Elefants de guerra romans

Representació de la batalla de Zama per Henri-Paul Motte, 1890.

Els elefants de guerra varen ser esporàdicament utilisats per les legions de la República romana, no obstant, el seu paper sempre va ser secundari per la rellevància donada a una infanteria pesada i disciplinada.

Història

Orígens

El primer contacte dels romans en estes bésties de batalla va ser durant les guerres pírricas, específicament la batalla de Heraclea, en 280 a. C., quan les legions es varen enfrontar als paquidermos del rei Pirro de Epiro, varen causar tal impressió entre els legionaris que varen conseguir la victòria per al monarca. A l'any següent, en Ásculo, els romans varen intentar una contramedida per a derrotar als elefants: ubicats fòra de la llínea de batalla hi havia 300 carros recolzats per l'infanteria llaugera. Els carros «tenien voltons verticals en les que estaven montats postes travessers mòvils que podien girar tan ràpit com el pensament en qualsevol direcció que un volguera, i en els extrems dels postes hi havia fitores o puntes com a espases o dalles tot de ferro; o també tenien grues que tiraven pesats garfios». Molts també tenien pals que descollaven per davant del carro i duyen garfios envolts en alquitrà, en l'idea de ser encesos per la tripulació en quant s'acostaren els paquidermos per a amenaçar els seus troncs i cares. Cada vehícul duya, que tenia quatre rodes, duya arqueros, llançadors de pedres, honderos i eren seguits de prop per més infants llaugers. En la batalla, els carros varen detindre la càrrega dels elefants colpejant-los en els seus garfios i amenaçant els seus ulls en les antorches. No obstant, els hòmens que anaven sobre els elefants varen respondre tirant-los javalines i pronte se'ls varen unir els infants llaugers que els seguien. Varen rodejar als vehículs, varen matar als bous i varen forçar als tripulants a botar dels carros per a refugiar-se entre la seua infanteria, causant gran desorde. Finalment, els romans varen véncer als epirotas en Benevent, exhibint en un triumfo a les bésties capturades.

Dos sigles despuix, el general Cneo Pompeyo Magne va celebrar, en permís del dictador Lucio Cornelio Sila, un triumfo per la seua victòria sobre el númida Hiarbas durant una guerra civil. En aquella desfilada, el carro del general anava tirat per 4 dels molts elefants africans capturats, pero la porta de Roma era molt estreta, pels que varen tindre que canviar-los per cavalls per a entrar.

Adopció

Erro al crear miniatura:

Reconstrucció del signum de la Legio V Alaudae. Els seus legionaris varen lluitar en tal valor contra els elefants en la batalla de Tapso, que César els va concedir com a estandart a aquell animal.

Gràcies a les seues bones relacions en l'Imperi maurya, els seléucidas tenien un suministrament constant d'elefants indis (Elephas maximus), lo suficient com per a habilitar un centre de crío de paquidermos en lo que actualment és Síria. Per açò, varen introduir el seu us militar en el mar Mediterrànea, primer entre els ptolemaicos els qui varen utilisar bésties capturades als seléucidas, i despuix en la República de Cartago, que va aplegar a contractar entrenadors i ginets indis per a les seues unitats, gràcies a que els seléucidas permetien el seu pas per a contrarrestar als romans, encara que ells preferien utilisar elefants de bosc (Loxodonta cyclotis) més menuts, que capturaven en els Atles. Els númidas varen copiar als púnicos i varen ser ells els qui varen suministrar de paquidermos als romans en calitat d'aliats. Durant la segona guerra macedónica, els romans varen utilisar elefants per primera volta. A les órdens del cònsul Publio Sulpicio Galba Màxim varen utilisar paquidermos durant l'invasió de Macedònia en el 200 a. C.; alguns havien segut capturats en la guerra contra els púnicos. Dos anys despuix, Masinisa va enviar un reforç de 10 elefants i alguns ginets que varen acabar participant en la victòria de Tito Quincio Flaminino en Cinoscéfalas. Anys despuix, el cònsul Manio Acilio Glabrión va desembarcar en Apolonia de Iliria i va combatre en les Termópilas en uns pocs elefants que historiadors moderns estimen en 15.

