Homo heidelbergensis

Homo heidelbergensis

Homo heidelbergensis és una espècie extinta del gènero Homo, que va sorgir fa més de 600 000 anys i va perdurar a lo manco fins a fa 200 000 anys (Chibaniense, mediats del Pleistoceno).

Eren individus alts que tenien una estatura promig d'1,75 m en un pes de 62 kg entre machos, i 1,57 m en 51 kg entre femelles. Tenien grans cràneus que medien 1350 cm³ en promig, molt aplanados con relación a els de el ser humà actual, en mandíbules eixints i gran obertura nassal. Es tracta de la primera espècie humana en la que és possible detectar indicis d'una mentalitat simbòlica.

El seu nom científic deriva de la proximitat de la ciutat d'Heidelberg (Alemània) al lloc a on varen ser trobats els primers fòssils, lo que subralla el fet de que es tracta dels primers Homo que varen alcançar les estepas del centre i nort de Eurasia.

La seua anatomia ha segut descrita en gran part pels restants trobats en el jaciment de l'Alvenc dels Ossos en Atapuerca.

Orige i evolució

L'orige del Homo heidelbergensis es remonta fins a fa uns 600 000 anys en Àfrica, des d'a on es va expandir fins a Europa, a on, a diferència de homínits anteriors, va habitar un ampli ranc geogràfic, adinsant-se en les fredes estepas europees durant les glaciacions del Pleistoceno mig. Sobre l'orige exacte d'esta espècie, existix un fort debat a causa de les similituts morfològiques (especialment craneals) que H. heidelbergensis presenta en Homo rhodesiensis.

Mapa mostrant els jaciments a on s'han trobat restants de heidelbergensis i preneandertales.

Per un costat, diversos investigadors sostenen que, en base a la sorprenent similitut entre abdós espècies i la dificultat per a trobar diferències entre els seus restants, abdós deurien reconéixer-se com una espècie única, H. heidelbergensis (ya que esta va ser descrita 15 anys abans que H. rhodesiensis). Per la seua banda, atres investigadors preferixen separar les poblacions africanes i les europees en espècies distintes en base alguns detalls anatòmics. En qualsevol cas, l'orige de H. heidelbergensis se situa en Àfrica, a on en acabant de que fa 800 000 anys l'aument de la freqüència dels cicles glacial-interglacial va produir un aument de l'aridez del continent que va desembocar en l'aparició d'este nou tipo de homínits.

Aixina, s'establixen dos corrents per a explicar l'aparició de H. heidelbergensisː

• H. heidelbergensis apareix en Àfrica al començament del Pleistoceno mig, des d'a on s'expandix cap al continent europeu, dividint-se en dos poblacions que donaran lloc a neandertals i denisovanos, per un costat (població europea), i al home modern per un atre (població africana).

• H. rhodesiensis sorgix en Àfrica a principis del Pleistoceno mig, des d'a on s'expandix cap al continent europeu, donant orige a una nova espècie, H. heidelbergensis, que posteriorment evolucionarà en neandertal i denisovanos; per la seua banda, H. rhodesiensis donarà orige al Homo sapiens fa aproximadament 130 000 anys en Àfrica.

Una atra explicació més polèmica establix al Homo antecessor com a antepassat de H. heidelbergensis i H. rhodesiensis, sent H. antecessor el que es va originar en Àfrica i va passar a colonisar Europa, evolucionant en abdós espècies per la separació de les seues poblacions. Els seus detractors senyalen que un dels fallos d'esta hipòtesis és la possibilitat de que els restants de H. antecessor realment pertanyguen a H. heidelbergensis.

Una volta colonisada Europa, H. heidelbergensis va començar a adquirir traces pròpies dels neandertal fa uns 400 000 anys, en l'arribada de la Glaciació de Mindel. Açò, junt en el gran paregut físic en els neandertal dels heidelbergensis trobats en l'Alvenc dels Ossos de Atapuerca, ha segut propost com una indicació de que les poblacions de H. heidelbergensis quedaven replegades a les penínsules mediterrànees durant les fases glacials, per lo que l'aïllament de poblacions va generar un coll de botella que va donar orige a el home de Neandertal.

Finalment, fa entre 230 000 i 200 000 anys el H. heidelbergensis es va extinguir, sent reemplaçat pel seu parent, Homo neanderthalensis.

Fòssils

Rèplica de la mandíbula de Mauer.

El descobriment més antic de fòssils de l'espècie és una mandíbula inferior (Mauer 1), trobada en 1907 pel treballador d'una mina en Mauer, prop d'Heidelberg. S'estima que esta mandíbula data de 600 000 anys AP.

Posteriorment, en una cova anomenada Caune de l'Arago, en França, es varen trobar els restants fragmentarios d'una dotzena d'individus. El més complet és la cara i part de la caixa craneana d'un individu conegut com home de Tautavel, que data de prop de 450 000 anys AP, i té gran semblat en el cràneu del home de Petralona, trobat en una cova en Grècia.

