Estañado
El estañado és el procés de recobrir finamente làmines de ferro forjat o d'acer en estany, i el producte resultant es coneix com hojalata. El terme també s'usa àmpliament per al procés de recobrir un metal en una base de soldadura abans de soldarlo.[1]
S'utilisa en major freqüència per a previndre la rovell, pero també s'aplica comunament als extrems dels cables utilisats com conductors elèctrics per a previndre el seu oxidació (lo que aumenta la resistència elèctrica), i per a evitar que es deshilachen o desenreden quan s'utilisen en diversos tipos de conectors, com els de torsió, les unions per lligaça o les clemas, en els que els bri solts poden causar curtcircuits.
Si ben abans el seu us era més comú, l'us principal de la hojalata va passar a ser la fabricació de llandas de conserva. Anteriorment, la hojalata s'utilisava per a fabricar gorcs, paelles i uns atres utensilis de cuina barats. Este tipo de hojalata hueca també es coneixia com hojalatería, i els seus fabricants eren denominats hojalateros.[2]
Les làmines sense estañar empleades en la seua fabricació es coneixen com a plaques negres. Actualment es fabriquen en acer, ya siga Bessemer o de forn de llar oberta. Antigament s'utilisava ferro forjat, disponible en dos graus: el ferro produït en coque i el produït usant carbó. Este últim, en ser el millor, rebia una capa més grossa d'estany, lo que va donar orige als térmens plaques de coque i plaques de carbó ("coke" i "charcoal" en anglés), en els que encara es designa la calitat de la hojalata, encara que el ferro ya no s'utilisa. La hojalata es consumia en grans cantitats per a la fabricació de les llandes en les que s'envasaven les conserves de carn, peixcat o fruta; aixina com galletas, cigarrets i molts atres productes. També s'utilisava en la producció d'utensilis domèstics de diversos tipos fabricats pels hojalateros.[3]
Història
[editar | editar còdic]La pràctica de estañar objectes de ferro per a protegir-los de l'oxidació és antiga. Segons Plinio el Vell, el estañado va ser inventat per la tribu gala dels bituriges (ubicada prop de l'actual Bourges), els qui hervir objectes de coure en una solució d'estany per a que semblaren fets d'argent.[4] El primer relat detallat del procés apareix en Zósimo de Panópolis, Llibre 6.62, part d'una obra sobre alquímia escrita en l'Egipte romà al voltant de l'any 300 d. C. A banda de la constància de que es coneixia el procés de estañado en l'Anglaterra de el XIV, no torna a documentar-se en Europa fins a la descripció en "Dones Kleine Probierbuch" (1556) de Lazarus Ercker.[5]
La fabricació de hojalata va ser durant molt temps un monopoli de Bohemio, pero al voltant de l'any 1620 l'indústria es va estendre a Sajonia. [3] Segons pareix, la hojalata es produïa en la década de 1620 en una fàbrica del comte de Southampton (o baix el seu patrocini), pero no està clar quant temps es va prolongar.
Andrew Yarranton, un ingenier anglés i agricultor, i Ambrose Crowley (un ferrer de Stourbridge i pare del més famós Sir Ambrose Crowley III) varen ser comissionats per a anar a Sajonia per a descobrir els métodos amprats.[3] Varen visitar Dresde en 1667 i varen descobrir cóm es fabricava. Per a això, varen ser patrocinats per varis mestres del ferro locals i persones relacionades en el proyecte de fer navegable el riu Stour en Worcestershire. En Sajonia, es varen forjar les plaques, pero quan varen realisar experiments a la seua tornada a Anglaterra, varen intentar laminar el ferro. Açò va dur a dos dels patrocinadors, els mestres del ferro Philip Foley i Joshua Newborough, a erigir una nova fàbrica, el Wolverley Lower Mill (o forja), en 1670. L'instalació contenia tres tallers: un estava dedicat al brot llongitudinal, a on es realisava la laminación, i els atres dos eren forges. En 1678, un d'ells fabricava paelles i en l'atre es donava lluentor als objectes de ferrería fabricats en atres llocs. És provable que l'intenció fòra laminar les plaques i després martillarlas, pero el pla es va frustrar quan William Chamberlaine va renovar una palesa que se li havia otorgat a ell i a Dud Dudley en 1662. Yarranton va descriure la palesa com "falsificada".[6][7]
El tallador en Wolverley era Thomas Cooke. Un atre Thomas Cooke, potser el seu fill, es va traslladar a Pontypool i va treballar allí per a John Hanbury.[8] Segons Edward Lhuyd, per a 1697, John Hanbury tenia una màquina laminadora en Pontypool per a fabricar "Pontypoole Plates".[9][10] S'ha afirmat que es tractava d'una fàbrica de hojalata, pero és casi segur que solament produïa chapa negra (sense estañar). No obstant, este método de laminado de plaques de ferro per mig de cilindres va permetre produir plaques negres més uniformes que en l'antic método de martillado, i en conseqüència, la hojalata anglesa va passar a ser reconeguda com a superior a l'alemana.[3]
La hojalata comença a aparéixer en els Llibres del Port de Gloucester (que registren el comerç que passava per la localitat, principalment des dels ports del canal de Bristol) en 1725, i s'embarcava des de Newport.[11] Açò va succeir immediatament despuix de la primera aparició del llibre (en francés) "Principes de l'art de fer-blanc" de Réaumur, i ans que s'informara de la seua publicació en Anglaterra.
