Ortografia de Bell

Archiu:FrontisEscueladeInjenieria.jpg

Frontis de l'edifici de la Facultat de Ciències Físiques i Matemàtiques de l'Universitat de Chile (1842), inaugurat en 1922, utilisa l'ortografia chilena o de Bell: «Escola de Injeniería».

La ortografia de Bell o ortografia chilena varen ser els noms que va rebre la reforma ortogràfica del espanyol d'Amèrica creada pel llingüiste veneçolà Andrés Bell i l'escritor colombiano Juan García del Riu.

Va ser originalment publicada en Londres, en l'artícul «Indicacions sobre la conveniència de simplificar i uniformar l'ortografia en Amèrica», en les revistes Biblioteca Americana en 1823 i El Repertori Americà en 1826; i va tindre com a objectiu la modificació de l'ortografia de l'espanyol americà per a conseguir la correspondència perfecta entre grafemas i fonemas.

De forma parcial, esta reforma ortogràfica va començar a usar-se oficialment en Chile en 1844 i, després, el seu us es va estendre a Argentina, Colòmbia, Equador, Nicaragua i Veneçola. L'últim país en mantindre-la va ser Chile, a on les normes de la Real Acadèmia Espanyola (RAE) es varen adoptar en 1927.

Antecedents

El humaniste Antonio de Nebrija va propondre en el llibre primer del seu Gramàtica castellana (1492) que «tenim d'escriure com pronunciem, i pronunciar com escrivim, perque en una atra manera en va varen ser trobades les lletres» i va presentar el concepte de l'ortografia fonètica espanyola, que va repetir en el text Regles de ortographia de la llengua castellana (1517).

En la primera mitat de el XVII, Gonzalo Correges va impulsar una reforma ortogràfica en criteri fonètic en lloc d'etimològic baix el principi de que a cada fonema devia correspondre un grafema de modo biunívoco, idea que va plasmar en les seues obres Nova i zierta ortografia kastellana (1624) i Ortografia kastellana nova i perfeta (1630), a on va senyalar: «eskrivamos pura i linpiamente, komo es pronunzia, konforme á la vaig donar[c]ha rregla, ke es á de eskrivir, komo es pronunzia, i pronunziar, komo es eskrive» (ortografia original).

Encara que la Real Acadèmia Espanyola (1713) va ser simplificant la grafia de l'idioma espanyol buscant el patró fonètic a partir de la publicació de la seua Orthographía espanyola (1741), la tendència a reformar l'escritura es va detindre en 1815. Per un atre costat, en eixe llavors l'Acadèmia no incloïa a hispanoamericans entre els seus membres ni prenia en consideració els processos que la llengua experimentava en contacte en la diversitat llingüística de les terres conquistades; d'eixe modo, els estudiosos americans de la llengua varen deure portar a terme la seua tasca fòra d'ella i, a voltes, en franca oposició.

Reforma ortogràfica

Proposta de Bell

Archiu:AndresBello.jpg

Andrés Bell

En Londres en 1823, en el primer número de la revista Biblioteca Americana, Andrés Bell i Juan García del Riu varen publicar l'artícul «Indicacions sobre la conveniència de simplificar i uniformar l'ortografia en Amèrica». Pese a reconéixer el treball de la Real Acadèmia Espanyola en ordenar i simplificar la grafia de la llengua, Bell va considerar que les llimitacions etimològiques que l'Acadèmia s'havia impost havien provocat efectes desastrosos en l'ensenyança en abdós vores del Atlàntic i es va pronunciar «en favor del criteri fonètic i [en contra d]l'etimològic». La tesis de Bell es recolzava que l'ocupació de l'etimologia com a criteri llingüístic era ocioso —la llectura i en general l'us de la llengua en res es vinculen en el seu coneiximent històric— i, en vista dels problemes que produïa, contrari al use racional.

