Història de Canàries

Mapa de les Illes Canàries.

Les Illes Canàries són un archipèlec de l'oceà Atlàntic, situat al oest del Sàhara Occidental. Les illes són conegudes de l'antiguetat, época en la que estaven habitades pels aborigen canaris. A partir de el XV, els europeus es tornen a interessar en l'archipèlec, l'invasió del qual va començar en 1402 (en l'expedició dels normandos Jean de Bethencourt i Gadifer de la Salle). Una segona etapa de l'invasió, la invasió de realengo, va ser iniciada per la Corona de Castella en 1477. Despuix de l'invasió espanyola, el mestiçage humà i cultural va donar lloc a la societat canària moderna. Els començos de el XVIII es caracterisen per una série d'atacs de pirates, que no varen aplegar a invadir cap illa. Despuix d'estar dirigides per la Dictadura Franquista entre 1939 i 1975, Canàries, de la mateixa manera que el restant d'Espanya, entra en el periodo de transició democràtica. Actualment són una comunitat autònoma d'Espanya, dividida en les províncies de Las Palmas de Gran Canària i Santa Creu de Tenerife.

Periodo prehispánico

Artícul principal → Aborigen canaris.

Estàtua que representa a Beneharo, mencey d'Anaga en la plaça de la Patrona de Canàries, Tenerife.

Les Illes Canàries estaven habitades des de el X Les distintes poblacions popularment s'han vingut coneixent com guanches, encara que en realitat, cada illa té una denominació: canaris (habitants de Gran Canària), majos (Lanzarote i Fuerteventura), benahorita (La Palma), bimbaches (El Ferro), gomeros (La Gomera) i guanches (Tenerife).

Els antics habitants de Canàries eren un poble entroncado en els antics bereberes del nort d'Àfrica, parentesc confirmat per estudis de ADN antic sobre restants arqueològics que demostren la seua afinitat genètica en els actuals norteafricano d'ascendència bereber. Fins a mediats de el XX, alguns investigadors varen defendre una teoria que vincula a les poblacions bereberes en els romans; no obstant, esta teoria és rebujada actualment per historiadors i antropòlecs. Sobre el poblament de les illes, hi ha dos hipòtesis enfrontades, una que defén que estes poblacions varen ser dutes pels fenicios i una atra que indica que varen existir successives onades produïdes primer per la desertisació progressiva del desert del Sàhara i despuix en un segon event migratori provocat per la pressió del Imperi romà sobre el nort d'Àfrica. Tant el tipo humà com les raïls llingüístiques apunten a una casi segura procedència bereber. En totes les Canàries existixen topònims de clara ascendència bereber o amazig (Tegueste, Tinajo, Tamaraceite o Teseguite).

Les principals activitats econòmiques d'estes poblacions eren el pastoreig, l'agricultura, la recolecció de fruts i bayas i el marisqueo en les costes.

• Rèplica d'un tagoror aborigen en el Parc Nacional de Garajonay, La Gomera.
  Rèplica d'un tagoror aborigen en el Parc Nacional de Garajonay, La Gomera.
• Petroglifo aborigen en l'illa de La Palma.
  Petroglifo aborigen en l'illa de La Palma.
• Mòmia de Sant Andrés en el Museu de la Naturalea i l'Arqueologia (Tenerife).
  Mòmia de Sant Andrés en el Museu de la Naturalea i l'Arqueologia (Tenerife).
• Model de poblat de la societat Guanche.
  Model de poblat de la societat Guanche.
• Ídol de Tara, en el Museu Canari de Las Palmas de Gran Canària.
  Ídol de Tara, en el Museu Canari de Las Palmas de Gran Canària.

Coneiximent de Canàries per part dels europeus

És difícil separar els relats dels mits oceànics de l'antiguetat i les referències directes a les Illes. En l'Antiguetat Clàssica l'Atlàntic era el llímit del món conegut i els relats mítics sobre els Campos Elíseos o el jardí de les Hespérides es mesclen en els coneiximents geogràfics de l'época. Les cites més antigues són dubtoses i provablement feyen referència a distints punts del Mediterràneu occidental i de la costa atlàntica norteafricano. En els texts romans de Plinio el Vell, les illes Canàries apareixen ya citades i descrites.

Possiblement, les illes varen ser descobertes per primera volta per l'explorador cartaginés Hannón el navegant en el seu “Periple”, el primer viage de circumvalació africà, en l'any 570 a. C. El primer document escrit en una referència directa a Canàries es deu a Plinio el Vell, que cita el viage del rei Juba II de Mauritània a les illes en el 40 a. C., i es referix a elles per primera volta com a illes dels Afortunats (Fortunatae Insulae). En este document també apareix per primera volta el terme Canària utilisat provablement per a fer referència a l'illa de Gran Canària. D'acort en Plinio, este nom li va ser donat a l'illa en memòria de dos grans mastines que els enviats de Juba varen capturar allí i varen dur posteriorment a Mauritània (l'actual Marroc), i que apareixen representats a abdós costats de l'actual escut de Canàries. Esta història, no obstant, té alguns visos de no ser exacta, entre atres coses perque se sap que a l'arribada dels castellans i uns atres navegants europeus posteriors, les races de gos natives de l'archipèlec eren de menut tamany, de la mateixa manera que les cabres dels guanches, hui persistixen uns 'gossos d'assut canari', de gran porte i temuda ferocitat. Actualment, algunes teories ho relacionen en el etnónimo norteafricano canarii, grup bereber que s'ubicava en la zona nort-occidental africana. De fet el propi Plinio menciona en un atre text als canarii, si be de nou torna a relacionar este terme en els gossos. L'historiador José Juan Jiménez defén que el terme «Canarii» aludix a l'existència de llops marins.

