Guerra numantina

Plantilla:Campanyes de les guerres celtíberas Es coneix com a guerra numantina (de Bellum Numantinum en la Història romana d'Apiano) a l'últim conflicte que va tindre lloc en Hispania entre la República romana i les tribus celtíberas que habitaven els voltants del Ebre. Va ser, a la seua volta, l'epílec de les guerres celtíberas. Esta lluita es va resoldre despuix de vint anys de guerres intermitents entre les tribus celtíberas d'Hispania Citerior i el govern romà. La primera fase de la guerra es va iniciar en el 154 a. C. per un tumult de les tribus celtíberas del Duero. Esta primera fase va finalisar en el 151 a. C., pero, en el 143 a. C. va sorgir de nou una insurrecció en la ciutat de Numància, que va ser sitiada i presa pel cònsul Escipión Emiliano en una data indeterminada, pero dins dels primers mesos del 133 a. C.

La primera guerra es va lliurar de manera simultànea en la guerra lusitana en Hispania Ulterior. Els lusitanos varen ser somesos per Sulpicio Galba, qui va traïcionar la seua rendició i va eixecutar als seus líders, mentres que els arévacos de Hispania Citerior varen continuar la guerra i es varen aliar en el líder lusitano Viriato.

En acabant de que la guerra oberta recomenzó en 143 a. C., Roma va enviar una série de generals a la Península ibèrica per a bregar en els numantinos. En eixe any, Quint Cecilio Metelo Macedónico va intentar infructuosament sitiar i capturar Numància, si be va conseguir subyugar a totes les otrás tribus arévacas. El seu successor, Quint Pompeyo, va ser inepto i va sofrir derrotes severes, per lo que va negociar en secret un acort de pau en la ciutat respectant el tractat previ. No obstant, en 138 a. C. va aplegar un nou general, Marque Popilio Lenas, i quan els enviats numantinos varen aplegar a posar fi a les seues obligacions en el tractat de pau, Popilio va renegar de negociar tal acort. En 137 a. C. Popilio va ser reemplaçat per Cayo Hostilio Mancino, qui va assaltar la ciutat i va ser repelit vàries voltes abans de ser desviat i rodejat, i per tant obligat a acceptar un tractat, que va ser negociat per un jove Tiberio Sempronio Graco. El senat romà tampoc va ratificar este tractat i es va llimitar a enviar a Mancino als numantinos com a presoner. Els seus successors Lucio Furio Tall i Cayo Calpurnio Pisón varen evitar el conflicte en els numantinos.

En l'any 134 a. C., el cònsul Escipión Emiliano va ser enviat a l'Hispania Citerior per a posar fi a la guerra. Va reclutar a 20 000 hòmens i 40 000 aliats, entre els que es contaven la cavalleria númida i 12 elefants de guerra al mando de Yugurta. Escipión va construir un anell de sèt fortalees al voltant de la pròpia Numància abans d'iniciar el sege pròpiament dit. Despuix de sofrir pestilència i hambruna, la majoria dels numantinos supervivents es varen suïcidar abans que rendir-se a Roma. La decisiva victòria romana sobre Numància va marcar el començ d'una era de pau duradora en Hispania fins a la guerra de Sertorio, més de mig sigle despuix.

Esta guerra també va llançar les carreres de vàries figures importants. Tiberio Graco va estar present com cuestor durant el fallanc sege de Mancino. Per la reputació que el pare de Graco tenia entre els numantinos, Tiberio va ser elegit per a negociar el tractat. Cayo Mario també va lluitar en esta guerra, de la mateixa manera que Yugurta, qui a la postre es convertiria en enemic dels romans.

