Partenias

Els partenias o partenios (Plantilla:Lang-grc, és dir, de dònes jóvens no casades) varen ser en l'Antiga Grècia una classe de la població espartiata de ranc inferior, els qui segons les fonts gregues varen partir per a fundar la ciutat de Tarento en la Magna Grècia, en la regió actual d'Apulia, en Itàlia. Es tracta, puix, dels jóvens naixcuts fòra de matrimoni durant la primera guerra mesenia i que donen nom a la regirada dels partenias (708-706 a. C.), segons la tradició arreplegada pels antics historiadors grecs.

Orige dels partenias

Archiu:Messene 01.jpg

Muralles de la ciutat de Mesene, capital de l'antiga regió de Mesenia.

A lo manco, tres fonts històriques distintes relaten el seu orige. La més antiga correspon a Antíoco de Siracusa (contemporàneu de Tucídides, i citat per Estrabón), segons la qual, durant la primera guerra mesenia (finals de el VIII), varen haver tildat de covarts a aquells que no havien combatut, i a la seua descendència. Antíoco referix que, «durant la guerra de Mesenia, els lacedemonios que no havien pres part en la campanya varen ser convertits per llei en esclaus i varen rebre el nom d'hilotas, mentres que a tots aquells chiquets que havien naixcut durant l'expedició, se'ls cridava partenias i es va decretar la privació dels seus drets ciutadans». (Sobre el particular, vore atimia)

Els partenias varen ser, per lo tant, els primers tresantes (temblorosos), categoria que agrupava als covarts i als que havien segut exclosos de la comunitat dels Homoioi, «els Iguals». Més alvance, els partenias s'haurien conjurat contra els Iguals i, descoberts, haurien segut expulsats d'Esparta, d'a on varen partir per a la fundació citada supra. El seu establiment en Tarento —no desmentida per l'arqueologia— s'ha datat, tradicionalment, en l'any 706 a. C. Vore infra, la secció sobre els detalls de la Regirada dels partenias relatada per Estrabón.

Estrabón, el testimoni del qual arreplega el d'Éforo de Cumas (IV), és opost al de Antíoco, citat també per Polibio (Històries, xii.6b.5), Justino (III, 4, 3) i Dionisio de Halicarnaso (XIX, 2–4). Segons este últim, els espartiatas varen jurar, durant la citada guerra, no tornar a casa fins que no conseguiren la victòria. La guerra es eternizaba i la demografia de Esparta estava amenaçada (oligantropía), per lo que els espartiatas varen repatriar als guerrers que no havien prestat jurament. Els varen ordenar unir-se en totes les chiques jóvens. Els chiquets que varen nàixer d'estes unions varen ser designats en el nom de partenias.

Per últim, la tercera tradició mencionada per Mario Servio Honorato o també pels Heráclidas, diu que els partenias eren bastardos naixcuts de les unions de dònes espartiatas durant les guerres de Mesenia, en les seues esclaus. Esta informació és idèntica a la narració de l'orige dels locrios de la Magna Grècia.

Existixen variants a estes tres tradicions: per eixemple, Mario Servio Honorato, durant la narració de la segona tradició, els califica de pares d'esclaus. Aristóteles sembla adherir-se a la primera tradició: quan va ser descobert el complot varen ser enviats a Tarento. Precisa que els partenias «són descendents dels Iguals» (ἐκ τῶν ὁμοίων), pero l'expressió no està clara. Sembla que per a Aristóteles foren inferiors dins de la classe política dels homoioi, sense que se sàpia la raó que, per una atra part, no esgrimix. El mateix motiu de la conjura no està aclarit en les fonts. El historiador Paul Cartledge sugerix que el repartiment de lots de terres (els kleros) de Mesenia hauria pogut ser desigual, fet que hauria causat el seu descontent. Finalment, Justino i Diodoro Sículo indiquen que els fets varen tindre lloc durant la segona guerra mesenia (segona mitat de el VII), i no en la primera. En totes estes versions, el paper de les dònes és fonamental. Els partenios són en essència els fills de les dònes fadrines. Els pares, per la seua banda, ya foren covarts, jóvens espartiatas o esclaus... en qualsevol cas ocupaven en la polis un lloc marginal. El seu món era, segons, Pierre Vidal-Naquet, un «món invertit ».

Tumult dels partenias

Els fills dels espartiatas que havien refugit el combat en la primera guerra mesenia varen ser degradats en l'escala social. l'Apella espartana (assamblea) va decretar la privació dels seus plens drets com a Iguals.

Els partenias formaven un grup numerós —Estrabón no precisa la cantitat— i urdieron una conspiració contra els Iguals (els ciutadans de ple dret). A continuació s'expon el detall dels successos narrats per este geógrafo grec:

Estos quan es varen enterar de les intencions d'aquells, els varen enviar uns emissaris baix l'aparent forma d'un pacte, els tenien que informar dels preparatius dels conspiradores. Al cap d'ells estava Falanto, qui no es va mostrar massa conciliador en els emissaris elegits per l'Assamblea espartana. Els conjurats varen decidir portar a terme l'atac en el temple d'Amicleo, durant la festivitat de les Jacintias. La senyal per a l'atac seria el moment en que Falanto es ciñera el seu bonete, puix els ciutadans lliures eren reconeixibles per la seua llarga caballera. Els emissaris varen informar en secret de les disposicions preses pels conspiradores, i en antelació al començ de les festes, es va alvançar un heralt proclamant que Falanto tenia prohibit posar-se un bonete. Descoberta la conspiració una part dels conjurats va fugir i uns atres varen suplicar clemència. Es va ordenar posar-los baix una estricta custòdia. Falanto va ser enviat a consultar a la divinitat sobre la fundació d'una colónia. I esta va respondre: Yo et concedixc Satirio, habitar les fèrtils terres de Tarento i convertir-te en l'assot dels yápiges.

Estrabón, op. cit. vaig vore.3.2.

Vore també

• Ciutadà en l'Antiga Grècia
• Periecos
• Esquiritas
• Neodamodes
• Trófimos
• Hipomeiones
• Esclavitut en l'Antiga Grècia
• Eixèrcit espartano
• Fill bastardo

Bibliografia

• Jean Bérard, La Colonisation de l'Italie méridionale et de la Sicile dans l'Antiquité, París, éd. de Boccard, 1957 (segona edició), p. 162-175.
• Paul Cartledge, Sparta and Lakonia. A Regional History 1300 to 362 BC, Routledge, Nova York, 2002 (primera edició, 1979), ISBN 0-415-26276-3.
• Simon Pembroke, « Locres et Tarente, li rôle dones femmes dans la fondation de deux colonies grecques », dans Annales. Économies, sociétés, civilisations, número 25 (1970), p. 1240-1270.
• Bjørn Qviller, «Reconstructing the Spartan Partheniai: many guesses and a few facts», dans Symbolæ Osloenses, núméro 71 (1996), p. 34-41.
• Pierre Vidal-Naquet, «Esclavage et gynécocratie entre la tradition, li mythe, l'utopie », dans Li Chasseur noir. Formes de pensée et formes de société dans li monde grec, La Découverte, coll. «Poche», 2005 (primera edició 1981), ISBN 2-7071-4500-9, p. 278–281.

• Pierre Wuilleumier, Tarente, dones origines à la conquête romaine, éd. De Boccard, París, 1939, p. 39-47.