Els romans varen batejar a cada una de les illes com; Ninguaria o Nivaria (Tenerife), Canària (Gran Canària), Pluvialia o Invale (Lanzarote), Ombrion (La Palma), Planasia (Fuerteventura), Iunonia o Junonia (El Ferro) i Capraria (La Gomera). Entorn a el II varen fundar el primer i únic assentament romà conegut en Canàries, el de l'illa de Llops prop de Fuerteventura. Dit assentament es dedicava principalment a la producció de púrpura, molt apreciada i producte de lux en l'imperi romà.

El geógrafo hispanorromano Pomponio Mela les va situar per primera volta en exactitut en un mapa, i Plutarco va ser informat pel general Sertorio de l'existència de les illes, a les que este últim va pensar en retirar-se des de Hispania pels seus problemes polítics.

Despuix de la solsida de l'imperi romà, en els següents mil anys, entre els sigles IV i XIV, les illes semblen desaparéixer de l'història puix varen quedar més aïllades en trencar-se les rutes comercials anteriors. L'únic testimoni documental d'esta época, molt dubtós, és el viage de sant Borondón, la llegenda del qual es va estendre durant sigles per l'Europa cristiana. Durant la Edat Mija varen ser visitades pels àraps. En el XIV es produïx el redescubrimiento de les illes. Es varen produir numeroses visites de mallorquins, portuguesos i genoveses. Lancelloto Malocello s'instala en l'illa de Lanzarote en 1312. Els mallorquins varen establir una missió en les illes en un bisbat, que va permanéixer des de 1350 fins a 1400, i del com procedixen algunes imàgens i talles de vérgens que actualment són venerades en les illes i que anteriorment ho varen anar pels guanches.

De el XV a el XVIII

Artícul principal → Capitania General de Canàries.

Mapa de les illes de William Dampier, 1699.

Enrique el Navegant, qui va comprar el señorío de l'illa de Lanzarote, lo que va generar un tumult entre els natius per a expulsar als portuguesos.

Cristóbal Colón va hacer en l'illa de la Gomera just abans de dirigir-se a les Índies Occidentals.

Juan de Bethencourt, noble d'orige normando, célebre colonizador de les illes Canàries.

La conquista de Canàries va concloure en 1496. Des d'aquell moment, les illes es varen incorporar plenament a l'àrea cultural europea. Els seus referents polítics, socials, econòmics i culturals seran des de llavors els de Castella. El seu desenroll històric va estar lligat als destins de la Corona Espanyola.

Creiximent demogràfic

A mitan de el XVI, la població del conjunt de les Illes Canàries, no superava els trentacinc mil habitants. Esta població es concentrava principalment en les illes de Tenerife i Gran Canària (aproximadament les tres quartes parts de total).

Tenerife era l'illa més poblada en una població entre nou i dèu mil habitants, dels que uns dos mil cinccents serien descendents dels antics guanches i aborigen d'atres illes, especialment grancanarios i gomeros, i esclaus africans, tant berberiscos com a negres, i el restant eren sobretot portuguesos i espanyols, i també grups de genoveses, flamencs, francesos, judeus, etc. A finals d'aquell sigle la població ascendia a una miqueta més de vint mil habitants.

En Gran Canària s'aprecien dos fases diferenciades marcades per un creiximent inicial i després per un estancament poblacional per a la segona mitat de el XVI. A principis de sigle vivien menys de tres mil habitants en l'illa, població que aumentarà fins a les huit mil persones entorn a 1550, este creiximent deu agrair-se a l'immigració des de la Península (tant Portugal com Espanya) aixina com a les importacions d'esclaus des d'Àfrica i per supost al creiximent natural, tot això a l'ampar de l'expansió de l'economia azucarera. Pero a finals de dita centuria la població a penes reglotava aquella sifra i de fet a principis de el XVII inclús cau fins als sis mil habitants, sent superada en este concepte per la Palma. Les causes d'este estancament i després reculada varen ser les destructives invasions piráticas dels anys 90, les epidèmies, les males collites i l'emigració causada per la crisis econòmica desencadenada en la finalitat del cicle azucarero.

El restant de les illes presentaven els següents registres poblacionals a finals de el XVI: La Palma, 5.580 habitants; La Gomera 1.265 habitants; El Ferro, 1.250; Lanzarote menys de mil i Fuerteventura uns 1900 habitants.

