creents, pero existia un comerç d'esclaus de no musulmans en el que els musulmans i els comerciants judeus locals comerciaven en esclaus cristians espanyols i d'Europa de l'Est. Als mozárabes i judeus se'ls va permetre quedar-se i retindre als seus esclaus si pagaven un impost per cap per ells mateixos i la mitat del valor pels esclaus. No obstant, als no musulmans se'ls va prohibir tindre esclaus musulmans, per lo que si un dels seus esclaus es convertia a l'Islam, devien vendre-ho a un musulmà. Més alvance, en els sigles IX i X, als mozárabes se'ls va permetre comprar nous esclaus no musulmans a través del comerç d'esclaus establit en la península.[21]

Durant la Reconquista, l'Espanya cristiana va buscar recuperar el territori perdut davant els musulmans i açò va dur a canviar les normes relatives a l'esclavitut. Encara que originalment es permetia l'esclavitut dels cristians, durant el periodo comprés entre els sigles VIII i XI els regnes cristians varen cessar gradualment esta pràctica, llimitant l'esclavitut als musulmans del-Ándalus. Els musulmans conquistats varen ser esclavizados en la justificació de la conversió i la aculturación, sent a sovint oferits de tornada a les seues famílies i comunitats a canvi de pagaments en efectiu (rescat). El còdic llegal de el XIII, les Sèt Partides d'Alfonso X, especificava quí podien ser esclavizados: aquells que eren capturats en una guerra justa; descendent d'una mare esclavizada; aquells que voluntàriament es varen vendre com a esclaus i varen especificar el bon tracte dels esclaus per part dels seus amos. En eixe moment es tractava generalment d'esclavitut domèstica i era una condició temporal dels membres de grups externs.[22] Ademés dels paràmetros formals de l'esclavitut, les Sèt Partides també fa un juí de valor, afirmant que «era la condició més baixa i miserable en la que qualsevol podia caure, perque l'home, que és el noble més lliure de totes les criatures de Deu, es convertix aixina en poder d'un atre, que pot fer en ell lo que vullga com en qualsevol be, viu o mort».[23]

Archiu:Spain and Portugal.png
Llínees que dividixen el món no cristià entre Castella i Portugal: el meridiano de Tordesillas de 1494 (violeta) i el antimeridiano de Saragossa de 1529 (vert)

A mida que els espanyols i els portuguesos es varen expandir a l'estranger, varen conquistar i varen ocupar illes atlàntiques front a la costa nort d'Àfrica, incloses les Illes Canàries, aixina com Sant Vaig prendre i Madeira, a on varen introduir el cultiu de plantacions de sucre. Les Illes Canàries varen quedar baix control espanyol i, a principis de el XVI, la població indígena havia segut diezmada en gran mida i la mà d'obra esclava africana va ser reemplaçada de forma autòctona. Varis estats d'Àfrica occidental varen participar en les incursions i el comerç d'esclaus, i els esclaus que compraven els espanyols es consideraven esclaus llegítims. Els estats africans comerciants d'esclaus varen acceptar una varietat de bens europeus, incloses armes de fòc, cavalls i atres bens desijables a canvi d'esclaus.[24]


Tant els espanyols com els portuguesos varen colonisar les illes atlàntiques front a les costes d'Àfrica, a on es varen dedicar a la producció de canya de sucre, seguint el model de producció mediterrànea. El complex azucarero consistia en mà d'obra esclava per al cultiu i processament, en el ingeni azucarero i l'equip establits en important capital inversor. Quan es va establir l'esclavitut en les plantacions en l'Amèrica espanyola i en Brasil, es varen replicar els elements del complex en el Nou Món a una escala molt major.[25]

L'exploració portuguesa de la costa africana i la divisió dels territoris d'ultramar per mig del Tractat de Tordesillas es va traduir que el comerç d'esclaus africans estiguera en mans dels portuguesos. No obstant, la demanda d'esclaus africans a mida que els espanyols es varen establir en el Carib va comportar a que es convertiren en part del mosaic social del Imperi espanyol. Els esclaus afrodescendientes en Espanya eren majoritàriament sirvientes domèstics i es varen convertir cada volta més en propietats prestigioses per a les llars espanyoles d'èlit, encara que en una escala molt menor que la dels portuguesos. Els artesans varen adquirir esclaus afrodescendientes i els varen entrenar en el seu ofici, aumentant la producció dels artesans.[26]

