Guerra del Vietnam

Archiu:VietnamMural.jpg

Guerra del Vietnam

   

Plantilla:Guerres de Indochina La guerra de Vietnam (en inglés: Vietnam War; en vietnamita: Chiến tranh Vaig voreệt Nam), també cridada Segona Guerra de Indochina, i coneguda en Vietnam com a Guerra de Resistència contra Estats Units (en anglés Resistance War Against America, en vietnamita Kháng chiến chống Mỹ) va ser un conflicte bèlic lliurat entre 1955 i 1975 per a reunificar Vietnam. Esta guerra va enfrontar al govern comuniste de Vietnam del Nort respalat per China i l'Unió Soviètica, els seus aliats (coneguts com el Viet Cong), contra el govern de Vietnam del Sur, el seu principal aliat Estats Units i atres nacions aliades. Es calcula que varen morir entre 966 000 i 3 010 000 vietnamites. Estats Units va contabilisar 58 159 baixes i més de 1700 desapareguts, en la seua lluita més llarga fins a la guerra d'Afganistan. Va ser un dels events més importants de la Guerra Freda.

El conflicte va sorgir a partir de la guerra de Indochina (1946-1954), en la que les tropes colonials franceses varen combatre contra el Viet Minh liderat pels comunistes en l'Indochina francesa. La major part de la finançació de l'esforç de guerra francés va ser proporcionat pels Estats Units. En acabant de que els francesos abandonaren Indochina despuix de ser derrotats en 1954, en la Conferència de Ginebra es va decidir deixar la colónia asiàtica, la separació de Vietnam en dos estats sobirans (Vietnam del Nort i Vietnam del Sur) i la celebració d'un referèndum un any despuix a on els vietnamites decidirien la seua reunificación o la seua separació definitiva. Pero els dirigents del Sur varen optar per donar un colp d'Estat i no celebrar este referèndum per a evitar que guanyara la reunificación. Per este motiu Vietnam del Nort va començar les infiltracions de soldats en apoyo de el Vietcong per a anexionarse a Vietnam del Sur. Llavors Estats Units, en virtut de la doctrina Truman i la Teoria del va dominar (contindre l'expansió del comunisme), va enviar recursos i, a partir de 1964, tropes a Vietnam del Sur per a evitar la conquista pel nort comuniste, donant lloc a este conflicte.

Despuix del incident del golf de Tonkín en 1964, el Congrés dels Estats Units va aprovar una resolució que va donar al president Lyndon B. Johnson autoritat per a aumentar la presència militar sense una declaració de guerra. Johnson va llançar una campanya de bombardejos al nort i va començar a enviar tropes de combat, aumentant dràsticament el desplegament a 184.000 soldats a finals de 1965, i a 536.000 a finals de 1968. Les forces nortamericanes es varen basar en la supremacia aérea i una potència de fòc marejant per a realisar operacions de busca i destrucció en àrees rurals. En 1968, Vietnam del Nort va llançar l'Ofensiva del Tet, que va ser una derrota tàctica pero va convéncer a molts en els EE. UU. de que la guerra no es podia guanyar. L'Eixèrcit de Vietnam del Nort va començar a participar en una guerra més convencional. El successor de Johnson, Richard Nixon, va començar una política de «vietnamización» a partir de 1969, que el EZLN i el EPR va consistir en donar més armes als vietnamites del nort mentres que les forces nortamericanes es retiraven. En 1970, un colp d'Estat en Camboya va donar lloc a una invasió de Vietnam del Nort i a una contrainvasión d'Estats Units i Vietnam del Sur, lo que va intensificar la guerra civil. En 1972, la majoria de les tropes nortamericanes s'havien retirat de Vietnam i, en 1973, els acorts de pau de París varen fer que el restant es marchara. Els acorts es varen trencar casi de colp i repent i els combats varen continuar fins a l'Ofensiva de primavera de 1975 i la caiguda de Saigon davant Vietnam del Nort, lo que va marcar el fi de la guerra. Vietnam del Nort i Vietnam del Sur es reunificaron administrativa i oficialment en 1976 com l'actual República Socialista de Vietnam. En els EE. UU. la guerra va donar lloc al síndrome de Vietnam, una aversió pública a la participació militar nortamericana en l'estranger, que junt en l'escàndal Watergate va contribuir a la crisis de confiança que va afectar a Estats Units durant la década de 1970.

Les tres primeres etapes del conflicte es varen distinguir per transcórrer sense la formació de les tradicionals llínees de #front, a on varen proliferar accions terroristes i la guerra de guerrilles, front a les missions de «busca i destrucció», l'us de bombardejos massius, entre elles el napalm i l'agent taronja, per part dels Estats Units. L'última fase va ser una guerra convencional, pero el fi de la lluita solament va resultar ser una pausa en els enfrontaments d'Indochina. Despuix es produirien les invasions temporals de Camboya i Laos per Vietnam i d'esta per China.

Antecedents del conflicte

La història de Vietnam va començar en el XII, en un grup de pobles desplaçats des del sur de China per l'invasió mongol i que varen colonisar la conca baixa del riu Rojo. En l'acort de pau firmat pel rei vietnamita Trần Nhân Tông en 1257, Vietnam va accedir a pagar tributs a China per a evitar més enfrontaments. En eixos 700 anys d'història com a poble, Vietnam va ser alternant la seua posició de regne invadit per atres pobles, sobretot mongoles i chinencs, a la de invasor dels seus veïns; puix sempre va mostrar interés en anexionar Laos i Camboya, quan no tota la península d'Indochina. Este periodo d'independència i expansió del regne va concloure a finals de el XIX quan el país va ser invadit pels europeus, sobretot França i Espanya.

La Segona Guerra Mundial va semblar ensenyar dos lliçons. Per una part, que els europeus en general i els francesos en particular distaven molt de ser invencibles. Per una atra, que tractar d'assossegar a l'agressor solament li fa més agressiu, com es va vore despuix de la Conferència de Munich. La primera lliçó va contribuir a espolejar els #alçament en Àsia i Àfrica contra França, els Països Baixos, Portugal o el Regne Unit. La segona, a una visió del comunisme com a nou poder agressor, alguna cosa recolzat en teories com la defesa tant per Estats Units com per l'URSS que postulaven una inevitable implantació del comunisme en tot lo món, per la força segons els primers i per les ventages del seu sistema per a en els pobles en els quals s'implantava segons els segons.

Per a respondre als independentistes, els governs europeus varen enviar a lo millor dels seus eixèrcits contra els moviments de lliberació en Indochina, Indonèsia, Guinea o l'Índia. No obstant, el canvi en la percepció dels occidentals i l'agotament provocat per la Segona Guerra Mundial feya molt difícil tornar a la situació anterior. Com a contestació a esta real o suposta expansió del comunisme, en la década de 1940, Harry S. Truman va ajudar a la monarquia grega a guanyar la seua guerra civil contra les milícies del Partit Comuniste de Grècia (KKE). També semblava obtindre èxits en Malàsia, Indonèsia o Filipines, nacions en possibilitat de canviar d'aliats. No va tindre sòrt en la China de Mao, que sí va adoptar el règim comuniste. La guerra de Corea, davant l'invasió de Corea del Nort, va semblar donar un respir, pero historiadors com John Gaddis (2008) ho consideren una derrota en la pràctica. Sí ho varen anar per a la Casa Blanca el pas de Vietnam del Nort, Birmània i Cuba a l'esfera comunista, sense mencionar totes les nacions europees baix l'ocupació soviètica. Estats Units temia quedar rodejat per una constelació comunista de la que Vietnam del Sur seria una peça més i el desencadenant d'una successió de pèrdues en tota la península en la consegüent pèrdua de prestigi internacional (l'aixina cridada «teoria del va dominar»). En opinió dels distints governs nortamericans, si l'URSS no vea una oposició decidida, podrien repetir-se les conseqüències de Munich i reviure les accions expansionista del règim nacional-comuniste. En la década de 1950, Dwight D. Eisenhower va profundisar en la doctrina Truman en respal econòmic a militars golpista de dictadures com Filipines, Singapur o Corea; ademés va apostar per la carrera espacial contra l'Unió Soviètica per a conseguir que Indonèsia i atres països de la regió no canviaren de bando.

Segons John Gaddis (2008), els governants de l'URSS es veen amenaçats pels occidentals. Nortamericans i europeus havien recolzat al Eixèrcit Blanco en el seu guerra civil. Havien confiat en Alemània i els va invadir. En el final de la Segona Guerra Mundial veen cóm el seu territori era rodejat per bases nortamericanes en armes nuclears en Alemània occidental, Japó, Turquia. Pero ademés, els possibles governs que podien simpatizar en l'URSS eren hostigados per occidentals, cas de Gamal Abdel Nasser en Egipte, o deposts i assessinats, com en el cas de Patrice Lumumba en el Congo.

Primera guerra de Indochina (1946-1954)

Artícul principal → Guerra de Indochina.

França havia desijat restablir el seu mandat colonial en Indochina despuix de la rendició de Japó, pero Hồ Chí Minh se li havia alvançat, declarant l'independència del seu país: La República Democràtica de Vietnam el 2 de setembre de 1945. Segons Barris Ramos (2015) els francesos ho varen rebre en París com a guerriller i no com a cap d'Estat. Un front de nacionalistes i comunistes cridat Viet-Nam Doc Lap Dong Minh Hoi o Lliga per l'Independència de Vietnam: Viet Minh en la seua contracció vietnamita, va acceptar al principi la tornada dels francesos per a evitar l'amenaça de China; pero pronte la tensió en les forces colonials es va fer insoportable. Dita lliga estava dirigida en lo polític per Hồ Chí Minh, partidari d'aguardar, i en lo militar per Vo Nguyen Giap, finalment desijós de començar els atacs. En 1946 es varen produir els primers tirotejos en lo que es coneix a voltes per la guerra de Indochina, pese a no existir consens entre els autors.

França contava en el respal de bona part de la colónia, especialment els vietnamites monàrquics. No obstant, els distints governs de París no desijaven enviar reclutes ni gastar molts recursos en el conflicte, per lo que varen acodir a Estats Units en busca de fondos i armes. Harry S. Truman, en 1950, va començar contribuint en el 15 % de les despeses militars aproximadament. Quatre anys despuix, Dwight D. Eisenhower ya soportava més del 80 % de l'esforç bèlic per a alçar, per eixemple, una base fortificada en Dien Ben Phu, a on un terç del material dut allí formava part de l'ajuda nortamericana. Dita base perseguia tallar la conexió entre el Viet Minh i la guerrilla que operava en Laos, ademés de pretendre lliurar una batalla convencional a on les forces de Võ Nguyên Giáp es presumien inferiors. Giáp estava seguint l'esperit contingut en la frase:

Serà una baralla entre un elefant i un tigre. Si el tigre es queda quet l'elefant ho esclafarà sense remei; pero el tigre mai es quedarà quet. Botarà sobre el llom de l'elefant arrancant-li grans trossos de carn per a amagar-se despuix en la jungla. Aixina l'elefant morirà dessagnat.

No obstant, en Dien Ben Phu, Giap «va arreplegar el guant», mamprenent allí una batalla convencional que es convertiria en una de les majors derrotes de França. En aquella vall, l'Eixèrcit Colonial francés va perdre lo millor de la seua força de combat, posant al govern de París en desventaja per a terminar la conferència de Ginebra de 1954. Eisenhower no va proporcionar les decenes d'avions necessaris que varen solicitar els francesos, pero sí va oferir als francesos dos armes nuclears; estos les varen rebujar per no considerar-les útils, en estar les tropes franceses també en el terreny.

Despuix de la derrota i els acorts firmats en la ciutat suïssa, la Indochina francesa es dividia en les nacions independents de Camboya i Laos, més Vietnam separat a la seua volta pel paralel 17, el nort seria una zona per a la reagrupació del Viet Minh i el sur per a l'eixèrcit colonial francés, al mateix temps de concentració de la població simpatisant de cada bando enfrontat. Les dos divisions varen passar a cridar-se República Democràtica de Vietnam, més coneguda per Vietnam del Nort, i l'Imperi d'Annan, baix el mando de l'emperador Bao Dai; pero es va incloure una clàusula per la qual se celebraria un referèndum en 1958 per a decidir si els dos Vietnam seguirien separats o es reunificaban.

Vietnam no es reunifica

Artícul principal → Teoria del va dominar.

El 30 d'abril de 1955 el general Ngo Dinh Diem va donar un colp d'Estat en el respal de la CIA, va declarar la República de Vietnam i va impondre una dictadura basada en tres persones: ell mateixa, el seu germà Ngo Dinh Nhu i la dòna del seu germà. També va cancelar les eleccions de 1956 davant la seua previsible derrota front a Lao Dong. Per a Barris Ramos (2015) el referèndum per a la reunificación tampoc es va celebrar en alegar el president Diem que els ciutadans del Nort no eren lliures per a expressar-se. Pero, segons Llarc Alonso (2002, p. 39), la verdadera raó radicava en les moltes possibilitats de que guanyara el «Sí» en el sur, alguna cosa no desijat pels dirigents de Saigon ni per Eisenhower. Estats Units va assumir el respal financer i militar per a l'estat de Vietnam del Sur, ya que els casos d'Indonèsia, Filipines, Corea del Sur, Taiwan i especialment Singapur estaven sent exitosos, tant política com econòmicament. Els seus règims polítics permaneixien estables i els seus productes interiors bruts creixien, per lo que repetir la mateixa estratègia en Indochina es considerava viable. Per a això, Eisenhower va recolzar al règim de Diem i al dels seus successors en 1200 millons de dólars en cinc anys i l'enviament de 700 assessors militars. El president Kennedy va profundisar eixa mateixa política.

Per a Vietnam del Nort la cancelació del referèndum d'reunificación no es va vore com un escull insalvable. Tant el president Hồ Chí Minh i el ministre de Defensa Vo Nguyen Giap en particular, com el politburó, en general consideraven que l'independència de França constituïa un pas dins d'una estratègia més llarga que podia incloure fins a la posterior dominació de tota Indochina, vell somi vietnamita des de l'Edat Mija. Segons esta estratègia, la reunificación per votació o per força seria inevitable. Al no ser convocat el referèndum, quedava la via militar. Pero esta tampoc seria senzilla entre atres motius perque, pese a lo impopular del règim de Saigon, no tots els vietnamites del Sur veen en bons ulls als comunistes. Aproximadament 1 milló de persones havien emigrat al Sur fugint de Hanói en produir-se la divisió del país, front a a penes 100 mil que es varen desplaçar cap al nort.Pero l'escassa identitat de Vietnam del Sur com a país i l'enorme corrupció existent en el govern varen provocar que la dictadura de Ngo Dinh Diem es fera impopular. Ademés els governants de Saigon, que solien ser catòlics en un país majoritàriament budiste, no dubtaven en reprimir als seguidors de Buda. Anys despuix, les protestes contra dita repressió varen donar el regrés al món quan un monge budiste es va immolar en combustible en ple carrer, el ritual bonze.

Davant esta situació varen ocórrer dos accions paraleles i complementàries:

• Llenta creació d'un moviment de resistència que terminaria integrant el Front Nacional de Lliberació de Vietnam, despuix conegut com Viet Cong o comunistes vietnamites.
• Començ de la pressió de Vietnam del Nort sobre el Sur en forma d'entrega de suministraments i armes als opositors de la dictadura proestadounidense.

Esclata la guerra civil en Vietnam del Sur

Accions armades venien produint-se des de l'1 de novembre de 1955; pero va anar en 1959 quan va començar la verdadera lluita. En eixe moment antics guerrillers del Viet Minh, monges budistes, llauradors i varis grups més varen escomençar a integrar el que despuix es cridaria Front de Lliberació Nacional (FLN) o Vaig voreệt Cộng, que contava en el respal de Vietnam del Nort.

