Litografia

Litografia

Prensa per a litografia.

La litografia (del grec antic λίθος, lithos, 'pedra', i γράφειν, graphein, 'escriure') és un procediment d'impressió que consistix en traçar un dibuix, un text, o una fotografia, en una pedra calcárea o una plancha metàlica. Hui està casi en desús, salve per a l'obtenció i duplicació d'obres artístiques. El seu creador va ser el dramaturc, actor, i cajista alemà Aloys Senefelder en 1796 i es va utilisar inicialment sobretot per a partitures musicals i mapes. És un método d'impressió basat originalment en la inmiscibilidad de l'oli i l'aigua. L'impressió es realisa a partir d'una pedra (pedra calcàrea litogràfica) o d'una plancha metàlica de superfície plana. La litografia pot utilisar-se per a imprimir text o imàgens en paper o un atre material adequat.

Originalment, l'image que s'anava a imprimir es dibuixava en una substància grasienta, com a oli, grassa o cera, sobre la superfície d'una placa de pedra calcàrea plana i plana. A continuació, la pedra es tractava en una mescla d'àcit dèbil i goma aràbiga ("aiguafort") que feya que les parts de la superfície de la pedra que no estaven protegides pel greix anaren més hidrófilas (és dir, que atragueren l'aigua). Per a l'impressió, primer s'humia la pedra. L'aigua solament s'adheria a les parts tractades en goma, fent-les encara més repelents a l'oli. A continuació s'aplicava una tinta a pur d'oli, que s'adheria solament al dibuix original. La tinta es transferia finalment a un full de paper en blanc, produint una pàgina impresa. Esta tècnica tradicional se seguix utilisant per al estampat artístic.

En la litografia comercial moderna, l'image es transferix o es crea com un revestiment de polímero en patrons que s'aplica a una plancha de plàstic o metal flexible. Les planches d'impressió, ya siguen de pedra o de metal, poden crear-se per mig d'un procés fotogràfic, método que pot ser cridat "fotolitografía" (si ben el terme sol referir-se a un procés de fabricació de microelectrónica vagament similar). La impressió offset o "litografia offset" és una elaboració de la litografia en la que la tinta es transferix de la plancha al paper per mig d'una placa o cilindre de goma, en lloc de per contacte directe entre abdós. Esta tècnica manté sec el paper i permet una operació d'alta velocitat totalment automatizado. Ha substituït en molt gran mida a la litografia tradicional en l'impressió de mig i gran volum: des dels anys 60, la majoria dels llibres i revistes, especialment els ilustrats en color, s'imprimixen en litografia offset a partir de planches metàliques creades fotográficamente. Com a tecnologia d'impressió, la litografia és diferent del gravat a buril, en la que una plancha es grava, es grava a l'aiguafort o es grava a mija tinto per a marcar cavitats que continguen la tinta d'impressió, aixina com de la xilografia o l'impressió tipogràfica, en la que la tinta s'aplica a les superfícies en relleu de les lletres o imàgens.

Història

Segons la tradició, la litografia va ser un invent casual. En 1796, el dramaturc alemà Aloys Senefelder no trobava editor per a les seues obres i va decidir gravar-les ell mateixa. El coure era massa car, aixina que va utilisar una pedra bavara suau i plana. Va descobrir fortuitamente una forma de gravar la pedra en àcit, creant una forma de baix relleu que podia utilisar-se per a l'impressió. De fet, encara que la data de 1796 es considera generalment com l'orige de la litografia, encara està molt llunt de la tècnica coneguda en eixe nom en l'actualitat. La primera forma de l'invenció de Senefelder és una tècnica d'impressió en relleu, com l'impressió tipogràfica.