El XVII va ser, a diferència de lo que ocorria en els territoris peninsulars de la Corona espanyola, un periodo de creiximent demogràfic. Es va passar d'alguna cosa menys de 41 000 habitants en 1605 a 105 075 en 1688, concentrant les Canàries occidentals al voltant del 70 per cent, mentres que en les Canàries orientals vivien entorn a 30 000 habitants. Tenerife, en una miqueta més de 50 000 habitants i Gran Canària, en 22 000 habitants seguixen sent les illes més poblades. De les illes menors, La Palma era l'única que superava els 14 000 habitants. El restant de les illes varen experimentar importants creiximents, alcançant sifres entorn als quatre mil habitants per a cada una d'elles.

La causa d'este desigual creiximent es va deure a l'auge econòmic que varen conéixer Tenerife i La Palma, gràcies al desenroll de l'activitat vitivinícola, objecte d'una forta exportació. No obstant, les Canàries orientals, singularment Gran Canària varen sofrir els efectes del colapse del cicle azucarero, els embats dels atacs piráticos, les epidèmies i l'emigració cap a Tenerife i La Palma. Tot la qual cosa explica el seu estancament demogràfic del que només podrà escomençar a eixir a partir de l'últim terç del sigle.

El creiximent demogràfic continua durant el XVIII. Globalment la població de l'archipèlec passa de 105.075 a finals de el XVII, a 194.516 en l'any 1802. El repartiment de la població és desigual; més de dos terços es concentraven en Tenerife i Gran Canària, les illes més pròsperes, mentres que El Ferro no incrementa la població en tot el periodo. A diferència de lo ocorregut en els sigles anteriors, l'increment va beneficiar especialment a les illes orientals, ya que les occidentals varen sofrir els efectes de la crisis del vi, l'efecte immediat del qual va ser l'intensificació de l'emigració cap a Amèrica.

La societat

Sant Cristóbal de l'Estany en 1842.

La societat canària d'esta época presentava les característiques pròpies de les societats europees: la majoria de llauradors, generalment sense terres, privilegis per a les èlits nobiliarias i eclesiàstiques, existència d'un numerós clero regular i l'existència d'esclaus.

La noblea estava representada pels descendents dels dirigents de la conquista. El seu poder econòmic descansava en la possessió d'amplis dominis territorials i en l'exportació de productes com el sucre durant el XVI i el vi durant el XVII. Els ingressos aixina obtinguts els destinaven a l'adquisició de bens suntuarios, terres o a obres pías. Controlaven el poder polític i militar i es concentraven en les principals poblacions de les illes centrals (Las Palmas de Gran Canària, L'Estany, La Orotava, etc.). Varen constituir un grup tancat, fortament endogàmic, encara que varen establir aliances familiars en la burguesia, generalment d'orige estranger, assentada en les illes.

El clero era abundant. Durant el XVI i XVII es varen establir numeroses órdens religioses, gràcies al patrocini dels nobles i de la burguesia comercial. Esta abundància ve atestada per l'abundància de convents en les principals ciutats i viles de les illes, com varen ser els casos de l'Estany, Las Palmas, La Orotava, Telde, Garachico, Santa Creu de la Palma o Teguise. El clero estava exent de pagar imposts i rebia dels llauradors el delme. No obstant, d'este es beneficiava l'alt clero (bisbe, canonges, deanes), mentres que el baix clero vivia en les mateixes condicions que la majoria de la població. Esta població ociosa devia ser sostinguda pel restant, per lo que constituïa, la major part de les voltes, una càrrega econòmica, especialment durant els abundants periodos de crisis sofrits durant estos sigles.

El Tercer Estat. Estava integrat per un conjunt heterogéneu de persones diferenciats entre sí pel seu nivell d'ingressos i per l'ocupació laboral, pero compartien l'obligació de pagar imposts i quedar exclosos (llevat excepcions) dels oficis de mèrit (càrrecs polítics i administratius i la direcció de la milícia. Es distinguien els següents grups:

La burguesia, integrada majoritàriament per estrangers assentats en Canàries i relacionats en la producció i l'exportació del sucre i el vi. La seua posició econòmica i social era elevada i generalment tenia una estreta relació econòmica i familiar en la noblea dirigent.

• Llauradors. Representaven més del huitanta per cent de la població. Presentaven diferències respecte a la seua relació en la terra que treballen (amijanadors, jornaleros). La seua situació vital es caracterisava per l'incertitut davant les males collites, la fam, les epidèmies, etc.

• Artesans. El seu número va ser reduït donat l'escàs pes de les manufactura en Canàries i la tendència a la autosuficiencia de la població. Algunes activitats especialisades, com era la dels toneleros, ferrers o carpinteros, etc., eren les més habituals. Solien viure en els núcleus urbans.