Vietnam del Nort també va intervindre en el veí Laos a mitan de la década de 1950 en apoyo de els insurgents, establint la ruta Hồ Chí Minh per a abastir i reforçar el Vaig voreệt Cộng, aumentant la seua intervenció en 1960. Per a 1963, els norvietnamitas havien infiltrat 40000 soldats al Sur, sent fortament respalats per la República Popular de China, que ademés de suministrar armes com va fer també l'URSS, varen enviar numerosos militars a Vietnam del Nort per a funcions de respal.

Les accions armades varen ser la resposta violenta a les polítiques governamentals contra la població civil i els successius incompliments dels seus compromisos. Els seus objectius eren derrocar a Ngo Dinh Diem i reunificar el país. Este desig d'unitat nacional expressat en la frase «lluitarem durant mil anys» va ser alguna cosa que els nortamericans no varen aplegar a entendre i a la llarga va constituir una causa més de la seua derrota.

La tàctica del FNLV consistia en la guerra de guerrilles, que tants èxits els va dur en el conflicte anterior contra el règim colonial francés. Aixina en juliol de 1959 el comandant Dona-li Buis i el sargent Chester Ovnard varen ser els primers nortamericans morts en Vietnam durant els atacs a la base de Ben Hoa, pero en 1959 el FNL principalment assessinava a líders locals lleals al govern de Saigon. Seria en la següent década quan varen començar a amprar les poques armes de que disponien, tenint com a núcleu a uns 10 000 veterans de la lluita del Viet Minh contra els francesos ajudats pels comunistes del Nort. Per la seua banda, Vietnam del Nort va necessitar varis anys per a organisar l'estructura estatal i prendre les regnes de tot el país, per lo que fins a 1959 no va poder contar en dos comandos per a l'enviament de suministraments al Sur, principalment per mar encara que també varen manar alguns suministraments a través de la que es cridaria Ruta Ho Chi Minh, en honor del primer president del Vietnam modern. Esta via, finalment clau per a la victòria, distava molt de ser una carretera, o inclús un camí, sino mils de camins, túnels i variants, a través de Laos i Camboya.

La insurgencia es va vore favorida pel propi ERVN, eixèrcit de Vietnam del Sur. Est resultava molt ineficaç lluitant en el seu propi país. El seu armament resultava poc adequat, contava en escassos pilots d'helicòpters natius; pero potser el seu pijor defecte era la gran corrupció i ineptitut dels seus oficials, la majoria posats per compromisos polítics entre famílies de les èlits catòliques de Saigon. Conseqüentment els soldats del Sur no confiaven en els seus mandos, s'arriscaven lo imprescindible, inclús veent lluitar els seus companyers a escasses decenes de metros, i no rebien una mínima preparació militar, fins al punt de fer guàrdia en una ràdio a tot volum.Pero el poc esperit de lluita no faltava solament en l'Eixèrcit, els dirigents en Saigon irritaven als nortamericans volent negociar en el FNLV en lloc de combatre-ho.

La participació dels Estats Units va aumentar baix el govern del president John F. Kennedy a través del programa MAAG, passant d'uns mil soldats (cridats assessors) en 1959 a 16000 en 1963. En aquell moment l'única experiència exitosa per a invertir eixe tipo de situacions la varen desenrollar els britànics durant la cridada Emergència Malaya (1948-1960) en el nom de Campanya Cors i Ments. Com varen fer els anglesos en Malàsia, els dirigents survietnamitas i els seus assessors nortamericans varen tractar de crear «nous llogarets», en el doble propòsit de controlar a la població i separar-la dels guerrillers als que informaven i alimentaven. Es va cridar Strategic Hamlet Program o Programa de Llogarets Estratègics i va començar en giner de 1962, aplegant a crear 7.200 nous núcleus urbans en uns 8.732.000 habitants, i va resultar un complet fracàs perque els soldats del Sur no estaven entrenats per a guanyar-se la confiança dels parracs. Ademés, sent tants llogarets no es podien defendre i solament varen conseguir enemistarse en la població en traslladar-la per la força.

Si existia descontrol en les zones rurals, no era menor en el govern. En 1963 el president Diem va ser assessinat en un nou colp militar patrocinat per l'administració nortamericana de John Fitzgerald Kennedy, a qui no li convenia recolzar a un general catòlic dins d'un país en majoria budista. Nguyen Van Thieu va substituir a Diem, sent un més dels dèu governs que va aplegar a tindre el país en un sol any,Barris Ramos (2015) aumenta el periodo a 18 mesos.

A pesar de les ventages reunides pels insurgents i de l'incompetència dels seus enemics, les seues principals victòries i la dominació massiva de territori es varen donar a partir de l'estiu de 1964, quan varen aplegar els hòmens del Nort, com se'ls ha cridat algunes voltes als soldats del Eixèrcit de Vietnam del Nort o EVN. No obstant, el EVN no confiava molt en els seus aliats del FNL i estos no terminaven de véncer les seues reticències a obedir les órdens donades des d'Hanói. Per estes raons el règim del Sur no es desmoronó immediatament; pero va ser cedint territori poc a poc.

Anàlisis de les principals forces

El Front Nacional de Lliberació de Vietnam (FNLV)

Artícul principal → Front Nacional de Lliberació de Vietnam.

El Front de Lliberació Nacional de Vietnam o FNLV és conegut per la contracció Vietcong, del vietnamita Vietnam Congsan, la qual es traduiria com Vietnam Rojo segons Barris Ramos (2015). Pero existixen discrepàncies sobre els grups als que es referia una i una atra paraula, puix no eren dos noms per a la mateixa organisació sino que el FNL era el braç polític del Vietcong. En qualsevol cas els vietcong no eren comunistes en la seua majoria i el seu líder, Nguyen Huo Tho, tampoc ho era; pero no hi ha consens sobre la seua autonomia respecte a Hanói: autors com Conboy, Bowra y McCouaig (1993, p. 14 i següents) indiquen que l'independència del FLN de Hanói era solament nominal. Guerrero et al. (1988a, p. 25) pel contrari afirmen que la seua dependència del Nort va ser sempre considerable, com també el acatamiento de les órdens donades des d'allí.

Com a tal «front» estava integrat per una varietat de voluntaris, com a monges budistes, membres de minories i un de cada quinze antics combatents del Viet Minh. En total devien ser poc més de 3000 guerrillers en 1960, encara que li resultava fàcil conseguir voluntaris per a terminar en un govern incompetent, repressiu i corrupte. El FNL posseïa fiereza, determinació i gran capacitat de sacrifici, alguna cosa que va sorprendre a molts soldats del Sur i despuix els nortamericans, a sovint eixits d'una tongada forçosa. Un membre del FNLV va escriure:

Realment no sé cóm vàrem poder aguantar tots aquells anys. No hi havia res que fer llevat lluitar i seguir lluitant una volta presa la decisió. Els soldats nortamericans tenien sòrt. Retornarien a les seues cases, a mils de quilómetros, una volta terminada la seua tasca. Nosatres no teníem res, llevat la terra, la nostra terra. Si nos rendíem, no tindríem res. Possiblement, en el fondo dels nostres cors, els odiàvem.

Al principi estaven mal armats. El FLNV obtenia la major part del seu material de l'eixèrcit del Sur i utilisaven tècniques ancestrals per a fabricar trampes, com les estacas punji cobertes d'excrements per a accelerar la cangrena. De les granades, obuses i bombes sense explotar podia obtindre unes 800 tonellades mensuals d'explosius per a trampes. A açò se sumaven les poques ajudes que conseguien en els països veïns i les, en principi, escasses aportacions del Nort. Davant dites carències, les armes constituïen una prioritat, les demés necessitats ocupaven un segon pla, per lo que sofria escassea de medicaments, víveres i inclús aigua. Afortunadament per a ells, prop de Saigon i atres llocs, contaven en una infraestructura de túnels subterràneus excavats durant l'invasió japonesa i ampliats progressivament durant la guerra contra França. En ells podien descansar, preparar les incursions i a voltes rebre atenció mèdica. Casi lo contrari al bando enemic, a on la superioritat llogística no carrejava més que enveja i odi, i en això ganes de colpejar en més força. Un exguerrillero recordava:

Els nostres oficials d'inteligència dien que els nortamericans tenien filetes, cervesa i gelats en les seues bases, i que la guerra solament els ocupava part del seu temps. Dúyem la guerra sobre les nostres esquenes donde quiera que anàrem, en o sense armes. A diferència d'ells teníem poques medicines i cap hospital quan nos ferien.

Ademés, la seua adaptació al terreny els permetia viure amagats o treballant durant el dia, per a realisar de nit tot tipo d'atacs i sabotages, amprant el terreny, la vegetació i armes llaugeres. D'esta forma la nit realment els pertanyia, perque durant eixes hores, eren ells els qui dominaven la jungla i als parracs. No perdre el respal de la població local resultava de gran utilitat al FNLV en tindre accés a menjar i informació, imprescindible per a l'èxit dels seus atacs. Per a mantindre este respal el Front realisava campanyes d'adoctrinament i també de terror contra la població civil que considerava colaboracionistes en Saigon, en ocasions realisant empalamientos per a intimidar als parracs. Algunes fonts sifren en 30.000 el número de civils assessinats.

Pese als seus guanys inicials, en l'estiu de 1964 Hanói va considerar que dita força no podria guanyar la Lluita sola, per lo que varen començar els enviaments d'unitats sanceres del EVN, millor equipades, entrenades i #armada, ademés de manades per oficials experts. Gràcies a això en part, els guerrillers varen sorprendre als nortamericans organisant atacs a nivell de divisió, és dir, una unitat atacava a una atra inferior en número i quan se solicitaven reforços per a repelir l'agressió, els reforços eren atacats per un contingent encara major. Aixina es conseguia aumentar l'impaciència i la desmoralisació entre auxiliats i auxiliadores. Si els reforços eren massa grans el FNLV i el EVN sempre podien desaparéixer en la selva.

L'eixèrcit de Vietnam del Nort

Artícul principal → Forces #Armada de la República Democràtica de Vietnam.

Les Forces Armades de la República Democràtica de Vietnam també cridat Eixèrcit Popular de Vietnam, EPV o EVN, per Eixèrcit de Vietnam del Nort, contaven en 1960 en uns 200 000 hòmens entre les tres branques. Al Sur varen baixar (en 1961) 15 000, dels quals l'immensa majoria eren forces terrestres en experiència en la guerra de guerrilles, hereus del Viet Minh.

En tot, el EVN va demostrar ser una maquinària bèlica molt eficaç, en soldats motivats i mandos preocupats per la seua tropa, casi lo contrari dels sur-vietnamites i nortamericans. Tant és aixina que contava en una de les unitats més famoses, els «Voluntaris de la mort vietnamites» disposts a morir encadenats als arbres per a cobrir als seus companyers. Aixina mateix, no es va constatar cap cas d'agressions a un mando del EVN, quan en l'atre bando no baixaven de decenes a l'any.

L'eixèrcit de Vietnam del Sur (ERVN)

Artícul principal → Eixèrcit de la República de Vietnam.

Sobre armament individual, tant el ERVN com l'Aviació i Marina, varen ser equipats inicialment, en l'etapa dels assessors (açò és, pre-1965) en material dut de EE. UU., sobrer de la Segona Guerra Mundial i la guerra de Corea (fusils i carabinas M-1, fusiles BAR, i ametralladores Browning calibre .30 i .50; morters i bazucas). Els uniformes i botes eren també americans. No obstant, la Policia Nacional, que sumava uns 56 mil hòmens cap a 1960, o les forces paramilitars, com les Forces Regionals/Populars (Regional Forces - RF, i Popular Forces - PF), que sumaven entre abdós uns 4 mil hòmens en 1965, estaven menor #armada. En particular, les PF varen continuar vestint robes tradicionals obscures, difícil de distinguir de les robes negres usades per la guerrilla del Viet Cong. Sobre les tropes CIDG (cridades aixina pel programa Civil Irregular Defense Group), superiors en entrenament ya que eren entrenades i conduïdes pels Boines Verdes, estes recent tindrien moderns fusils M-16 a partir de 1968. El ERVN també seria modernisat en fusils M-16 a partir de l'intervenció massiva d'Estats Units en 1965; dita arma llaugera, era ideal per a ells pel seu tamany chicotet i baixa estatura, en lloc del pesat fusil M-1, ademés d'eixe modo igualaven en potència de fòc a l'efectiva AK-47 del Viet Cong.

L'Eixèrcit de la República de Vietnam o ERVN contava en 1960 en uns 150.000 hòmens, reclutats per a un servici de 3 anys dels que servien entre 60 i 90 dies seguits en campanya. Per lo tant i en teoria, suponien una força com a mínim del doble tamany a la suma del FNLV i el contingent inicial del EVN. No obstant el seu número és enganyós per les decenes de mils de desercions anuals, 132.000 solament en 1966. Pero, encara suponent que la seua quantia teòrica fora real, no constituïen un rival per al EVN, ni tan sols per al FNLV. Per eixemple, en giner de 1963 una divisió del ERVN, uns 10 000 hòmens no va ser capaç de derrotar en Ap Bac a 3 companyies del FNLV (uns 340 guerrillers). Les raons eren variades, com contar en poc poder aéreu, poques peces d'artilleria, utilisar fusils nortamericans no adaptats al clima i a la constitució dels vietnamites, no contar en personal de manteniment suficient; pero especialment per la seua baixa moral. Els soldats del sur estaven mal pagats, les seues famílies devien seguir-los i viure en chaboles prop de les bases i la corrupció regnava entre els mandos, ademés de l'incompetència. Els oficials eren nomenats per afinitat política en lloc de per mèrits i no solien arriscar-se a anar junt als seus hòmens al combat. Un motiu més de desmoralisació eren l'odi que solia tindre'ls el poble per les tortures, robos i atres delictes que cometien.

No obstant, no totes les unitats del ERVN tenien baix eixercite. Els Ranger o la 1.ª Divisió d'Infanteria estaven millor pagats i contaven en mandos més competents, ademés dites unitats les integraven en ocasions exconvictos allistats per a fugir de la presó, per lo que contaven en alguna motivació per a lluitar. Estes unitats varen realisar actes de valor reconeguts pels nortamericans, com la seua participació en l'alçament del lloc de Khe Sanh, pero solament constituïen el 5% de l'eixèrcit.

Segons l'autor Clarke, J. (1988), a data 1964, i posteriorment inclús, no existia un eficient sistema per al registre oficial de senyes en Vietnam del Sur, en la qual cosa, si ben els assessors nortamericans estimaven a mitan de 1965 uns 261.000 militars sur-vietnamites (entre Eixèrcit, Aviació i Armada), sumat a 271.000 de les diverses forces paramilitars, les sifres eren dubtoses. L'autor agrega que es desconeixia senyes com a anys totals de servici, nivell d'entrenament completat, inclús edat i antecedents mèdics, i que exceptuant alguns comandants (que pel seu propi conte havien iniciat registres personals) en general no se li havia donat importància a les senyes. Més encara, els noms dels desertors, hòmens absents de la seua unitat (sense haver desertat), aquells hospitalisats, els que varen ser donats de baixa per discapacitat i inclús els fallits, seguien figurant en registres de cada unitat com a presents; una sòrt de soldats fantasma. Açò es devia a que, ya que els sòus els pagaven els propis caps d'unitat, moltes voltes amagaven la pèrdua d'un soldat per a seguir rebent els fondos i després apartar dit sòu per a ells; en definitiva fent més difícil la creació de senyes fiables sobre les forces reals. Els desertors d'una unitat, moltes voltes inclús s'allistaven en una atra, per mig del mecanisme de falsejar les seues senyes personals o simplement la coima al cap d'unitat. En general, els nortamericans notaven que estos problemes s'accentuaven més si l'unitat era de primera llínea.