En Magnesia, el cònsul Lucio Cornelio Escipión va dispondre de 16 bésties norteafricano, pero la seua contraparte seléucida disponia d'animals asiàtics. Els elefants asiàtics són temuts pels africans per ser més grans, aixina que Escipión els va considerar inútils i varen quedar en reserva. Posteriorment, en 168 a. C. durant el seu campanya contra els macedonios, el procònsul Lucio Emilio Paulo va contar en 22 animals aportats novament pels seus aliats númidas.

En 153 a. C., el cònsul Quint Fulvio Nobilior va utilisar 10 paquidermos que li va enviar Masinisa contra els arévacos, els quals varen esglayar tant als seus enemics que es varen retirar a la seua fortalea. Onze anys despuix, el cònsul Quint Fabio Màxim Serviliano va ser enviat a enfrontar al lusitano Viriato, contant en 10 elefants enviats pel mateix rei númida. Els descendents de Masinisa varen seguir recolzant en paquidermos als romans. En 134 a. C., el rei númida Micipsa va enviar al seu nebot Jugurta en 12 bésties a ajudar en el lloc de Numància. Molts anys despuix, en 108 a. C., el ya rei Jugurta es va enfrontar als seus antics aliats en Mutul i dels seus elefants, 40 varen morir i 4 varen ser capturats. Décades despuix, en el 49 a. C., un atre rei númida, Juba I, va véncer al general cesariano Gayo Escribonio Curión en Bagradas utilisant a 60 animals.

L'últim us militar d'elefants en Occident es va donar en la batalla de Tapso, en el 46 a. C.. Per a acabar en Cayo Juliol César, Juba I i el seu aliat, el pompeyano Quint Cecilio Metelo Escipión, havien reunit un poderós eixèrcit, aportant 60 i 30 elefants respectivament; encara que atres fonts eleven el total a 120. Suetonio, per a indicar com César animava a les seues tropes no minimisant sino que exagerant el número d'enemics, menciona que quan els seus legionaris estaven molt nerviosos per l'enorme hueste de Juba I els va dir: «Dec informar-los que en molt pocs dies el rei [Juba I] estarà ací en dèu legions, trenta mil cavalls, cent mil infants llaugers i trescents elefants».

Polieno menciona que, anys abans, en els seus expedicions a Gran Bretanya, César va dur un gran paquidermo en el seu eixèrcit, el que protegit en armadura de ferro i en arqueros i honderos en la seua torre, va conseguir espantar als infants, ginets i carros de guerra britanos que intentaven impedir el creuament d'un riu a les legions. Un sigle més vesprada, l'emperador Claudio va dur elefants en el seu conquista de l'illa. A lo manco un esquelet de paquidermo en armes de pedernal que s'ha trobat en Anglaterra es va identificar inicialment com estos elefants, pero la datació posterior va demostrar que es tractava d'un esquelet de mamut de l'Edat de Pedra.

Abandó

Encara que els romans varen escomençar a utilisar-los ocasionalment en les seues campanyes despuix de les guerres púnicas, la seua ocupació militar va cessar definitivament despuix de la caiguda dels púnicos i helenísticos. Roma ya no tenia rivals que desplegaren elefants en les seues campanyes, per lo que es va fer innecessària l'adopció massiva d'un element militar estranger que els causava incomoditat. Ademés, la conca del Mediterràneu, a on les legions realisaven la majoria de les seues campanyes, no era el lloc més idòneu per a criar a estos animals i cap dels seus enemics europeus els tenia. No obstant, varen seguir amprant-los per a jocs de gladiadores fins al Imperi, fent-los realisar acrobàcia i/o matant-los en javalines en les arenes dels Circs. Açò exigia capturar-los en territoris que abans varen ser púnicos, simbolisant per a el historiadora nortamericana Jo-Ann Shelton la victòria sobre els seus enemics, «l'imposició de la justícia romana sobre un món bàrbar». Tristament, la necessitat permanent de suministrar animals durant els quatrecents anys que varen funcionar els més de setanta circs de l'Imperi varen dur a una sobreexplotació que va causar l'extinció dels paquidermos en Àfrica del Nort i Àsia Occidental.

Bibliografia

Clàssiques

De les obres antigues, els llibres són citats en números romans i capítuls i/o paràgrafs en indis.

• Anònim. De bell Africo (DBA). Digitalisat per UChicago. Basada en traducció llatí-anglés per A. G. Way, Loeb Classical Librery, 1955. En llatí en The Latin Library.
• Apiano. Guerres hispanes (volum 6 de l'obra Història Romana). Digitalisat per Livius. Basat en traducció llatí-anglés per Horace White, Loeb Classical Library, 1913. Notes de Jona Lendering, 2005.