Població marginal. Dins d'este grup se solien integrar professions deshonrosas com eren la de verducs, carniceros i parteras, aixina com els vagabunts i menics, el número dels quals aumentava o disminuïa en funció de les conjuntures econòmiques.

• Esclaus. La seua importància va ser gran. Es destinaven a les activitats agrícoles o al servici domèstic. La seua procedència era Àfrica (negres). El seu orige es deu a les expedicions (cavalcades) mampreses des d'estes illes per a capturar esclaus en la veïna costa africana. Els esclaus negres eren amprats en les plantacions de canya de sucre de Tenerife, Gran Canària i La Palma. Llevat excepcions, l'esclavitut no va tindre una rellevància demogràfica molt significativa i a partir de la decadència del cultiu del sucre el número d'esclaus es va reduir considerablement, be per no ser rendable la seua adquisició, o be per manumisión, en este cas varen ocupar els escalons més baixos de la societat i els seus descendents varen acabar mesclant-se en el restant de la població.

L'economia

Durant estos quatre sigles, l'agricultura va constituir el soport econòmic fonamental de les illes. Junt a l'agricultura destinada a l'abastiment intern, convivia una atra destinada a l'exportació, representada pel cultiu de la canya de sucre i el vi.

L'agricultura destinada al consum intern. Els productes bàsics d'esta agricultura eren els cereals, que varen alcançar un notable desenroll en el XVI, en constituir la base alimentícia fonamental dels canaris. Al cultiu dels cereals es dedicava bona part de les terres de medianías. Els cereals cultivats varen ser el blat, la ordi i, en menor medida el centeno. Algunes illes, com Lanzarote, Tenerife, Fuerteventura i La Palma varen ser excedentarias. Gran Canària, pel contrari, era deficitària en cereals i necessitava importar-los des d'atres illes.

Durant el XVII, encara que es manté l'importància dels cereals dins de l'agricultura canària, es varen produir alguns canvis que varen afectar especialment a Tenerife i La Palma, a on l'expansió de la vinya en perjuí dels cereals va convertir a estes illes, especialment Tenerife, en deficitàries, sent necessària l'importació des de Fuerteventura i Lanzarote i inclús des de Marroc.

En el XVIII, la crisis del vi va permetre una certa recuperació dels cereals en Tenerife i La Palma, pero no varen poder compensar les pèrdues en la venda de vins lo que va afectar negativament al conjunt d'estes dos illes a pesar de la permanent busca de nous mercats en Holanda i més vesprada en els EE. UU. Al mateix temps varen començar a estendre's nous productes agrícoles d'orige americà com varen ser les papes, el millo o els tomatas, que progressivament varen ser ocupant major espai agrícola i constituint un element de diversificació de la dieta dels canaris. L'introducció d'estos nous cultius en gran èxit va motivar un notable rellançament de l'economia de Gran Canària, mentres que en Lanzarote prosperava la viticultura en les zones de recent activitat volcànica lo que va permetre a esta illa experimentar també un gran creiximent.

L'agricultura d'exportació. Paralelament al desenroll de l'agricultura de subsistència, Canàries va conéixer una atra modalitat agrícola d'alta rendabilitat econòmica, destinada a l'exportació cap als mercats europeus i americans: el cicle del sucre i el cicle del vi.

Immediatament despuix de la conquista, i durant la primera mitat de el XVI, es va implantar en Canàries el cultiu de la canya de sucre, introduït des de Madeira. Va tindre una gran expansió en Gran Canària a on va ocupar bona part de les terres del nort i est de l'illa fins als 500 metros sobre el nivell de l'mar. També va adquirir importància en les illes de Tenerife, La Palma i La Gomera.

Es va tractar d'un cultiu de regadiu que consumia grans cantitats d'aigua i agotava els sols, per lo que requeria permanentment roturar noves terres. Per un atre costat, per a l'obtenció del sucre es requeria el consum de grans cantitats de fusta durant el procés de cocció de la polpa. Tres recursos escassos en les illes i, per tant factors que varen contribuir a encarir el producte.

El destí de la producció era l'exportació cap a la península ibèrica, Flandes, França i Gènova. El control d'este comerç estava en mans de comerciants estrangers, especialment genoveses i flamencs.

La rendabilitat del sucre canari es va mantindre fins que este cultiu es va introduir en Amèrica i va començar a ser exportat cap a Europa. El menor cost de la producció americana determinarà a mitan de el XVI l'afonament del sector azucarero, afectant greument a l'illa de Gran Canària.

Despuix de la crisis del cicle del sucre, el vi es va convertir en el producte fonamental de les exportacions canàries, a finals de el XVI, pero especialment durant el XVII. L'auge vitivinícola va coincidir en un periodo de preus alts que varen convertir en altament rendable la producció canària.

Les illes principalment beneficiades varen ser Tenerife i La Palma, a on es va ampliar la superfície destinada a vinyes a costa dels cereals i la canya de sucre. La producció vinícola en Tenerife a fins de el XVII va aplegar a alcançar les 30 000 pipes (una pipa equival a 480 litros) anuals.