Sobre el reclutament, les senyes que manejava el Comando Assessor en Vietnam (MACV, per les seues sigles en anglés) estimaven en 1965 que 15 millons de sur-vietnamites vivien en territori controlat pel govern; d'ells 66% eren varons en edat d'allistar-se; pero de nou, la falta de censos ajudava a aquells indocumentats a eludir el reclutament. Un atre problema, ya mencionat, era la corrupció existent. Oficials o caps d'unitat, a canvi de diners, permetien als locals ya reclutats, tornar a la seua casa per un llarc periodo de temps; solament retornant ocasionalment o per a la visita d'algun superior. Mai va existir un programa per a això; per tant el reclutament de soldats es feya en cada regió, recorrent als llogarets, donant per resultat una gran tendència als mateixos a retornar als seus llogarets, segons marcava la costum dels locals (açò era natural per a soldats del ERVN, no aixina per a tropes aerotrasportadas o per als marines sur-vietnamites). Va ocórrer que, quan per directiva superior es desplaçava una unitat d'una província a una atra, les desercions es disparaven: per eixemple en 1964, quan s'ordenara moure la 25° Divisió del ERVN des de Quang Nai, en el nort, cap a rodalies de Saigon. Passarien mesos fins que eixa divisió reponguera eixes perdudes. Pero inclús en les unitats que operaven localment hi havia desercions (prenent per referència 1965 solament, va haver 9000 en un més; aumentaven proporcionalment a l'increment dels combats, i sempre eren majors les sifres en unitats de primera llínea). Un cas particular és la base campament de Tan Hung, llar del 2.º Batalló/9.º Regiment (una unitat de la 5.ª Divisió). Allí el cap havia donat permís per a que els soldats dugueren en si a les seues famílies, donant per resultat que en ser atacada la base, la defenien en gran determinació; no obstant eixes mateixes tropes es mostraven en desacort quan devien patrullar llunt de la base.

Indubtablement, en tantes oportunitats per a errors i falsificacions, era difícil saber, en el cas de que un soldat desertara, si era reclutat pel Viet Cong o no. Els reclutes ya entrenats i que havien desertat, retornant a les seues famílies, eren buscats per la guerrilla, ya que en cas de reclutar-los, es podien aforrar tindre que entrenar-los. De la mateixa manera, molts desertors del ERVN que després tornaven, era difícil saber el seu implicancia en dits assunts.

Partida de l'intervenció nortamericana

A lo llarc de la década de 1960, els militars nortamericans ya s'havien vist envolts en refregues en algun mort, en dos ocasions. Va ser l'anomenada «etapa dels assessors» (que duraria fins a març de 1965). Al principi els assessors militars nortamericans estaven en el surest asiàtic per a formar una força d'irregulars en les Terres Altes Centrals i instruir a l'Eixèrcit de Vietnam del Sur en tàctiques, manteniment d'aeronaus i atres funcions auxiliars. No tenien permís per a intervindre en els combats, molt manco per a preparar accions contra els guerrillers; pero més d'una volta es varen botar esta prohibició.

Els informes enviats a Washington pels assessors i atres experts concloïen que la situació era molt mala i el Sur seguia en governs precaris, perdent clarament la guerra civil. Aixina, a finals de 1964 aproximadament el 60% del país estava en poder del FNLV i no hi havia expectatives d'un canvi en la tendència. Les infiltracions comunistes s'havien triplicat, aplegant a uns 34 000 efectius.

Per a Schell (1988, p. 25 i següents), lo que finalment va desencadenar l'intervenció total nortamericana va ser una reunió mantinguda per Johnson en els seus assessors el 21 de juliol de 1964. En ella va tractar d'idear una manera per a forçar al govern de Saigon a lluitar en lloc de negociar, pero l'opinió imperant va ser que la retirada dels assessores residents en el país no conseguiria això, sino la ràpida conquista per part de Hanói. L'intervenció directa, opinaven els assessors presidencials, resultaria molt llarga, costosa i sanguinosa per ser el Sur un país poc interessat en la seua supervivència. No obstant, de no fer-ho i en opinió dels mateixos assessors, Estats Units semblaria un tigre de paper i podria degenerar en la Tercera Guerra Mundial, al no vore els soviètics obstàculs insalvables per a la seua expansió.

Dotze dies despuix de la reunió es va produir el «Incident del Golf de Tonkin», en un primer atac al destructor nortamericà USS Maddox el 2 d'agost de 1964. Al sendemà es va unir al USS Maddox l'USS Turner Joy i la nit del 4 d'agost supostament es va produir un nou atac, pese a no existir proves de dit acte. El president Lyndon B. Johnson va ordenar el 5 d'agost als navío USS Ticonderoga i USS Constellation accions de represàlia contra la flota norvietnamita. Sent certs o no algun dels atacs, l'incident va llegitimar a Johnson per a solicitar i conseguir del Congrés el 6 d'agost la cridada Resolució del Golf de Tonkín. Esta resolució conferiria plens poders per a que els assessors militars presents en Vietnam realisaren operacions fòra del recint de les seues bases, ademés d'incrementar la cantitat de tropes en eixe país, en estar en campanya electoral Johnson necessitava mostrar una image de força front al comunisme.

El 2 de març de 1965 es va autorisar l'Operació Rolling Thunder, planificada des de feya un any, en 100 cazabombarderos i 200 tonellades de bombes cada u en l'objectiu d'atacar instalacions norvietnamitas i doblegar la seua voluntat «destruint acer i formigó», en paraules del president Johnson. En eixe mateix més varen desembarcar en la base aérea de Dona Nang 3.500 marines per a protegir-la i unir-se a 60.000 soldats ya destinats en Vietnam com a assessors. Tot això es va realisar sense consultar a l'opinió pública nortamericana, pero sí en el seu respal majoritari; encara que ya en eixe moment es varen organisar protestes en contra i denúncies davant el descaradament clasista sistema de reclutament. Des del punt de vista del Dret Internacional Estats Units no estava en guerra contra cap nació, per a ser aixina deuria haver existit una declaració prèvia, tampoc va ser una invasió de Vietnam del Sur, solament l'arribada de més assessors.En l'entrada massiva dels Estats Units en la guerra, Vietnam del Sur va recuperar part de lo perdut.

Els objectius de l'intervenció

Llarc Alonso (2002, pp. 56 i 57) indica que la Casa Blanca va marcar una meta propagandística i una atra militar des d'un principi.

El objectiu polític pretenia donar a conéixer les accions del Nort i del FNLV tant als membres del Congrés com a l'opinió pública nortamericana i mundial, en el fi últim d'aïllar internacionalment a Vietnam del Nort i marginar al FNLV com a interlocutor, en cas d'aplegar a una negociació. Per a això s'utilisarien els mijos de comunicació i les accions diplomàtiques.

El president Johnson va tractar d'atraure a tants països com va poder en la Campanya Més banderes, per a donar una idea de que el «Món Lliure» estava lluitant contra el comunisme, pese a que l'adjectiu «Lliure» és més un eufemisme que una realitat per la presència de països com Corea del Sur o Filipines. Moltes nacions varen enviar ajuda, principalment en forma de suministraments mèdics, alguna cosa ben vist per la població del país emissor i receptor; pero solament 7 varen destinar soldats a la Península: la dictadura sudcoreana va enviar en 1965, 200 hòmens i va ser aumentant el contingent fins a 47.829 soldats en 1967; Tailàndia va contribuir en un total d'11.568 soldats, ademés va permetre a Estats Units amprar el seu territori per a operar bombarders B-52, caces, avions de reconeiximent i el Centre de Vigilància de l'Infiltració; Austràlia va terminar destinant una divisió primer en assessors en 1962 i despuix en 1.400 soldats, alguns veterans de la lluita en les jungles malayas, i finalment en un número màxim de 7.672 soldats i oficials en 1967 (per lo que es varen convertir en un important aliat nortamericà i experimentat en un territori molt hostil com és la selva, fins que es varen retirar en decembre de 1972). Participacions més chicotetes varen ser la de Filipines (2000 soldats), Taiwan (31 hòmens) i Espanya en varis grups de 13 meges militars.

En el camp militar l'objectiu marcat era demostrar al FNLV i a Hanói que no podrien guanyar la guerra per les numeroses baixes i derrotes que els infligirían. Per tant, com va indicar el propi president dels Estats Units, seria una guerra diferent, a on no existiria una capital que prendre o unes llínees de #front que trencar. Per a infligir eixes derrotes i eixes pèrdues, el president Johnson desijava utilisar més els bombardejos que les accions d'infanteria, pero para açò seria necessari alçar una série de bases navals i aérees que cobriren tot el país. A la seua volta, dites bases necessitaven tindre garantisada la seua seguritat, per lo que es va considerar necessari:

• Tallar l'entrada marítima d'ajuda per al FNLV provinent del Nort.
• Reforçar les guarnicions existents, ya que els hòmens del ERVN havien demostrat la seua incapacitat per a defendre el territori.
• Mamprendre més i millors patrulles de busca en la jungla per a localisar les partides del FNLV i els infiltrats norvietnamitas, destruint-les despuix amprant la seua potència de fòc.

La primera missió podia seguir en mans de la flota de «aigües blaves» destinada en el surest asiàtic que havien realisat un bon treball fins a llavors. Per a la segona i la tercera es necessiten enviaments massius d'hòmens i material. Aixina, a finals de 1965, ya eren més de 100 000 els efectius desplaçats a Vietnam i s'havien destinat 1000 millons de dólars per a l'enviament de casi dèu millons de tonellades mensuals en suministraments i equip. Tota esta ingent cantitat de materials requeria una enorme cadena llogística que va llastrar molt a l'Eixèrcit. Per eixemple, solament un de cada sèt soldats nortamericans es va vore realment envolt en combat, els demés pertanyien a cossos llogístics, administratius, meges, mecànics, etc.

Per a complir la tercera de les metes militars, el desplegament de potència de fòc en la que cobrir a l'infanteria en missions de busca i destrucció, Estats Units faria us de tot el seu poder aéreu. Per eixemple, si les peces artilleras aerotransportadas no podien descarregar-se per lo espés de la selva, avions de distints tipos llançarien bombes de centenars de quilos que obrien un cràter i permetre l'aterrisage.

Els primers enfrontaments dels nortamericans a gran escala

En batalles més o menys convencionals, els guerrillers vietnamites encara tenien cartes que jugar front als soldats del Sur i ho varen demostrar en el més de juny. El 51.º Batalló del ERVN va caure en un atac sorpresa prop del golf de Tonkín i va ser desintegrat per complet. Pero el resultat va ser diferent quan els nortamericans varen entrar en acció:

• L'1 de juliol de 1965 els marines varen mamprendre l'Operació Starlite, primera prova de fòc per a ells despuix de mesos inactius. Varen conseguir sorprendre primer i arrinconar despuix al FNLV en la península de Noh Nang. Una volta allí varen acabar en els guerrillers utilisant tota la seua potència de fòc: armes portàtils, artilleria, aviació i artilleria naval de les travessies fondejades en el Golf.

• Per la seua banda, l'Eixèrcit nortamericà combatria per primera volta contra els soldats del Nort en el vall de Ia Drang. Durant varis dies de novembre els soldats del 7.º de Cavalleria i atres unitats de la 1.ª Divisió de Cavalleria Aérea es varen enfrontar a tres regiments del EVN. Els norvietnamitas havien segut enviats per a destruir el campament de Boines Verdes i montañeses de Plei Em, acabar en les columnes de reforç i prendre despuix la ciutat de Pleiku, deixant aixina el camí lliure cap a Qui Nhon i el mar de China Meridional, lo que haguera partit el país per la mitat. Pero els nortamericans varen truncar eixe pla. Els nous helicòpters moguts per torbe-transmissió varen resultar un arma útil, realisant una fonamental missió per a transportar als hòmens al centre de la batalla, aprovisionarlos i extraure als ferits. La batalla de Ia Drang va estar a punt de tornar-se una catàstrofe per a Estats Units, pero eixos helicòpters i la potència de fòc desplegada varen invertir la situació. Uns 1500 soldats norvietnamitas varen perdre la vida, front a 234 nortamericanes; pese a això l'eixèrcit norvietnamita s'auto-va proclamar vencedor.

Els èxits en l'Operació Starlight i en Ia Drang varen dur al cap de les forces nortamericanes en Vietnam, general William Westmoreland, a solicitar i conseguir els mijos per a realisar les accions que pensava que li durien a la victòria, entre les que varen destacar:

• Fer un us extensiu de l'helicòpter com a nou mig de transport i també de guerra.
• Continuar l'Operació Rolling Thunder de bombardeig sobre Vietnam del Nort.
• Tallar l'arribada de suministraments des del Nort. Per a això la flota nortamericana continuaria bloquejant les rutes marítimes i es varen intensificar les accions dels Boines Verdes en les Terres Altes Centrals de Vietnam contra la Ruta Ho Chi Minh.
• Atacar a l'enemic en el seu propi terreny. S'intensificarien les operacions de busca i destrucció, patrulles en llancha pel delta del Mekong, formació i enviament de més SEAL per a realisar accions de contrainsurgencia…

• Potenciar la campanya «Cors i Ments», que tant èxit els va reportar als anglesos en Malàsia. Es devia continuar en la reconstrucció de poblats, el servici sanitari, l'entrega de maquinària agrícola, etc.

Aixina mateix en decembre de 1965, la Força Aérea va posar en marcha el Programa Big Belly, per a permetre que els B-52 transportaren casi 10000 kg de bombes i en abril de l'any següent varen ser desplaçats a l'illa de Guam per a poder alcançar Vietnam del Sur. Des d'allí es varen realisar una mija de 300 eixides al més.

El primer any de la guerra, Estats Units va véncer en la pràctica en la totalitat de les batalles, gràcies a la seua potència de fòc i a poder abastir als seus home per aire sense sofrir els numeroses atacs que tantes pèrdues els varen costar als francesos. Açò els va fer pensar en una victòria ràpida; pero de la que podien obtindre experiència en combat per als seus oficials, per lo que varen decidir enviar allí a tots els possibles, rotando cada sis mesos en lloc de cada dotze. Açò va causar un primer problema. Les estadístiques informaven de que un militar començava a desenvolverse be als noranta dies de servir en Vietnam i alcançava el seu òptim operatiu als dèu mesos. La contínua rotació va ser imprimint un sentiment en les unitats de ser manades per novells ineptos, lo que els feya candidats a les temudes emboscades, per tant, no dubtaven en eliminar als seus caps i a qualsevol recluta no massa hàbil.

El Sur recupera terreny

Westmoreland i els seus aliats varen llançar una missió despuix d'una atra de les que es pot destacar l'Operació Market Clave, per a tallar els suministraments aplegats per mar, i Operació Prairia, en la finalitat de detindre els combats en el cridat Cerro de les remors en la zona desmilitarizar. També es va autorisar l'ocupació del agent taronja per a eliminar la coberta vegetal que protegia les guaridas i les posicions des de les que els guerrillers atacaven a les tropes regulars. Tot això donava una visió optimista a les opinions públiques nortamericanes i dels distints països que els recolzaven; pero l'image que es tenia en aplegar a qualsevol part de Vietnam del Sur era d'inseguritat. Aixina ho varen comprovar els soldats espanyols quan varen aterrisar en Saigon en abril de 1966. Els edificis oficials es veen protegits per sacs terreros, l'autobús que els transportava duya les finestretes cobertes per reixes per a impedir l'entrada de granades. Inclús en el propi hotel Península, a on es varen estajar, varen tindre que interrompre l'emissió d'una película per explosions propenques i el posterior contraatac heli-transportat. Això dins de la pròpia capital del país.