Una atra forma de treball forçós utilisada en el Nou Món en orígens en Espanya va ser l'encomana, seguint el model de concessió del treball als cristians vencedors sobre els musulmans durant la reconquista. Esta institució de treball forçós va ser inicialment amprada pels espanyols en les Illes Canàries despuix de la seua conquista, pero la població guanche (canària) va disminuir precipitadament. L'esclavitut com a institució va estar molt més estesa despuix del contacte espanyol i les conquistes en Mèxic i Perú, pero els precedents es varen assentar abans de 1492.[27]

Situació jurídica del treball forçós dels pobles indígenes

[editar | editar còdic]
Archiu:Punishing Slaves in Cuba.tif
Esclaus cubans castigats pel seu amo en 1844.
Archiu:Collared.jpg
Un esclau asteca.
Archiu:Xochipilla.jpg
El virrey Antonio de Mendoza i els indígenes tlaxcaltecas lluiten contra els caxcanes en la Guerra del Mixtón.

Abans de la colonisació espanyola d'Amèrica, l'esclavitut era una institució comuna entre alguns pobles indígenes precolombinos, particularment els azteca. No obstant, la conquista i l'assentament espanyol en el Nou Món varen dur ràpidament a la subjugació a gran escala dels pobles indígenes per part de Colón en els seus quatre viages, principalment dels natius del Carib. Inicialment, el treball forçós va representar un mig pel qual els conquistadors varen movilisar la mà d'obra nativa, en efectes desastrosos per a la població. A diferència del respal de la Corona portuguesa a la tracta d'esclaus en Àfrica, els Reis Catòlics es varen opondre a la esclavización dels pobles natius en les terres recent conquistades per motius religiosos. Quan Colón va retornar en esclaus indígenes, va ordenar que els supervivents anaren tornats als seus països d'orige. En 1512, despuix de la pressió dels flares dominicos, es varen introduir les Lleis de Burgos per a protegir els drets dels natius en l'Amèrica i assegurar la seua llibertat. La bula papal Sublimis Deus de 1537, en la que Espanya estava compromesa, també va prohibir oficialment l'esclavitut dels pobles indígenes, pero va ser derogada solament un any despuix de la seua promulgació.


Quan Ponce de León i els espanyols varen aplegar a l'illa de Borikén (Puerto Rico), esclavizaron a les tribus taínas de l'illa, obligant-les a treballar en les mines d'or i en la construcció de fortes. Molts taínos varen morir, particularment de pigota, contra la qual no tenien immunitat. Atres taínos es varen suïcidar o varen abandonar l'illa despuix del fallanc tumult taína de 1511. Els colon espanyols, tement la pèrdua de la seua força laboral, es varen queixar davant els tribunals de que necessitaven mà d'obra. Com a alternativa, Les Cases va sugerir l'importació i utilisació d'esclaus africans. En 1517, la Corona espanyola va permetre als seus súbdits importar dotze esclaus cada u, iniciant aixina el comerç d'esclaus en les colónies.[28]

L'atra forma important de treball forçat en les seues colónies, el sistema d'encomana, també va ser abolit, a pesar de la considerable ira que açò va causar en el grup de conquistadors que esperaven conservar les seues concessions a perpetuidad. Va ser reemplaçat pel sistema de repartimiento.[29][30][31]

Despuix de l'aprovació de les Lleis Noves de 1542, també conegudes com a Noves Lleis d'Índies per al Bon Tracte i Preservació dels Indis, els espanyols varen restringir en gran medida el poder del sistema d'encomanes, varen permetre l'abús per part dels titulars de les concessions laborals (encomendero), i va abolir oficialment l'esclavitut de la població nativa. No obstant, els indígenes que es varen rebelar contra els espanyols podien ser esclavizados, de modo que despuix de la Guerra del Mixtón (1540-42) en el noroest de Mèxic, molts esclaus indígenes varen ser capturats i traslladats a atres parts de Mèxic. Els estatuts de 1573, dins de les «Ordenances relatives als descobriments», prohibien operacions no autorisades contra pobles indis independents.[32] Requeria el nomenament d'un «protector d'indis», un representant eclesiàstic que actuava com a protector dels indígenes i els representava en litigis formals.[33][34] Posteriorment, en el XVI, en Perú, mils d'hòmens indígenes varen ser obligats a treballar dur com a miners subterràneus en les mines d'argent de Potosí, per mig de la continuació de la tradició prehispánica de la mita inca.

