Anar al contingut

Masada

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Israel-2013-Aerial 21-Masada.jpg
Masada
Per a atres usos d'este terme vore Masada (desambiguación).


Masada (també escrit Massada o Masadá, romanización del hebreu מצדה, <phonos file="He-Masada.ogg">Metzada</phonos>, de מצודה, metzuda, "fortalea") és un jaciment arqueològic que comprén els restants de varis palaus i fortificacions que es localisen en el cim amesetada d'una montanya aïllada en la regió oriental del desert de Judea, pròxima a la costa sudoccidental del mar Morta, i dins dels llímits del Concejo Regional de Tamar, en el Districte Sur d'Israel.

Masada és coneguda per la seua destacada importància en els compassos finals de la primera guerra judeo-romana (també coneguda com el Gran Tumult Judeu), quan el sege de la fortalea per part de les tropes del Imperi romà va conduir finalment als seus defensors a realisar un suïcidi colectiu en advertir que la derrota era imminent. En l'actualitat, Masada és un important destí arqueoturístico, al mateix temps que posseïx una gran càrrega simbòlica per al nacionalisme judeu, com un dels postreros episodis d'afirmació i resistència nacional abans de la definitiva diàspora. La fortalea de Masada i el seu entorn varen ser declarats parc nacional d'Israel en 1966, formant part de la Reserva Natural del Desert de Judea des de 1983, i del Patrimoni de la Humanitat de l'Unesco des de l'any 2001.[1]

Geografia

[editar | editar còdic]

Masada es localisa en el llímit oriental del desert de Judea en el vall del Rift del Jordán (pertanyent al sistema del Gran Valle del Rift), a uns 5 km de la costa sudoccidental de la mar Morta i front a l'antiga península de Lisán, pròxima per tant a la frontera en Jordània. Es tracta d'un notable eixemple de horst o massiç tectónico geològicament jove, poc alterat per l'erosió hidrològica i l'afecció de tipo vegetal per l'àrit ambient circumdant. L'estratigrafia revela la presència de capes de dolomía i de calcàrea d'orige marí, que daten dels periodos Cenomaniense i Turoniense.[2]

La seua forma, si ben irregular, és similar a la d'una piràmide truncada, en un pla superior l'altura del qual és d'uns 450 metros sobre el nivell del mar Morta, en una cota de 63 metros sobre el nivell del mar Mediterrànea. Les dimensions màximes d'este replanell són de 645 m de llongitut i 315 m d'esgambi, conformant un espai romboidal la superfície del qual és de 9,3 hectàreas.[3] El replanell es troba separada de la planicie per dos rambles, denominades actualment Nahal Masada i Nahal Ben Ya'anar en hebreu (els antics uadis Sabbah i Nimrein en àrap), situades al sur i al nort respectivament.


Els penya-segats de la vora oriental medixen 400 metros d'altura,[4] mentres que els de el costat occidental medixen 100 m,[5] lo que origina que els dos únics accessos naturals al cim siguen molt complicats: el denominat "Camí de la Serp" (aixina cridat per lo sinuós del seu traçat, restaurat en 1954) en el seu costat oriental i el "Camí de la Roca Blanca" en el seu costat occidental, sobre el qual va ser construït un agger que va utilisar l'eixèrcit romà per a l'assalt a la fortalea.

Ocupació

[editar | editar còdic]

Les primeres evidències de poblament en Masada es remonten a l'Edat del Coure, entorn a el IV mileni a. C. L'ocupació se centra en les coves situades en el penya-segat meridional, en una de les quals es varen trobar restants vegetals, estores, teixits i ceràmica calcolítica en clots excavats en el sol, provablement per a albergar recipients.[6] Es tractaria de poblacions molt concretes de caràcter nómada, un patró d'assentament característic d'esta época en el desert de Judea, a on s'han documentat ocupacions com en Tel Goren, prop d'Ein Guedi.[7] També es varen trobar restants ceràmics en el terrat central del palau septentrional i en atres zones del replanell, datats en l'etapa del Primer Temple (de el X a el VI), sense que es trobaren evidències de construccions.[6]