El vi era exportat a Flandes, França, l'Espanya peninsular pero especialment a Anglaterra a on els caldos canaris gojaven de gran prestigi. També es venia vi canari en les colónies britàniques d'Amèrica. El control d'este comerç va estar inicialment en mans de judeoconversos i alguns comerciants sevillans als que més vesprada es varen sumar comerciants anglesos, holandesos i francesos.

El cicle del vi va entrar en crisis a partir de 1680, quan els vins portuguesos varen començar a desplaçar als canaris en el mercat britànic. La crisis econòmica consegüent es va deixar sentir en intensitat en Tenerife, una de les manifestacions de la qual va ser l'estancament demogràfic com a conseqüència de l'emigració cap a atres illes o cap a les colónies espanyoles en Amèrica.

L'esclavitut

L'esclavitut va constituir una institució econòmica i social de primer orde en Canàries entre els sigles XV i XIX, fins al punt de que l'archipèlec es va convertir en un dels primers laboratoris de l'economia atlàntica esclavista, model que despuix es traslladaria al Carib i a l'Amèrica continental.

Les cavalcades a Berbería

Des de l'inici mateix de la conquista, els europeus assentats en les illes varen organisar expedicions de captura de captius en la propenca costa nort-occidental d'Àfrica, coneguda genèricament com Berbería. Estes incursions, cridades cavalcades o razzias, partien principalment de Lanzarote i Fuerteventura, les illes més pròximes al continent. La primera expedició documentada la va protagonisar el propi Jean de Bethencourt, que despuix de la seua arribada a Canàries es va dur un botí humà dels voltants del veta Bojador.

Les cavalcades es varen intensificar a partir de 1467 i es varen mantindre, en beneplàcit de la Corona, fins que Felipe II les va prohibir en 1572, encara que varen continuar de forma esporàdica fins a finals del sigle. Es calcula que més de 10.000 norteafricano varen ser capturats i venuts en Canàries com a esclaus durant el sigle XVI. Estes incursions varen provocar a la seua volta represàlies berberiscas: corsarios procedents d'Alger i Vaig salar varen atacar repetidament Lanzarote i Fuerteventura, i en 1593 el capità algerí Xabán Arraez va arrasar Betancuria i esclavizó a part de la població majorera.

El comerç negrero i el cicle del sucre

Junt als esclaus norteafricano —cridats «moros» i, despuix de la seua conversió, «moriscos»—, les illes varen rebre un volum creixent de captius procedents del Àfrica subsahariana, capturats en Veta Verda, Guinea, Senegal i Angola i duts en la seua majoria per mercaders portuguesos. Estos esclaus negres es varen destinar principalment a les plantacions de canya de sucre de Gran Canària, Tenerife i La Palma, a on el cicle del sucre va fer de la mà d'obra esclava un pilar productiu durant la primera mitat del sigle XVI.

Canàries com a base de la tracta atlàntica

La posició geogràfica de l'archipèlec, front a la costa africana i en la ruta cap a Amèrica, va convertir a Canàries en una peça clau de la tracta atlàntica. Els comerciants portuguesos varen utilisar les illes com a base llogística per a les seues expedicions negreras a la costa occidental africana, i l'archipèlec va funcionar com a punt d'escala en les rutes que duyen africans esclavizados cap a Cuba i atres destins del Carib. El Tractat de Alcáçovas (1479) va consolidar esta funció en reconéixer la sobirania castellana sobre Canàries a canvi de la portuguesa sobre Guinea, Madeira, Azores i Veta Verda, configurant aixina el repartiment que emmarcaria el comerç esclaviste atlàntic durant més d'un sigle.

Pervivencia i abolició

Despuix de la decadència del sucre a mitan del sigle XVI, el número d'esclaus va disminuir, pero l'institució es va prolongar en l'àmbit domèstic durant sigles. La chafada genètica d'esta història és encara rastreable: estudis actuals han identificat en la població canària linajes africans procedents de Veta Verda, Senegal i Angola. L'últim cas documentat d'esclavitut en Tenerife correspon a Rosalía Gómez (1801-1874), naixcuda en una família d'esclaves i emancipada abans de l'abolició definitiva en territori espanyol en 1837.

El comerç

Amaro Pargo (1678-1741), corsario i comerciant tinerfeny que va participar en la Carrera d'Índies (la ruta del comerç hispà-americà).

cal fer una distinció entre el comerç interior i el gran comerç o comerç exterior.

El comerç interinsular va favorir la circulació de bens, sobretot de productes agrícoles. Les illes relacionades en l'exterior gràcies a les exportacions de vi i sucre (Tenerife, La Palma i Gran Canària), varen actuar com redistribuidoras de manufactura procedents de l'exterior cap al restant de l'archipèlec.

El gros dels intercanvis comercials en l'exterior durant els sigles XVI i XVII, es varen realisar en Europa. El sucre va ser el producte fonamental d'exportació de Canàries durant el XVI. Els destins del sucre canari eren els ports de Gènova i Flandes. A canvi es rebien teixits, ferramentes, objectes suntuarios i manufactura vàries. La Península, especialment Castella rebia sucre, orchilla, cereals i cuiro.

