Febra groga
La febra groga o bossada negra és una maltia viral aguda i infecciosa, per lo general de curta duració.[1] En la majoria de casos, els seus síntomes inclouen febra, ariçonada, pèrdua de la gana, nàusea, dolors musculars (particularment en l'esquena) i maldecaps.[1] Per lo general, els síntomes milloren en qüestió de cinc dies.[1]En al voltant del 15% de les persones, despuix d'un dia de millora la febra retorna, ocorre dolor abdominal i escomença un dany hepàtic que causa aliacrà (pell groguenca).[1][2] Si açò ocorre, el risc d'hemorràgia i de problemes renals aumenta.[1]
La maltia és causada pel virus de la febra groga, el principal de la qual vector en les ciutats és el mosquit Aedes aegypti, que es troba en els tròpics i subtrópicos.[1] Infecta a sers humans, uns atres primats,[3] i a varis tipos de mosquits.[1] És una causa important de maltia hemorrágica en molts països d'Àfrica i Amèrica del Sur. És endèmica en àrees subtropicals i tropicals d'Amèrica del Sur i Àfrica. La seua presentació clínica és variada, fluctuant des d'una maltia enfebrada lleu i autolimitada (lo més freqüent) fins a una maltia hemorrágica i hepàtica greu (en un 50 % de letalidad). La paraula groga del nom es referix als signes d'aliacrà, que afecta als pacients malts severament.[4][5][6][7][8]
El virus de la febra groga és un virus ARN del gènero Flavivirus.[9][10] La maltia pot ser difícil de distinguir d'atres malties, particularment en els estadis primerencs. Per a confirmar un cas sospitat es requerix d'una prova de sanc en una reacció en cadena de la polimerasa.[11]
Existix una vacuna segura i efectiva, i alguns països exigixen vacunes per als viagers.[1] Atres esforços de previndre l'infecció inclouen reduir la població dels mosquits transmissors. En àrees a on és comuna la febra groga, diagnòstic primerencs de casos i immunisació de grans parts de la població són mides importants per a evitar brots.[1] No obstant, no es coneix cura de la maltia, per lo que quan persones no vacunades la contrauen solament se'ls pot proporcionar tractament sintomàtic.[1]La mort ocorre en casi la mitat de les persones que s'emmaltixen de manera severa.[1][12]
En 2013, s'estimava que la febra groga havia causat 130 000 infeccions severes i 78 000 morts en Àfrica.[1] Aproximadament 90% d'un estimat de 200 000 casos de febra groga anuals ocorren en Àfrica.[1][13] Prop de mil millons de persones viuen en regions del món a on la maltia és comuna.[1] És comú en àrees tropicals de Sudamérica i Àfrica,[14] pero no en Àsia.[1] Des de la década de 1980, el número de casos de febra groga ha estat aumentant.[1][15] Es pensa que açò es deu a que menys persones són immunes, a la major cantitat de gent vivint en les urbs, a que la gent migre constantment, i al canvi climàtic, que aumenta els hàbitats per als mosquits.[1]
Història
[editar | editar còdic]
Els orígens evolutius de la febra groga provablement es troben en Àfrica, en transmissió de la maltia de primats no humans a humans. [16] Es creu que el virus es va originar en Àfrica oriental o central i des d'allí es va propagar a Àfrica occidental. La febra groga va aplegar al continent americà en el tràfic trasatlántico d'esclaus africans. Alguns dels esclaus africans, molts dels quals tenien major immunitat, tenien infeccions tropicals com la febra groga que varen provocar pandèmia entre les nacions indígenes de les Américas.[17] Com la maltia era endèmica en Àfrica, les poblacions d'eixe continent havien desenrollat certa immunitat a ella i solament els provocaven síntomes similars als de la grip. Pel contrari, quan l'epidèmia colpejava a colon europeus en Àfrica o en Amèrica la majoria moria.[18][19]
.jpg){kind=link}
La primera epidèmia confirmada de febra groga en Amèrica va ser la de 1647 en la colónia anglesa de Barbados.[20] En el Carib esta maltia va tindre conseqüències geopolítiques importants, ya que diezmó molts eixèrcits enviats des d'Europa.[21] Per eixemple, es calcula que entre juny i decembre de 1794, uns dos mil soldats de l'eixèrcit anglés enviat a Saint-Domingue varen morir de febra groga; la mortandad va disminuir durant els primers mesos de l'any següent, pero de nou va aumentar ràpidament a partir de maig, causant unes siscentes baixes al més durant l'estiu. En 1797, en les tropes ya aclimatades, la maltia va causar menys víctimes, encara que el total de morts angleses per la febra groga s'estima que va superar les dotze mil.[22] S'estima que gran part del triumfo de la Revolució Haitiana de 1802 es va deure a que més de la mitat de les tropes franceses va morir a causa d'esta maltia.[23] Charles Leclerc, cunyat de Napoleón, i que va aplegar al front d'un eixèrcit de més de vint mil soldats veterans en 1802 en la Expedició francesa de Saint-Domingue, va relatar aixina els efectes de la febra groga entre les seues tropes: «els estralls d'esta maltia són simplement, indescriptibles». Ell mateixa acabaria sucumbint a la maltia a finals de 1802. [22]