En l'época clàssica varis historiadors mencionen l'existència de Masada: Estrabón utilisa la forma corrupta Μοασάδα,[8] mentres que Plinio romaniza el nom a Masada.[9] No obstant, és l'historiador judeorromano Flavio Josefo qui proporciona una significativa informació històrica en la seua obra La guerra dels judeus,[10] escrita en grec clàssic i a on utilisa les formes Μασάδα, Μασαδά i Μεσάδα. Segons narra Josefo, la fortalea va ser originalment establida pel sum sacerdot Jonathán, identificat en el rei asmoneo Alejandro Janneo (103-76 a C.) i que no deu ser confòs en Jonathán, un dels germans de Judas Macabeo. La troballa de numeroses monedas i estucs dins d'algunes cisternes de l'época de Janneo són les úniques evidències arqueològiques que confirmarien l'identitat del seu fundador.[6] En este temps Masada era un discret refugi, sense aplegar a posseir l'importància que tindria un sigle més vesprada.

L'época de Herodes

[editar | editar còdic]

Anys més vesprada, despuix de la conquista romana de Judea per Pompeyo, Herodes va utilisar la fortalea de Masada per a albergar a la seua mare Cipros, la seua promesa Mariamne i la seua germana Salomé durant l'invasió partixca de l'any 40 a C. de Judea,[11] abans de dirigir-se cap a Roma per a solicitar respal contra els parts i els seus aliats judeus, liderats per Antígono Matatías. La família de Herodes, recolzada per una guarnició de 800 defensors al mando del seu germà José,[12] va tindre que afrontar un sege de les forces partixques, agotant les seues reserves d'aigua fins al punt de que José va decidir fugir en doscents seguidors cap a territori nabateo; no obstant, la mateixa nit senyalada per a la fugida una pluja providencial va omplir les cisternes, de manera que varen poder resistir més temps.[13]


En Roma, Herodes va conseguir el respal dels triunviros Marco Antonio i Octaviano, els qui ho varen presentar davant el Senat i varen defendre allí la seua resistència a l'invasió partixca i la traïció de Antígono, despuix de la qual cosa el Senat li va otorgar el títul de rei de Judea.[14] Sense contar a penes en ajuda militar dels romans, Herodes va tornar a Judea, que havia segut abandonada pels parts pero que encara era controlada pels fidels de Antígono. Va desembarcar en Ptolemais i en un eixèrcit d'estrangers i judeus va invadir la província per la Galilea, conquistant Jope abans de dirigir-se a Masada per a rescatar a la seua família; despuix d'una breu guerra civil, en l'any 37 a. C. va sitiar Jerusalem ajudat per les tropes romanes de Cayo Sosio, prenent la ciutat i capturant a Antígono, que va ser enviat a Marco Antonio i decapitat.

Una volta controlada Judea, i davant l'amenaça que suponia l'incipient expansionisme de la veïna reina Cleopatra VII d'Egipte (amparada per Marco Antonio), Herodes va decidir fortificar Masada, aprofitant les seues excelents condicions geogràfiques (aïllada en el desert de Judea i alluntada de núcleus habitats) i els seus defenses naturals, rodejada com estava per infranquejables penya-segats. Una atra de les funcions de Masada va ser com a possible refugi front al seu propi poble, ya que la majoria dels judeus detestaven a Herodes pel seu orige idumeo, per restablir el domini romà i per eliminar als últims asmoneos. També hauria de servir com a lloc de descans personal i per a albergar visites d'atres dignatarios que pogueren gojar en les impressionants vistes del desert de Judea, de l'oasis d'Ein Guedi, del mar Morta i de les montanyes de Moab.

La primera guerra judeo-romana

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Primera guerra judeo-romana.