Per açò, Bell va propondre eliminar l'ambigua «c» i la «h muda», assignar a «g» i «i» solament un dels seus valors, escriure sempre «rr» per a representar la consonante vibrant i dedicar un cos d'estudiosos a resoldre sobre el terreny la diferència entre «b» i «v» (betacisme). El seu objectiu era crear una correspondència unívoca entre els fonemas i els grafemas i simplificar l'ortografia decimonónica del espanyol d'Amèrica, caracterisada per algunes inconsistencias:

• Lletres que representen gràficament fonema idèntics:
  • El sò /k/, representat per «c», «k», «qu».
  • El sò /s/, representat per «s», «c» (+ i/i), «z» (seseo).
  • El sò /x/, representat per «g» (+ i/i), «j», «x».
  • El sò /i/, representat per «i», «i».
• Lletres que representen més d'un fonema:
  • «c», «g», «r», «x», «i».
• Lletres mudes:
  • «h».
  • «o» —en les combinacions «gue/gui», «que/qui»—.

Archiu:Nombramiento de los individuos qe deben componer la Universidad de Chile (1843).jpg

Extracte dels Anals de l'Universitat de Chile (1843), escrit en ortografia de Bell.

Ademés d'una redistribució del silabario en atenció a la realitat de l'us llingüístic, Bell promovia una simplificació implementada en dos etapes:

• Primera etapa:
  • Substituir per «i» la «i» en valor vocàlic (rei, i).
  • Substituir per «j» el sò fricativo sort de la «g» (jeneral, jinebra) i la «x» (Mèxic, Jiménez).
  • Substituir per «z» el sò sibilant de la «c» (zerdo, zisma).
  • Suprimir la «h muda» (ombre, ueso).
  • Suprimir la «o muda» de «que» i «qui» (qeso, qienes).
  • Escriure «rr» sempre que es pronuncie la vibrant múltiple, també conegut com a «sò fort», (rrazón, alrrededor).
• Segona etapa:
  • Substituir per «q» el sò plosivo de la «c» (qasa, qomo).
  • Suprimir la «o muda» de «gue» i «gui» (gerra, ginda).

Proposta de Sarmiento

Vint anys més vesprada, durant el seu segon exili en Chile (1840-1851), Dumenge Faustino Sarmiento va formular una proposta similar a la de Bell. El 17 d'octubre de 1843, mentres Bell era rector de l'Universitat de Chile, Sarmiento va presentar davant la Facultat de Humanitats el seu proyecte ___protected_title_1___, a on va preferir conservar la ___protected_title_51___ i prescindir de la ___protected_title_52___, ademés d'eliminar la ___protected_title_53___ i la ___protected_title_54___. No obstant, el 19 de febrer de 1844, la Facultat de Humanitats va jujar esta proposta com a radical.

Vore també

• Distribució geogràfica de l'idioma espanyol
• Espanyol chilé
• Fonologia de l'espanyol
• Innovacions en l'ortografia espanyola (2010)

• Diccionari d'autoritats

Bibliografia

• (1826 [1823]).El Repertori Americà.Londres:1

27-41.

• (1844).El Araucano.Santiago:
• (1998).Dicenda. Quaderns de Filologia Hispànica.Servici de Publicacions de l'Universitat Complutense de Madrit.(16)

41-62.ISSN 0212-2952.

• Esteve Serrano (1982). «I. Els principis ortogràfics», Estudis de teoria ortogràfica de l'espanyol, Múrcia: Universitat de Múrcia, pp. 15-105. ISBN 84-86031-14-1.
• (1997).I Congrés Internacional de la Llengua Espanyola.Zacatecas:Consultat el 13 de setembre de 2011.
• Gómez (1914). Ortografia ideal: Tractat de reforma ortogràfica de la llengua castellana i de fonografía comparada, 1.ª edició, Fernando Fé.
• (1870) Diccionari general de bibliografia espanyola: "Els amics"-"Themis", Madrit: Imprenta de J. Limia i G. Urosa, pp. 412.