Restabliment de l'esclavitut per als rebels mapuches

[editar | editar còdic]

En Chile es va desnugar la Guerra de Arauco i els mapuches varen arrasar sèt ciutats espanyoles (1598-1604). Una estimació d'Alonso González de Nájera sifra en 3.000 colon espanyols assessinats i 500 dònes espanyoles preses en captiveri pels mapuches.[35] En represàlia, el rei Felipe III va alçar la proscripció d'esclavizar als indígenes per a esclavizar als mapuches capturats en la guerra en 1608.[36][37] Es va abusar d'este decret quan els colon espanyols en l'archipèlec de Chiloé ho varen utilisar per a llançar incursions d'esclaus contra grups com els chonos del noroest de la Patagonia, que mai havien estat baix el domini espanyol i mai s'havien rebelat.[38] La Real Audiència de Santiago va opinar en la década de 1650 que l'esclavitut dels mapuches era una de les raons del constant estat de guerra entre espanyols i mapuches.[39] L'esclavitut dels mapuches «atrapats en la guerra» va ser abolida en 1683, despuix de décades d'intents llegals per part de la Corona espanyola per a suprimir-la.[37]


Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ «Map: Countries and broad regions of the Atlntic world where salve voyages were organised» (en en). www.slavevoyages.org.
  2. ↑ «The Early Trans-Atlantic Slave Trade: Emperor Charles V · African Laborers for a New Empire: Iberia, Slavery, and the Atlantic World · Lowcountry Digital History Initiative» (en en). College of Charleston.
  3. ↑ «Slavery and Atlantic slave trade facts and figures.» (en en).
  4. ↑ «The 22 Percent Distortion» (en en-gb). Web Hispania. Consultat el 2025-07-25.
  5. ↑ Seijas, Tatiana.Asian Slaves in Colonial Mexico: From Chinencs to Indians. New York: Cambridge University Press 2014.
  6. ↑ Revista de la Facultat de Dret de Mèxic.54(242)doi:10.22201/fder.24488933i.2004.242.61367.
  7. ↑ 7,0 7,1 The Journal of Economic History.55(4)
    842–859.doi:10.1017/S0022050700042182.
  8. ↑ «vides de película: els ‘esclaus blancs’ de américa» (en és). Els Regnes de les Índies. Consultat el 2025-07-08.
  9. ↑ Blackburn, Robin. The Making of New World Slavery: From the Baroque to the Modern, 1492-1800. New York: Vers 1997, 137-43
  10. ↑ Serra Silva, Pablo Miguel.Urban Slavery in Colonial Pobla dels Àngels, 1531-1706. New York: Cambridge University Press 2018.
  11. ↑ Fradera, Josep M.; Schmidt-Nowara, Chistopher (2013). «Introduction», Slavery and Antislavery in Spain's Atlantic Empire (en en), Berghahn Books, pp. 1–12. ISBN 978-0-85745-933-6.
  12. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  13. ↑ Aponte. «A century between resistance and adaptation: commentary on source 021» (en en). CUNY Dominican Studies Institute.
  14. ↑ Tierney, Brian (1997). The Idea of Natural Rights: Studies on Natural Rights, Natural Law, and Church Law, 1150-1625 (en en), Wm. B. Eerdmans Publishing, pp. 270–272. ISBN 0802848540.
  15. ↑ Aspinall, Dana E.; Lorenz, {{{nom2}}}; Raley, {{{nom3}}} (2015). Montesinos' Legacy: Defining and Defending Human Rights for Five Hundred Years (en en), Lexington Books. ISBN 978-1498504140.
  16. ↑ Clayton, Lawrence A. (2010). Bartolome de les Casas and the Conquest of the Americas (en en), John Wiley & Sons, p. 175. ISBN 978-1444392739.
