Anar al contingut

Peh-oe-ji

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:POJ text sample.svg
Peh-oe-ji

El Pe̍h-ōi-jī (POJ; en chino, 白話字, pronunciat Archivo de audio "Peh-oe-ji.ogg" no encontrado), també conegut com a «transcripció eclesiàstica», és el sistema de transcripció més comuna de la llengua hokkien (part del chinenc min nan que inclou els dielectos taiwanés i amoyés).

Va ser desenrollat per misioneros europeus en el XIX utilisant l'alfabet llatí.[1] En el seu punt àlgit (a mitan de el XX) va aplegar a tindre centenars de mils de llectors,[2] pero en la década de 1960 el govern taiwanés va restringir el seu us fins que va anar completament prohibit en 1970.[3] Despuix del fi de la dictadura va tindre gran auge, si be està en competència en ortografia alternatives (TLPA i Tâi-lô).

Nom

[editar | editar còdic]

El nom «pe̍h-ōi-jī» (en chino tradicional, 白話字; pinyin, Báihuà zì) significa «escritura vernàcula», és dir, caràcters escrits que representen el chinenc parlat de tots els dies. Encara que el nom d'escritura vernàcula es pot aplicar a molts tipos d'escritura, ya siga romanizada o en sinogramas, el terme «pe̍h-ōi-jī» fa referència en especial al sistema d'escritura del chinenc min nan desenrollat per misionero presbiterianos.[4]

Els misionero que varen crear i varen refinar el sistema varen amprar, en lloc de pe̍h-ōi-jī, una varietat de térmens, entre els quals «Amoy vernàcula romanizada» o «Amoy coloquial romanizada».[5] Pels seus orígens i al seu us en la comunitat cristiana, alguns escritors moderns el han denominat «romanización eclesiàstica» (教會羅馬字T, Jiàohuì LuōmǎzìP, Kàu-hōi Lô-má-jīPOJ), a sovint abreviat com pe̍h-ōe-jī, Kàu-lô (教羅T, JiàoluōP).[6]

Existix cert debat sobre si el pe̍h-ōi-jī o «romanización eclesiàstica» és el nom més adequat. L'objecció a l'us de pe̍h-ōi-jī radica que pot referir-se a més d'un sistema, i a que s'ampra per a escriure chinenc min nan tant en el registre lliterari com en el registre coloquial, per lo que descriure-ho com a «escritura vernàcula» podria ser inexacto.[5] L'objecció a «romanización eclesiàstica» es deu a que també s'ampra en texts no cristians i seculars.[7] En l'actualitat, el POJ s'ha deslligat en gran mida del seu anterior propòsit religiós.[8] Ademés, per a alguns el terme «romanización» menysprea l'estatus de el Pe̍h-ōi-jī en identificar-ho com un sistema fonètic suplementari en lloc de com una ortografia pròpia.[7]

Història

[editar | editar còdic]
Inscripció en POJ
Inscripció en pe̍h-ōi-jī en una iglésia de Tainan (pe̍h-ōe-jī, Tâi-lâm) en commemoració del misionero Thomas Barclay.

El història del pe̍h-ōi-jī va rebre fortes influències de l'actitut oficial cap a les llengües min nan i les organisacions cristianes que es propagaven en l'época. Els primers documents indiquen que el propòsit de la creació de el POJ era de naturalea pedagògica, estretament orientat a educar a converso cristians.

Inicis

[editar | editar còdic]

Els primers en utilisar un sistema de transcripció llatí per al min nan eren els misionero espanyols de Manila en el XVI.[4] No obstant, principalment es va utilisar eixe sistema com a mig d'ensenyança per als estudiants espanyols de min nan, i segons pareix no va tindre influència en el pe̍h-ōi-jī.[9] Al començament de el XIX, China va estar tancada als misionero cristians per temor a les ensenyances occidentals; els misionero varen optar en el seu lloc per fer proselitisme en les comunitats chinenques de la diàspora en el surest asiàtic.[10] Els primers orígens del sistema POJ es troben en un chicotet vocabulari publicat en 1820 pel congregacionista anglés Walter Henry Medhurst ,[11][12] qui posteriorment publicaria el Diccionari del dialecte chinenc Hok-këèn en 1832.[11]

Este diccionari representava la primera gran obra en referència a el POJ, encara que la romanización diferia significativament del sistema modern, per lo que un especialiste de la matèria la va denominar «romanización eclesiàstica primerenca» (Early Church Romanization).[6] Medhurst, que vivia en Malaca, va rebre l'influència de la romanización del chinenc mandarín de Robert Morrison, pero va tindre que innovar en vàries àrees per a reflectir les principals diferències entre el mandarín i el min nan.[13] Va haver varis desenrolls rellevants en l'obra de Medhurst, especialment en l'aplicació de marques de to consistents (baixe l'influència dels estudis llingüístics contemporàneus en sánscrito, que estava adquirint un major interés entre els estudiosos occidentals). Medhurst estava convençut de que la representació exacta i la reproducció de l'estructura tonal del min nan era vital per a la comprensió.[14]

Frontispici del Manual anglo-chinenc
Frontispici del Manual Anglo-Chinenc del dialecte de Amoy (1853) de Doty.