Es varen produir també epidèmies en atres regions, com Norteamérica —va ser famosa la de Filadèlfia en 1793—[24] i Europa, per eixemple Barcelona en 1821.[25] Casi sempre afectaven a zones urbanes en alta densitat de població, pel curt radi d'acció del mosquit Aedes aegypti.[21]
El químic i cirugià espanyol Juan Manuel d'Aréjula va estudiar la Febra Groga despuix d'un brot en Andalusia i es va convertir en un dels científics espanyols i europeus més doctos en la matèria publicant varis tractats sobre la maltia que varen tindre gran profusió i traduccions a atres idiomes.[26] La transmissió de la febra groga va ser un misteri per a la ciència durant sigles fins que en 1881 el científic i mege cubano Carlos Juan Finlay va descobrir el paper del mosquit Aedes. En 1901 la maltia va ser erradicada de La Habana i en pocs anys es va tornar rara en el Carib.[21]
La constatació de que el mosquit Aedes aegypti era el portador de la febra groga es va produir per l'investigació d'una comissió organisada per l'eixèrcit nortamericà. Despuix de guanyar la guerra hispà-americana, les tropes nortamericanes instalades en Cuba varen sofrir moltes baixes degudes a la febra groga, a la que no estaven inmunizades, com sí lo estava la població local. Per a demostrar que les afirmacions de Finlay eren certes, en juny de 1900 la comissió mèdica, presidida per Walter Reed, va expondre a 18 voluntaris americans (2 civils, 15 soldats i un oficial), junt en 18 immigrants espanyols, també voluntaris, a les picadures del Aedes aegypti.[27] Entre ells estaven els doctors James Carrol i Jesse Lazear, que varen contraure la febra groga. Carrol va poder recuperar-se, pero Lazear va morir. A partir d'esta verificació, es va començar a eliminar el mosquit i a controlar les zones acuosas a on es reproduïa.[22]
No obstant, hui les poblacions no vacunades en moltes nacions en desenroll de l'Àfrica i Amèrica del Sur continuen en gran risc.[28] La Organisació Mundial de la Salut estima que la febra groga afecta a unes 200 000 persones cada any i mata a 30 000 d'elles, en poblacions no vacunades.[29]
Epidemiologia
[editar | editar còdic]
La febra groga és transmesa en ser humà per la picadura del mosquit Aedes aegypti i uns atres mosquits dels gèneros Aedes, Haemagogus i Sabethes, que es troben generalment a menys de 1300 metros sobre el nivell de la mar, pero Aedes han segut trobats ocasionalment fins als 2200 m s. n. m., en les zones tropicals d'Amèrica i Àfrica. El ranc d'hostes del virus és estret i es manté en la naturalea entre primats i mosquits hematófagos dels gèneros Aedes i Haemagogus en Àfrica i Amèrica del Sur respectivament, en transmissió transovárica entre estos vectores. Açò és lo que es diu el «cicle selvático de la febra groga». Els sers humans són infectats ocasionalment per mosquits de la selva que prèviament s'han alimentat d'un primat infectat, i després poden convertir-se en hoste per a la transmissió interhumana urbana, principalment a través del Aedes aegypti, una espècie que es desenrolla en recipients que contenen aigua dins de morades o en les rodalies a elles. Est és el «cicle urbà de la febra groga».[30][5][31]
La gran majoria dels casos de malts i morts per la febra groga ocorre en el Àfrica subsahariana a on és un problema greu de salut pública que es presenta en un patró epidémico. 610 millons de persones distribuïdes en 32 països d'Àfrica estan en risc de contraure-la. La maltia és endèmica en varis països d'América Central, Amèrica del Sur i el Carib. Bolívia, Brasil, Colòmbia, Equador, Perú i Veneçola són els països en major risc.[32]
La maltia pot permanéixer localment desconeguda en humans per extensos periodos i súbitamente brotar en un modo epidémico. En Centroamérica, Veneçola i Trinitat, tals epidèmies s'han per la forma de la maltia (febra groga selvática), que permaneix viva en la població de mones aulladores i és transmesa pel mosquit Haemagogus, el qual viu precisament en el dosel forestal de les selves plujoses. El virus passa als humans quan les selves altes són talades. Els obrers forestals poden llavors transmetre la maltia a uns atres, iniciant aixina una epidèmia.