Uns anys més tart es varen obrir més fàbriques, inicialment en moltes regions siderúrgicas d'Anglaterra i Gales, pero posteriorment principalment en el sur de Gales. En 1805, es varen produir 80.000 caixes contenint hojalata, i es varen exportar 50.000. L'indústria va continuar creixent de forma constant en Anglaterra i, especialment, en Gales, i despuix de 1834 la seua expansió va ser ràpida, convertint-se Gran Bretanya en la principal font de suministrament mundial. En eixe any la seua producció total va ser de 180.000 caixes de 108 lliures cada una (uns 50 kg, en Estats Units una caixa equival a 100 lliures), en 1848 va ser de 420.000 caixes, i en 1860 va aplegar a 1.700.000 caixes. L'increment de la producció va ser molt ràpit, i es varen alcançar aproximadament 2.236.000 lliures en 1891.[3] U dels mercats més importants era Estats Units, pero este mercat es va tancar en 1891 en la promulgació de la tarifa McKinley. Açò va provocar una gran contracció en l'indústria britànica i l'emigració a Estats Units de molts obrers que ya no podien treballar en les poques fàbriques de hojalata que encara subsistien.
En 1891, Estats Units va produir 11.000 tonellades de hojalata i va importar 325.100 tonellades, pero en 1899 va produir 360.900 tonellades, important solament 63.500 tonellades (principalment per a la reexportación). Les exportacions britàniques es varen vore obstaculisades encara més per l'aranzel Dingley, que va eliminar la ventaja de la chapa galesa en la regió de la costa nortamericana del Pacífic.[12] Per a 1900, la producció de hojalata havia aumentat a més de 849.000.000 lliures, de les quals més de 141.000.000 lliures eren de chapa de terne (banyada en una mescla d'estany i plom). Les importacions totals d'eixe any varen ser de tan sol 135.264.881 lliures. Anys despuix, la producció nortamericana va tornar a decaure, i en 1907 solament el 20% de les fàbriques de hojalata nortamericanes estaven en funcionament, mentres que la producció britànica va alcançar els 14 millons de caixes.[3]
A pesar d'este revés, l'indústria de la hojalata es va mantindre, pero a menor escala. No obstant, en 1937 encara hi havia 518 laminadores en funcionament, incloent 224 pertanyents a Richard Thomas & Co. No obstant, el tradicional "laminador de paquets" havia segut reemplaçat pel millorat "laminador de bandes", que el seu primer en Gran Bretanya va ser construït per Richard Thomas & Co. a finals de la década de 1930. Els laminadores de bandes varen deixar obsolets als antics laminadores de paquets, i l'últim va tancar al voltant de la década de 1960.
Métodos de producció de plaques
[editar | editar còdic]Laminador de paquets
[editar | editar còdic]El procés del laminador de paquets comença en una "barra per a estañado", que és una barra plana estirada de ferro forjat o d'acer que generalment es comprava a una empresa siderúrgica. La secció travessera de la barra devia tindre un tamany precís, ya que açò determinava la llongitut i la gruixa de les plaques finals. La barra es tallava a la llongitut correcta per a obtindre la placa del tamany desijat. Per eixemple, si es desijava obtindre una placa Error de Lua: expandTemplate: template "es:formatnum" does not exist., la barra per a estañado es tallava a una llongitut i esgambi divisibles entre 14 i 20. A continuació, es laminaba i es doblava, i el número de voltes que es doblava depenia del seu tamany i de la seua gruixa final. Si la barra per a estañado inicial era de Error de Lua: expandTemplate: template "es:formatnum" does not exist., devia terminar-se a lo manco en quatre passades o doblar-se dos voltes, i si es requeria un calibre fi, podia rebre huit passades o doblar-se tres voltes. La barra per a estañado es calfava al roig viu fins a obtindre un acabament mat, i es passava cinc o sis voltes pels rodells de desbaste. Entre cada passada, la placa es passava per damunt (o rodejava) els rodells, i la separació entre els rodells s'estretia per mig d'un tornell. A continuació, es recalentaba i es passava pels rodells d'acabament.[13]
Si la placa no es terminava en "peces individuals" o sense doblar-la, es doblava en una màquina denominada exprimidor, una taula a on una mitat de la superfície es doblava sobre l'atra i una prensa aplanaba la placa doblada per a que l'extrem enrollado encaixara en els rodells. Després, es recalentaba per a una atra tanda de laminados. Açò es repetia fins a alcançar la geometria desijada. Tinga's en conte que si la placa necessita doblar-se més d'una volta, es tallava l'extrem doblat. El paquet es deixava gelar, i una volta fret, es tallava llaugerament per baix de les dimensions finals i les plaques se separaven per mig de "obridors".[14]