Setanta anys despuix de la mort de Herodes, en l'any 66 d. C., va donar començ la primera guerra judeo-romana per les tensions religioses entre grecs i judeus. La principal font d'informació és la mencionada La guerra dels judeus de l'historiador Flavio Josefo. És una obra que deu prendre's en certa cautela pel seu caràcter apologètic, constituint no obstant l'única font coetánea existent que narra els acontenyiments ocorreguts durant eixe conflicte. Respecte a Masada, Josefo es trobava en Roma en el moment de la caiguda de la fortalea, i no va ser per tant testic directe de la mateixa, a diferència de la pren de Jerusalem. No obstant, va usar com a fonts directes els commentarii oficials de la lluita i els relats dels supervivents.[15]

Segons Josefo, els zelotes (en hebreu קנאים, kana'im, "celosos de Deu")[16] varen ser el grup principal que va dur el pes de la sublevació per a lliberar la província de Judea de la dominació romana. Un atre dels grups que també es va sublevar va ser el dels sicarios (en llatí sicarii), rivals no obstant dels zelotes i atres grups judeus, que usaven l'assessinat i el pillage per a conseguir els seus objectius, sent un dels grups més extremistes; d'acort en l'historiador judeorromano, constituïen una escissió dels propis zelotes.


D'esta forma, en el mateix any de la rebelió, un grup de rebels sicarios liderats per Menájem, fill de Judas el Galileo, va prendre Masada per sorpresa i va degollar a la guarnició romana apostada en la fortalea.[17] Esta es trobava composta per una de les dèu cohortes de la Legio III Gallica, que es trobava estacionada en Masada des del desplegament de la legió en la província en l'any 44,[18] quan Judea va passar a ser governada de nou per un procurador romà despuix de la mort d'Herodes Agripa I. Els sicarios varen trobar en la fortalea una atarassana suficient per a equipar un eixèrcit de dèu mil hòmens, i importants reserves de metal (ferro sense treballar, bronze i plom) per a fabricar noves armes i municions.[19] Els almagasens estaven sortits de blat, leguminosas, oli, dátilés i vi (ben conservats gràcies a l'ambient àrit del desert circumdant),[20] els fèrtils horts del cim podien proporcionar aliments frescs, i els canals excavats en la roca calcárea capturaven i conduïen l'aigua de pluja a les cisternes subterrànees. La fortalea estava per tant preparada per a resistir un lloc prolongat.

El sege de Masada

[editar | editar còdic]

Poc despuix de la captura de Masada va aplegar un nou grup de sicarios i les seues famílies, liderat per Simón bar Giora,[21] que va començar a realisar incursions contra les poblacions veïnes, aplegant fins a Idumea. Simón va acabar per abandonar la fortalea, marchant finalment cap a Jerusalem, a on seria capturat despuix del sege i destrucció de la capital judeua per part de Tito en l'any 70, fet en el qual concloïa pràcticament la primera guerra judeo-romana. Només subsistien tres fortalees desafiants al poder romà: Herodión, Maqueronte i la pròpia Masada, que va acollir a grups de refugiats de Jerusalem, i des de la qual es varen llançar numerosos assalts contra unitats romanes i llogarets judeus durant els dos anys següents.

Per a conjurar els problemes que causaven els rebels de Masada el governador romà de Judea, Lucio Flavio Silva, va marchar cap a la fortalea dispost a sitiar-la en un eixèrcit compost per una legió romana (la Legio X Fretensis), quatre cohortes auxiliars (una d'elles miliaria i una atra equitata) i dos ales de cavalleria.[22] Per a albergar estes tropes va dispondre la creació de huit campaments que rodejaren la fortalea, ubicats tant en la planicie occidental com en la planura costera oriental, que pogueren acollir un contingent de 9000 hòmens, entre legionaris i auxiliars, als que caldria sumar seguidors i presoners judeus esclavizados. També es va erigir una muralla que rodejara la fortalea, que va ser construïda exclusivament pels legionaris: en ser una llabor molt específica i fonamental per a l'èxit del sege, Silva només va amprar soldats de confiança, deixant als esclaus i als auxiliars atres menesters, com l'aprovisionament d'aigua i atres llabors de manteniment general.