Epidèmia de 2016
[editar | editar còdic]A principis de 2016 es va desnugar una epidèmia de febra groga en Angola. Entre giner i agost s'han contabilisat 4000 casos sospitosos, dels quals s'han confirmat 879. D'Angola el brot va passar a la veïna República Democràtica del Congo, a on s'han confirmat 68 casos i hi ha més de 2200 casos sospitosos. Es conten ya 400 morts confirmades entre abdós països, la majoria en Angola.[33]
Causa
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Virus de la febra groga.
La febra groga és causada pel virus prototip del gènero Flavivirus, compost per al voltant de 70 ceps de virus ARN monocatenario positiu, la majoria transmesa per artròpodes (mosquits i garrapatas).[31]
Quadro clínic
[editar | editar còdic]
El periodo d'incubació se situa entre els 3 i els 7 dies.[34] La duració de la maltia en cas de curació és d'una a dos semanes. Despuix del periodo d'incubació cal distinguir dos formes clíniques: la lleu i la greu o clàssica.
- Forma lleu. És poc característica i només se sospita en zones endèmiques i especialment durant les epidèmias. Comença bruscament en febra elevada, ariçonada i cefalea. Poden existir, ademés, miàlgias, nàuseas, bossadas i albuminuria.[35] Sol durar d'1 a 3 dies i curar sense complicacions.
- Forma greu o clàssica. Despuix d'un periodo inicial similar a l'anterior, en el que poden existir ademés epistaxis i gingivorragia, es produïx un descens enfebrat (remissió). A continuació reapareix la febra, s'instaura aliacrà (100 % dels casos) i pot aparéixer insuficiència hepàtica o renal en proteinuria (90 %) i agravament de la diátesis hemorrágica, en epistaxis abundants, gingivorragia, punteado hemorrágic en el paladar bla i hematemesis de sanc negra i coagulada (bossada negra) (20 % de casos). Un signe clínic clàssic és l'existència de bradicàrdia relativa a pesar de la febra elevada (signe de Faget). A l'inici existix leucopenia en neutropenia. Els restants paràmetros bioquímics traduïxen només l'existència de fallo orgànic únic o múltiple (generalment hepàtic o renal) i deshidratació (alteracions iòniques i de l'equilibri acidobásico).
Diagnòstic
[editar | editar còdic]El diagnòstic en zones tropicals sol establir-se a partir de les senyes clíniques. La confirmació del diagnòstic requerix la demostració d'un ascens al cuádruple en el títul d'anticossos en un pacient sense història recent de vacunació front a la febra groga i si s'han pogut excloure reaccions creuades front a uns atres flavivirus, o la demostració del virus de la febra groga, les seues antígenos o genoma en teixits, sanc o líquits biològics.
Tractament
[editar | editar còdic]No existix tractament eficaç per a la febra groga, justificant l'importància de la vacunació. En els casos greus està indicat el tractament sintomàtic i de soport, particularment la rehidratación i el control de possible hipotensió. La mortalitat global és del 5 % en poblacions indígenes de regions endèmiques, encara que en els casos greus, en epidèmies o entre poblacions no indígenes, fins al 50 % dels pacients poden fallir. Certs casos resulten en insuficiència renal aguda per lo que la diálisis és important per al tractament renal.