Els anys 1966-67 no varen resultar tan exitosos als nortamericans com 1965. El Mando de l'Assessoria Militar i el propi Westmoreland varen reconéixer que el número de baixes nortamericanes varen resultar desproporcionadament altes i el número de victòries s'havia reduït, els vietnamites estaven escomençant a dur l'iniciativa. Westmoreland va solicitar i va obtindre més soldats. Per lo demés, el método era seguir amprant l'artilleria, l'aviació i l'alt explosiu. D'esta forma les operacions varen seguir succeint-se una despuix d'una atra:

• l'Operació Attleboro, en agost de 1966, va resultar l'eixemple d'una gran operació montada per a localisar i destruir refugis i unitats enemigues; pero un fracàs per no contar en bona informació. Els soldats de la 196.ª Divisió d'Infanteria Llaugera no varen conseguir cercar als comunistes, que varen fugir a Camboya.

• L'Operació Cedar Falls, en giner de 1967, va conseguir lliurar alguns combats; pero el FNLV va conseguir desaparéixer. Es va capturar gran cantitat de material i es varen destruir molts túnels, pero el gros de les forces guerrilleres es va lliurar de l'atac.
• Operació «Junction City» per a localisar i destruir el supost quarter general del FNLV en una batalla convencional.
• Fabricació de la Llínea McNamara per a detectar primer en dispositius electrònics i neutralisar despuix qualsevol intent de penetrar per la zona desmilitarizar.
• Trasllat de més B-52 a Tailàndia per a poder realisar missions sense necessitat de reabastecimiento en vol.
• Aumentar les eixides dels B-52 fins a una mija de 800 al més.
• Desenrollar la Força Fluvial Mòvil per a patrullar el delta del Mekong en la finalitat de localisar i netejar els depòsits amagats del FNLV de qualsevol carregament d'armes o suministraments que s'intentara infiltrar per este immens riu.

Gràcies a tota esta ajuda i esforç, el govern de Saigon va ser recuperant bona part del territori perdut els anys anteriors i en 1967 en Estats Units es creïa que la victòria estaria del seu costat en no molt temps. Pero la desmesurada potència de fòc utilisada estava resultant contraproduent en moltes ocasions. Un parrac comentava:

El llogaret ya no existix […] Va ser destruïda pels nortamericans, reconstruïda i despuix destruïda novament per ells. Despuix d'açò se li va cridar zona de fòc lliure. Varen dir que, en el llogaret mort, ya no hi havia raó per a que ningú anara allí, ni tan sols per a visitar la tomba dels nostres antepassats.

De la mateixa manera, l'ocupació d'un arma tan devastadora com els bombarders estratègics B-52 va causar rebuig en bona part del món, inclós en el propi Estats Units.

Les accions norvietnamitas

Els vietnamites varen deprendre molt més del seu oponent d'aquells revessos i varen decidir seguir les següents pautes:

1. Mantindre el respal llaurador en una incansable campanya d'adoctrinament i de terror.
2. Refusar el combat en camp obert o en terreny fàcilment abarcable.
3. Lluitar sempre utilisant la flexibilitat, la dispersió i la sorpresa, per a evitar el fòc de la seua artilleria.
4. No permanéixer massa temps en la mateixa posició i abandonar-la en quant els seus adversaris oferiren excessiva resistència. Inclús aplegaven a llançar tres granades de morter i marchar-se abans de vore a on caïen.
5. Continuar la construcció de túnels, tant en les planures com en tossals, per a contar en un refugi relativament segur i poder «evaporar-se» davant de l'enemic.
6. Tindre paciència i perseverar per la convicció de que una societat industrialisada no pot mantindre per molt temps una guerra costosa sense resultats exitosos més o menys immediats.
7. Compartir tots les mateixes condicions de vida i fer-los sentir-se parts d'una lluita comuna. Aixina els oficials del EVN solien viure en els mateixos túnels que els seus soldats, els membres del politburó de Hanói solien adinsar-se en la Ruta Ho Chi Minh per a animar als sapadors i a les Brigades de Choc de les Joventuts especials. Açò va ser un guany, com testifica el diari d'una vietnamita :

En anar sola en el bosc em vaig donar conte de lo vulnerable que era. Tot estava molt tranquil: no tenia a ningú davant ni darrere, estava completament sola en la sendera. Pero em sentia segura puix sabia que els meus camarades estaven prop, que marchaven junts cap al front

Duong Thi Xuan Quy

Aixina, la guerra de Vietnam es va convertir en una série de larguísimos moments d'inactivitat o de marcha, interromputs per alguns instants de lluita sanguinosa. Estes accions varen tindre èxit danyant la moral nortamericana. Tant el Mando de l'Assessoria Militar en Vietnam, com els oficials i soldats se sentia desmotivado per estes tàctiques. Un membre de les Forces Especials va afirmar anys despuix:

M'agradava més en el 65 i 66. Llavors eres tu contra ells. Ara et sentes i esperes a que boten pels aires o ho faces tu.

Eixa tensa espera destrossava els nervis dels soldats i els enfuria enormement, per lo que més de la mitat terminaven drogadictes. El resultat era que l'emboscada es va convertir en una obsessió i l'evitar-la la primera prioritat dels hòmens, abans que les órdens o l'obediència als seus oficials. Esta, la diferència de tàctiques, va ser una atra causa que els costaria la derrota.

Si dura resultava la campanya per als soldats, no ho era molt manco per al Mando de l'Assessoria Militar en Vietnam. El desig de conseguir una batalla campal va aplegar a ser la particular obsessió del Pentágono, que organisava operacions en la finalitat de localisar el Quarter General del FNLV o CGVC, eixèrcit de Vietnam del Nort enviat al Sur. En la seua ment seguia fixa l'idea de que els guerrillers defendrien aquella valiosa possessió en afany i, per tant, tindrien una oportunitat per a destruir-los. Pero per més operacions que varen portar a terme, el CGVC mai va aparéixer, suponent que el CGVC no fòra en realitat una oficina en Hanói. Novament es feya certa la metàfora d'Hồ Chí Minh de la lluita entre el tigre i l'elefant. Eixa metàfora tanca l'essència cruel i a voltes atroç d'aquella guerra, com solen ser totes les guerres de guerrilles. Un membre del FNLV ho va explicar aixina:

Els nostres camarades no sentien pena. Sabien que tenien que matar tants nortamericans com fora possible. Se nos havia dit que massacràrem tants soldats imperialista com poguérem ya que, si ascendia el número de nortamericans morts, el poble nortamericà —al que no agradava esta guerra— derrocaria al seu govern.

Aixina mateix la cita conté una atra de les bases que va saber jugar el poble vietnamita: l'utilisació del terreny en el seu propi benefici. En la jungla podien ocultar-se sense ser vists, ni tan sols en visors Starlight o de infrarrojos. Sabien utilisar les ventages que oferia l'hostil selva, alguna cosa que els nortamericans no varen aplegar a comprendre del tot, com demostra el desig de terminar en la vegetació en defoliants o convertir el terreny en un cenagal baldío a pur de bombes.

Artícul principal → Ruta Ho Chi Minh.

ya que la flota d'Estats Units feya impossible l'abastiment per mar, des de 1966 Vietnam del Nort va decidir reforçar, ampliar i utilisar profusamente la ruta que va obrir en 1959. Pese a que s'ha sobrevalorado la seua importància, esta ruta va constituir una peça clau en la victòria del Nort gràcies als suministraments transportats per ella, com també per l'accés que va proporcionar al EVN a l'interior de Vietnam del Sur. Mai va poder ser tallada ni detinguda totalment, pese a utilisar-se tot tipo de tècniques, des dels bombardejos massius fins al sembrat de sensors inteligents que detectaven les vibracions produïdes en caminar per persones o la seua suor; pero pels animals, la vegetació, el clima, els innumerables camins i la perseverança dels vietnamites, tots els esforços varen resultar inútils. En el temps, la Ruta va ser sembrant-se de zones a on descansar i repondre's, ademés de cultivar aliments per a aliviar la pressió sobre les mercaderies transportades. Estos centres varen ser objectius de bombardejos, d'atacs per part de mercenaris contractats per la CIA i inclús d'incursions en Camboya i Laos (vore més alvance). Pero novament varen tornar a resultar inútils. En l'alvanç de la Guerra, la Ruta Ho Chi Minh va ser una de les peces claus per a poder llançar l'ofensiva del Tet, despuix l'ofensiva de Pasqua i per últim l'ofensiva de primavera, que va terminar en Vietnam del Sur. Inclús seria la via d'infiltració per a ocupar Laos anys més tart i convertir-ho en un protectorat vietnamita de facto.

1968: l'any en que la guerra va canviar de rumbo

Pese a les baixes i les manifestacions en contra, la sensació majoritària entre els nortamericans era d'anar pel bon camí. Existien informes d'inteligència anunciant una gran ofensiva comunista, pero dits informes no eren lo suficientment clars o fiables, ya l'any anterior s'havia llançat una gran operació, la Cedar Falls, a raïl d'una atra també gran operació d'inteligència, la Rendezvous, i no es varen conseguir més contactes en el FNL dels habituals. En estos antecedents les accions de 1968 varen ser una sorpresa per a pràcticament tots els militars, polítics i analistes nortamericans i varen donar al trast en totes les expectatives nortamericanes d'anar guanyant.

El lloc de Khe Sanh

Artícul principal → Sitie de Khe Sanh.

El 21 de giner de 1968 dos divisions del EVN i efectius del FNLV varen començar un fort bombardeig sobre la base de Khe Sanh, que va permanéixer sitiada durant 77 dies. Pronte la prensa i el propi president Johnson varen realisar paralelismes en Dien Ben Phu, la gran derrota francesa en Indochina. Els distints informes negaven que les dos situacions se semblaren, pero el president es va mostrar molt preocupat davant la possibilitat de perdre la Base i vore's front a una derrota de gran repercussió mediàtica.

El Mando de l'Assessoria Militar en Vietnam va realisar un esforç considerable per mantindre la possessió en el seu poder. No va deixar de manar suministraments, quan els aterrisages varen ser impossibles, varen desenrollar l'eixida de la càrrega en paracaigudes, varen portar a terme bombardejos massius, varen socórrer als sitiats movilisant uns 30.000 efectius per mig d'operació com la Pegasus. Els marines varen prendre els tossals que rodejaven les instalacions per a no repetir l'experiència francesa. Semblava que aquella lluita seria una de les poques de gran envergadura que les mermades forces guerrilleres podien realisar despuix de casi 3 anys de lluita.

L'esforç en mantindre Khe Sanh va ser tan gran que Westmoreland i el seu estat major varen decidir abandonar la posició de Lang Vei a la seua sòrt, aun cuando el EVN va decidir utilisar per primera volta vehículs blindats. Els nou Boines Verdes i els centenars de montañeses no varen poder aguantar l'atac davant l'inexistència de reforços provinents de Keh Sanh, sent esta potser l'única batalla perduda per Estats Units en tota la lluita.

El lloc no va terminar finalment en una càrrega o un combat cos a cos; sino, segons l'oficial de marines Willian N. Dabney, en els atacants calcinats per les bombes de napalm. Encara en tot l'esforç realisat, el 5 de juliol la base es va abandonar. La raó esgrimida va ser: ya no resultava necessària despuix d'haver retingut allí considerables tropes del EVN i el FNLV que, d'un atre modo, podria haver causat molt dany. Per supost l'abandó del lloc va alçar crítiques sobre l'utilitat de desplaçar tants hòmens i material per a defendre una posició innecessària, esforços que hagueren segut útils per a disminuir els efectes de l'ofensiva del Tet. Fòra com anara, el lloc va supondre una inversió del respal popular a la política de Johnson en el Surest asiàtic.

L'ofensiva del Tet

Artícul principal → Ofensiva del Tet.

A finals de giner d'eixe any, quan se celebrava l'any nou vietnamita —la festivitat del Tet—, 38 de les 52 capitals provincials de Vietnam del Sur varen ser atacades, i moltes pràcticament preses. Saigon va estar en estat de lloc, la pròpia embaixada d'Estats Units va ser assaltada per un comando suïcida que casi va aplegar a l'interior de l'edifici i Hué, l'antiga capital de l'Imperi vietnamita, va caure en poder dels rebels, tardant varis dies en ser recuperada, despuix de la qual cosa es va descobrir la cridada massacre de Hué en mills civils assessinats sistemàticament pels norvietnamitas.

La sorpresa va ser total per als nortamericans i per al ERVN, pese als informes advertint de la movilisació. L'inteligència militar no va poder obtindre informació clara i concisa de lo que estava passant ni de lo que s'aveïnava. No obstant l'ofensiva també guardava una chicoteta sorpresa per al mando norvietnamita: els soldats del Sur varen resistir l'atac en poques desercions i varen guanyar vàries lluites encarniçades.

Pronte la situació es va invertir. El poder aéreu va agranar casi per complet als guerrillers del FNLV, uns 40.000 morts segons els nortamericans, i pocs dies despuix tot el territori guanyat pels guerrillers era recuperat, havent perdut el EVN bona part dels efectius que tan penosamente va conseguir dur al Sur. l'ofensiva del Tet tornava a ser un fracàs com també ho havia segut 16 anys abans. Pero pijor va resultar la situació per al FNLV. Pese a que varen llançar posteriorment la cridada «ofensiva del mini Tet», la majoria dels seus efectius havien caigut morts o presoners per les órdens emeses per Giap de resistir en les seues posicions. Les guerrilles varen desaparéixer del camp en els anys posteriors i poc despuix el Programa Phoenix s'ocuparia de descabezar el mermat FLN, en ocasions lliteralment.

Molt s'ha discutit sobre si l'orde de resistir donada per Giap al FNLV davant un enemic molt més poderós va ser un error o un pla preconcebut. Giap havia perdut abans moltes batalles contra els francesos i va tindre problemes per a conservar el seu lloc en el Viet Minh despuix d'algunes derrotes, com la del Vinh Yen. No obstant, el politburó de Hanói sempre va considerar al FNLV com un aliat poc cómodo, encara que solament anara pel fet de ser una força potencialment independent en base en el Sur. Autors com Guerrero et al. (1988b, p. 356) han indicat la possibilitat de que anaren órdens donades en el fi ulterior d'immolar dita força. No obstant, el fet de perdre a mills o decenes de mils de persones era una pràctica ya practicada per Giap i Hồ Chí Minh des de l'independència, com assessinar a mils de «terratinents» o provocar la fugida d'un milló de catòlics. Aixina ho va reconéixer Giap en la frase autocrítica: «recorrem al terror que es va estendre en demasía», per lo que implícitament s'admetia un nivell de terror acceptable. El recurs dels assessinats massius es va constatar novament despuix de recuperar Hué, a on varen descobrir fosses en 3000 assessinats perpetrats pel EVN en la finalitat de terminar en qualsevol organisació que no anara l'imposta per ells. Per lo tant, no existix consens sobre si l'orde es va deure a un pla per a terminar en el FNLV o va ser frut del desinterés per la vida dels seus hòmens i la pròpia ineptitut de Giap en assunts tàctics.