Atres llocs a on s'han trobat fòssils atribuïts a esta espècie són Steinheim (Alemània), Swanscombe (Anglaterra) i l'Alvenc dels Ossos en la Serra de Atapuerca (Espanya), a on es varen trobar 5000 fòssils pertanyents a uns 30 individus, que daten de fa 400 000 anys, considerats antepassats dels neandertals, restants estos que estan molt ben conservats; entre ells destaquen el cràneu número 5 (cridat popularment "Miguelón") que està complet, i del com recentment es varen realisar estudis que donen conte d'una lateralitat en el cervell (era destre), i una pelvis molt ben conservada d'un individu conegut popularment com "Elvis". En China s'han trobat fòssils, que concorden en este grup, en el lloc de Daliː un cràneu de fa 280 000 anys i un esquelet en Jinniushan.

Cal senyalar que en Terra Amata (França) es varen trobar restants de refugis construïts durant l'época de H. heidelbergensis. Estos refugis tenien una forma ovalada, en vinticinc peus de llarc i vint d'ample. Dins del refugi es varen trobar restants de cendra.

S'han descobert fòssils relacionats en esta espècie en Àfrica, en els llocs de Bodo, al noreste d'Etiopia, en un eixemplar més robust pero similar que data de fa 600 000 anys, i en Kabwe (Zàmbia), aixina com en Llac Ndutu (Tanzània). Els ossos postcraneales concorden en els de Arago i indiquen que esta era una forma robusta, pero moderna. Els científics no són unànims en interpretar estos fòssils africans. Alguns els situen en l'espècie H. heidelbergensis. Uns atres pensen que els fòssils europeus i africans pertanyen a dos espècies diferents, i solament les poblacions africanes, classificades com Homo rhodesiensis o H. sapiens arcaic, varen evolucionar fins al H. sapiens, mentres que el nom H. heidelbergensis només correspondria als fòssils europeus, que presenten apomorfias inequívoques en la llínea evolutiva cap a el home de Neandertal. Tampoc hi ha unanimitat sobre l'interpretació del home de Petralona (Grècia), que podria ser un H. heidelbergensis tardà o més be un H. rhodesiensis o un atre H. sapiens arcaic que va aplegar a Europa des d'Àfrica per les costes del Mediterràneu.

Vore també

• Anex: Fòssils de l'evolució humana
• Evolució humana
• Homo neanderthalensis
• Jaciments de Torralba i Ambrona

Referències

Bibliografia

• Arsuaga, J. L.; Martínez, I.; Carretero, J. M.; Gràcia, A.; Lorenzo, C. i Bermúdez de Castro J. M. (1996) «Evolució humana en Europa: registre i debats». Revista Espanyola de Paleontologia, Nº extraordinari: 269-227.
• Cancio, Víctor (2002). El home de Heidelberg. Editorial Montflorit.

Bibliografia adicional

• Quaternary International

Volume 466, Part A, 1 February 2018, Pages 66-81 Quaternary International Revising the hypodigm of Homo heidelbergensis: A view from the Eastern Mediterranean Author links open overlay panel Mirjana Roksandic, Predrag Radović Joshua Lindal https://doi.org/10.1016/j.quaint.2017.10.013

• Current Biology

Volume 24, Issue 6, 17 March 2014, Pages R214-R215 Journal home page for Current Biology Quick guide Homo heidelbergensis Author links open overlay panel Laura T.Buck, Chris B.Stringer https://doi.org/10.1016/j.cub.2013.12.048

• Ricardo Miguel Godinho, Laura C. Fitton, Viviana Bou-Ibacache, Chris B. Stringer, Rodrigo S. Lacruz, Timothy G. Bromage, Paul O'Higgins,

The biting performance of Homo sapiens and Homo heidelbergensis, Journal of Human Evolution, Volume 118, 2018, Pages 56-71, ISSN 0047-2484, https://doi.org/10.1016/j.jhevol.2018.02.010. (http://www.sciencedirect.com/science/article/pii/S0047248417301070)

Abstract: Modern humans have smaller faç relative to Middle and Clapix Pleistocene members of the genus Homo. While facial reduction and differences in shape have been shown to increase biting efficiency in Homo sapiens relative to these hominins, facial size reduction has also been said to decrease our ability to resist masticatory loads. This study compares crania of Homo heidelbergensis and H. sapiens with respect to mechanical advantages of masticatory muscles, force production efficiency, strains experienced by the cranium and modes of deformation during simulated biting. Analyses utilize X-ray computed tomography (CT) scan-based 3D models of a recent modern human and two H. heidelbergensis. While having muscles of similar cross-sectional area to H. heidelbergensis, our results confirm that the modern human masticatory system is more efficient at converting muscle forces into bite forces. Thus, it ca produïx higher bite forces than Broken Hill for equal muscle input forces. This difference is the result of alterations in relative in and out-lever arm lengths associated with well-known differences in midfacial prognathism. Apparently at odds with this increased efficiency is the finding that the modern human cranium deforms more, resulting in greater strain magnituts than Broken Hill when biting at the equivalent tooth. Hence, the facial reduction that characterizes modern humans may not have evolved as a result of selection for force production efficiency. These findings provide further evidence for a degree of uncoupling between form and function in the masticatory system of modern humans. This may reflect the impact of food preparation technologies. These data also support previous suggestions that differences in bite force production efficiency ca be considered a spandrel, primarily driven by the midfacial reduction in H. sapiens that occurred for other reasons. Midfacial reduction plausibly resulted in a number of other significant changes in morphology, such as the development of a chin, which has itself been the subject of debat as to whether or not it represents a mechanical adaptation or a spandrel. Keywords: Homo heidelbergensis; Homo sapiens; Paleoanthropology; Finite element analysis; Virtual anthropology