Pronòstic
[editar | editar còdic]
Reportes històrics han mostrat la taxa de mortalitat entre 1 de 17 (5,8 %) i 1 de 3 (33 %).[36] Les notes informatives de l'OMS per a la febra groga, actualisades en 2001, cita que 15 % dels pacients entraran en una «fase tòxica» i que la mitat d'ells moririen entre 10 a 14 dies, i l'atra mitat es recuperaria.[37]
Profilaxis
[editar | editar còdic]En 1937, Max Theiler, treballant per a la Fundació Rockefeller, va desenrollar una vacuna per a la febra groga, la qual efectivament protegix a aquelles persones que viagen a àrees afectades, mantenint a la seua volta un mig de control de la maltia. La profilaxis es realisa per mig de l'us d'una vacuna que és eficaç des dels 10 dies fins a dèu anys despuix de colocada i per mig de mides de control que es basen en l'aïllament dels malts per a evitar en lo possible que siguen picats de nou pels mosquits vectores, aixina com en la desinsectación, el control de mosquits i l'ocupació de mijos que eviten les picadures (roba protectora, repelents, rets), encara que estes últimes no sempre són eficaces en el control del mosquit.[38] El millor método de control és la vacunació de la població receptiva (habitants de zones endèmiques i viagers a estes). Estudis recents han descobert un incrementat número d'àrees afectades per infeccions virals transmeses per mosquits i han justificat l'investigació i financiamiento de vacunes.[39][40]
La vacunació massiva de la població en Angola i República del Congo, que podria evitar la propagació de la maltia, s'ha vist llimitada pel baix nivell d'existències de vacunes, ya que la seua fabricació requerix tot un any. Les autoritats sanitàries han recorregut a l'aplicació de vacunes en dosis cinc voltes inferiors a les habituals.[33]
Canvis en la Ciutat de Buenos Aires
[editar | editar còdic]La febra groga era una maltia costera que tenia un caràcter endèmic en Riu de Janeiro i atres ports brasilers. Els bucs que viajaven des de Brasil cap a Montevideo i Buenos Aires varen dur en si la maltia cap al sur de l'Atlàntic. En 1857 una tercera part de la població de Montevideo es va contagiar en el virus, morint al voltant de 800 persones. A l'any següent l'epidèmia es va traslladar a Buenos Aires encara que en menor intensitat. A causa d'això, es manifestava freqüentment la preocupació pels bucs procedents de la capital brasilera.[41] Esta situació va produir que la maltia es propague per la ciutat de Buenos Aires i genere una successió de modificacions urbanes explicades a continuació. Des del punt de vista sanitari, començaria a plantejar-se el sanejament urbà com a problema social. Els matadors, hospitals i cementeris varen passar a ser percebuts com a fonts de maltia, i va escomençar a gestar-se com a disciplina el higienisme, que no solament s'ocuparia de la febra groga, sino també d'atres epidèmies com el còlera. El higienisme es va ser consolidant en la segona mitat del XIX, ampliant el seu camp d'intervencions en l'espai públic i en la vida familiar. Respecte de l'organisació urbana, meges i sanitaristas posarien l'accent en la circulació de l'aire, la contaminació del qual es vinculava en els assots de còlera i febra groga. Es va propondre regular la localisació de places, parcs i espais verts de la ciutat, l'ample dels carrers i l'altura del front dels edificis. Sobre l'esfera familiar, la mirada dels higienistas es va dirigir -com mai abans- cap als conventillos a on resultava habitual'arrimerament, íntimament relacionat en l'immigració, que obligava a famílies molt numeroses a residir en chicotetes habitacions.[42]
Per un atre costat cal dir que Buenos Aires era una ciutat molt precària: la majoria de la població s'abastia en aigua de cisternas i de riu, els saladeros i la Riera eren focs de podrimenta i infeccions. Per la desigualtat social no tots vivien igual: els immigrants i sectors més pobres vivien enfeixats en els famosos conventillos, llocs en els que no es tenia accés a servicis bàsics ni a mides d'higiene mínimes, a pesar de l'alt preu dels lloguers. Açò nos permet reflexionar i observar que va haver d'ocórrer un succés llamentable per a que es realisaren millores en les infraestructures d'abastiment de la ciutat que varen transformar a Buenos Aires per complet. Es varen fer obres d'infraestructures importants com les cloaques o ret de sanejament, la ret d'aigua corrent i la centralisació de la recolecció de fem. També es varen prohibir els saladeros de carn en els màrgens de la Riera, perque les aigües contaminades eren una de les causes de la propagació ràpida de la maltia. La major cantitat d'obres es varen centrar en la zona nort, com per eixemple els parcs i espais verts que es varen escomençar a valorar per la oxigenación i l'aire lliure que combat la tancada i l'arrimerament que favoria el contagi. Pero el sur va seguir sent el sur. Totes les construccions que varen abandonar els rics quan es varen ser fugint de la pesta cap al nort, varen ser ocupades pels immigrants que varen seguir aplegant des d'Europa, produint aixina una massiva migració interna en la ciutat. Tots estos successos nos permeten vore com esta epidèmia va tindre conseqüències catastròfiques: va sembrar el terror en els carrers i va deixar profundes marques en l'evolució històrica, en canvis no solament demogràfics, sino també socials i culturals.[43]
Vore també
[editar | editar còdic]- Carlos J. Finlay, descobridor de l'agent transmissor Aedes aegypti.