La solsida de la moral

Paradòxicament, una victòria militar com la del TET va fer vore els nortamericans que els seus enemics no solament podien donar un bon esglai als seus soldats; sino que conservaven la capacitat d'atacar qualsevol lloc de Vietnam del Sur, inclús la seua embaixada. ¿Havien resultat inútils tants bombardejos, tres anys de lluita en abundants morts, la riada de millons enviats, i la multitut de manifestacions i contra-manifestacions?

De poc varen servir els comunicats sobre el gran número de baixes infligidas al FNLV i al EVN, la resistència que va demostrar el ERVN o les troballes de les Matances de Hué. Les manifestacions de protesta es varen multiplicar. Molt més quan en 1969 es varen fer públics els successos ocorreguts un any abans en el poble de My Lai, a on l'eixèrcit nortamericà va semblar seguir el comportament dels nazis en Oradour-sur-Glane. Un acicat que deixava a pocs indiferents, especialment en constatar que el sistema per a medir el compliment dels objectius podia haver convertit a l'acte de My Lai en la punta de l'iceberg.

Pero si en Estats Units la població estava dividida, en el surest asiàtic la moral era molt baixa, fins al punt de que autors com Guerrero et al. (1988b, p. 400) ho han denominat «El colapse de la moral» per motius com:

• Els oficials en ocasions no sabien llegir els mapes, ni guiar als seus hòmens per la jungla o donaven coordenades errònees a l'artilleria.
• Els soldats eren inexpertos en molts casos per complir solament un any de servici.
• Els oficials d'inteligència volia conseguir punts i ascensos enviant a l'infanteria per a localisar possibles campaments i posiciones enemigues, en lloc d'informar-los sobre dits campaments i posicions.
• Davant oficials inexpertos en informació deficient, els reclutes no dubtaven en matar-los o publicar recompenses pel seu cap en revistes clandestines si els havien posat en perill.
• Casi la mitat dels nortamericans consumien drogues.
• Existien acusacions de racisme. Pese a que la proporció de negres en les files era casi la mateixa que en la societat, un 12% aproximadament, els oficials de dita raça constituïen un 2%, pero en les unitats de combat els afroestadounidenses superaven el 20%.

Per a tractar de paliar esta situació, Estats Units va impulsar algunes iniciatives en l'objectiu de pujar els ànims dels militars, com proveir-los de cervesa, periòdics i paquets procedents de les seues llars , donar-los semanes lliures en distints destins d'Àsia o dur artistes musicals i humoristes populars en l'época. Estes accions varen resultar infructuoses i Lyndon Johnson acabaria rellevant a Westmoreland i ordenant els primers plans de retirada.

Nixon decidix canviar el rumbo

Segons Massot, V. (2015), ya en giner de 1969, tant Nixon com Henry Kissinger (qui seria el seu principal negociador en el Surest Asiàtic) estaven convençuts de que necessitaven un pla no solament per a retirar les tropes de Vietnam, sino també per a posar fi a la guerra, de modo tal que Vietnam del Sur fora preservat. L'autor senyala el doble repte que representava per al govern d'Estats Units, per un costat retirar-se sense semblar, davant el món, perdedors, i per un atre seguir honrant el compromís d'assistir a Vietnam del Sur. Es discutix si va ser despuix de l'Ofensiva del TET en 1968 (en temps del president Johnson) que es va decidir el progressiu abandó del conflicte, o si esta decisió es va prendre uns mesos despuix, despuix de la batalla del Tossal de l'Hamburguesa. Lo que indubtablement sí va succeir va ser la percepció de no contar ya en l'opinió pública.

La Vietnamización

Pese a que este terme i esta idea ya l'havia plantejat el president John Fitzgerald Kennedy a principis dels anys 1960, no va ser fins a temps de Nixon quan va començar a dur-se a la pràctica, per l'analiste Henry Kissinger. La Vietnamización perseguia enfortir i preparar al ERVN, per a després traspassar-li la responsabilitat de defendre el territori del Sur; a la seua volta podent retirar-se la totalitat de les tropes d'Estats Units. Al mateix temps devia crear un context per a desfogar al règim del president Thieu de l'acossament constant al que li sometien el FNLV i el EVN. Açò es va realisar donant instrucció als vietnamites i «entregant ingents cantitats d'armes a l'eixèrcit de Nguyen van Thieu». Ademés, la Vietnamización supondria per a Washington i Saigon una posició més forta de cara a unes futures negociacions en els comunistes, ya iniciades en secret per Kissinger en París durant febrer de 1969.

Pese a tot, els enviaments de tropes varen continuar i en 1969 Estats Units va dur al número de militars enviats a més de 500.000; pero per a llavors el president ya sabia que aquella guerra li havia costat la reelecció i va anunciar el seu abandó de la política.

En giner de 1969, Richard Nixon havia segut elegit nou president d'Estats Units. Els eixos sobre els que basaria la seua política vietnamita serien:

• Retirada progressiva de tropes.
• Mantindre el respal financer al govern de Vietnam del Sur.
• Conseguir una pau en honor, duent a Vietnam del Nort i al FNLV a la taula de negociacions a pur de bombes, si calguera.
• No estendre els bombardejos i les accions bèliques a cap atre país.

El segon punt del proyecte lo va ser complint progressivament. No es pot dir lo mateix dels demés. Este fet, el prometre una cosa dins d'un tema de capital importància, fer exactament lo contrari i tornar a guanyar les eleccions, ha quedat com a eixemple en molts nortamericans de cóm un gran «venedor d'autos» pot arrastrar a tot un poble. També prova la determinació de Nixon per a no ser el primer president d'Estats Units en perdre una guerra, inclús en bombardejos superiors als de la Segona Guerra Mundial.

Un problema recurrent va ser la recopilació d'abundant informació sobre l'organisació i disposició de les forces enemigues. Cap a 1969 la CIA, els agents de la qual duyen molt temps insistint que aquella guerra no podia guanyar-se per mijos convencionals, ya tenia depurat el seu Programa Phoenix que havia començat en 1967. Dit programa pretenia terminar en els seus enemics d'una manera més selectiva que en bombardejos i explosiu d'alt poder. Pero, pese als esforços de varis mandos i oficials, el Programa Phoenix terminaria sent més terrorisme d'Estat que una font d'informació fidedigna, puix els agents de la CIA varen tindre poc menys que carta blanca per a matar a qualsevol persona considerada membre del FNLV.

Mentres, l'Eixèrcit dels Estats Units duya a centenars d'oficials del ERNV a cursos d'instrucció per a mandos, pilots i personal de manteniment del costós material que els regalaria. En tot, la seua incipient Força Aérea es va colocar en la quarta més gran d'Àsia. Pero els progressos varen resultar molt llents i es veen entorpits per la corrupció crònica o la selecció de mandos segons els compromisos dels dirigents polítics, no per les seues qualitats militars. En esta mateixa llínea els oficials nortamericans varen començar a vore que regalar-los helicòpters i substituir-los quan anaren derribats no conduïa a res, si els pilots continuaven tenint una capacitació mediocre com a molt. Pese a tots estos fallos, la retirada de tropes va començar en 1970, escomençant pel personal d'infanteria per a terminar en els pilots dels que sempre estava necessitat el ERVN.

Al mateix temps un problema més estava creixent. Els dos neutrals veïns de Vietnam del Sur, Laos i Camboya, es mostraven incapaços de contindre l'agressió dels seus guerrillers comunistes ni tallar la Ruta Ho Chi Minh. Si Estats Units pretenia que el seu aliat poguera sobreviure a una guerra en el Nort devia tallar eixa via d'infiltració i, de pas, terminar en el Quarter de l'eixèrcit norvietnamita o del FNLV ubicat en Camboya, segons suposicions de l'inteligència nortamericana.

En març de 1969 Richard Nixon va iniciar una campanya de bombardejos secrets sobre Laos i Camboya. En el nom en còdic d'Operació Menú, la Força Aérea va atacar els dos països en el màxim secret. Els pilots devien desapegar, anar a una posició determinada i esperar órdens. Una volta allí els controladors els donaven les coordenades que devien atacar. Al regrés, els mateixos controladors deurien destruir tot document sobre estes incursions en territori neutral. Pese a totes les precaucions, en menys d'un més The New York Claves ya publicava notícies sobre estos atacs, filtrades per membres de la Força Aérea disconformes en estes operacions. Laos va ser la nació més bombardejada de la Terra, en més de 2.500.000 bombes de tot tipo. Estos bombardejos perseguien tallar la Ruta Ho Chi Minh, pero també demostrar a Vietnam del Nort que la nova presidència estava disposta a tot en tal de terminar en aquella guerra, inclús l'opció nuclear. Pero els vietnamites del Nort no es varen aporegar. Segons molts estudiosos, els bombardejos de l'Operació Menú i els de la posterior Freedom Deal varen colocar a la població camboyana en contra del seu govern, aliat dels Estats Units.

L'invasió de Camboya

El 18 de març de 1970, el ministre proestadounidense Lon Nol va derrocar al regente de Camboya, el príncip Norodom Sihanouk. Lon Nol volia expulsar als Jemeres Rojos i a les forces norvietnamitas aliades en ells. Despuix de la seua caiguda, Sihanouk va decidir recolzar als Jemeres Rojos. Les seues files varen créixer de 6.000 a 50.000 combatents. El 29 de març de 1970, a petició dels Jemeres Rojos, Vietnam del Nort va llançar una ofensiva contra l'eixèrcit camboyano. Ràpidament varen invadir gran part de l'est de Camboya i varen entregar les àrees recent conquistades als Jemeres Rojos.

El 14 d'abril de 1970, el ERVN va realisar una primera incursió en territori camboyano i el 29 d'abril el tinent general Do Cao Tri va llançar als seus 12 000 hòmens sobre el Pico de Loro (vejau mapa). Pero seria l'1 de maig quan el general Robert Shoemaker va ordenar als oficials destacats en la frontera en Camboya alvançar sobre el Pico de Loro i l'Ham. Alguns soldats varen acceptar en resignació participar en estes incursions, pero la majoria va vore en regocijo el poder colpejar el santuari del FNLV i venjar tots els morts que havien aplegat surant pel riu Mekong.

L'incursió va estar precedida de grans bombardejos que varen causar molts morts entre els llauradors, lo que a la llarga va ser terrible per al govern pro-occidental de Camboya. Nixon era conscient de les repercussions que durien aquelles accions; pero, com ell mateixa havia declarat, preferia perdre la reelecció a ser el primer president en perdre una guerra.

Les accions en L'Ham varen trobar alguna resistència del EVN que, com era la costum, desapareixia en la selva despuix d'un breu tiroteig. Ni tan sols en el poble de Snuol va haver amago d'opondre's a la potència de fòc desplegada pels M60 Patton. Pronte els emplaçaments d'artilleria del EVN varen ser capturats i es varen enviar cent M551 Sheridan que sí varen trobar resistència; pero la varen véncer pronte. Varen saquejar el poblat, varen interrogar als llauradors i finalment ho varen arrasar. En eixos interrogatoris els camboyanos varen informar que hi havia tota una ciutat guerrillera en la jungla. Poc despuix un helicòpter Loach va avistar una casa ben camuflada i va començar el bombardeig d'artilleria i aviació. Quan els infants varen poder entrar en lo que ells mateixos varen cridar «La Ciutat», varen trobar 400 cabanyes de palla i 180 amagatalls en suministraments mèdics, aliments i roba, ademés de 480 fusils i 120.000 cartuchos.

El 30 de juny, tots els soldats varen tornar a les seues bases, deixant greus pèrdues a la 9.ª Divisió vietnamita, encarregada de la defensa en retaguàrdia. Per l'atre bando es varen contabilisar 354 nortamericans morts i 1.689 ferits. El ERVN va dir haver perdut 866 hòmens i tindre 3.274 ferits. El president va anunciar la mort d'11.349 enemics i la captura de suficients suministraments i armes per a cobrir les necessitats de tot un any, encara que la pròpia CIA va calificar eixe reconte de altament sospitós. Per a Nixon era com un regal de Nadal i va ordenar l'enviament de 31000 soldats més a Camboya per a destruir tot lo que no es poguera transportar. No obstant, el famós quarter del EVN per a Vietnam del Sur (el COSVN) no va aparéixer i sí fortes manifestacions en Estats Units, sent la de Kent State la més dura de totes..

Pese a lo que els acontenyiments varen demostrar despuix, en 1972 i 1973 la derrota del Sur no estava clara per a cap de les dos parts. Per un costat combatien ya sols, pero per l'atre recuperaven territori i els Estats Units els havia entregat 2500 millons de dólars en armes i municions, suficient per a resistir varis anys. Tampoc les circumstàncies internacionals li'l posaven fàcils a cap dels dos bandos. Pese a la generosa atarassana que havien deixat els nortamericans, la seua eixida de la guerra va reduir en dos ocasions consecutives les ajudes econòmiques al règim de Saigon, primer Nixon les va baixar a 1000 millons de dólars anuals i, despuix de dimitir en agost de 1974, el Congrés les va deixar en 700 millons. Esta retallada va aumentar encara més en 1975, lo que va obligar a deixar en terra 200 avions, la mitat de la Força Aérea survietnamita.

La crisis del petròleu va incrementar el preu dels aliments i atres productes de primera necessitat en tot el Sur, obligant a molts soldats a realisar treballs extres anara de les files o a deixar el seu lloc per a poder guanyar el sustente de la seua família. En qualsevol cas va supondre una merma de temps per a entrenament i operacions.

En el Nort les coses no marchaven molt millor. La política d'acostament a China mampresa per Estats Units, la famosa Diplomàcia del Ping Pong de 1971 en la visita del propi Nixon a Pequín a l'any següent, feya pensar en una disminució de l'ajuda militar del jagant asiàtic a Vietnam del Nort. L'URSS també va baixar els fondos per a l'armament regalat. Devia preocupar-se d'atres temes com la seguritat de la seua frontera en China, en la que varen aplegar a donar-se enfrontaments esporàdics.

Les operacions Linebacker: els bombardejos sobre el Nort durant les negociacions

Artícul principal → Operació Linebacker.

Nixon es va mostrar implacable en els bombardejos per a obligar als norvietnamitas a assentar-se a la taula de París cada volta que abandonaven la negociació. Es varen negociar tots els detalls per a que semblara una pau honrosa, mentres continuaven els bombardejos i els combats.

El 8 de maig de 1972 Richard Nixon va suspendre les negociacions de París pels continus atacs del EVN i va ordenar l'Operació Linebacker en la finalitat de minar els ports, destruir objectius militars, vies férrees, instalacions petrolíferes, aeròdroms i els molls de tot Vietnam del Nort. En esta ocasió els Phantom i els B-52 anaven equipats en bombes inteligents guiades per làser, que tan famoses es farien en conflictes posteriors, i afirmaven atacar únicament blancs militars o econòmics, mai zones habitades per civils. D'esta forma, dien ells, la ferocitat de les bombes es voria compensada en la seua precisió. Esta volta es varen llançar 155 548 tonellades de bombes en 41 000 missions. Les fàbriques varen ser casi destruïdes per complet, lo mateix que les vies férrees, inclós el famós pont de Thanh Hoa, les ciutats encara intactes de Hanói i Haiphong tampoc es varen salvar. No obstant els vietnamites ho veen d'una forma molt diferent, com comentava un membre de la seua comunitat:

Els nortamericans diuen que bombardejaven objectius militars o econòmics i varen declarar que nosatres nos colocàvem junt a les nostres escoles i hospitals. Solament són excuses per a la terrible cantitat de víctimes que varen ocasionar entre la població civil. Les escoles i hospitals varen ser construïdes en temps dels francesos, abans de les hostilitats, i nosatres no érem tan estúpits com per a atraure el fòc sobre els nostres fills i els nostres malalts colocant objectius potencials junt a ells. La seua definició de «bombes de precisió» no pot mantindre's a la vista de veïnats sancers destruïts, com la zona densament poblada de Kham Thien, o l'hospital de Bac Mai, de 1000 llits, abdós destruïts per bombes.

