Kerguelen
Les illes Kerguelen (abans denominades com a illes de la Desolació) constituïxen un archipèlec ubicat en l'oceà Índic meridional, a uns 3900 km al sursudeste de Port Elizabeth,[1] i a uns 2000 km al nort de les costes de l'Antàrtida. Són possessió de França, i com a tals estan incloses en les Terres Australs i Antàrtiques Franceses (Terres Australs et Antarctiques Françaises, TAAF). L'archipèlec està constituït per una illa principal cridada Gran Terre de 6675 km², i més de 300 chicotetes illes, illots i secs que es disponen entorn a Gran Terre, la qual cosa otorga a l'archipèlec una superfície total de 7215 km².
L'illa principal és radial, en costes molt accidentades i escarpadas a on abunden els fiorts i les penínsules que tals accidents produïxen. Les dimensions de l'illa són de 150 km llineals d'oest a est, i 120 km llineals de sur a nort. L'altura màxima de l'illa, i per això de tot l'archipèlec, és el pico cridat Mont Ross (1850 m s. n. m.), del com descendixen geleras que, en la part occidental, constituïxen un extens glaciar.
Història
[editar | editar còdic]
L'archipèlec va ser descobert per una expedició al mando de Yves Joseph de Kerguelen de Trémarec en 1772. Posteriorment, una série d'expedicions varen visitar breument les illes, inclosa la del capità James Cook en 1776. En l'estiu austral de 1874-1875 expedicions d'EE. UU, Gran Bretanya, Alemània i Holanda varen visitar les illes Kerguelen per a observar el trànsit de Venus.[2] Durant la segona mitat de el XIX es va crear un intent d'Estat monàrquic (per part d'uns peixcadors, en el seu propi rei, que va ser expulsat de les illes pels caçadors de foques i balleneros que allí habitaven), que després passaria a convertir-se en una efímera república de caçadors de foques i balleneros. En 1893 l'estat francés va prendre oficialment possessió de les Kerguelen.
En 1924 les illes Kerguelen, junt a les illes Crozet, Saint-Paul, i Ámsterdam, varen ser anexionadas al Govern General de Madagascar (llavors dependència francesa). El travessia auxiliar de l'Alemània nazi Atlantis va aplegar a les illes Kerguelen en decembre de 1940, sent el primer dels varis navío de la mateixa bandera que allí varen recalar en relativa freqüència. Durant la seua estància la tripulació va portar a terme el manteniment i la reposició de les seues reserves d'aigua. La primera víctima mortal del buc de guerra es va produir quan un mariner, Bernhard Herrmann, va caure mentres pintava el fumeral. Està enterrat pel que fa a voltes com "la tomba alemana més meridional" de la Segona Guerra Mundial.[3]
Despuix de 1955 i en vista de l'inevitable independència de Madagascar, l'estat francés va incloure als archipèlecs resenyats en les Terres Australs i Antàrtiques Franceses (TAAF, Terres Australs et Antarctiques Françaises). Varen ser administrativamente part del Departament d'ultramar de Reunió francés. En 2004 es varen transformar permanentment en la seua pròpia entitat (que manté el mateix nom), pero havent heretat un atre grup de cinc illes tropicals molt remotes, Els îles Éparses , que també són propietat de França i es dispersen àmpliament en tot el sur de l'Oceà Índic.
En l'actualitat la població està composta per un centenar de científics i les seues famílies, la presència de les quals és de caràcter temporal, durant l'estiu austral, instalats en la base anomenada Port-aux-Français, a l'est de l'illa principal.
Clima
[editar | editar còdic]El clima és humit subantártico, en més de 700 mm de precipitació anual, és dir, plou o neva (segons siga estiu o hivern) de forma dispersa a lo llarc de l'any. L'alta humitat ambiental provoca l'aparició de freqüents boires terreres. Les temperatures més elevades es donen en el més de febrer, superant molt rarament els 12 °C; les més baixes es donen en el més d'agost, mentres que les temperatures en hivern mai s'han registrat per baix de −10 °C (14 °F) al nivell de l'mar. Donada l'alta humitat i la persistent presència de vents, la sensació tèrmica és casi sempre prou més baixa que la temperatura mida termométricament.