- Dengue
- Arbovirus
- Arístides Agramonte Simoni
- Febra groga en Buenos Aires
- Malties d'orige hídric
- William C. Gorgas
- Luis Daniel Beauperthuy
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Estébanez, Pilar (2005). google. com. ar/books? id=kH9WmAqs_FMC&pg=PA261#v=onepage&q&f=false Medicina humanitària, Espanya: Edicions Díaz de Sants, p. 261. ISBN 84-7978-671-X. «En Àfrica la zona endèmica comprén la porció localisada entre les latitut 15 °N i 10 °S»
- Schmaljohn Al, McClain D. (1996). ncbi. nlm. nih. gov/books/bv. fcgi? rid=mmed. section.2894 Alphaviruses (Togaviridae) and Flaviviruses (Flaviviridae). In: Baron's Medical Microbiology (Baron S et al, eds.), 4th ed. edició, Univ of Texas Medical Branch. ISBN 0-9631172-1-1.
- Theiler, Max and Downs, W. G. (1973). The Arthropod-Born Viruses of Vertebrates: An Account of The Rockefeller Foundation Virus Program 1951-1970, Yale University Press.
Referències
[editar | editar còdic]Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Febra groga.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 1,12 1,13 1,14 1,15 1,16 «archive. org/web/20140307031119/http://who. int/mediacentre/factsheets/fs100/es/ OMS | Febra groga». web. archive. org. Consultat el 2024-08-14.
- ↑ google. com/books? id=OZXdAwAAQBAJ&pg=PA572 Scully's Medical Problems in Dentistry (en en), Elsevier Health Sciences, p. 572. ISBN 978-0-7020-5963-6.
- ↑ PLOS Neglected Tropical Diseases.14(8)
- i0008405.ISSN 1935-2735.doi:10.1371/journal. pntd.0008405.Consultat el 2024-08-15.
- ↑ Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadaSimon2017 - ↑ 5,0 5,1 Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadaHamrick2017 - ↑ Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadaZegarra2017 - ↑ Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadaRomà2014 - ↑ Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadaWHO2000 - ↑ (2007) worldcat. org/title/ocm71812790 Fields virology, 5th ed edició, Wolters Kluwer Health/Lippincott Williams & Wilkins. OCLC ocm71812790. ISBN 978-0-7817-6060-7.
- ↑ «britannica. com/science/Flavivirus-virus-genus Flavivirus | virus genus | Britannica» (en en).
- ↑ Current Problems in Pediatric and Adolescent Health Care.39(4)
- 97–140.doi:10.1016/j. cppeds.2009.01.001.Consultat el 2024-08-15.
- ↑ «archive. org/web/20160323210418/http://www. cdc. gov/yellowfever/qa/ Frequently Asked Questions | Yellow Fever | CDC». web. archive. org. Consultat el 2024-08-15.
- ↑ Clinical Infectious Diseases.44(6)
- 850–856.ISSN 1058-4838.doi:10.1086/511869.Consultat el 2024-08-15.
- ↑ “Risk of yellow fever virus transmission in the Àsia-Pacific region” (en) (16 de novembre 2020). Nature Communications 11 (1). doi:. ISSN 2041-1723. PMID 33199712. Bibcode: 2020NatCo..11.5801L.
- ↑ Annual Review of Entomology.52(1)
- 209–229.ISSN 0066-4170.doi:10.1146/annurev. ento.52.110405.091454.Consultat el 2024-08-15.
- ↑ Gould EA, de Lamballerie X, Zanotto PM, Holmes EC (2003). Origins, evolution, coadaptations within the genus Flavivirus. pp. 277–314. doi:10.1016/S0065-3527(03)59008-X. ISBN 978-0-12-039859-1. PMID 14696332.
- ↑ (2003) , 30 aniversari edició, Connecticut, Estats Units: Praeger, pp. 283. ISBN 978-0-27598-073-3.
- ↑ Oldstone, M. (1998). Viruses, Plagues, and History, New York: Oxford University Press.
- ↑ McNeill (2010). org/details/mosquitoempirese00mcne Mosquit Empires:Ecology and war in the greater Caribbean, 1620-1914, NY: Cambridge University Press, pp. org/details/mosquitoempirese00mcne/page/n63 44–45.