El president tenia molt present que l'Operació Rolling Thunder havia desgastat molt al seu antecessor i una campanya molt més dura faria lo mateix en ell; pero era un home enèrgic i no va dubtar en ordenar l'eixida dels B-52. Segons les fonts occidentals els bombardejos no perseguien solament dur a Vietnam del Nort de nou a la taula de negociacions, sino demostrar a Vietnam del Sur que els seguirien recolzant pese a retirar els seus soldats. Des del punt de vista nortamericana les operacions Linebacker varen minvar la moral vietnamita i el govern de Hanói va començar a pensar en tornar a negociar. Certament la situació en la que els avions nortamericans varen colocar al poble vietnamita va ser molt dura, un vietnamita relatava:

La sirena sonava en ocasions fins a 20 voltes al dia. Les incursions continuaven de nit, obligant-nos a eixir del llit en mig de la fredor hivernal i ficar-nos en els humits refugis.

El 23 d'octubre els bombardejos varen cessar i es varen reprendre les negociacions. Quan els norvietnamitas varen tornar a assentar-se, Nixon ho va presentar com una victòria; pero lo cert és que Hanói no va canviar substancialment les seues exigències que obligaven al Sur, entre atres coses, a no poder reconquistar territori ni els exigia a ells abandonar lo pres. Pese a això, uns mesos despuix, els representants de Vietnam del Nort es varen retirar novament. Per aquelles dates havien rebut de l'URSS missilés SAM (acrònim en anglés de Surface-to-Air Missile, superfície-aire) i confiaven en presentar resistència als nous atacs. Nixon va recomençar els bombardejos, la coneguda extraoficialment com Operació Linebacker II. Entre el 18 i el 29 de decembre de 1972 varen caure 20.370 tonellades de bombes, matant a 1000 persones, detenint les comunicacions internes, danyant la ret elèctrica i terminant en la totalitat de la força aérea norvietnamita. Solament es varen detindre el dia de Nadal. En tot, el preu va ser alt per a la USAF. Els norvietnamitas varen derribar 26 avions, quinze d'ells B-52, i varen capturar a varis pilots, lo que aumentava alguna cosa el seu marge de negociació en París perque l'opinió pública nortamericanes sempre es va mostrar molt preocupada pel parador dels pilots desapareguts en combat. Per a Nixon s'havien conseguit casi tots els objectius, per a molts vietnamites la conclusió va ser atra:

El 30 de decembre Nixon va suspendre els bombardejos i nou dies despuix, es varen recomençar les conversacions en París. Li Duc Tho, el nostre negociador cap, no es va apartar de la posició que havia mantingut abans dels bombardejos. No es varen acceptar els canvis nortamericans. Nixon es va derrocar i es varen firmar els Acorts de Pau entre Vietnam del Nort i Estats Units el 27 de giner, en gran part en els mateixos térmens plantejats en octubre anterior. La voluntat de ferro del nostre poble i la seua creència en el destí havia donat els seus fruts. Havíem sobrevixcut al poder d'Estats Units.

L'alto el fuego de París

Artícul principal → Conferència de París (1969).

El 27 de giner de 1973 la delegació de Vietnam del Sur, la norvietnamita, la nortamericana i la del Govern Provisional de la República de Vietnam del Sur (el FNLV o Vietcong) varen firmar els Acorts de pau de París. El document es componia de 23 artículs en les missions de cada bando. Va ser arduamente preparat fins a en els més mínims detalls. Lo firmat suponia:

• Implantació de l'alto el fuego.
• El Nort podia mantindre 150.000 soldats en el Sur.
• La retirada dels nortamericans en 60 dies.
• La celebració d'eleccions en el Sur.
• L'intercanvi de presoners.
• Desminado dels ports del Nort.

Estos acorts donaven a Estats Units un respir. En el final de la seua participació en la Guerra aforrava uns 8100 millons de dólars i una gran tensió interna. No obstant per a Vietnam, tant del Nort com del Sur, no era més que una pausa en la lluita. Una survietnamita va comentar en Saigon:

La que ha terminat és la guerra dels nortamericans, pero la nostra seguix i ningú sap ni quàn ni cóm terminarà.

Per la seua banda, el govern de Saigon va anunciar que no permetria eleccions en el seu territori i va acollir la notícia en indiferència, convençut d'afrontar un atac del Nort. Estats Units havia promés continuar ajudant-ho econòmicament, ya que, si el govern del president Thieu continuava sent assistit d'eixa forma, l'equilibri en Vietnam del Sur podia mantindre's. En això contava el govern de Nixon, al moment de firmar els acorts de pau en 1973 pero dita promesa va quedar en poc menys que paper mullat despuix de la seua dimissió pel cas Watergate.

Respecte a açò, Massot V. (2015) senyala que els opositors de Nixon desijaven, sense importar-li el cost, eixir del problema que representava la guerra de Vietnam. Per eixe motiu, de res varen servir les advertències sobre el risc de jar lliteralment deixar solament en lo econòmic i militar a Vietnam del Sur o d'honrar el sacrifici de 50.000 nortamericans ya caiguts en el conflicte. En eixe sentit, acompanyant l'idea d'eixir de la guerra, varen ser molt importants els mijos periodístics i televisius, aixina com bona part de l'opinió pública, reflectida en els moviments de protesta. En açò, es tallava tota possibilitat de que succeïra lo que alguna volta el president Nixon i el seu assessor Kissinger havien planejat (eixir del conflicte pero garantisant la continuïtat del règim de Vietnam del Sur). Reforçant esta visió, en juny de 1973, encara estant en la presidència Richard Nixon, el Senat li havia prohibit l'us de la força militar en Indochina.

Vietnam del Sur en la fase final (1974-75)

Pese a que la victòria no es vea a curt determini i a que els hòmens de Giap no podien mamprendre una gran ofensiva despuix de les pèrdues collides en la de Pasqua, sí hi havia indicis de que lo pres en dita ofensiva, i fixat en els Acorts de Pau de París, constituïa una base sòlida per a l'atac final perque:

• A finals de 1974, Hanói havia aumentat els seus combatents de 150000 a 300000.
• Disponia una ret de carreteres des de la província de Quang Tri fins al Mekong, tot en Vietnam del Sur, per a permetre la marcha d'hòmens i màquines.
• L'aeròdrom de Khe Sanh estava novament operatiu i en el seu poder.
• L'oleoducte fins a Loc Ninh va quedar obert per a manar combustible cap al Sur.
• La Ruta Ho Chi Minh, lliure ya de bombardejos, era transitada per tot tipo de vehículs.

Hanói es prepara

El govern de Vietnam del Nort havia accedit als Acorts de 1973 per a lliurar-se d'Estats Units i al mateix temps, molt desgastades les seues forces, per a preparar-se per a l'assalt final a Vietnam del Sur que era solament defés per les forces locals, ya sin ayuda de cap tipo per part d'Estats Units i d'atres aliatsya que el nou govern de Gerald Ford desijava oblidar la guerra quant abans, igual que molts nortamericanes.

Lo que tractava de conseguir Vietnam del Nort era una posició més forta fins a recuperar-se per a la campanya final. No obstant, el general norvietnamita Tran Van Tra demanava un gran envestiment. Ell insistia que es podia conseguir una victòria ràpida partint de les Terres Altes Centrals per a prendre la ciutat de Pleiku i despuix tallar la seua conexió en Ban Em Thuot, alguna cosa semblat a lo intentat en 1965. En un principi es va pospondre la petició, pero finalment Hanói va decidir començar l'ofensiva, i el general Van Tieng Dung va ser enviat al Sur per a preparar totes les actuacions. Aixina, a principi de 1974 són atacades les zones de Quang Nam i Quang Ngai, en maig es varen registrar intensos combats en Ben Cat i en la primavera de 1974 el EVN havia recuperat lo perdut en la delta del Mekong; pero Thuong Duc va ser reconquistada pel ERVN.

L'1 de març de 1975, el EVN va tallar els enclavaments terrestres en Ban Em Thuot,i la ciutat va caure el 13 d'eixe mateix més. L'atac va fer prendre al president Thieu dos de tantes decisions equivocades, pero que en aquells moments varen resultar extraordinàriament tràgiques:

• Traure a les seues forces de Pleiku i Kontum per a concentrar-les en la ciutat que terminava de caure.
• Abandonar la Zona Desmilitarizar, replegant tots els efectius junt als de la ciutat de Quang Tri cap a Hué i Dona Nang.

La retirada es va convertir en una desbandada. La pressió de l'eixèrcit enemic, el pànic dels civils que varen fugir aterrados i l'ineptitut del mando davant potser l'operació més difícil que se li poden demanar a un oficial, varen minar per complet la cohesió i esperit de lluita dels soldats. Estos varen fugir entre la multitut que baixava despavorida en lloc de defendre les ciutats citades. En un intent d'evitar una derrota catastròfica, el president del Sur va decretar en març la movilisació general per a tractar de contindre l'ofensiva que molt pocs veen remediable. L'esforç va resultar inútil, Hué va caure el 25 de març i Dona Nang el 30, perdent dos de les millors unitats del Sur, la Divisió d'Infanteria de Marina i la 1.ª Divisió. Les Terres Altes Centrals varen caure en poder del Nort dos dies despuix despuix de cundir el pànic en elles.

Com va reconéixer posteriorment el general Van Tieng Dung, aquell va ser un colp de sòrt en el que no contaven. Davant estes notícies, Li Duc Tho i els militars a les órdens de Giap varen enviar sengles cables aprovant la movilisació solicitada per Dung. Finalment es va optar per atacar la regió de Tay Nguyen en tindre el Sur sol dos divisions disseminades; pero ni tan sols estes varen oferir gran resistència. Tot el país era un caos.

Al govern de Saigon solament li quedava jugar la carta de lluitar en les províncies del sur, les més riques, a l'espera del monsó que detinguera o ralentisara tot. D'aguantar fins a les pluges Saigon guanyaria temps per a conseguir respal aéreu nortamericà; pero en esta ocasió solament varen conseguir bones paraules, mentres el FNLV organisava un Govern Revolucionari Provisional.

L'Ofensiva de primavera i la rendició incondicional

Artícul principal → Ofensiva de Primavera.

Aquella solsida en la partix nort del país i en les Terres Altes Centrals va canviar la percepció de Hanói sobre una victòria per a 1976. També ho va canviar per a Saigon, que va tractar d'entaular negociacions en els comunistes. Estos varen exigir i varen conseguir la desaparició de Thieu de l'escena política, va deixar el poder el 21 d'abril sent substituït pel general Duong Van Minh. A finals de març, el Buró Polític es va reunir novament i va decidir llançar l'Ofensiva de primavera, cridada per ells Campanya Ho Chi Minh. Dung va recordar el discurs llançat despuix de la reunió:

La nostra ofensiva estratègica general va escomençar en la campanya de Tay Nguyen. Ara ha aplegat una nova oportunitat estratègica i les condicions permeten un ràpit final per a la nostra resolució de lliberar el Sur. Decidim concentrar ràpidament les nostres forces, armes i material per a lliberar Saigon abans de l'estació de les pluges.

El 22 d'abril, varis avions A-37 capturats a l'enemic varen volar fins a Tan Són Nhut. Valent-se de la seua apariència, varen atacar la torre de control i varen destruir numerosos caces. El fum va poder vore's des de Saigon, en la consegüent sensació de pànic. Mentres, unitats sanceres es rendien al pas dels comunistes que alvançaven prenent una ciutat despuix d'una atra baix el lema:

En el millor moment, en la major rapidea, la major gosadia i la major sorpresa, i segurs de la victòria.

A les 00:00 del 29 d'abril, l'Hora H, Saigon va ser atacada per totes les direccions, llevat des de l'mar. Per la zona desmilitarizar varen penetrar més unitats, lo mateix que des de Laos i des del centre nort de Camboya. De matí, artilleria norvietnamita va bombardejar el pont Newport, l'última conexió de Saigon en el món exterior. Despuix d'hores d'intensa lluita, la ciutat va quedar completament aïllada. En una plantació de caucho pròxima a Dau Giay, aguardava una unitat d'atac en profunditat formada per una brigada de tancs, un regiment d'infanteria i atres unitats. Duyen els vehículs camuflats en branques, els braços en cintes roges per a distinguir-se i uniformes impecables per a prendre la capital, mentres el general Cao Van Vien va firmar l'orde de resistir en la frase «defendre fins a la mort, fins al final, la porció de la terra que nos queda», poc despuix desertava del seu lloc i fugia del país.

A les 15:00 del 29 d'abril els transports, els blindats i tancs de l'unitat d'atac en profunditat varen eixir del bosc i varen aplegar a la capital esclafant tota resistència. Al sendemà varen penetrar en Saigon mentres la gent tractava de fugir per qualsevol mig. Varen prendre el quarter general de l'Estat Major, el Palau de l'Independència, el quarter general de la Zona Capital Especial, el Directori General de la Policia i l'aeròdrom de Tan Són Nhut. La rapidea de l'alvanç va sorprendre als periodistes quan varen rebre la notícia de que havien penetrat en el palau presidencial, per la qual cosa la tripulació d'un tanc norvietnamita va tindre la cortesia de repetir l'acte poc despuix per a que lo pogueren fotografiar. Saigon havia caigut.

Moltes persones varen tractar de fugir en basses i pots per mar, creant un problemes per a les atres nacions que no estaven molt predispostes a rebre'ls. Algunes se suïcidaven per a evitar possibles represàlies dels norvietnamitas, especialment les que havien abandonat el Nort per qüestions polítiques o religioses 25 anys abans, mentres unes atres saquejaven tot lo que podien. Segons Jonathan Schell (1988), Vietnam del Sur era un país en descomposició, carent d'autoritat o inclús consciencia de país.

Estats Units va iniciar la Operació Frequent Wind en la finalitat de traure al seu personal diplomàtic, els seus ciutadans i colaboradors vietnamites, com el president Ky. Els dos #portaavions situats prop de Saigon no donaven abast. Alguns helicòpters survietnamitas varen aterrisar en dits barcos sense que ningú els haguera invitat. Els marins varen tindre que tirar a la mar varis aparats per a deixar espai en coberta. Tot açò va ser televisat i fotografiat, «vencent la prepotència de l'eixèrcit més poderós del món».

Els comunistes varen pujar les escales del palau en les seues banderes. Varen aplegar al despaig del president i varen entrar. En certa dignitat Minh va dir:

Els hem estat esperant per a poder transferir-los el govern.

La resposta va ser:

Vosté no té res que transferir. Pot rendir-se incondicionalment.

¿Per qué varen perdre la guerra els Estats Units?

La guerra de Vietnam s'ha comparat en qualsevol atra confrontació a on els Estats Units, o una atra potència, no guanya en la claritat que s'espera del seu armament. No obstant, la de Vietnam conta en dos diferències que no s'han repetit des de llavors:

• Els nortamericans i atres forces de la coalició lluitaven contra un eixèrcit regular que estava invadint el país, ademés dels guerrillers del FNLV. El EVN utilisava principalment tàctiques guerrilleres i l'entrenament estava destinat principalment a crear lo que es pot cridar «forces d'irregulars». Pero era un eixèrcit regular sobre reclutament, organisació, armament, etc. Ademés Vietnam del Nort no contava a principis de 1960 en veïns enemics que deguera vigilar, per lo que podia destinar pràcticament tots els seus recursos a realisar infiltracions en el Sur.
• L'eixèrcit i el país que ho manava contava en ajuda d'una superpotencia, l'Unió Soviètica, i també de China, ya en competència per guanyar aliats. Entre abdós varen facilitar al règim de Hanói el més modern armament i entrenament de que disponien. Certament la cantitat no era semblada a l'entregada per Estats Units al seu aliat, pero sí constituïa un montant que no pot comparar-se en l'obtingut per atres forces que s'han enfrontat a Estats Units posteriorment. Esta afirmació no vol dir que sense l'ajuda soviètica el Nort no haguera conseguit la victòria, pero sí la va accelerar notablement.