En la segona mitat del sigle i durant la major part de el XVII, el tràfic va canviar de rumbo, reorientándose cap a Anglaterra, a a on s'exportava vi.

Va existir durant estos dos sigles un comerç, generalment illegal, en Amèrica, donat el control que la Casa de Contractació eixercia en tot tipo de transacció comercial en el continent americà.

A Amèrica s'exportava vi, vinagre, conserves de pera, codonyer, fruts secs, etc. I s'importava cacao, tabac, pal del Brasil i mobles. Les lleis de lliure comerç de el XVIII varen constituir un estímul als intercanvis comercials en aquell continent. Especial rellevància va tindre el Reglament Real de 1718 que va lliberalisar les relacions comercials entre Canàries i Amèrica, que imponia la condició d'enviar a aquell continent cinc famílies canàries de cinc membres per cada cent tonellades de mercaderies exportades. El reglament real institucionalisava una pràctica obligatòria portada a terme des de 1678. A este tipo d'emigració se li coneix com tribut de sanc.

Entre els navegants canaris que varen participar en este comerç marítim transcontinental destaca el corsario Amaro Rodríguez Felipe, més comunament conegut com Amaro Pargo. La seua participació en la carrera d'Índies va començar en el bienio 1703-1705. Va ser capità de la fragata L'Au María i les Ánimas, navío en el que va navegar des del port de Santa Creu de Tenerife fins al de La Habana.

La religió

Cristóbal Bencomo i Rodríguez, confesor del rei Fernando VII d'Espanya i arquebisbe titular d'Heraclea, va impulsar la creació de la Universitat de l'Estany i de la Diòcesis de Sant Cristóbal de l'Estany.

Artícul principal → Religió en Canàries.

El noble Luis de Cerda va rebre una bula de la part del Papa Clemente VI, el 15 de novembre de 1344 en Aviñón, en la qual es declaren les illes com a Principat de la Fortuna. L'objectiu d'esta bula era el de promoure que Luis de la Cerda conquistara les illes i finançara la seua evangelización, i en eixe objectiu es va nomenar al religiós Francisco Bernardo com premier bisbe d'este principat (Bisbat de les Illes de la Fortuna). No obstant, l'infant mai va visitar les illes i la conquista no va tindre lloc.

Els primers misionero cristians varen aplegar a les illes acompanyant al Baró normando Juan de Bethencourt en la seua primera conquista, en l'any 1402. Es tracta dels sacerdots Fr. Pedro Bontier o Boutier (franciscano pertanyent al sèquit de Gadifer de la Salle) i Juan Li Verrier (clerc secular de la facció de Bethencourt). Abdós componen un catecisme simple en 1404 destinat a instruir les ensenyances de l'Iglésia als aborigen canaris, segons l'historiador José Wangüermert i Poggio.

Es va establir aixina una menuda iglésia en el Castell del Rubicón, en Lanzarote, que després adquiriria el títul de catedral per concessió pontifícia, dedicada a Sant Marcial (Diòcesis de Sant Marcial del Rubicón). El antipapa Benedicto XIII ho decidix aixina en una bula expedida el 7 de juliol de 1404. A partir de llavors, els líders aborigen somesos en les illes de Lanzarote, Fuerteventura, La Gomera i El Ferro seran batejats, aixina com els seus seguidors.

En 1424 el Papa Martín V va erigir en Betancuria l'efímer Bisbat de Fuerteventura, el qual va englobar a totes les Illes Canàries llevat l'illa de Lanzarote. Este bisbat va ser abolit a penes sèt anys despuix d'haver segut creat en 1431.

A mitan de el XV hi ha constància de la presència d'misionero cristians en les illes occidentals de Canàries, puix cap a 1450 es funda en la zona del modern municipi de Candelaria en Tenerife un eremitorio format per tres flares dirigits per Fra Alfonso de Bolaños, considerat el «Apòstol de Tenerife». És en esta época quan la majoria dels investigadors situen la troballa de l'image de la Verge de Candelaria per part dels guanches de Tenerife, possiblement duta a esta illa per misionero mallorquins o catalans. La Verge de Candelaria gojaria d'una considerable importància religiosa i cultural en l'archipèlec, al punt que ya en 1599 havia segut declarada Patrona de Canàries pel papa Clemente VIII, títul ratificat en 1867 per Pío IX.

El primer prelat nomenat en Canàries per Benedicto XIII va ser Fr. Alfonso de Barrameda, un flare franciscano, encara que este mai va aplegar a passar per les illes. Segons l'historiador José de Vera i Clavijo, Bethencourt mai va reconéixer el seu poder. Li va succeir Fr. Mendo de Viedma, franciscano, com a nou bisbe rubicense (referit al bisbat basat en el Castell del Rubicón). En 1431 Mendo de Viedma va morir en Roma, deixant vacant el bisbat rubicense. El papa Eugenio IV va nomenar a Fernando de Calvetos com el seu successor, un monge jerónimo.