- ↑ (2004).OAH Magazine of History.18(3)
- 11.doi:10.1093/maghis/18.3.9.
- ↑ 21,0 21,1 21,2 Rogozinski, Jan (2000). org/details/briefhistoryofca0000rogo_i3i5 A brief history of the Caribbean, Plume. ISBN 978-0452281936.
- ↑ 22,0 22,1 22,2 (1990) «Haití, febra groga i gesta», Grans desastres. Històries verídicas protagonisades per la naturalea, Mèxic D. F.: Reader’s Digest Mèxic, pp. 100-103. ISBN 968-28-0127-3.
- ↑ Bollet, AJ (2004). org/details/plaguespoxesimpa00boll Plagues and Poxes: The Impact of Human History on Epidemic Disease, Donem Medical Publishing, pp. org/details/plaguespoxesimpa00boll/page/48 48–9.
- ↑ (2005).The Pennsylvania Magazine of History and Biography.129(2)
- 163–194.
- ↑ (1992).Gimbernat.(18)
- 65-72.Consultat el 22 de juliol de 2013.
- ↑ Juan Manuel Guillermo d'Aréjula i Pruzet. Real Acadèmia de l'Història. Biografies. Juan Luis Carrillo Martos.
- ↑ Fernando Suárez-Obando. «scielo. org. co/scielo. php? script=sci_arttext&pid=S0123-93922010000300007 Ètica de l'Investigació científica: la febra groga, la Comissió Reed i l'orige del consentiment informat». SciELO Colòmbia. Universitat Nacional de Colòmbia. Scientific Electronic Library Online. Facultat de Medicina, Aules d'Informatica - Sala D. Bogotà.. Consultat el 2025-06-19.
- ↑ Tomori O(2002).22(2)
- 178-210.
- ↑ «who. int/mediacentre/factsheets/fs100/en/ Yellow fever fact sheet». WHO—Yellow fever. Consultat el 21 de juliol de 2013.
- ↑ Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadaShearer2018 - ↑ 31,0 31,1 Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadaMonath2015 - ↑ Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadaWHO2018 - ↑ 33,0 33,1 «eldiario. es/theguardian/Crece-epidemia-mundial-amarilla-escasea_0_549095543. html », The Guardian / ElDiario. és. Consultat el 18 d'agost de 2016.
- ↑ Govern d'Espanya. Ministeri de Sanitat i Consum. Institut de Salut Carlos III.archive. org/web/20070926231756/http://iier. isciii. es/er/prg/er_bus2. asp? cod_enf=2870 Últim accés el 18 de setembre de 2007.
- ↑ RÀFOL, Nereida. A propòsit de la febra groga en Veneçola. Invest. clín. [online]. dic. 2003, vol. 44, n.º 4 [citat 18 de setembre de 2007], p.269-271. Disponible en la World Wide Web: archive. org/web/20070927232544/http://www2. scielo. org. ve/scielo. php? script=sci_arttext&pid=S0535-51332003000400001&lng=es&nrm=iso. ISSN 0535-5133.
- ↑ Mauer HB. «today/20121212204518/http://etext. lib. virginia. edu/etcbin/fever-browse? id=N2659002 Mosquit control ends fatal plague of Yellow Fever». etext. lib. virginia. edu. Archivat des d'el lib. virginia. edu/etcbin/fever-browse? id=N2659002 original, el 12 de decembre de 2012. Consultat el 11 de juny de 2007. (periòdic no datat)
- ↑ «who. int/mediacentre/factsheets/fs100/en/ WHO Yellow Fever Fact Sheet». Consultat el 19 de setembre de 2007.
- ↑ «epa. gov/pesticides/health/mosquitoes/mosquitojoint. htm#programs Joint Statement on Mosquit Control in the United States from the O. S. Environmental Protection Agency (EPA) and the O. S. Centers for Disease Control and Prevention (CDC)» (PDF). Environmental Protection Agency. Consultat el 25 de juny de 2006.
- ↑ Pugachev KV, Guirakhoo F, Monath TP(2005).18(5)
- 387-94.Consultat el 18 de setembre de 2007.
- ↑ Petersen LR, Marfin AA(2005).12 Suppl 1
- S3-11.Consultat el 18 de setembre de 2007.
- ↑ Articule.
- ↑ Articule.
- ↑ REVISTA ARGENTINA DE SALUT PÚBLICA.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Fiebre amarilla» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.