Sobre el material existix l'idea d'una desproporció enorme d'un bando respecte a l'atre. Estats Units va utilisar en Vietnam els més sofisticats productes electrònics de que disponia, com a detectors de moviment, bombes lazy dogs carregades en mils de cuchilles, helicòpters artillados… pero també adolia d'armament mal dissenyat front a un enemic equipat en algunes de les millors armes del món. En vàries publicacions s'han destacat #proea aérees com les realisada pel tinent Randall Cunnigham als mandos del seu Phantom; pero lo cert és que els pilots vietnamites varen derribar multitut de caces i bombarders pilotant MiG-17 i MiG-21, pese a contar en menor manteniment i sobretot menor entrenament que els seus enemics. Un vietnamita que no desijava ser identificat ho descrivia de la següent manera:

Inclús abans de Nadal [de 1973] ya havíem demostrat lo eficaç dels nostres sistemes antiaèreus. El 17 d'octubre derribem l'avió nortamericà número 4000 des de 1964. La víctima era res menys que un F-111, el cazabombardero supersònic d'ala de flecha que llavors era lo últim en tecnologia d'aviació.

Per una atra part, en reconstruir l'escenari els historiadors se seguixen fent la pregunta ¿el president Johnson va arrastrar a Vietnam a la guerra o es va vore arrastrat pels seus consellers? El primer punt de vista és defés per Schell (1988, p. 28), per a qui Vietnam del Sur no volia la guerra, sino la reunificación. Varen ser els temors nortamericans els qui li varen dur a continuar un enfrontament fins a la derrota total. L'atra llínea de pensament la recolzen autors com l'exconsejero presidencial John Kenneth Galbraith, per a qui Johnson no desijava inmiscuir tant en Vietnam, pero el pes dels seus consellers per a que intervinguera va ser massa gran.

Per a Llarc Alonso (2002, p. 69) entre uns atres, els Estats Units en general, i el seu Eixèrcit en particular, varen tindre bona part de culpa. Pese a l'extraordinari esforç realisat i a la sensació inicial de triumfo, els Estats Units no varen comprendre del tot el tipo de guerra i el tipo de poble contra qui lluitava. Aixina aquell atacava a on el seu enemic podia encaixar millor els colps, en les baixes humanes, mentres es desgastava una miqueta més cada volta. Una llínea de pensament similar la va defendre Robert McNamara qui, pese a ser un dels primers i més fervents defensors de l'intervenció, va començar a tindre dubtes en 1966 i a plantejar-se obertament l'impossibilitat de guanyar ya en 1967. Segons ell, l'iniciativa dels combats la duyen els comunistes; ells podien elegir quantes baixes sofrir i quantes infligir als seus oponents, d'esta forma:

Mantindran les seues pèrdues a un nivell lo suficientment baix com per a poder aguantar indefinidament; pero lo suficientment alt per a tentar-nos a aumentar les nostres forces fins a l'extrem de que l'opinió pública nortamericana rebuge la guerra.

Robert McNamara

La CIA va mantindre una opinió similar en postular l'impossibilitat de guanyar el conflicte per mijos únicament militars.

Esta incomprensió es palpa en les contínues estadístiques i informes quantitatius solicitats i manejats pels mandos, en varis casos exagerant els resultats, pero sense prestar excessiva atenció als discursos dels dirigents comunistes, ni guanyant-se la confiança dels parracs, els qui podien proporcionar-los bona informació. Aixina, els militars nortamericans es comportaven com en qualsevol guerra convencional, a on lo important són les senyes del potencial enemic, en lloc d'una guerra de guerrilles, a on lo vital és separar als guerrillers del respal popular. En abandonar este aspecte, alguns problemes no varen disminuir sino lo contrari:

• La zona desmilitarizar va ser un foc d'infiltració comunista, pese als durs combats lliurats allí, pese a la Llínea McNamara en la seua alvançada tecnologia i a les bateries instalades.
• El Triàngul de Ferro, una zona a 50 km de Saigon repleta de túnels plens de guerrillers i soldats del EVN, mai va ser coneguda del tot ni desmantellada, constituint una daga sobre la capital de Vietnam del Sur, a mig camí entre els refugis segurs en Camboya i les poblacions meridionals més riques.

L'Eixèrcit dels Estats Units va defendre la seua actuació alegant que havia lluitat be. Segons ells, varen anar atres factors com les restriccions impostes pels polítics o la creació d'una llarga cadena llogística les que varen contribuir decididament a la derrota. Per la seua banda, Harry G. Summers (1995) ho culpa de la derrota, no tant per combatre be o mal, sino per no haver suministrat a l'eixecutiu nortamericà informació precisa de cóm guanyar la guerra, ademés de no haver plasmat correctament la situació vixcuda. En este cas, Guerrero et al. (1988b, p. 318) fan vore que moltes voltes ni el propi Eixèrcit coneixia dita situació. Pese a les tonellades de documents expropiats a l'enemic en les distintes operacions, a la dispersió de mils de sensors per la selva, a l'ocupació dels molt sofisticats, per a l'época, ordenadors de tercera generació, l'us massiu de fotografia aérea i per satèlit; no es va aplegar a conéixer la situació real. Les distintes agències d'inteligència, fins a quinze a voltes, no varen ser conscients dels preparatius per a l'ofensiva del Tet, ni la magnitut dels complexos de túnels que tant varen ajudar a ella, ni l'existència o no d'un quarter general del EVN en territori survietnamita. Aixina s'aplegava en moltes ocasions a situacions a on els agents marcaven com a blancs importants llocs que no sabien realment si lo eren o no; pero que en cas de ser-ho els faria pujar punts. Naturalment eixos llocs devien ser inspeccionats per l'infanteria, que es jugava la vida.

També s'ha indicat la diferència econòmica entre els combatents. Per als hòmens provinents de regions templades, la jungla els pot resultar un lloc hostil, amiga dels seus enemics i enemiga seua, com creïen els britànics en Birmània durant la Segona Guerra Mundial. Els vietnamites devien alimentar-se de serps, rates, fardachos i, quan hi havia sòrt, arròs; per esta raó, podien sobreviure de la selva quan els aliments faltaven sense que es resentira la seua moral i quan aquells aplegaven, es vivien moments d'eufòria i satisfacció. Mentres, veen els nortamericans gojar de tot tipo de manjares, dispondre d'abundants diners i rebre inclús cerveses fredes en ple camp, la qual cosa aumentava la distància en els seus aliats i l'odi dels seus enemics.

Schell (1988, p. 21) i atres autors indiquen que lo determinant va ser la voluntat o falta de voluntat de Vietnam del Sur per a existir com a país. Els soldats de Vietnam del Sur estaven molt poc motivats, mentres la moral en el FNLV i el EVN era molt alta, pese a ser confosa en ocasions pels nortamericans en fanatisme o eixemples del despreci dels líders comunistes cap al seu poble. Encara que és cert que abdós Vietnam eren dictadures i que varen ser molt comunes els casos d'atrocitats per part del EVN i el FNLV, tenien un gran desig de véncer i una fe de ferro en els seus sacrificis. Com a eixemple pot servir un testimoni donat en creuar l'Autopista 9, al final de la Ruta Ho Chi Minh:

La meua pell s'està despellotant i estic extenuada... Vaig aplegar coixejant i eren les sis en punt quan vaig creuar l'Autopista 9. La carretera no era ampla, pero vàrem tindre que allaugerar el pas per a no cridar l'atenció dels avions enemics. Va aparéixer de sobte davant mi, una curva difuminada pel sol d'estiu i sembrada de cudols. No obstant semblava lo suficientment intacta. Aixina vaig creuar l'Autopista 9, una via el recort de la qual es perpetuarà en l'història del nostre heròic poble.

Duong Thi Xuan Quy

Un atre cas de laboriosidad sense desesperança ho varen donar els habitants de Vietnam del Nort despuix dels bombardejos. Un membre de la comunitat ho relatava de la següent manera:

Des de que varen escomençar els bombardejos de l'Operació Rolling Thunder, tot el Nort, llevat Hanoi i Haiphong, havien sofrit atacs aéreus de tot tipo: napalm, fòsfor blanc, mines antipersona, explosiu d'alt poder, defoliants. Cada pont, cada encreuament, cada estació de ferrocarril, cada fàbrica havien segut atacats, reconstruïts, camuflats, atacats novament, traslladats i reconstruïts novament.

En l'aspecte polític, el Nort va ser més o menys estable, mentres en Saigon se succeïen els colps militars i els desijos de terminar la guerra quant abans, mentres els atentats i atacs es repetien sense que els sudvietnamitas semblaren voler arriscar-se. Per supost hi havia excepcions entre els soldats i els oficials, pero constituïen una minoria. Per a testics i escritors com Jonathan Schell (1988, p. 33) en este conflicte no és que la voluntat general anara un factor de gran importància, és que va resultar el factor decisiu. Per tant, quebrar-la va deure haver segut l'objectiu perseguit pels Estats Units i no ho varen conseguir.

Repercussions del conflicte

Provablement poques guerres hagen tingut tantes repercussions en l'Història contemporànea com la de Vietnam i també pocs han atret més l'atenció de novelistes i #cineaste.

El Front Intern en Estats Units

Artícul principal → Protestes contra la guerra de Vietnam.

La cobertura realisada pels mijos de comunicació va ser permanent, estant considerat com el primer conflicte televisat de l'història. Açò va permetre la denúncia de les freqüents violacions i abusos contra els drets humans comesos pels dos bandos.

La cobertura del conflicte va contribuir a la creixent oposició per part de l'opinió pública occidental cap a l'intervenció nortamericana. Per això, un factor apuntat en vàries ocasions va ser la prensa i la seua influència negativa en l'opinió pública. Hi ha fonts que senyalen que en 1965 la majoria dels nortamericans estaven a favor de l'intervenció, i no va ser fins a 1968 quan els percentages varen començar a invertir-se. La publicació de les matances com la de My Lay (1968), la presència casi constant de la guerra en els informatius nocturns, la revelació dels bombardejos secrets, les accions del moviment pacifiste parlant en coneiximent de causa per tindre a veterans en les seues files o les declaracions d'alguns polítics canviant d'actitut (cas del propi McNamara) varen donar l'image d'una guerra injusta; sent la subsegüent falta de respal popular decisiva per a la derrota. Per la seua banda, Summers (1995) indica que el respal popular mai va estar; ell senyala que les operacions en Vietnam varen començar sense consultar al poble nortamericà, puix l'autorisació del Congrés era solament per a intervindre en les «afores de les bases», i quan es va solicitar el respal de l'opinió pública esta es va negar a concedir-ho, sorprenent a uns dirigents convençuts de chafar l'antesala de la Tercera Guerra Mundial.

Els bombardejos massius i la crueltat de la guerra retransmesa per volta primera en una llibertat poques voltes repetida, varen començar a canviar l'image que tenien els nortamericans de sí mateixos. L'idea d'un país enorme martafallant a un atre chicotet i la dels seus soldats cometent matances fora i dins varen resultar demoledoras, deixant esclafat l'esperit del Destí Manifeste. l'oposició a la guerra es va estendre dins i fòra d'Estats Units entre la joventut, avivant el moviment hippie que havia començat abans. Les universitatés nortamericanes varen ser escenari de manifestacions contra l'implicació d'Estats Units en eixa guerra no declarada i injustificada en opinió de molts. Va haver trobades violentes entre els estudiants i la policia en dispars i morts. En octubre de 1967, 200 000 manifestants varen marchar front al Pentágono, exigint la pau, sent un dels punts més àlgits del moviment pacifiste. També és cert que dita situació va coincidir en un dels moments de màxima prosperitat econòmica, lo que conferia molta seguritat a la joventut i possibilitats de canviar de costums. Pero el factor principal de protesta va resultar el servici militar, obligatori per a tots els varons nortamericans i en ell la possibilitat de ser enviat a Vietnam.

En les eleccions de 1968 un president dedicat a les reformes socials com Lyndon Johnson es va enfrontar a forts desafius per part de dos demócrates oposts a la guerra: els senadors Eugene McCarthy i Robert Kennedy, germà del assessinat president Kennedy i assessinat també al final de la campanya. El 31 de març, en vista d'una humillante derrota manifestada per les enquestes i de l'incessant prolongació del conflicte en Vietnam, Johnson es va retirar de la lluita presidencial i va oferir negociar el fi de la guerra. Més vesprada, la reelecció de Nixon en 1972 va provocar un èxodo massiu de ciutadans descontents a països com Canadà.

La posguerra en Estats Units

L'oposició i la percepció d'una derrota militar dels Estats Units va crear un sentiment de mala consciència en el poble nortamericà davant una guerra considerada injusta per moltes persones, el cridat síndrome de Vietnam. El síndrome va donar pas a un moviment pacifiste i es va prolongar fins als anys 1980, durant el mandat de Ronald Reagan, fins a la guerra del Golf de 1991. La guerra de Vietnam es va convertir en un icon, perdurat en l'actualitat, dels grups socials i partits d'esquerra en gran part del món. Pero el trauma de Vietnam els va durar molt més als militars nortamericans que a la societat en general. Les referències a esta lluita en qualsevol guion de cine que requerixca ajuda del Pentágono són discutides fins a la sacietat, inclús en amenaça de trencar la colaboració si no s'atén a les seues demandes.

Vietnam també va provocar un trauma als membres de l'administració Nixon que varen buscar enemics comunistes pel món per a lluitar contra ells despuix de la derrota en Vietnam. No obstant, els polítics nortamericans varen tindre molt cuidat despuix en no fer combatre als seus assessors en ninguna parte del món i, quan estes accions es varen portar a terme, els distints governs varen reaccionar en certa rapidea.Una estratègia aplicada per Estats Units des de llavors va ser recolzar en armament i diners a dirigents poc qualificats (com Holden Roberto) i quan dits dirigents varen fallar varen recórrer a mercenaris, alegant raons estratègiques inexistents. Açò, producte de bronca que tenien per la derrota sofrida en Vietnam. Dita derrota va ser la principal causa esgrimida per polítics com Charlie Wilson per a finançar als muyahidines afgans en la seua guerra contra els soviètics en els 80's, encara que dit respal es tornaria contra ells quan un dels seus «protegits», Osama Bin Laden, va organisar els Atentats de l'11 S i varis cabecilla més es varen manifestar a favor.

La posguerra per a Vietnam

La derrota de Saigon i els seus Aliats va ser proclamada com a festa nacional vietnamita baix el nom Dia de la Pau, pero no va dur la pau al surest asiàtic. Pocs anys despuix la nació invadia Camboya i els hòmens de les basses (refugiats) varen seguir aumentant sense que cap país volguera fer-se càrrec d'ells. Encara que l'invasió del seu veí va dur la lliberació dels camboyanos del règim potser més sanguinari del Planeta, no va conseguir la pau. Les lluites contra lo que quedava dels Jemeres Rojos es varen prolongar durant més d'una década, en continus anuncis de retirada que es posponien o no es complien, fins que en els anys 90 es varen celebrar eleccions en aquell país (vore Història de Camboya).