Antecedents

Els romans es varen apoderar dels territoris dels cartagineses en el sur de Hispania despuix de derrotar-los en la batalla de Ilipa en l'any 206 a. C., durant la segona guerra púnica (218-201 a. C.). Despuix de la guerra, varen establir dos províncies romanes: Hispania Citerior (l'Hispania més propenca) a lo llarc de la major part de la costa oriental —un àrea que es correspon aproximadament en les actuals comunitats autònomes d'Aragó, Catalunya i Valéncia—, i Hispania Ulterior (l'Hispania més lluntana) en el sur, que es correspon aproximadament en les actuals Andalusia i Múrcia. No obstant, la sumissió dels pobles de la península va tindre les seues excepcions. Pobles com els arévacos, vacceos, tittos, bells o lusitanos varen opondre una heròica resistència en una fase intermija de la conquista. Es varen produir numeroses rebelions per part de moltes tribus de Hispania —incloent tant a aquelles situades dins del territori romà com a les de fòra— durant la majoria dels anys d'un periodo de 98 anys, fins al fi de la primera guerra celtíbera en el 179 a. C.

Els celtíberos —o les coalicions hispanes formades en part per celtíberos— pronte varen entrar en conflicte en la nova potència imperial. En l'any 197 a. C., 20 000 celtíberos varen atacar a un eixèrcit romà prop d'Iliturgis i, en el 195 a. C., 10 000 celtíberos es varen unir als turdetanos contra Roma. Es va enviar un eixèrcit consular, baix el mando de Catón el Vell, a la Celtiberia i, a pesar de no conseguir prendre Saguntia, va conseguir que els celtíberos cessaren les hostilitats en el 195 a. C. Poc despuix de la tornada de Catón a Roma —en el 193 a. C.—, una coalició de celtíberos, vacceos i vetones va ser derrotada per Marco Fulvio Nobilior prop de Toletum. En eixa mateixa zona, en l'any 185 a. C., una nova coalició hispana (provablement composta per celtíberos, vetones i carpetanos) va derrotar a dos eixèrcits pretorianos, encara que posteriorment va ser vençuda en un atre enfrontament prop del ric Tajo.

En l'any 182 a. C., Quint Fulvio Flac va intensificar la pressió actuant més prop de la Celtiberia. Flac va conquistar la ciutat d'Urbicua. En resposta, els celtíberos varen reunir un eixèrcit de 35 000 hòmens. La victòria romana en esta guerra i els tractats de pau establits pel pretor romà Graco en vàries tribus varen propiciar vintiquatre anys de relativa pau.

Segona guerra celtíbera (154 a. C. - 151 a. C.)

Els habitants de Segeda, capital dels Belos, el nom dels quals en celtíbero era Sekaiza, no complien en l'enviament de soldats per a servir en l'eixèrcit romà i es negava a pagar imposts a el hora que iniciaven la construcció d'una nova muralla de 8 km. El Senat va manar al cònsul Quint Fulvio Nobilior en un numerós eixèrcit de 30 000 soldats; el fet de que s'amprara un contingent tan gran fa pensar que es buscava un objectiu més important que el de castigar a la chicoteta ciutat. L'arribada d'este gran eixèrcit va obligar als segedenses a abandonar les seues cases i les seues pertinences i a refugiar-se en territori dels arévacos de Numància. La coalició d'arévacos i segedenses, en el caudillo Car de Segeda com a cap, es varen enfrontar a les tropes romanes en inferioritat numèrica, derrotant-les i ocasionant més de 6 000 baixes entre els romans, pero també la mort del mateix Car. En aquell llavors, Numància contava en una sòlida muralla de protecció i en un eixèrcit d'uns 20 000 soldats a peu i 5 000 ginets, sifra que va ser descendint a mida que les guerres celtíberas alvançaven (8 000 en el 143 a. C. i 4 000 en el 137 a. C.), degut a que Roma va ser controlant més territoris i, per tant, existien menys possibilitats de reclutar defensors en les regions contigües.

