Hambruna en Corea del Nort

La Hambruna de Corea del Nort es va desenrollar entre 1994 a 2000 (en la seua cénit en 1997). Despuix de les inundacions de 1995 i 1996, Corea del Nort va caure en una espiral de pobrea que semblava no tindre fi: en 1997, segons un estudi de l'Unicef, més de huitcents mil chiquets sofrien de severa desnutrición i a lo manco cent mil estaven en perill de morir. En 1999, el propi govern de Pionyang havia admés la mort de prop de 220.000 personas per la hambruna, encara que segons la CNN, les sifres podrien haver alcançat els dos millons, lo que representaria al 10% de la població total. Les senyes aportades per l'Oficina del Cens dels Estats Units, reflectixen a que entre els anys 1993 i 2008, respectivament, l'excés total de morts estaria entre aproximadament 500.000 a 600.000.

Orígens i causes

Fins a la década de 1990, Corea del Nort no havia sofrit hambrunas; els arròsales nortcoreans eren més productius que els de Corea del Sur, pero eixa prosperitat era possible gràcies a fortes subsidis, grans obres d'irrigación i un us abundant de fertilisants, tot això se sostenia en ajudes de l'exterior, principalment de l'Unió Soviètica i de China, que varen cessar a principis de la década de 1990. La crisis econòmica declarada després en els països de la Comunitat d'Estats Independents -hereua de la URSS-, que eren els principals socis comercials de Corea del Nort, i el posterior colapse de la URSS varen agravar les dificultats financeres. El país es va quedar sense recursos per a mantindre el seu maquinària agrícola i les seues fàbricas de fertilisants.

El govern nortcoreà va intentar suplir les pèrdues de collitas d'arròs guanyant per al cultiu terres marginals.

L'inici del mandat del nou president Kim Jong-il, fill i hereu del seu pare Kim Il-sung, començat en 1994, va coincidir en un periodo d'escassea extrema d'aliments que va provocar una tremenda hambruna. La carència de menjar va tindre el seu orige en les plujas torrencials que varen caure sobre el territori nortcoreà a finals dels 80, i que varen destruir partix aquell sistema d'irrigación dels camps, les reserves de llavors i els almagasens a on es guardaven els fertilisants. En 1995 esta situació es va agravar en conjugar-se en una série d'inundacionés que varen tindre lloc en el país, les majors pluges torrencials registrades en més de 70 anys, destruint gran part de l'infraestructura i les fonts d'energia, ademés de destruint tots els almagasens subterràneu de gra i aliments, provocant que la hambruna es fera palesa.

Conseqüències

Entre els anys 1994 i 1998, sifres oficials del govern donades a conéixer per Jon In Cha, funcionari del «Comité per a la Rehabilitació dels Damnificats de Corea del Nort», varen revelar que varen existir 220 000 defunció per la falta d'aliments, no obstant, segons algunes organisacions humanitàries, entre un i dos millons varen ser les persones que varen fallir. A finals de 1998, UNICEF i el Programa Mundial d'Aliments de les Nacions Unides (PMA), varen publicar el primer estudi científic de la falta d'aliments que sofrix Corea del Nort. El 60% dels chiquets menors de sèt anys estaven “atrofiados” física o mentalment per la desnutrición, que data de molt abans de la crisis.

Es calcula que centenars o potser mils de nortcoreans varen fugir cap a China en busca de menjar per la hambruna. No obstant, la seua situació en eixe estat és molt precària en sofrir l'intimidació i l'encarcerament a mans de les forces de seguritat. A pesar d'això, molts varen manifestar la seua intenció de tornar a Corea una volta la crisis haguera remés. Encara que China és un Estat partix de la Convenció sobre l'Estatut dels Refugiats, molts nortcoreans són retornats al seu país, a on corren perill de sofrir violacions de drets humans tals com l'encarcerament en condicions penoses, la tortura i la pena de mort.