Illa d'estabilitat
La illa d'estabilitat és un terme de la física nuclear que descriu la possibilitat d'elements en «número mágico» particularment estables de protones i neutrons. Açò permetria a certs isòtops d'alguns elements transuránicos ser molt més estables que uns atres.
Teoria i orige
[editar | editar còdic]L'idea de l'illa d'estabilitat va ser proposta per primera volta per Glenn T. Seaborg a fins dels anys 1960. L'hipòtesis es basa que el núcleu atòmic està construït en «capes» d'una forma similar a les capes d'electrons en els àtoms. En abdós casos les capes són sol grups de nivells energètics quàntics que estan relativament prop de cada u. Els nivells energètics d'estats quàntics en dos capes diferents seran separats per un buit relativament gran d'energia. Aixina que quan el número de neutrons i protones òmpliguen completament els nivells energètics d'una determinada capa del núcleu, la energia d'enllaç nuclear per núcleu alcançarà un mínim local i aixina esta configuració particular tindrà una vida més longeva que isòtops propencs que no han completat les seues capes.[1]
Una capa plena tindria un «número mágico» de protones i neutrons. Un possible número mágico de neutrons per a núcleus esfèrics és 184, i alguns dels possibles números de protones coincidentes són 114, 120 i 126, lo que significaria que l'isòtop esfèric més estable seria el 298Fl, 304Ubn i 310Ubh. De particular interés és 310Ubh, que seria «doblement màgic», ya que el seu número de protones (126) i el seu número de neutrons (184) es creu que són número mágico, i per lo tant són més propensos a tindre una vida mija molt llarga.
Investigacions recents indiquen que els núcleus grans es deformen,cita requerida provocant que els número mágico es desplacen. Actualment es creu que 270Hs siga un núcleu deformat «doblement màgic», en número mágico deformats 108 i 162.[2][3] No obstant, solament té una vida mija de 3,6 segons.
Els isòtops es varen produir en suficients protones per a instalar-los sobre una illa d'estabilitat, pero en molt pocs neutrons per a colocar-los sobre les «costes exteriors» de l'illa. És possible que estos elements posseïxquen propietats químiques inusuals i, si tenen isòtops en periodos de semidesintegración adequats, podrien estar disponibles per a vàries aplicacions pràctiques, com a objectius d'acceleradors de partícules i com a fonts de neutrons.
Periodos de semidesintegración dels elements més pesats
[editar | editar còdic]Tots els elements en número atómico superior a 82 (plom) són inestables, i l'estabilitat dels elements —de l'isòtop conegut en vida mija més llarga— generalment disminuïx en l'aument dels número atómico, des del urani relativament estable fins a l'element més pesat que es coneix: el oganesón. L'estabilitat creix molt llaugerament en el ranc d'elements 110 a 113, hipotèticament al principi de l'illa d'estabilitat. L'isòtop de major vida observat dels elements més pesats es mostren en la següent taula:
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «Shell Model of Nucleus» (en anglés). HyperPhysics. Consultat el 23 d'abril de 2013.
- ↑ «PhD. Thesis: Decay properties of nuclei close to Z = 108 and N = 162» (en anglés). Technische Universität München. Archivat des d'el original, el 25 de febrer de 2012. Consultat el 23 d'abril de 2013.
- ↑ (2006).Physical Review Letters.97(24)doi:10.1103/PhysRevLett.97.242501.
- ↑ Emsley, John (2001). Nature's Building Blocks, 1ª edició (en anglés), Oxford University Press, pp. 143, 144, 458. ISBN 0-19-850340-7.
- ↑ «Superheavy element 117 makes debut». Archivat des d'el original, el 9 d'abril de 2010. Consultat el 6 d'abril de 2010.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Isla de estabilidad» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.