Despuix de la seua derrota, Fulvio Nobilior va escomençar llavors el sege a la ciutat, per a lo que va alçar un campament. Al poc el rei númida Masinisa, aliat de Roma, li va enviar reforços, entre els que destacaven 10 elefants, lo que va fer que Nobilior iniciara l'atac a la ciutat. Semblava que els elefants anaven a ser una força determinant, ya que els numantinos no els havien vist abans i mostraven pànic, pero la caiguda d'una enorme pedra va ferir a un dels elefants, que va enfollir i va carregar contra els atacants romans. El desorde que es va generar va ser tal que els celtíberos varen aprofitar l'ocasió per a atacar als sitiadores i matar a uns 4 000 romans.

Fulvio Nobilior no va voler intentar res més i invernó en el seu campament en escassea de víveres i rebent continus assalts dels numantinos.

A l'any següent 152 a. C., va ser nomenat cònsul Claudio Marcelo, en el que els celtíberos varen conseguir un acort de pacificació que incloïa el pagament d'un impost de guerra, acort que no va ser acceptat pel Senat romà. Despuix d'esta negativa, els numantinos –veent el talant conciliador del cònsul romà– varen aplegar un acort de pau a canvi d'una gran cantitat de diners, que es va mantindre en la Celtiberia fins al 143 a. C.

Guerres lusitanas

Estos conflictes en la Celtiberia varen ser contemporàneus en les guerres lusitanas que varen esclatar en la Hispania Ulterior. Els lusitanos varen ser somesos pel cònsul romà Servio Sulpicio Galba, qui va ordenar l'assessinat dels lusitanos despuix de haver-los fet creure promeses de terres fèrtils per al seu conte i de negociar la pau. Prop de 30 000 lusitanos varen solicitar el compliment de dites promeses, repartint-los en tres campaments a on varen entregar les seues armes en senyal d'amistat, sent assessinats més vesprada. D'aquella massacre, en més de 9 000 morts i 20 000 lusitanos fets esclaus, solament varen sobreviure uns pocs, entre ells Viriato, qui més tarde acaudillaría la rebelió contra els romans en venjança.

La guerra numantina (143 a. C. - 133 a. C.)

Les campanyes fallanques de Roma

Archiu:Invasionromanahispania.svg

Fases de l'invasió romana de Hispania, en la campanya d'invasió de Numància.

«Numància, aixina com en riquea va ser inferior a Cartago, Capua i Corinto, en fama, pel seu valor i dignitat va ser igual a totes, i, pel que fa als seus guerrers, la major honra d'Espanya. Puix, ella sola, que s'alçava junt a un riu, en un tossal mijanament empinat, sense muralles i fortificacions, va contindre en quatre mil celtíberos, durant onze anys, a un eixèrcit de quaranta mil, i no només ho va contindre, sino que ho va colpejar en notable durea i li va impondre infamantes tractats. Per últim, una volta que ya va haver constància de que era invencible, va ser necessari recórrer al que havia destruït Cartago».

Floro, I 34 [II 18], 1-2 (traducció de Gregorio Fenollera Andrés i Isabel Moreno Ferrero)

En el 143 a. C., despuix de vàries victòries del lusitano Viriato sobre els romans i el considerable aument de la tensió entre romans i celtíberos, estos es varen alçar de nou en armes. La rebelió es va considerar molt greu en Roma, per lo que es va decidir enviar un fort eixèrcit de més de 30 000 soldats al mando del cònsul Cecilio Metelo, qui venia de comandar a les tropes romanes en Macedònia. Ademés es varen solicitar les forces d'un honorable soldat de la guàrdia pretoriana que havia demostrat els seus dots lluitant contra els llogarets celtes, que va dur en si 1 500 pretorianos veterans els quals varen fer història en batalles com la de Numància. Metelo va estar en Hispania dos anys, fracassant en els intents de prendre les ciutats de Numància i Termancia. Va mostrar un talant moderat, lo que va dur als numantinos a negociar una pau que, a canvi de rehens, roba, cavalls i armes, els convertiria en amics i aliats de Roma. No obstant, el dia en que devia ratificar-se l'acort es varen negar a entregar les armes. La ruptura del pacte va enfadar enormement a Roma, que va considerar que la gosadia d'este chicotet reducte en els llímits occidentals de la República no podia ni devia ser tolerada perque posava en dubte el prestigi militar romà.

