Interfertilidad

Distintes races de goss, pero tots ells interfértiles per pertànyer a la mateixa espècie.

La interfertilidad és la capacitat dels individus per a reproduir-se entre ells concebent crío també fèrtils. És el concepte pel qual es definix l'espècie i esta és la que marca uns atres com el gènero, la classe, la biodiversitat, o l'evolució filética.

L'interfertilitat ha estat i encara està en la base de qualsevol classificació taxonómica dels sers vius, no aixina en les ecològiques. Açò es deu a que l'espècie es considera l'únic grup taxonómico no arbitrari. Tots les demés unitats superiors són agrupacions creades pels biòlecs per a estudiar millor les distintes formes de vida.

L'interfertilitat supon una defensa per a evitar descendència mal adaptada, pero també pot s'un perill per a la supervivència de qualsevol espècie, si esta no posseïx una caseta ecològica pròpia i conviu en unes atres que sí han trobat el seu buit.

Orige de l'interfertilitat

Fertilisació d'un òvul. Per a que l'espermatozoide pot penetrar-ho les seues proteïnes deuen ser compatibles. En això radica l'interfertilitat.

L'interfertilitat és una capacitat que va aparéixer fa uns cinccents millons d'anys en el sorgiment de la reproducció sexual. Per lo tant, és una característica relativament recent i de la que disponen una minoria d'individus, els pluricelulares i no tots. Pero és de gran importància pels resultats que obté. Fernando González Caneles (2009, p. 110) indica que este tipo de reproducció forma part d'un dels majors misteris que la Biologia deu resoldre, pese als molts alvanços conseguits en les últimes décades. Se sap que la reproducció per sexe requerix de més espècimen i és més llenta que la reproducció asexual, pero aumenta considerablement la diversitat genètica i en ella el potencial adaptatiu de qui la posseïx. Gràcies a la reproducció sexual el número d'espècies ha aplegat a superar els huit millons en el Holoceno.

Segons González Caneles (2009, p. 110) no es coneix la raó de perqué solament existixen dos sexes ni qué desperta la necessitat de reproduir-se o perqué va aparéixer este tipo de reproducció, pero l'interfertilitat sembla ser una defensa contra la formació de sers inadaptados. Existixen híbrits com el Mul en grans possibilitats de supervivència, pero la norma general és que els híbrits són poc longeus.

És conegut el procés que permet o impedix l'interfertilitat. Tot comença en dos gamets, un masculí i un atre femení, que s'unixen i recombinan el seu material genètic. Esta compatibilitat va disminuint progressivament a mida que els individus seguixen llínees evolutives diferents, és dir, es reproduïxen millor els sers vius en genés que els donen ventaja en nous entorns. De seguir este procés, els individus van ocupant casetes ecològiques distints i al final l'especialisació afecta a les proteïnes dels gamets, que terminen sent incompatibles en les dels seus primers congèneres, el cridat aïllament reproductiu. En eixe moment ya no puguen reproduir-se en els seus anteriors congèneres o, si ho conseguixen, la seua descendència és estèril. Aplegats a eixe punt es considera que dits individus formen una nova espècie.

L'interfertilitat com a base de qualsevol classificació taxonómica

Classificació dels sers vius. En la base sempre apareix l'espècie per la seua interfertilidad.

Segons Jack Heslop-Harrison (1967, p. 6 i següents) qualsevol classificació taxonómica que es faça és arbitraria, llevat l'espècie, és dir, el conjunt d'animals que poden reproduir-se sense llímit entre ells i no poden fer-ho en atres grups. Durant décades o inclús sigles esta capacitat i l'espècie que determina es considerava inalterada i inalterable des de la Creació. L'idea de l'espècie com alguna cosa immutable no era posada en dubte, explica Heslop-Harrison (1967, p. 5 i següents). Per este motiu, s'ha utilisat com a mida per a la biodiversitat. En el XX es va demostrar lo erròneu de l'idea. Distintes investigacions en arbres nortamericans han demostrat que l'interfertilitat no és rígida i en circumstàncies de gran necessitat, com durant un aïllament, distints eixemplars que viuen junts poden modificar els seus gamets per a tornar-se interfértiles entre ells. Per esta raó l'interfertilitat no es considera determinant d'una espècie des d'un punt de vista ecològic, pero sí taxonómico.

En comprovar l'existència d'esta capacitat, Linné va establir tot el sistema taxonómico en funció de l'espècie i despuix les va agrupar en gèneros, que s'agrupen en famílies, estes en órdens i aixina successivament. Esta classificació ha sofrit canvis en el temps, pero l'espècie ha segut respectada sempre per considerar-se l'unitat bàsica gràcies a posseir un atribut donat per la Naturalea, no a consideracions anatòmiques, histeológicas o atres més o menys arbitràries, explica Heslop-Harrison (1967, p. 6 i següents). No és aixina quan es tracta de criteris ecològics, a on autors com L. Van Valen li donen més importància a que els seus membres ocupen un caseta ecològica propi, ya siguen interfértiles o no, apunta González (2009, p. 131).

Vore també

• Reproducció sexual
• Híbrit (biologia)
• Extinció massiva
• Extinció de fondo
• Pseudoextinción

Bibliografia citada

• González Caneles (2009). L'evolució, de Darwin al genoma, Valéncia: Universitat de Valéncia. ISBN 9788437084947.
• González (2009). Evolucionisme: Darwin i enfocaments actuals, La Corunya: Netbiblio. ISBN 9788497454094.
• Heslop-Harrison (1967). Nous Conceptes Sobre la Taxonomia de Plantes Superiors, Bogotà: Institut interamericano de ciència agrícoles de la OEA.