En 1435 el papa Eugenio IV expedix una bula concedint a Fernando de Calvetos una autorisació apostólica per a traslladar la sèu del Bisbat rubicense a Gran Canària. No obstant, pel conflicte que s'estava portant a terme en eixa illa en els aborigen, este trasllat no es va portar a terme immediatament. Don Juan de Fredes va ser nomenat Bisbe de Canàries en 1479, i en ajuda dels Reis Catòlics va conseguir que el papa Sixto IV dictara un Breu confirmant la bula de 1435. Pero no va ser fins a 1485 que va finalisar la conquista de Gran Canària, i que el papa Inocencio VIII dictara un nou Breu, en 1485, autorisant definitivament el trasllat des de Sant Marcial del Rubicón al Real de Las Palmas. En 1497 comença la construcció de la que és considerada el monument més important de l'arquitectura religiosa canària, la catedral de Canàries en Las Palmas de Gran Canària. El nom de la diòcesis va ser modificat passant a cridar-se Diòcesis Canariense-Rubicense, fent referència a Gran Canària, l'illa en a on estaria la seua sèu a partir d'eixe moment.

La diòcesis de Sant Cristóbal de l'Estany, per la seua banda, no va ser fundada fins a 1819. Si be, els orígens de crear una diòcesis en sèu en Tenerife té el seu inici des de poc despuix de la conquista de Canàries, puix va anar el mateix Alonso Fernández de Lugo (conquistador de Tenerife) quí en 1513 va demanar a la Cort que erigira una nova diòcesis en l'illa de Tenerife. No obstant este proyecte sempre contaria en l'oposició del bisbe grancanario. En la creació de la diòcesis nivariense va tindre un paper important el presbítero lagunero Cristóbal Bencomo i Rodríguez, confesor del rei Fernando VII d'Espanya i arquebisbe titular d'Heraclea.

La cristianización de Canàries va ser ràpida i completa. Des de començos de el XVI a l'actualitat, el cristianisme catòlic és la religió majoritària i està associat a alguns dels elements més característics de la cultura canària. No obstant, no va ser l'única existent. La situació estratègica de l'archipèlec en les rutes comercials va atraure a numerosos mercaders i comerciants marins europeus de religió protestant. Per eixemple, el cementeri protestant del Port de la Creu (Tenerife) va entrar en funcionament al voltant de l'any 1675. La lluita contra la religió protestant en les illes va ser particularment intensa en les quatre décades finals de el XVI i durant els periodos de guerres. Les religió musulmana i el judaisme varen ser minoritàries pero presents; sobretot practicades per musulmans i judeus provinents del nort d'Àfrica.

En Canàries varen nàixer dos dels més grans misionero que han existit en el continent americà i que a la seua volta són venerats com a sants de la Iglésia catòlica: Pedro de Sant Josep Betancur i José de Anchieta, misionero en Guatemala i Brasil respectivament.

• 
  Pedro de Sant Josep Betancur, primer sant canari i misionero en Guatemala.
• Sor María de León Bell i Prim ("La Siervita de Deu").
  Sor María de León Bell i Prim ("La Siervita de Deu").
• La Verge de Candelaria (Patrona de Canàries).
  La Verge de Candelaria (Patrona de Canàries).

L'emigració

Desembarc de les primeres famílies canàries en Montevideo a bordo de la fragata La nostra Senyora de la Carrasca el 19 de novembre de 1726.

Si be l'emigració de canaris cap a Amèrica va ser constant des del moment del descobriment, serà a partir de el XVIII quan esta adquirixca major importància. El Reglament Real de 1718 fixava l'obligació d'enviar cinc famílies a Amèrica per cada cent tonellades de mercaderies exportades. Esta emigració responia a necessitats estratègiques de la Corona espanyola, obligada a consolidar les seues possessions en Amèrica amenaçades per anglesos, francesos i portuguesos.

D'esta forma, i en colon oriunts de Canàries, es va fundar Montevideo, per a frenar l'expansió portuguesa des del sur de Brasil cap a l'estuari del Riu de l'Argent i Sant Antonio en Texas per a consolidar la dominació espanyola al nort del Riu Gran. També es varen establir colon canaris en Florida, Cuba, Puerto Rico, República Dominicana, Luisiana i Califòrnia. El resultat d'aquella emigració és encara visible en Luisiana, a on perviuen comunitats hispanohablante, descendents dels primitius colon canaris. Tant en este cas com en Sant Antonio de Texas, estos nortamericans mantenen contactes en la terra de les seues ancestros i manifesten l'orgull de ser isleños. En els canaris varen aplegar al Nou Món moltes de les tradicions i festejos de les illes, entre ells la festivitat de Nostra Senyora de la Candelaria, que és celebrada cada any pels canaris tant en Canàries com en atres parts de Llatinoamèrica. Actualment la Verge de Candelaria està present en tota l'Amèrica hispana, sent ademés la segona advocación mariana més venerada en Amèrica despuix de la Verge de Guadalupe de Mèxic.