El successor i rival polític de Quint Cecilio Metelo Macedónico, Quint Pompeyo era un inepto segons relaten els seus contemporàneus. Va aplegar a Celtiberia en prop de 30 000 infants i 2 000 ginets disposts a derrotar als numantinos. Va conseguir chicotetes victòries inicials i inclús va aplegar a rodejar la ciutat, pero l'arribada del cru hivern del replanell, la falta de recursos i recaptes i les victòries progressives dels numantinos varen fer que acabara negociant en secret un tractat de pau que assegurava la permanència de la ciutat i el replec de les tropes romanes.

En l'any 139 a. C. va ser posat al front de les tropes el general Marque Popilio Lenas. Quan els numantinos varen voler fer prevaldre el tractat que havia firmat Quint Pompeyo, Lenas va dir que no reconeixia cap tractat que no haguera segut firmat pel Senat romà.

Roma va decidir per tant ignorar el tractat de pau de Quint Pompeyo i enviament a Cayo Hostilio Mancino en 40 000 hòmens, d'ells la mitat d'auxiliars celtíberas, per a que continuara la guerra (136 a. C.). Mancino va assaltar la ciutat pero va ser repelit en diverses ocasions pels 4 000 guerrers defensors. Novament, les tropes romanes, ara en Mancino, varen ser rodejades i el seu líder obligat a acceptar el tractat de pau, ara en pijors condicions per als interessos romans, i que podria haver segut molt pijor de no estar presente el seu cuestor Tiberio Graco. Es va conseguir salvar als 20 000 soldats romans, que varen retornar a la Tarraconense. El Senat tampoc va ratificar este tractat, qui va expulsar violentament a Mancino repudiat per l'infame derrota moral davant els "bàrbars" celtíberos, sent castigat i tornat a Hispania per a ser oferit davant els numantinos com a presoner, oferix que estos varen rebujar deixant al excónsul fòra de les muralles. Va ser humiliat pels propis romans davant les muralles numantinas sent oferit als numantinos per a que feren en ell lo que volgueren: ho varen deixar nuet en les mans nugades a l'esquena, en una cerimònia increible tenint en conte l'enorme desigualtat de forces entre abdós eixèrcits. La sòrt correguda per Mancino va fer que tres cònsuls romans, Marco Emilio Lépido Porcina (cos. 137 a. C.), Lucio Furio Tall (cos. 136 a. C.) i Quint Calpurnio Pisón (cos. 135 a. C.), no s'atreviren a atacar Numància.

Per a llavar la front, Calpurnio Pisón va dirigir les seues tropes cap a terra dels vacceos, saquejant i fent presoners en la ciutat de Pallantia.

Escipión Emiliano

Archiu:Рисунок к статье «Нумантийская война». Военная энциклопедия Сытина (Санкт-Петербург, 1911-1915).jpg

Guerra numantina

Mentres que la resistència numantina seguia sumant victòries per a la seua causa, el Senat romà vea en ella un dur contrincant al que calia terminar per sometre, costara lo que costara, com en el passat va ser en Cartago. En el 134 a. C., el Senat va encomanar la tasca de rendir la ciutat a Publio Cornelio Escipión Emiliano, vencedor de Cartago en la tercera guerra púnica del 146 a. C. El net adoptiu d'Escipión l'Africà viaja fins a Hispania Citerior, a on conseguix armar un eixèrcit de 20 000 hòmens, més 40 000 auxiliars entre els que es contava cavalleria númida cedida pel rei Yugurta i un gran número d'aliats locals, en total uns 60 000 soldats.