Respecte als accessos, només existien dos senderes que ascendien fins a la fortalea. Un d'ells, el "Camí de la Serp", consistia en un angost i escarpado sendera que ascendia sinuosamente pel flanc oriental a lo llarc de 30 estadis (5,2 quilómetros), que la seua estrechez i acusada pendent impossibilitava un assalt sobre Masada. El segon accés era un atre estret camí situat en l'ala occidental i custodiat des de la fortalea, encara que era menys tortuoso, de manera que Silva va optar per esta via. Aixina, despuix de numerosos i vans intents per obrir una brecha en les muralles de Masada, va ordenar construir una rampa (agger) que ascendira fins al seu costat occidental, des d'un promontori denominat la Roca Blanca (Λευκέ), situat a 300 colzes (uns 150 m) per baix del cim de Masada. La construcció va durar vàries semanes, despuix d'utilisar mils de tonelladas de pedres i terra apisonada ubicades sobre una pendent d'orige natural preexistente,[23] conformant aixina una de les majors estructures de sege conegudes en época romana. Finalment la rampa va alcançar uns 196 m de base i 100 m d'altura, en un 51 % de pendent. Josefo no registra cap acció important dels sicarios per a impedir l'alvanç romà, a diferència de lo ocorregut en atres seges anteriors contra fortalees judeues com en Maqueronte, i la causa de les quals podria ser la progressiva falta de mijos dels sicarios per a combatre a l'eixèrcit sitiador romà. També s'ha especulat en la possibilitat de que la rampa haguera segut erigida pels esclaus judeus de l'eixèrcit romà, per la qual cosa els sicarios s'haurien mostrat contraris a atacar a atres judeus per les seues creències.

L'assalt

[editar | editar còdic]
Archiu:Masada Roman Ramp by David Shankbone.jpg
Vista cenital del agger erigit per l'eixèrcit romà.

Uns tres mesos despuix d'haver-se iniciat la seua construcció, i sèt mesos despuix d'iniciar-se el sege, la rampa va ser finalment finalisada en la primavera de l'any 73, contant en el seu cim en una plataforma quadrada de 22 metros de costat. Sobre ella es va situar una torre de sege (reforçada en ferro i d'uns 30 metros d'altura) junt a l'exterior de la muralla de Masada, i mentres els artilleros dels pisos superiors de la torre disparaven les seues escorpiones i balistas per a mantindre el parapete lliure de sicarios, un ariet situat en el pis inferior de la torre colpejava contínuament la muralla fins que es va conseguir obrir una brecha. No obstant, els legionaris varen descobrir que els sicarios havien construït una segona muralla a continuació del parapete exterior. Quan l'ariet va començar a colpejar esta segona muralla, els romans varen comprovar que havia segut erigida en capes alternes de pedres i fusta, de manera que esta absorbia els colps de l'ariet i inclús s'enfortia aixina, tal com Juliol César havia comprovat en els seus seges en la Galia un sigle abans; és esta la raó per la qual este tipo d'estructura va rebre el nom de muralla gala (murus gallicus) des de llavors.[24]


Eixa mateixa vesprada Silva va cancelar les envestides de l'ariet i va enviar a un grup d'hòmens armats en antorchas per a incendiar la muralla interior, que va començar a ardir ràpidament a lo llarc de l'estructura. No obstant, va començar a bufar un fort vent des del nort i de cara a l'eixèrcit romà, que va amenaçar la maquinària de sege fins que va canviar de sentit i va avivar les flames, la qual cosa va ser interpretat com un bon auguri. Llavors Silva va ordenar montar una forta guàrdia que custodiara la muralla incendiada, per a aixina evitar que els judeus escaparen de nit a través de la brecha, ya que la seua intenció era llançar l'assalt definitiu al sendemà.

Dins de Masada, els sicarios varen ser conscients de que l'assalt final de l'eixèrcit romà aplegaria en el nou dia. Segons el relat de Josefo, el llavors líder dels sicarios, Eleazar ben Yair, va reunir eixa nit als seus hòmens en el palau occidental, pronunciant un discurs a on va propondre donar-se mort ells mateixos per a evitar ser fets presoners i venuts com esclaus. D'esta forma, ya que el suïcidi com a tal és denostat per les lleis del judaisme, els hòmens varen matar a les seues famílies, i posteriorment varen elegir per sòrts a dèu d'ells per a llevar la vida al restant. Finalment, entre estos dèu varen elegir de nou a un que va acabar en la vida dels demés, i abans de donar-se mort va capcionar fòc a la fortalea, llevat als depòsits d'víveres, per a aixina demostrar als seus enemics que actuaven per resolució, no per desesperació.