Com s'ha senyalat, ademés de núvol i pluvioso, el clima de les Kerguelen és molt ventoso, ya que es troben en la banda eòlica dels Quaranta bramadores que bufen casi contínuament des del quadrant oest. Les raches de vent alcancen freqüentment els 150 km/h, i inclús els 200 km/h, si be estes sifres varien, com les de temperatura i humitat, segons les fronteres i altituts de l'archipèlec.
Flora
[editar | editar còdic]Existix vegetació en l'illa, si be per les condicions d'humitat i de temperatura, és casi sempre achaparrada i pigmea: herbáceas, verdets, petorras, líquenés, taques de tussoks (especialment en la Planicie Central cridada Plateau du Tussok) i fongos. No hi ha arbres ni arbustos, es troben troncs fosilizados d'arbres pertanyents a la família de les araucarias, prova de que les illes varen tindre un clima més càlit. En les aigües abunden els boscs de laminariales o algues jagantes (Macrocystis pyrifera i Durvillaea antarctica), que poden alcançar els 25 m de llongitut.
Una herbácea fanerógama endèmica de les Kerguelen és la denominada col de Kerguelen (Pringlea antiscorbutica), molt rica en vitamina C.
Fauna
[editar | editar còdic]
L'archipèlec s'ubica en la zona de convergència antàrtica, a on les aigües fredes procedents de l'Antàrtida es mesclen en les aigües càlides derivades de les corrents septentrionals. Per este motiu abunden tant la fauna marina com la fauna immediatament associada a ella per raons ecològiques: focas, llops marins, lleons marins, elefants marins, junt en pingüís (papúas, reals, de penacho, adelia), albatros, cormoranes, petreles, colomes antàrtiques, gavinas, Daption capense i Catharacta skua.
La fauna alóctona aclimatada és prou variada: ovellas, renos (introduïts des de l'extrem polar d'Europa a inicis de el XX), muflones, conills (introduïts des de Suràfrica en 1874), gats, ratas i fins fa poc porcs europeus «cimarrones» (hui extinguits per la caça).
Obres que referencian a Kerguelen
[editar | editar còdic]- Edgar Allan Poe. Aventures d'Arthur Gordon Pym.
- Juliol Verne. La esfinge dels gèls, basada parcialment en l'anterior, París: Hetzel, 1897.
- Patrick O’Brian. (en anglés) Desolation Island (L'illa de la Desolació), 1978
- Jacques Nougier. Els corsarios de les terres australs,[4] la Dyle, 1999. ISBN 90-76526-08-7.
- Françoise Sylvestre. Léone. Chevagny sur Guye: Orphie, 2000. ISBN 2-87763-112-5.
- Patrick Robinson. El submarí de l'última chance, ISBN 2-226-10712-6.
- Raymond Rallier du Baty. Aventures en les Kerguelen, quinze mil milles en un queche. Ed. Joventut. ISBN 84-261-3179-4.
- Jean-Paul Kauffmann. (en francés) L'arche dones Kerguelen : voyages aux îles de la désolation, Flammarion, 1993. Rééd. "Petite Vermillon", La Table Ronde, 2002.
- Oscar Barrientos Bradasic El vent és un país que es va anar, Dones Kapital Edicions, Santiago de Chile, 2009 (Novela basada en la república de balleneros de Kerguelen) ISBN 978-956-8835-00-2
- [Iago de la Campa] Viages a Kerguelen, prosa poètica.
- Marta Barris, Els gats salvages de Kerguelen, 2021 ISBN 9788412204223.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «Google Earth». earth.google.com. Consultat el 2023-03-10.
- ↑ Exploring Polar Frontiers, p. 346, William James Mills, 2003
- ↑ Serra, Luis de la. Corsarios alemans en la Segona Guerra Mundial. Editorial Joventut. Barcelona, 1960. ISBN 84-261-0726-5
- ↑ terres-extremes.com : Els corsaires
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Illes Kerguelen.- Lloc oficial dels Territoris Australs Francesos
- Pàgina personal sobre els TAAF
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Kerguelen» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.