Escipión va començar per sometre a l'eixèrcit allí desplegat a un duríssim entrenament. Diu Apiano que va desterrar a tots els mercaders, rameras, adivinos i agoreros, a els qui els soldats consternados en tants infortunis donaven massa crèdit. Va expulsar als criats, va vendre carros, equipages i acémilas, conservant solament lo necessari. Va buscar conseguir tindre moralizado i ben format al seu eixèrcit, sumiso i fet al treball i a la fatiga. Conseguit este objectiu, va traslladar el seu camp prop de Numància, cuidant de no dividir les seues forces, com varen fer uns atres, ni de batre's sense abans explorar.

Quan Escipión Emiliano es va presentar davant les muralles de Numància, a finals de l'autumne del 134 a. C., ho va fer en l'idea ya concebuda de prendre-la per bloqueig i no per assalt, lo que havia segut un craso error demostrat en les fallanques incursions dels eixèrcits consulars previs. Es va decidir assestar un atac per bloqueig, per ad açò es va ordenar la construcció de varis campaments i d'un sòlit entancat de prop de 4 quilómetros d'extensió al voltant de les muralles per al que es varen usar prop de 36 000 estacas.

Quan per fi va estar preparada la defensa, els soldats varen poder treballar en major tranquilitat en l'alçament de la muralla i el fos, que en total media uns 9 000 metros. Encara que desgastats pel pas dels anys, encara hui és possible distinguir restants d'aquells campaments romans, cridats en l'actualitat com Castillejo, Travesadas, Valdevortón, Peñarredonda, La Rasa, Dehesillas i Alt Real.

Sege final a Numància

Archiu:Nunmancia 1.JPG

Ruïnes actuals de Numància.

Archiu:La destrucción de Numancia, de Juan Antonio Ribera (Real Academia de Bellas Artes de San Fernando).jpg

La Destrucció de Numància (1802), per Juan Antonio Ribera (conservat en la Real Acadèmia de Belles arts de Sant Fernando).

En el sistema de fortificacions al voltant de la ciutat, el bloqueig consistia en tancar totes les vies, inclosa les d'aigua, que pogueren donar-los respal i suministraments als sitiats. L'eixèrcit romà va portar a terme una operació d'aguante, més que de hostilitats per part dels numantinos d'espera fins a aplegar el moment propici.

No obstant, queda constància de varis intents dels sitiats de trencar el front i buscar respals fòra. Un dels que més llunt varen aplegar va ser el que va liderar el cap numantino Retógenes el Caraunio, qui en un grup de soldats va burlar les defenses romanes i va aplegar fins a la ciutat de Lutia, en acabant de que unes atres com Termancia i Uxama els negara ajuda despuix de les amenaces d'Escipión Emiliano.

Els jóvens de Lutia simpatizaron en la rebelia de Retógenes i varen decidir prestar-li ajuda pero els vells, temerosos de les represàlies que pogueren sofrir per part dels romans, varen decidir informar a Escipión. Est va marchar sobre la ciutat i va capturar a 400 hòmens jóvens, als que va manar tallar la mà dreta impedint-los aixina alçar la seua espasa contra Roma i morir en combat de forma honrosa. Entre estos hòmens, es podia haver trobat Retógenes. Més vesprada se li va donar mort i va ser deixat front a les muralles de la ciutat numantina.

Despuix de quinze mesos de sege, atacada per la pesta i hambruna, la ciutat es va rendir finalment en l'estiu del 133 a. C. Els seus habitants, no obstant, varen preferir el suïcidi a entregar-se, incendiant la ciutat i les cases per a que no caigueren en mans dels romans. Quan l'eixèrcit de Escipión Emiliano va decidir entrar en la ciutat va trobar pocs supervivents, els quals varen ser duts a Roma com a botí de guerra i venuts com a esclaus.