En este punt, les plaques estaven cobertes de escamas, i devien ser decapadas. Açò implicava sumergir les plaques en àcit sulfúric durant cinc minuts. El decapado convertia les escamas en una substància viscosa de color negre verdenc que s'eliminava per mig de recocido. Les plaques es recocían durant aproximadament 10 hores, i després es deixaven gelar llentament. En este punt, les plaques eren conegudes com "plaques negres decapadas i recocidas", comunament es venien per a la fabricació d'objectes estampats o esmaltados.[15]
Despuix d'açò, les plaques quedaven rugosas i no rectes del tot, per lo que se sometien a vàries passades de laminado en calenta, que les allargava fins a les seues dimensions finals. Posteriorment, es recocían de nou per a eliminar qualsevol enduriment plàstic. Estes plaques es denominaven "plaques negres decapadas, laminadas en fret i recocidas tancades". Per a conseguir una neteja perfecta, les plaques es decapan de nou en un àcit sulfúric suau. Finalment, es enjuagan i s'almagasenen en aigua fins que estiguen llistes per a ser estañadas.[16]
L'equip de estañado consta d'a lo manco un cresol d'estany fos, en un fundente clorur de zinc damunt, i ??un cresol de greix. El fundente seca la placa i la prepara per a l'adheriment de l'estany. Si s'utilisa un segon cresol d'estany, cridat "cresol de llavat", est conté estany a menor temperatura. A est li seguix el cresol de greix, que conté oli i una "màquina de estañar". La màquina de estañar consta de dos menuts rodells units per resort, de modo que, en insertar la placa estañada, els rodells expulsen l'excés d'estany. Els resorts de la màquina estañadora poden ajustar-se a diferents forces per a obtindre diferents gruixa d'estany. Finalment, l'oli es neteja en salvat fi i es neteja en un espolvoreador.[17][18]
Lo que es descriu ací és el procés amprat durant el XX. El procés es va tornar alguna cosa més complex en el temps, ya que es va descobrir que l'inclusió de procediments adicionals millorava la calitat. La pràctica de laminación i posteriorment de laminación es remonta evidentment als seus inicis, ya que la fàbrica de hojalata de la família Knight contava (des de la seua fundació al voltant de 1740) en dos laminadores: un en Bringewood (a l'oest de Ludlow), que fabricava chapa negra, i l'atre, el laminador d'estany de Mitton (ara partix de Stourport-on-Severn, evidentment per a les etapes posteriors).[19]Plantilla:Page needed
Laminador de bandes
[editar | editar còdic]Els primers laminadores de bandes no produïen chapes aptes per al estañado, pero en 1929 es varen escomençar a utilisar màquines extrusionadoras per a reduir encara més el calibre, lo que va facilitar el estañado. Gràcies a la reduïda gruixa del producte resultant, va deixar d'amprar-se la pràctica de laminar plaques discretes, sent substituïda pel suministrament de les bandes contínues de gran llongitut obtingudes dispostes en bobines.[20] Les plaques retallades de les bobines a mida que estes es desenrollaban, es estañaban llavors per mig del procés descrit anteriorment.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Tens que especificar urlarchiu = i fechaarchiu = al usar {{cita web}}.«Soldering - Tinning» (en en). Wavelength Mija. Archivat des d'el original, el 20 d'agost de 2018. Consultat el 20 d'agost de 2018.
- ↑ Diccionario de la lengua española Persona que té per ofici fabricar o vendre objectes de hojalata.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 Chisholm, 1911.
- ↑ Pliny, Natural History 24.162
- ↑ Welter, 2019.
- ↑ Brown 1988, pàg. 42–8
- ↑ King 1988, pàg. 104–13
- ↑ King 1988, p. 109
- ↑ Schubert, John Rudolph Theodore (1 de giner de 1957). History of the British iron and steel industry from c.450 B.C. to A.D.1775, 1st edició (en en), London, England: Routledge & Kegan Paul, pp. 429. OCLC 2536148.
- ↑ Minchinton 1957, p. 10.
- ↑ Data extracted from D. P. Hussey et al., Gloucester Port Books Database (CD-ROM, University of Wolverhampton 1995).
- ↑ Minchinton 1957, pàg. 67–68.
- ↑ Tregoning 1901, pàg. 1278–1279.
- ↑ Tregoning 1901, pàg. 1279–1280.
- ↑ Tregoning 1901, pàg. 1280–1281.
- ↑ Tregoning 1901, p. 1281.
- ↑ Tregoning 1901, pàg. 1281–1282.
- ↑ Minchinton 1957, pàg. 250–3.
- ↑ Ince, Laurence (1 d'octubre de 1991). The Knight Family and the British Iron Industry, 1695–1902 (en en), Birmingham, England: Ferric Publications. OCLC 60028177. ISBN 978-0951816509.
- ↑ John G. Lenard (2013). Primer on Flat Rolling, Newnes, pp. 17 de 450. ISBN 9780080994123.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Estañado» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.