  17. ↑ Castro, Daniel (2007). Another Face of Empire: Bartolomé de les Cases, Indigenous Rights, and Ecclesiastical Imperialism (en en), Duke University Press. ISBN 978-0822389590.
  18. ↑ Elliott, John Huxtable (2014). Spain, Europe & the Wider World, 1500-1800, Yale University Press, pp. 112–121; 198–217. ISBN 978-0300160017.
  19. ↑ Phillips, William D. The Middle Ages Séries : Slavery in Medieval and Early Modern Iberia (en en), University of Pennsylvania Press, p. 14.
  20. ↑ , Blackburn, The Making of New World Slavery, pp.34-44.
  21. ↑ Phillips, William D. The Middle Ages Séries : Slavery in Medieval and Early Modern Iberia, University of Pennsylvania Press.
  22. ↑ Blackburn, The Making of New World Slavery, pp. 50-51.
  23. ↑ Citat en Blackburn,The Making of New World Slavery, p. 51.
  24. ↑ Blackburn, The Making of New World Slavery, pp. 62-63, 81-82.
  25. ↑ Lockhart and Schwartz, Early Latin America, pp. 26-28.
  26. ↑ Lockhart, James and Stuart B. Schwartz, Early Latin America. New York: Cambridge University Press 1983, pp. 17-19.
  27. ↑ Lockhart and Schwartz, Early Latin America, pp. 21-22.
  28. ↑ «Bartoleme de les Cases». Oregonstate.edu. Archivat des d'el original, el 2002-12-26. Consultat el 2015-07-23.
  29. ↑ Scarano, Francisco A. (2012). «Spanish Hispaniola and Puerto Rico», Smith (ed.). The Oxford Handbook of Slavery in the Americas (en en). doi:10.1093/oxfordhb/9780199227990.013.0002. ISBN 978-0-19-922799-0.
  30. ↑ Paquette, Robert L.. «Slavery in the Americas» (en en). www.academia.edu. Archivat des d'el original, el 2020-04-14.
  31. ↑ Slavery & Abolition.30(3)
    361–382.doi:10.1080/01440390903098003.
  32. ↑ «Laws of the Indies» (en en). Enciclopèdia Britànica.
  33. ↑ Blackburn, Robin (1998). The Making of New World Slavery: From the Baroque to the Modern, 1492-1800 (en en), Verse, p. 134. ISBN 1859841953.
  34. ↑ Simpson, Lesley Byrd (1929). The Encomana in New Spain (en en), University of Califòrnia Press.
  35. ↑ (2013).Intus-Legere Història.7(1)
    77–97.doi:10.15691/07176864.2014.0.94.
  36. ↑ "Philip III, had taken the drastic step of stripping indigenous "rebels" of the customary royal protection against enslavement in 1608, thus making Chile one of the few parts of the empire where slave taking was entirely llegal." Reséndez, Andrés. The Other Slavery: The Uncovered Story of Indian Enslavement in America (pp. 127-128). Houghton Mifflin Harcourt. Kindle Edition.
  37. ↑ 37,0 37,1 Valenzuela Márquez, Jaime (2009). «Esclaus mapuches. Per a una història del seqüestre i deportació d'indígenes en la colónia», Gaune (ed.). Històries de racisme i discriminació en Chile (en és), pp. 231–236.
  38. ↑ Urbina Burgos, Rodolfo (2007). «El poble chono: de vagabunt i pagà a cristià i sedentario mestizado», el%20coneiximent/Poblament,%20història%20i%20cultura/Antropologia/Ètnia/A el%20Poble%20Chono.pdf Orbis incognitvs: avisos i llegats del Nou Món (en és), Huelva: Universitat de Huelva, pp. 325–346. ISBN 9788496826243.
  39. ↑ Fancs Arana, Diego (2000). Història General de Chile, 2 edició (en és), Santiago, Chile: Editorial Universitària, p. 341. ISBN 956-11-1535-2.
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Esclavitut_en_l%27Amèrica_colonial_espanyola&oldid=819899»