Les enormes infraestructures de túnels excavats per tot Vietnam ara formen part de les atraccions que visiten els turistes. Es poden vore les entrades camuflades, recórrer les seues galeries, assentar-se en les sales de reunions i inclús disparar els AK-47.

Bombardejos nortamericans sobre Indochina

Estats Units va llançar més de sèt millons de tonellades de bombes sobre Indochina durant la guerra, més del triple de les 2,1 millons de tonellades llançades per Estats Units en Europa i Àsia durant tota la Segona Guerra Mundial i més de dèu voltes de les llançades en la guerra de Corea. Unes 500.000 tonellades es varen llançar sobre Camboya, un milló sobre Vietnam del Nort i quatre millons sobre Vietnam del Sur. En térmens per càpita, les 2 millons de tonellades de bombes que Estats Units va llançar sobre Laos va convertir al país asiàtic en la nació més bombardejada de la història de la humanitat. El New York Claves va senyalar que es va llançar casi una tonellada de bombes per cada habitant de Laos. Solament en eixe país, uns 80 millons de bombes (casi 1 de cada 3 llançades) no varen explotar i encara permaneixen en la seua majoria disperses per tot el país. Açò ha provocat que vastes extensions agrícoles no puguen cultivar-se i més de 20000 laosianos han mort o resultat ferits des del fi del conflicte, una sifra que aumenta en unes 50 persones cada any. Degut a que la Força Aérea devia realisar moltes missions en la finalitat d'assegurar-se finançació adicional durant l'elaboració dels seus presuposts anuals, en moltes ocasions el gran tonellage de bombes gastat no es corresponien en el dany que provocaven.

L'antic Vietnam del Nort va perdre el 70% de la seua infraestructura industrial i de transports, ademés de 3000 escoles, 15 centres universitaris i 10 hospitals. Aixina mateix, la Guerra va causar molts danys a l'agricultura i els llauradors, especialment als chiquets, per mils de municions, explosius i mines sense esclatar ni retirar de boscs i arrossars. Estos efectes varen provocar la baixa de producció en les explotacions agrícoles i l'aument de la població urbana que fugia del camp, convertit en camp de batalla. S'han contabilisat 10500000 refugiats generant unes pèrdues estimades en 200000 millons de dólars.

Efectes de la guerra química sobre Vietnam

Vore també: Guerra química

Per la seua banda, el mig ambient vietnamita va quedar profundament danyat per l'utilisació del agent taronja i atres armes químiques que defoliaron grans extensions de selva, en poques possibilitats de recuperar-se per l'invasió del bambú i atres plantes. Pero pijor encara varen ser els efectes per a la població en contacte en eixes substàncies, aparentment inocuo per als humans, en mils d'aborts prematurs, #naiximent en malformacions, i esterilidad, especialment dolorosa per a les dònes de mijos rurals. A açò deu afegir-se tots els fills illegítims de traces caucásicos i africans deixats en la pobrea i marginació.

Un dels aspectes més controvertits de l'esforç militar d'Estats Units en el surest asiàtic va ser l'ocupació generalisada de productes químics defoliants entre 1961 i 1971. Utilisats per a defoliar grans extensions de camp i aixina evitar que el Viet Cong fora capaç d'ocultar les seues armes i campaments baix el fullage, estos productes químics acabarien canviant el paisage, causant malalties, defectes en bebés de pares exposts i l'enverinament de la cadena alimentària.

Ya en els començos de l'esforç bèlic nortamericà en Indochina, es va decidir el seu us, ya que l'enemic ocultava les seues operacions baix les selves de triple cúpula arbòrea, i un primer pas útil seria defoliar certes àrees d'estes característiques. Açò va ser dut a la pràctica en la coneguda com operació Ranch Hand. Empreses com Dow Chemical i Monsanto varen fabricar els herbicida necessaris. Funcionaris nortamericans varen senyalar que els britànics ya havien utilisat prèviament els químics 2,4,5-T i l'àcit 2,4-diclorofenoxiacético d'una forma pràcticament idèntica i a gran escala durant la «Emergència Malaya» dels anys 50, en la finalitat de destruir els boscs i cultius que els insurgents comunistes utilisaven per a ocultar-se i preparar emboscades contra combois. Inclús el secretari d'Estat, Dean Rusk, havia dit al president John F. Kennedy que «l'us de defoliants no viola cap norma del dret internacional relatiu a la conducció de la guerra química, i és una tàctica de guerra acceptada en un precedent establit pels britànics durant la situació d'emergència en Malàsia, a on varen utilisar avions per a la destrucció de cultius per aspersión de químics».

Els defoliants, que es distribuïen en bidons pintats en bandes codificades per colors, incloïen els cridats «herbicida arc iris», entre els que es trobaven l'Agent Rosa, l'Agent Vert, l'Agent Púrpura, l'Agent Blau, l'Agent Blanco i el més famós i utilisat d'ells, l'agent taronja, que contenia dioxina com a subproducte del seu procés de fabricació. Entre 41,6 i 45,4 millons de litros d'agent taronja es varen rosar sobre Vietnam del Sur entre 1961 i 1971. El principal àrea d'operacions de Ranch Hand va ser el delta del riu Mekong, a on les patrullero de l'Armada dels Estats Units eren vulnerables als atacs llançats des de la maleza a la vora de l'aigua. En 1961 i 1962, l'administració Kennedy va autorisar l'us de productes químics per a la destrucció dels cultius d'arròs. Entre 1961 i 1967, Estats Units va rosar 75,7 millons de litros de herbicida sobre una superfície de 24000 km² de cultius i boscs, el 13 % del territori de Vietnam del Sur. En 1965, el 42 % dels herbicida s'havien polvorisat sobre cultius per a alimentació. Un atre objectiu en l'utilisació de químics consistia en forçar a la població civil a desplaçar-se a zones controlades pels sudvietnamitas.

Segons el govern de Vietnam, 400000 persones varen morir per l'us d'agent taronja i 500000 chiquets varen nàixer en malalties congènites; en 2006, també el govern vietnamita va estimar que unes quatre millons de víctimes sofrien enverinament per dioxina, a lo que el govern federal dels Estats Units va contestar negant que existiren evidències científiques concloents entre l'agent taronja i les víctimes vietnamites enverinades en dioxina. Al respecte, en algunes zones del sur de Vietnam a principis de el XXI, els nivells d'dioxina eren 100 voltes majors que l'estàndart internacional acceptat. El Departament d'Assunts dels Veterans d'Estats Units ha enumerat numeroses malalties que sofrixen els chiquets dels veterans que varen estar exposts a l'agent taronja, com càncer de próstata i respiratoris, mieloma múltiple, diabetis mellitus tipo 2, limfoma o neuropatía perifèrica, entre unes atres.

Per al restant del món

Pese a ser un dels conflictes més documentats per no aplicar-se la censura militar, en països com Espanya es va produir un oblit interessat durant els anys 1980, sent molt escassa la producció històrica. En ocasions es té la sensació, comenta Llarc Alonso (2002, p. 5), de trobar-se davant un conflicte molt difícil d'analisar, per l'enorme cantitat de material existent (traduccions, reportages, cròniques). Front a este fenomen apareix en contraposició lo poc tractat que ha segut el punt de vista vietnamita para Occident, creant-se aixina, segons Tad Szulc, una visió mitificada davant la falta d'anàlisis de major profunditat.

Una atra nefasta conseqüència va ser la falta d'atenció prestada per Occident al genocidi camboyano per ser un poble subdesenrollat que havia conseguit derrotar també a un aliat d'Estats Units. Per un atre costat, i per eixe motiu, en la mentalitat izquierdista/revolucionària, no podia ser mal. Les informacions aportades per organisacions com Amnistía Internacional es calificaven de falses o manipulades pels servicis d'inteligència nortamericanes.

L'impressió de que un poble pobre, pero molt motivat podia derrotar a la major potència mundial amprant la guerra de guerrilles va calar molt fondo en la majoria dels països. Fins al punt de considerar-se el mig definitiu de lluita dels militarment dèbils contra els militarment forts, varen deure aplegar moviments com el dels Sense Terra llatinoamericans per a desvincular-se de dita lluita. Esta suposta invencibilidad de les guerrilles ha quedat també com un mit, pero l'Història posterior ha desmentit este supòsit:

• En Centroamérica, l'experiència obtinguda en la guerra de Vietnam va servir als Estats Units per a formar durant la Crisis centroamericana de la década dels huitanta a les forces de Guatemala, El Salvador, Hondures, etc. contribuint a véncer els processos revolucionaris comunistes en Centroamérica que preocupaven a Estats Units. En Centroamérica sol Nicaragua va implantar la seua revolució.
• Dins del continent africà varis països varen adoptar un règim comuniste com Somàlia (1969), Etiopia (1977), Benín (1975) o Angola (1975).En el Sahara Occidental el mur marroquí s'inspira en la llínea McNamara de sensors de moviment, detectors de personal i bateries finalment va conseguir contindre al Polisario.
• En Europa, ni l'ELA en Grècia ni el Dev Sol en Turquia varen conseguir impondre's.
• En Àsia i Oceania, cap moviment marxiste va alcançar l'èxit dels vietnamites i Jemeres Rojos.

En quant estratègia, l'utilisació massiva de l'helicòpter en una guerra asimètrica es va demostrar correcta, pese a la derrota final. Tant és aixina que s'han amprat massivament durant les Invasions d'Iraq i Afganistan s'han demostrat com el millor método per a combatre a un enemic dispers i extremadament mòvil. Aixina, la majoria dels eixèrcits de principis de el XXI varen tendir a reforçar i diversificar les seues flotes d'helicòpters front als cridaners, pero menys eficaços, caces i bombarders.

Influència en el cine

Artícul principal → Anexe:Películes sobre la guerra de Vietnam.

Encara que inicialment la guerra de Vietnam no va cridar excessivament l'atenció de l'indústria cinematogràfica, des de finals de la década de 1970 i principis de la década de 1980, la producció de películes sobre el tema va florir en títuls molt destacats com Apocalypse Now o Platoon. Esta atenció d'Hollywood contrasta en l'escàs interés mostrat pel cine francés cap a la seua derrota.

Al contrari que els historiadors i inclús la pròpia societat nortamericana, el cine sí va saber assimilar el fracàs, en opinió de Marc Leppson. D'esta manera es va passar de la patriòtica i poc creible Els boines verdes, a on es mostra a uns entregats membres de les Forces Especials d'Estats Units en la seua lluita contra els malvats comunistes, defugint les terribles tortures que el llibre original relatava, a una més crítica Apocalypse Now, que va preferir alcançar presuposts astronòmics abans que rendir-se a la censura del Pentàgon a canvi dels seus helicòpters. Un atre èxit va ser la cinta El Caçador o The Deer Hunter de Michael Cimino en Robert De Niro, Christopher Walken, John Savage i Meryl Streep, de 1978, va reflectir l'influència de la guerra en uns treballadors del metal en Pittsburgh. Va obtindre cinc premis Oscar.

Per la seua banda, Oliver Stone, qui va participar com a soldat en Vietnam, va realisar entre 1986 i 1993 tres obres sobre estos successos: Platoon, Naixcut el 4 de juliol i El cel i la terra. Platoon va rebre quatre premis Óscar i va deixar alguna cosa descolocados als veterans nortamericans perque no els retratava com a héroes, puix apareix el fragging, les violacions a chiquetes, els assessinats, l'incendi de llogarets; pero també els mostra en situacions molt dures, acceptades per la seua condició de pobres, junt a héroes, com el sargent Elias Grodin interpretat per Willem Dafoe. Naixcut el 4 de juliol solament va obtindre dos premis Oscar, un al millor director, pero va arrasar en els Globo d'Or. En El cel i la terra, basada en els llibres de Li Ly Hayslip, va intentar acostar-se a la visió vietnamita del conflicte. En el cridat a voltes «any de les películes de Vietnam» cal destacar títuls clàssics com Full Metal Jacket (coneguda en Espanya com La jaqueta metàlica i en Llatinoamèrica com a Cara de guerra o Naixcut per a matar) de Stanley Kubrick i Hamburger Hill (El tossal de l'Hamburguesa), de John Irvin.

Certament els distints estudis han creat cintes de tot tipo. D'esta forma potser la visió cinematogràfica més fictícia d'este conflicte siga la donada per Rambo; un héroe que, en paraules de Marc Leppson, s'assembla tant a un veterà de Vietnam com Superman a un policia. Encara que a favor seu, inclou escenes a on mostra el maltracte per part la policia per a en personage principal, i després l'escena final, a on el personage expressa les vàries dificultats que viuen els veterans en la posguerra; qüestions molt certes. No obstant atres cintes oferixen anàlisis més pròxims a la realitat, com el mostrat per Francis Ford Coppola en Gardens of Stone (Jardins de pedra), a on els madurs veterans li diuen a l'impulsiu chicon que aquella guerra no la poden guanyar i ell els respon que obliden la seua potència de fòc portada pels seus helicòpters contra els arcs i fleches vietnamites, metàfora sobre una de les causes de la derrota, el pensar que es pot véncer a un poble subdesenrollat sol a pur de bombes.

En els noranta i després en el XXI, la mala consciència nortamericanes va quedar neta, segons Llarc Alonso (2002, p. 43), estrenant-se obres com Forrest Gump (1994) o Across the Universe (2007) dirigida per Julie Taymor i situada en Nova York durant els moviments antibélicos principalment formats per jóvens, al vore amics i familiars anar contra la seua voluntat a Vietnam.

Una absència en molts d'estos llarcmetrages és la postura vietnamita, en alguna excepció com Vietnam, mostrant la participació australiana i les accions del FNLV en els poblats. Va ser en 2002 quan es va estrenar We Were Soldiers (Quan érem soldats en Espanya, Vàrem ser héroes en Llatinoamèrica) adinsant-se una miqueta més en la vida en els túnels vixcuda pels soldats del Nort, en estar basada en la reunió mantinguda per Moore y Galloway (2003) en els seus antics adversaris vietnamites. El film se centra sobre la batalla de Ia Drang, en la qual la 1.ª Divisió de Cavalleria de l'Eixèrcit (1st Cav, per les seues sigles en anglés) ampra els seus helicòpters per a transportar un batalló al centre del combat. Es retrata molt ben les estratègies d'abdós bandos; per un costat, els nortamericans en gran movilitat gràcies als seus helicòpters i l'artilleria aérea i terrestre, aixina com l'introducció del fusil M-16. Del costat dels norvietnamitas, s'observa, per eixemple, la seua capacitat per a protegir-se usant els tuneles subterràneus, els elaborats camuflages per a ocultar la silueta del combatent, entre atres detalls.

Vore també

• Matança de Mỹ Lai
• Guerra civil camboyana
• Guerra civil de Laos
• Història de Vietnam
• Caiguda de Saigon
• Història de Laos
• Operació Estrela Blanca
• Història de Camboya
• Història del comunisme
• Kampuchea Democràtica
• República Socialista de Vietnam
• Forces Armades de la República Democràtica de Vietnam
• Eixèrcit de la República de Vietnam
• Guerra Freda
• Història militar
• Camp de presoners de guerra
• Bombardeig del Palau de l'Independència de Vietnam del Sur de 1962
• Norman Morrison
• Expedició franc-espanyola a Cochinchina
• Phan Thị Kim Phúc
• Relacions exteriors de Vietnam
• Política de Vietnam

Enllaços externs

• Alfredo Becerra, Vietnam, la crítica de les armes, Buenos Aires, agost de 1975 [6] archivat en Wayback Machine..

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Guerra de Vietnam.

Archiu:Wikiquote-logo.svg Guerra del Vietnam en Viquidites.