Impressió en pedra

Senefelder va cridar al seu procés Steindruckerei, "impressió en pedra". La mordedura de l'àcit crea un llauger relleu, que és suficient per a imprimir en una prensa tipogràfica tradicional. Senefelder va seguir perfeccionant el procés, que s'utilisava principalment per a imprimir partitures, que eren impossibles d'imprimir en la tipografia tradicional, i que per tant se solien gravar a buril. La tècnica de Senefelder és molt més econòmica. Ademés, Senefelder va treballar en atres tècniques i va millorar l'impressió de teixits continus, utilisant rodells de coure gravats a buril. Va ser mentres buscava una forma pràctica de transferir un text o un dibuix invertit sobre la pedra, per a realisar els seus gravats habituals, quan va descobrir el principi purament químic de la litografia, basat en el antagonisme entre l'aigua i els greixos. Al mateix temps, va inventar la tècnica auxiliar de la autografía, que permetia transponer a una pedra litogràfica o a una plancha metàlica els dibuixos o texts realisats en un paper especial en tinta grassa i aixina evitar-se tindre que dibuixar o escriure directament sobre la pedra litogràfica, per a procedir després a l'impressió. El terme "litografia" es va introduir en França i des de llavors s'ha generalisat a atres idiomes. La litografia es va introduir en França en gran mida gràcies a Louis-François Lejeune, que la va descobrir en el taller de Senefelder durant les guerres imperials, i al nebot de Senefelder, Edouard Knecht, que es va instalar en París en 1818. El propi Senefelder es va associar en l'editor i compositor de música Johann André. El germà del músic, Frédéric André, va obrir un taller de litografia en París en 1802. Casi immediatament (1819), l'ingenier Charles Bérigny va mamprendre l'utilisació d'este procediment per a la reprografía dels cursos de la Escola Nacional de Ponts i Camins, demanant-li a l'ingenier Antoine Raucourt que examinara les possibilitats d'esta tècnica. El comte Charles Philibert de Lasteyrie du Saillant, impressor en París, va ser un atre dels promotors de la litografia en França. Despuix de deprendre el procés en Munich, va obrir en 1815 un negoci litogràfic. Cap a 1825, l'imprenta litogràfica de Godofredo Engelmann, Engelmann et Graf, havia adquirit un marcat predomini gràcies a les seues millores tècniques, a la calitat dels seus treballs i a la dels artistes que amprava. A lo llarc de la seua vida, Engelmann va fer numerosíssimes impressions, entre elles abundants làmines per a la célebre colecció de litografia del baró Isidore Justin Séverin Taylor cridada Voyages pittoresques et romantiques dans l’ancienne France. La litografia en Engelmann es va convertir en un art i es va expondre en el Saló. Engelmann va dur la litografia a Barcelona, en 1820, i a Londres en 1821. També va obtindre una palesa de la cromolitografía en juliol de 1837, encara que existixen disputes sobre si la cromolitografía estava ya en us abans d'esta data, segons algunes fonts en àrees d'impressió com la fabricació de naïps. En qualsevol cas, en 1839 va començar a imprimir litografia en color. La litografia també es va estendre al Regne Unit, a on es va utilisar àmpliament per a imprimir tot tipo de documents, incloent documents oficials, mentres que en França se seguia utilisant per a això el gravat a buril. En comparació a les tècniques de gravat, que requerixen molt temps d'aprenentage, l'èxit de la litografia va radicar en la seua facilitat d'eixecució: l'artiste pot dibuixar en la pedra com està acostumat a fer-ho en el paper, en relativament poques llimitacions tècniques, si be deu dibuixar invertint dreta i esquerra. Les pedres poden reutilisar-se despuix de l'impressió, sempre que es polixquen i es esmerilen per a donar-els gra.

Desenrolle

La litografia es va fer molt popular a principis del XIX en la publicació de numeroses coleccions que ilustraven relats de viages corresponents a la "invenció" del turisme, com el Voyage au Levant del comte Forbin, coleccions de vistes de països lluntans a on el text era sol incidental, com el Voyage pittoresque au Brésil de Maurici Rugendas, o descripcions detallades de regions, com els monumentals Voyages pittoresques et romantiques dans l'ancienne France, a partir de 1820, del baró Taylor i Charles Nodier. La litografia tenia tres usos principals. En primer lloc, un us artístic, en obres d'artistes de primer nivell com Théodore Géricault o Richard Parkes Bonington. Un segon us era el de les reproduccions, en el que artistes especialisats reproduïen en pedra els dibuixos d'atres artistes. Finalment, era usat en l'imprenta, en tant la rapidea del procés permetia publicar en pocs dies un esbós d'un carrer o un teatre o una caricatura d'actualitat. Ademés d'usar-se per a ilustracions de llibres i publicacions satíriques, la litografia s'utilisava també per a treballs urbans (papers en membret, anuncis, avisos d'enviament, etc.), publicitat comercial (cartells, bolics ilustrats, etiquetes, etc.), impressions administratives i jurídiques, dibuixos tècnics i cartogràfics, i decoració d'objectes (palmitos, pantalles de llànties, pantalles de fumerals, joguets, etc.).

La tècnica litogràfica

En la tècnica litogràfica s'utilisa la diferent adherencia entre substàncies hidrófilas i hidrófobas. Com l'aigua rebuja les tintes grasses, no s'imprimixen les zones grasses encara que es troben en el mateix nivell, per això les matrius litogràfiques es diuen també planográficas. En les tècniques manuals la formació de la matriu consistix en l'adheriment de les tintes grasses i resinosas sobre el paper litogràfic. En estes tintes es traça el dibuix que es va a reproduir, el qual queda fixat per mig d'una solució d'àcit nítric i goma aràbiga. L'adheriment de la substància grassa produïx un sabó calcáreo o metàlic insoluble que constituïx la base de senyals d'impressió.