• Lastarria, José Victorino (1844). Discursos acadèmics, Santiago: Imprenta del Sigle, pp. 2-3. «Yo i tingut l'onrra de ser designat per a omplir aora un dels mes importants deures qe la lei impon a esta ilustre corporació, tal com el de presentar una memòria sobre algun dels echos notables de l'istoria de Chile, recolzant els permenors istóricos en documents autèntics i desenvolviendo el seu caràcter i conseqüències en imparcialitat i veritat [...] L'istoria és per als pobles lo qe és per al ombre el seu esperiencia particular: tal com este proseguix la seua carrera de perfecció, apelant sempre als seus recorts, a les veritats qe li a tire concebre la seua pròpia sensibilitat, a les observacions qe li sujieren els echos qe li rodegen des de la seua infància, la societat deu igualment en les diverses époques de la seua vida, acodir a l'istoria, en qe es alla consignada l'esperiencia de tot el jénero umano, a eixe gran espill dels temps, per a allumenar-se en els seus reflexos»
• (2001) Gent de Cervantes: història humana de l'idioma espanyol, Espanya: Editorial Taurus. ISBN 9788430604234.
• Lope Blanch, Juan Miguel (1990). «Notes sobre els estudis gramaticals en l'Espanya de la Renaixença», Estudis de història llingüística hispànica, Madrit: Arc Llibres, pp. 55. ISBN 978-8476350898.
• (1900) La crisis moral de la república, Santiago. «És gradable i honroao per a mi parlar des d'esta tribuna alçada per una asociació que dedica els seus esforços a l'estudi de les ciències, al cultiu de les lletres i a l'esclariment dels variats problemes sociolójicos que interessen al pais, i que, en el meu concepte, servix de refujio i ampare als principis de llibertat que, predominants ahir, perillen hoi davant les tendències autoritàries i absorbents creades pel egoisme de classes i fortificadas pel adulo al poder del número»
• (1982) «Don Andrés Bell i la Real Acadèmia Espanyola», Institut de Chile (ed.). Homenage a don Andrés Bell, 1.ª edició, Santiago de Chile: Editorial Jurídica de Chile, editorial Andrés Bell, pp. 75-76.
• Montt, Luis, ed. (1884). «17. Memòria llegida a la Facultat de Humanitats el 17 d'octubre de 1843 pel llicenciat Dumenge F. Sarmiento», Notícies de les publicacions fetes en Chile per don Dumenge F. Sarmiento (1841-1871), Santiago: Imprenta Gutemberg, pp. 13-19.
• (1998).Thesaurus.53(3)

572-574.

• Mosterín, Jesús (2002). «10. Fonologia i ortografia de l'espanyol», Teoria de l'escritura, 2.ª edició, Barcelona: Icària Editorial S.A, pp. 225-341. ISBN 84-7426-199-6.
• (2006).Àmbits. Revista d'Estudis de Ciències Socials i Humanitats.(16)

41-53.

• Nebrija, Antonio (2007). «Llibre primer, en que tracta de l'ortographia - Capítul quint, de les lletres i pronunciacions de la llengua castellana», Associació Cultural Antonio de Nebrija (ed.). Gramàtica de la llengua castellana.
• Real Acadèmia Espanyola (1999). «Pròlec», Ortografia de la llengua espanyola, pp. V. ISBN 84-239-9250-0. «la cridada "ortografia chilena" difosa per diversos llocs d'Amèrica»
• ^{[enllaç trencat]}
• Unamuno, Miguel (2010). «Capítul VIII», Boira, 1.ª edició, Estats Units: Stockcero, Inc., pp. 59. ISBN 978-1-934768-36-5. «Cal escriure el castellà en ortografia fonètica. ¡Res de ces!, ¡guerra a la ce! Za, ze, zi, zo, zu en zeta i ka, ke, ki, ko, ku en ka. ¡I fòra les haches! ¡L'hache és l'absurt, la reacció, l'autoritat, l'edat mija, la reculada! ¡Guerra a l'hache!»

Bibliografia adicional

• Bell, AndrésEl Repertori Americà.Londres:

10-16.

• Bell, Andrés (1847). Gramàtica de la llengua castellana destinada a l'us dels americans.
• Carbonell, José AntonioIV Congrés Internacional de la Llengua Espanyola.Cartagena d'Índies:

• Contreras, Brega (1993). Història de les idees ortogràfiques en Chile, Santiago: Centre d'Investigacions Fancs Arana, pp. 416.
• Rosenblat, ÁngelAndrés Bell, obres completes.La Casa de Bell.Caracas:5

IX-CXXXVIII.Consultat el 12 de setembre de 2011.

• Rosenblat, Ángel (2002). L'espanyol d'Amèrica, Caracas: Biblioteca Ayacucho.