• Apiano. Guerres síries (volum 11 de l'obra Història Romana). Digitalisat per Livius. Basat en traducció llatí-anglés per Horace White, notes de Jona Lendering, Loeb Classical Library, 1913. Notes de Jona Lendering, 2005.
• Apiano. Les guerres civils. Lliure II (volum 14 de l'obra Història Romana). Digitalisat per UChicago. Basada en traducció de llatí-anglés per Horace White, Loeb Classical Librery, 1913.
• Cayo Juliol César. De bell civili (DBC). Traducció llatí-anglés per Arthur George Peskett, 1914, Loeb Classical Library. Digitalisat el llibre II en UChicago. Versió en llatí en Perseus. Basada en Renatus du Pontet, 1901, Oxford: Oxford University Press. En espanyol en Imperium.
• Dion Casio. Història romana. donar/60*.html Lliure LX. Digitalisat per donar/home.html UChicago. Basat en traducció grec-anglés per Earnest Cary, Harvard University Press, Loeb Classical Library, volum 7, 1924.
• Dionisio de Halicarnaso. Antiguetats romanes. Lliure XX. Digitalisat per UChicago. Basada en traducció grec-anglés per Earnest Cary, Harvard University Press, Loeb Classical Library, volum 7, 1950.
• Plutarco. Vida de Pompeyo, part de Vides paraleles. Versió digitalisada en UChicago, basada en traducció grec-anglés per Bernadotte Perrin, volum 5, edició Loeb Classical Library, 1917. Versió espanyola en Imperium.
• Polieno. Estratagemas. Llibre VIII. Digitalisat en web Attalus. Basat en la traducció del grec antic-anglés per Richard Shepherd, 1793, Londres, editat per George Nicol.
• Salustio. Guerra de Jugurta. Digitalisat per Perseus. Basat en traducció llatí-anglés per John Selby Watson, Londres: Harper & Brothers, 1899.
• Suetonio. El diví Juliol César. Part de Vides dels dotze césares. Digitalisat per UChicago. Basat en traducció llatí-anglés per J. C. Rolfe, Loeb Classical Library, 1913. Vore també versió digitalisada per Perseus. Basat en edició i traducció llatí-anglés per J. Eugene Reed & Alexander Thomson, Filadèlfia: Gebbie & Co., 1889.

• Tito Livio. Història de Roma. Llibres XXXI, XXXII i XXXIII. Digitalisats per McAdams, basat en traducció llatí-anglés per Cànon Roberts, 1905, Londres: J. M. Dent & Sons. Editat per Ernest Rhys. Per a vore digitalisació llatina de Perseus. Basat en edició de W. Weissenborn & H. J. Müller, Leipzig: Teubner, 1911. Per al llibre XXXVII, digitalisat per Perseus. Basat en traducció llatí-anglés per William A. McDevitte, Londres: Henry G. Bohn. John Child and són, volum 4, 1850. Per al llibre XLII, digitalisat per Perseus. Basat en traducció llatí-anglés per Evan T. Sage & Alfred C. Schlesinge, Cambridge: Harvard University Press, 1938.

Moderna

• (1976) The Seleucid Army: Organization and Tactics in the Great Campaigns (en anglés), Cambridge: Cambridge University Press. ISBN 9780521206679.
• Horsted, William (2012). The Numidians 300 BC–AD 300 (en anglés), Londres: Bloomsbury Publishing. Ilustrat per Adam Hook. ISBN 9781472842176.
• Lach, Donald F. (2010). Àsia in the Making of Europe: A Century of Wonder: The Visual Arts (en anglés), Chicago: University of Chicago Press. ISBN 9780226467108.
• Lister, Adrian (2007). Mammoths: Giants of the Isse Age (en anglés), Santa Bàrbara: University of Califòrnia Press. Colaboració de Jean M. Auel. ISBN 9780520253193.
• Roy, Kaushik (2021). «Military divergence again. Rome, Carthage, Parthia, Índia and the Far East», A Global History of Pre-Modern Warfare: Before the Rise of the West, 10,000 BCE–1500 CE (en anglés), Abingdon: Routledge. Cass Military Studies. ISBN 9781000432121.
• Sukumar, Raman (2003). The Living Elephants: Evolutionary Ecology, Behaviour, and Conservation (en anglés), Nova York: Oxford University Press. ISBN 9780195107784.