Litografia: la matriu en pedra i la seua impressió simètrica en paper.

Sobre les parts que no es entintan, per una preparació especiala qual determina la formació de sals hidrófilas. En definitiva, sobre el pla de la matriu existixen dos zones contrapostes gràficament, les que generaren en la litografia el blanc (sals hidrófilas) i les que generaren el negre (tintes grasses i resinosas), que permeten l'impressió, prèvies les operacions d'entintado i humidificación. Dels fondos coloreados i conformats d'acort en les zones clares de l'original fins a l'ocupació de tintes planes superpostes, es va passar per les coloració per superposició. Cap a 1835, el impressor francés Godofredo Engelmann va cridar «cromolitografía» a la tècnica de reproducció litogràfica en colors. Es fan tants dibuixos sobre paper o placa com a tintes es consideren necessàries per a la reproducció. El registre s'obté realisant sobre el paper de cada color la corresponent creu de registre.

Característiques

Pedra amprada per a litografia. (Motiu: frontera de l'Universitat de Princeton).

Per a este tipo d'impressió s'utilisa una pedra calcàrea polimentada sobre la que es dibuixa l'image a imprimir (de forma invertida) en una matèria grassa, be siga per mig de llapis o pinzell. Este procés es basa en l'incompatibilitat del greix i l'aigua. Una volta la pedra humida, la tinta d'impressió solament queda retinguda en les zones dibuixades prèviament. Per a cada color deu usar-se una pedra distinta i, evidentment, el paper tindrà que passar per la prensa d'imprimir tantes voltes com a tintes s'ampren. En els cartells impresos per mig del sistema litogràfic, tan freqüents en la segona mitat del XIX i primeres décades del XX, s'utilisaven quinze, vint o més tinto. Entre ells són de destacar els que anunciaven les corregudes de bous, els de les Semana Santa, i els dissenyats durant la guerra civil espanyola. En una image litogràfica les lletres no poden ser retirades i reutilisades en un atre lloc: són úniques i precisen redibujarse, o copiar-se, per a cada us. Elitógrafo podia reproduir una image «única» dibuixada, combinant text i image en complicades disposicions formals del color. El procés cromolitográfico va alcançar el seu cim durant el XIX. La millora en els métodos del fotogravat (el gravat d'una image fotogràfica en una plancha metàlica recoberta en una capa sensible i «mossegada» despuix en àcit, obtenint-se aixina una image impressora en relleu) va amenaçar la supervivència de la litografia, conduint al seu progressiu decliu a partir de la década de 1890. Encara que este procediment va ser extensament usat en fins comercials, la major part dels grans pintors dels sigles XIX i XX també ho varen amprar ya que facilitava obtindre un cert número de còpies d'un mateix treball: Picasso, Toulouse-Lautrec, Joan Miró, Piet Mondrian, Ramón Casas, Antoni Tàpies, Alphonse Molta, Goya, Andy Warhol, etc.

• 
  Jane Avril.

Aixina mateix, reben el nom de litografia, ademés del sistema d'impressió, cada u dels eixemplars obtinguts per este procediment aixina com el taller a on es realisa este tipo de treballs. Posteriorment, en aparéixer les rotatives es varen començar a amprar làmines flexibles de zinc o d'alumini, i més recentment de plàstic, en substitució de les pesades pedres litogràfiques. En l'incorporació de la fotomecánica, dites planches varen deixar de ser dibuixades a mà, ya que la sensibilisació de la seua superfície permetia exactes reproduccions fotogràfiques. Encara que de forma incorrecta, encara és freqüent denominar a les empreses d'Arts Gràfiques, com a Litografia.

Vore també

• Gravat
• Història del gravat
• Estereolitografía
• Fotocromo
• Fotolitografía
• Nanolitografía
• Tipografia
• Litografia ultravioleta extrema

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Litografia.

Erro al crear miniatura: Litografia en el Viccionari.

• riat-serra. org/tgraf. html Tècniques gràfiques, un llibre en format PDF de M. Riat
• steendrukmuseum. nl Nederlands Steendrukmuseum
• bne. es/bnesearch/Search. do? tipomaterial3=Cromolitograf%C3%ades&tipomaterial3=Litograf%C3%ades&doctype2=Grabados Colecció de Litografia i Cromolitografías digitalisades en la Biblioteca Digital Hispànica de la Biblioteca Nacional d'Espanya