Al matí següent els legionaris romans varen colocar passareles sobre la muralla incendiada i varen irrompre en la fortalea, preparats per a combatre als sicarios, mes varen topar en un silenci sepulcral i la visió del fòc i dels cossos sense vida dels seus enemics. Flavio Josefo senyala que varen morir tots els defensors, en número de 960,[25] llevat una vella i una dòna, parienta de Eleazar, que s'havien refugiat junt als seus cinc fills en una de les galeries subterrànees que conduïa a les cisternes,[26] i que varen ser els qui varen relatar les últimes paraules que el líder sicario va pronunciar als seus hòmens. Impressionats per la resolució dels sicarios, els romans varen perdonar la vida als supervivents, escrivint Josefo sobre este episodi:

Quan allí es varen topar en el montó de morts, no es varen alegrar, com sol ocórrer en els enemics, sino que es varen omplir d'admiració per la valentia de la seua resolució i pel ferm menyspree de la mort que tanta gent havia demostrat en les seues obres.[27]


Flavio Josefo dona com a data tradicional de la caiguda de Masada el dia 15 de Jántico o Nisán,[28] el primer dia de Pésaj,[29] del quint any de la rebelió judeua, l'any 3833 en el calendari hebreu. En el calendari juliano esta data s'ubica en el més d'abril de l'any 73, podent correspondre a dies tan dispars com el 14, el 16 o inclús el 10 d'abril.[30] Atres anàlisis mencionen la possibilitat de que la conquista de la fortalea poguera haver succeït en la primavera de l'any 74,[31] un any despuix de lo tradicionalment acceptat;[32] es fonamenten principalment en inscripcions epigràfiques que narren el cursus honorum de Silva i que discutixen que fora governador de Judea abans d'abril d'eixe mateix any.[33] Si s'accepta la data del 15 de Jántico, la correspondència en el calendari juliano per a eixe any establix la data del 31 de març de l'any 74.[30]

Masada despuix de la conquista

[editar | editar còdic]

En la conquista de l'últim bastió rebel que significava Masada va concloure la primera guerra judeo-romana. Despuix de la caiguda de la fortalea, i pacificado tot el territori de Judea, Silva va replegar les tropes fins a Cesarea, deixant estacionada una unitat auxiliar en el replanell de Masada.[34] Este acantonamiento es va mantindre regularment fins a principis de el II, traslladant-se llavors la guarnició al rehabilitat campament F (el principal de Silva), que hauria aplegat a formar part del Llimes Arabicus en época de Diocleciano, tres sigles més vesprada.[35]


Despuix del seu abandó, Masada va permanéixer deshabitada fins a principis de el V, quan va ser visitada per Sant Eutimio i el seu discípul Domiciano,[36] els qui varen erigir en el seu cim una capella que seria més tarde el núcleu d'un menut monasteri del tipo laura,[37] pertanyent a una menuda comunitat eremita de monges bizantino; alguns investigadors identifiquen este lloc en el topònim Marda que apareix mencionat en algunes fonts canòniques.[38] La conquista àrap va supondre el fi d'esta comunitat i l'abandó definitiu de Masada a mitan de el VII, en una possible ocupació esporàdica durant l'época de les Creuades.[39] Des de llavors, l'ubicació de l'històric lloc va caure en l'oblit.


Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Unesco. «Masada: Report of the 25th session, 11-16 December, 2001» (en anglés). Consultat el 2 d'agost de 2011.
  2. ↑ Autoritat de la Naturalea i Parcs d'Israel. «Archive de nominació de Masada» (en anglés) (PDF). Unesco. Consultat el 2 d'agost de 2011.
  3. ↑ Autoritat de la Naturalea i Parcs d'Israel. «Archive de nominació de Masada» (en anglés) (PDF). Unesco. Consultat el 2 d'agost de 2011.
  4. ↑ «Masada National Park» (en anglés). Autoritat de la Naturalea i Parcs d'Israel. Archivat des d'el original, el 9 de març de 2011. Consultat el 6 d'agost de 2011.
  5. ↑ Autoritat de la Naturalea i Parcs d'Israel. «Archive de nominació de Masada» (en anglés) (PDF). Unesco. Consultat el 2 d'agost de 2011.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 Yadin, 1977, p. 206
  7. ↑ «Ein Gedi: An Ancient Oasis Settlement» (en anglés). Jewish Virtual Library. Consultat el 26 de giner de 2010.
  8. ↑ Estrabón. «Lliure XVI, Capítul 2:44», Geographica (en grec), Teubner, 1877.
  9. ↑ Plinio el Vell. «Lliure V:73», Història Natural (en llatí).
  10. ↑ Flavio Josefo (1999): Llibre I: 237-238, 264-266, 286-287, 292-293; Llibre II: 408, 433; Llibre IV: 399-409, 505-507; Llibre VII: 252-406.
  11. ↑ Història National Geographic.(41)
    58-68.ISSN 1696-7755.
  12. ↑ «II Capítul: Els parts ataquen». Marque Antonio i l'invasió pártica. Archivat des d'el original, el 19 de setembre de 2007. Consultat el 18 de setembre de 2007.
  13. ↑ Flavio Josefo (1999): Llibre I: 286-287.
  14. ↑ Flavio Josefo (1999): Llibre I: 281-185.
  15. ↑ Flavio Josefo (1999): p. 372 (nota 131).
  16. ↑ «Zealots» (en anglés). Jewish Encyclopedia. Consultat el 28 de juliol de 2011.
  17. ↑ Flavio Josefo (1999): Llibre II: 408.
  18. ↑ Donant-Collins, Stephen (2007). Mark Antony's Heroes (en anglés), Nova Jersey: John Wiley & Sons, Inc., pp. 78; 134. ISBN 978-0-470-22453-3.
  19. ↑ Flavio Josefo (1999): Llibre VII: 299.
  20. ↑ Flavio Josefo (1999): Llibre VII: 296.
  21. ↑ Flavio Josefo (1999): Llibre IV: 503-508.
  22. ↑ (1992).Revista Gerión.(10)
    155-171.ISSN 0213-0181.Consultat el 7 de novembre de 2008.
  23. ↑ (1993).Nature.364(6438)
    569-570.ISSN 0028-0836.doi:10.1038/364569a0.Consultat el 19 de setembre de 2007.
  24. ↑ César (2010). Comentaris a la guerra de les Galias, Madrit: Aliança Editorial S.A, pp. 249-250 (Caus.Gall.7.23). ISBN 978-84-206-4092-1.
  25. ↑ Flavio Josefo (1999): Llibre VII: 400.
  26. ↑ Flavio Josefo (1999): Llibre VII: 399.
  27. ↑ Flavio Josefo (1999): Llibre VII: 406.
  28. ↑ Flavio Josefo (1999): Llibre VII: 401.
  29. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  30. ↑ 30,0 30,1 John Walker. «Calendar Converter» (en anglés). Consultat el 29 de març de 2010.
  31. ↑ Flavio Josefo (1999): p. 391 (nota 172).
  32. ↑ Zeitschrift für Papyrologie und Epigraphik.(73)
    156-158.Consultat el 5 de maig de 2012.
  33. ↑ Zeitschrift für Papyrologie und Epigraphik.(78)
    157-162.Consultat el 5 de maig de 2012.
  34. ↑ Flavio Josefo (1999): Llibre VII: 407.
  35. ↑ Yadin, Y. (1977): p. 218.
  36. ↑ Yizhar Hirschfeld. «Euthymius and his monastery in the Judean Desert» (en anglés). Liber Annuus XLIII 1993 - Studium Biblicum Franciscanum. Archivat des d'el original, el 29 de maig de 2011. Consultat el 7 de novembre de 2008.
  37. ↑ «Laura» (en anglés). New Advent. Consultat el 11 de setembre de 2007. Descripció del monasteri semi-eremítico del tipo laura habitual en Palestina.
  38. ↑ (2001-02).Strata - Bulletin of the Anglo-Israel Archaeological Society.19-20
    119-156.ISSN 0266-2442.
  39. ↑ «Masada - Cities of Ancient Israel» (en anglés). Bible History Online. Consultat el 7 de març de 2010.
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Masada&oldid=704203»