Ademés de l'imposició llegal, existien atres raons que varen obligar als canaris a emigrar durant estos sigles: les crisis llauradores, l'excés demogràfic, etc., emigració que s'intensificaven en els moments de crisis econòmica.

Els atacs pirates

Artícul principal → Pirateria en Canàries.

El Comandant Horatio Nelson va atacar Tenerife en 1797.

Una conseqüència immediata de l'incorporació de Canàries a la Corona de Castella, va ser que va sofrir els efectes dels conflictes internacionals en els que esta es va vore involucrada.

Canàries constituïa una base fonamental en les comunicacions de la Corona en Amèrica, d'a on procedien l'or i l'argent que permetien a la Corona mantindre la seua política d'hegemonia europea durant tot el XVI i bona part de el XVII. Per un atre costat, la seua lluntea de la península la convertia en un territori vulnerable i expost als atacs d'aquelles potencies rivals de la corona: anglesos, francesos, holandesos i turcs.

Com a conseqüència de lo anteriorment expost, les illes varen sofrir, a lo llarc dels tres sigles que hem mencionat, una série continuada d'atacs, piráticos, en alguns casos, i atres organisats i planificats com a part de les guerres que lliurava la Corona en els seus rivals.

Els primers atacs sofrits per les illes varen tindre lloc a partir de 1520. Es tracta d'atacs de pirates francesos, com el dirigit per François Li Clerc, conegut com "Pata de Pal", qui va atacar i va saquejar Santa Creu de la Palma i Sant Sebastià de la Gomera en 1553.

Per un atre costat i en el context de la rivalitat pel control del Mediterràneu occidental, entre la Corona de Castella i el Imperi Turc, es varen intensificar els atacs de pirates berberiscos que, actuant a les órdens de les autoritats turques d'Alger, varen arrasar en vàries ocasions les illes de Lanzarote i Fuerteventura. En un d'estos atacs dirigit per Xabán Arraez en 1593, Betancuria va ser destruïda i una part de la població majorera va ser capturada i esclavizada. Un atre tant va ocórrer en els atacs piráticos a Lanzarote. Estos atacs es varen prolongar durant els sigles XVI i XVII i en molts casos responien a respostes de castic per les expedicions organisades des de Canàries per a capturar esclaus en la veïna costa d'Àfrica.

Durant els anys de la guerra de la Corona de Castella contra els holandesos en lluita per la seua independència, la ciutat de Las Palmas de Gran Canària va sofrir en 1599 un atac dirigit per l'almirant Van der Doez, qui en una flota numerosa, va portar a terme l'atac més greu sofrit per les illes. L'atac es va completar en la conquista de la ciutat i la retirada de la seua població cap a l'interior de l'illa. Les milícies insulars varen conseguir en Tafira frenar l'alvanç holandés cap a l'interior de l'illa i varen obligar als invasores a replegar-se cap a Las Palmas de Gran Canària d'a on es varen retirar despuix de destruir-la parcialment. Abans de tornar a les seues bases en Holanda, varen atacar i varen saquejar Sant Sebastià de la Gomera i Santa Creu de la Palma.

Les contínues guerres en Anglaterra durant la segona mitat de el XVI i durant el XVIII, varen supondre el continu atac de flotes angleses a les illes, destacant les intervencions de Drake o Hawkins. Va ser en 1740, durant la guerra anglo-espanyola, quan corsarios anglesos desembarquen en l'actual poble de Gran Tarajal (Fuerteventura) per a adinsar-se en l'interior i saquejar el poble de Tuineje. No obstant, i a pesar de la seua desventaja en armament, els natius conseguixen una victòria sobre els invasores. Mesos més vesprada es reproduïxen els acontenyiments en igual resultat. Esta batalla es coneix com a Batalla de Tamasite. Pero l'últim dels atacs dirigits contra les illes ho va portar a terme Horacio Nelson, qui, va atacar Santa Creu de Tenerife el 25 de juliol de 1797, dins del conflicte que lliurava Anglaterra contra França i la seua aliada, Espanya. Nelson va atacar en una flota numerosa i en abundants tropes que varen conseguir desembarcar en la ciutat. Les milícies insulars, responsables de la defensa de l'illa varen poder resistir i impedir la conquista de Santa Creu de Tenerife. Nelson va resultar ferit, a conseqüència de la qual cosa va perdre el braç dret. Els britànics varen tindre que capitular, permetent les autoritats tinerfenyes el reembarque dels britànics que havien segut capturats.

Les conseqüències d'aquells atacs varen ser, per un costat, la construcció d'una àmplia ret de fortines i castells defensius en les costes de Canàries, la finalitat de les quals era impedir els atacs i la conquista de les illes per alguna potència estrangera enemiga de la Corona de Castella. Una atra conseqüència va ser la localisació dels principals núcleus de població en l'interior de les illes, llunt de la costa a on eren assuts fàcils dels atacs.