Neocoras
En l'Antiga Roma, es dien neocoras (grec antic: neokoroi, "guardians del temple") a aquelles ciutats que tenien al seu conte algun temple famós d'alguna deidad pagana. Són principalment conegudes per edificar i mantindre temples dedicats al cult imperial.
Història
[editar | editar còdic]A principis del Imperi romà, el títul va escomençar a utilisar-se per a designar a ciutats sanceres, que es convertien aixina en neokoroi de les seues deidades patrones, com el cas d'Éfeso en Artemisa.[1]
No obstant, este us va ser poc freqüent, i el neocorato s'associa sobretot en el cult imperial romà.[2] En l'adulació i per la lluita per obtindre l'estatus més favorable per les ventages de prestigi, fiscals o financeres associades, en acabant de que se situara als emperadors romans entre els deus, cridant-los divos, determinades ciutats de cultura helènica en algunes províncies orientals de l'Imperi romà, varen passar a edificar i a mantindre temples provincials dedicats al cult imperial.
Les ciutats gregues d'Orient rebien el títul de neocoras del Senat romà, en el consentiment de l'emperador, en senyal de que havien construït un temple de cult imperial reconegut com d'importància provincial. En tractar-se d'un títul de gran prestigi, les ciutats competien per ell, i les més riques ho solicitaven i rebien vàries voltes, per temples dedicats a distints emperadors.[3][2] Éfeso ostentava el récort, en quatre neocoratos.[3]
Despuix es va donar també el títul a ciutats que feyen festes públiques, celebraven certàmens, jocs públics o erigien temples per la salut dels emperadors, en lo que, a voltes, es denominaven dos, tres i fins a quatre voltes neocoras.
Acunyament
[editar | editar còdic]El títul apareixia en els acunyament de monedes cíviques, a sovint en representacions del temple en qüestió.[2] Varen existir aproximadament 30 ciutats que ostentaven un neocorato, concentrades en la província d'Àsia, pero també en províncies veïnes d'Àsia Menor, l'Alce i el sur dels Balcans.Hanell 1935, p. cols. 2425–2428
Les concessions es varen fer molt lliberals baix la dinastia dels Severs, i segons pareix varen cessar despuix del regnat de Galieno (r. 260-268).[2]
En els acunyament usen d'este títul i consta que lo varen ser Acmonia, Adramito, Aegas en Cilicia, Amasia, Ancira en Galacia , Atalia, Cesarea en Capadocia, Cízico, Claudiópolis, Éfeso, Filadèlfia en Lidia, Filipópolis en Tracia, Heraclea en Caria, Laodicea en Caria, i en Síria, Magnesia ad Maeandrum, Mantalo, Nicomedia, Nisa, Pérgamo, Perge, Perinto, Sardis, Side, Esmirna, Tarso i Tesalónica.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Hanell, 1935, p. col. 2424.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Hanell, 1935, p. col. 2425.
- ↑ 3,0 3,1 Williams, 2000, p. 827.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- (2004) Neokoroi: Greek Cities and Roman Emperors, Brill. ISBN 90-04-12578-7.
- Fregiren, Steven J. (1993). Twice Neokoros: Ephesus, Àsia & the Cult of the Flavian Imperial Family, Brill.
- Thomas Andres De Gússeme, Tractat general numismàtic, 1775.
- Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
- Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
- Este artícul conté una traducció derivada de «Neocoras» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.