Història de la cartografia

Història de la cartografia

La història de la cartografia comprén l'estudi de la producció i us de mapes, cartes geogràfiques, globos o esferes, itineraris i atres obres que varen ser elaborades en la finalitat de representar les relacions i traces de la superfície de la Terra. El seu estudi comprén des de la Prehistòria, fins als nostres dies, Cóm la geografia.

Les primeres històries de la cartografia varen ser escrites en el XV per cartógrafos europeus que presentaven els mapes del seu temps com la culminació d'un llarc procés històric de perfeccionament tècnic. Esta visió positiviste va permanéixer en vigor fins a la segona mitat de el XIX. Durant eixe temps, l'interés pels mapes antics va provindre essencialment de sis colectius: geógrafos i historiadors, que tractaven d'extraure informació sobre acontenyiments passats plasmats en mapes; archiveros i bibliotecaris, que buscaven donar a conéixer els fondos de les seues institucions, i coleccionistes i venedors que participaven en un lucratiu negoci.

Des de mediats de el XX i, sobretot, durant la década dels 80's, va tindre lloc un canvi de paradigma en l'estudi dels mapes antics, sobretot en el món anglosaxó. Acadèmics com David Woodward i J.B. Harley varen cridar l'atenció sobre qüestions que fins a llavors havien passat desapercebudes, per eixemple l'estudi dels mapes antics com a objectes físics, frut de cert procés de producció; o l'inevitable càrrega ideològica que acompanya a cada mapa i que a sovint no apareix de manera explícita. Este nou paradigma cristalizó en el proyecte d'una història monumental de la cartografia, en anglés, el primer volum del qual va ser publicat en 1600 i que actualment (2024) encara no ha segut finalisada.

Els primers mapes

Planisferi de Cantino

Durant el Paleolític (entre els anys -60 000 a. C. i -12 000 a. C.) la humanitat ya era conscient de que alguns fenomens es repetixen en l'espai i en el temps (els dies, les estacions, les formes del paisage). Tenint en conte la necessitat de recordar les rutes relacionades en l'ubicació de l'aigua i la caça, els primers esbossos es varen crear referits a l'espai. S'han trobat enigmàtiques llínees de la ruta a les coves, que podrien ser estes representacions.

La datació del primer mapa conegut és un tema controvertit, ya que la definició de mapa no és inequívoca, i en la creació de mapes es varen utilisar diversos materials. Hi ha un mural que pot representar una vista de l'antiga ciutat de Çatalhöyük en Anatolia (anteriorment coneguda com Hüyük Huyuk), datat en el VII mileni a. C.. No obstant esta una tablilla babilònica datada en el VI Tècnicament es tracta d'un diagrama que combina el mapa esquemàtic central en la descripció de sis illes mítiques en mig de l'oceà conectant la terra en el cel. El mapa mostra aixina la conexió entre el món mític tal i com ho coneixien els antics babilonios, expressat en escritura cuneïforme.

La casa de l'almirant és una pintura mural en perspectiva oblicua, datada en l'any 1600 a. C., pertanyent a una comunitat costera.

Durant les primeres civilisacions hi havia la necessitat de dirigir i dissenyar l'espai. l'antic Egipte vivia condicionat per les riuades del Nilo i necessitava saber els llímits de les propietats, ya que les marques d'a on aplegava l'aigua, es borraven en cada riuada.

Es conserva un mapa gravat de la ciutat santa de Nippur (Babilonia) realisat en la dinastia casita (XVI a. C. a el XII  a. C.).

Els primers mapes mostren la Terra com un continent rodejat d'aigua. En estes representacions es pren com a referència al Mar Mediterrànea, que era el punt d'embarque de les expedicions.

Antiga Grècia

Moderna reproducció de 1921 segons un mapamundi de Crates (al voltant de 150 a. C.)

En l'antiga Grècia i en l'Imperi Romà es varen crear mapes, com el d'Anaximandro (VI a. C.).

Fa 2500 anys solament s'havia realisat el 8% de l'exploració de la zona coneguda. En l'antiga Grècia es dividia el món en dos seccions principals: a l'est, el Mar Egeo i Àsia, i a l'oest, Europa, des de l'espai basat en l'esquema dels punts cardinals.

El marí grec Piteas, que va viure en el IV a. C., va anar el primer en usar el sol per a determinar la latitut (la distància al nort o al sur de l'equador) dels llocs que visitava. En l'any 310 a. C., va navegar a lo llarc de la costa europea des de Càdis, Espanya, fins a Gran Bretanya.

Piteas va establir la latitut de la seua nativa Massilia (l'actual Marsella, que era llavors una colónia grega), lo que va servir al geógrafo i astrònom Claudio Ptolomeo per a traçar un mapamundi en el II Ptolomeo també es va valdre del treball de Marí de Tir, un fenicio de el I al que se li va ocórrer l'idea de traçar una cuadrícula en les cartes de navegació.

Mapa de Eratóstenes.

Aristarco de Samos (III a. C.) va defendre la teoria heliocéntrica, que no va ser acceptada fins a el XV.

Eratóstenes (272 a. C.-192 a. C.), astrònom grec naixcut en Àfrica, va argumentar el 240 a. C., en el seu llibre Geogràfica , que la terra és esfèrica, i va calcular la circumferència en 39.688 quilómetros (medint la distància entre Aleixandria i Siena, i el càlcul de l'inclinament del sol en abdós ciutats). Va ser el primer en crear un planisferi en un sistema de coordenades en paralels i meridianos.

Hiparco de Nicea (190 a. C.-125 a. C.) va propondre la divisió de la Terra en meridianos i paralels i l'establiment de la duració del any solar de 365 dies.

Ptolomeo (100 d.C.-170 d.C.) va defendre el sistema geocéntrico. Va fer un mapamundi en més de 8000 topònims. Va fer us de l'experiència feta per Piteas i l'obra de Marí de Tir, un fenicio de el I, que havia dibuixat una carta de navegació en una cuadrícula. El mapamundi de Ptolomeo inclou tot lo món conegut (el ' Ecumene ) per la societat occidental del moment.

Aixina que es varen escomençar a fer mapes de rutes ( periples ), en els noms dels ports, rius i montanyes., Varen ser utilisats pels comerciants. Els varen usar en les conquistes militars romanes per a planificar i organisar els territoris ocupats.