El sistema expost per Medhurst va influir en diccionaris posteriors sobre la notació tonal i les inicials, pero tant el complex sistema vocàlic com el seu émfasis en el registre lliterari del min nan varen ser abandonats per autors posteriors.[15][16] A raïl de la llabor de Medhurst, Samuel Wells Williams es va convertir en el principal defensor dels canvis en l'ortografia ideats per Morrison i adaptats per Medhurst. Després a través de la comunicació personal, cartes i artículs impresos en El repositori chinenc es va aplegar a un consens per a la nova versió de el POJ, encara que en general no es varen seguir les sugerències de Williams.[17]

La primera gran obra per a representar esta nova Ortografia era el Manual anglo-chinenc en romanización coloquial en el dialecte de Amoy (Anglo-Chinese Manual with Romanized Colloquial in the Amoy Dialect) d'Elihu Doty, publicat en 1853.[17] Per tant, el manual pot ser considerat com la primera presentació d'un POJ premoderno, un important pas alvance des de l'ortografia de Medhurst i a penes diferent del sistema actual en alguns detalls.[18] Des de llavors, diversos autors varen ajustar algunes de les consonante i vocals, encara que el sistema de marques tonals del Manual anglo-chinenc de Doty va permanéixer intacte.[19] John Van Nest Talmage ha segut tradicionalment considerat com el fundador de POJ, encara que ara sembla que ell era un dels primers promotors del sistema, en lloc del seu inventor.[12][17]


En 1842 es va firmar el Tractat de Nankín, que incloïa entre les seues disposicions la creació de ports de tractat en el que els misionero cristians tindrien llibertat per a predicar.[20] Xiamen (llavors coneguda com Amoy) va ser un dels ports de tractat, britànics, canadencs i misionero nortamericans es varen movilisar per a començar a predicar als habitants locals. Estos misionero, ubicats en l'illa Gulangyu, varen crear obres de referència i tractats religiosos, incloent una traducció de la Bíblia.[20] Naturalment, varen basar la pronunciació de la romanización en el parla de Xiamen, que es va convertir en l'estàndart de facto quan varen acabar desplaçant-se a atres àrees de l'àrea llingüística del hokkien, particularment Taiwan.[21] El Tractat de Tianjin de 1858 va obrir oficialment Taiwan als misionero occidentals, i les societats misionero es varen afanyar a enviar hòmens a treballar en el camp, habitualment despuix d'una estància en Xiamen per a adquirir els rudimentos de l'idioma.[21]

Desenroll

[editar | editar còdic]

Dos de les principals variants del min nan, la de Quanzhou i Zhangzhou es varen combinar en Xiamen per a formar el «no Quan, no Zhang» és dir, ni l'una ni l'atra, sino més be una fusió, lo que va passar a conéixer-se com a «dialecte de Amoy» o «chinenc de Amoy».[22] En Taiwan, en la seua mescla d'immigrants provinents de Quanzhou i de Zhangzhou, la situació llingüística era similar; encara que la mescla resultant en la ciutat meridional de Tainan diferia de la mescla de Xiamen, era lo suficientment similar com per a que els misionero pogueren ignorar les diferències i importar el seu sistema en massa.[21]

El fet de que ya existien tractats religiosos, diccionaris i guies didàctiques en el dialecte de Amoy va significar que els misionero de Taiwan podien mamprendre de colp i repent les seues tasques de proselitisme, sense tindre que esperar a poder crear estos materials.[23]

La comunitat misionero estava dividida sobre si era convenient el POJ com un fi en sí mateixa, en calitat d'ortografia pròpia per a escriure la llengua, o com un mig per a l'alfabetisació en caràcters chinencs. William Campbell va descriure el POJ com un pas en el camí cap a la llectura i l'escritura de caràcters chinencs, afirmant que promoure un sistema d'escritura independent inflamaria les passions nacionalistes en China, a on els caràcters es consideren una part sagrada de la cultura chinenca.[24] Per l'atre costat, Thomas Barclay defenia que l'alfabetisació en POJ devia ser un fi en lloc d'una mera fita en el camí.[25]

Un gran benefici per a la promoció de POJ va aplegar en 1880, quan James Laidlaw Maxwell, un mege misionero en Tainan, donó una chicoteta imprenta a l'iglésia local,[26] que Thomas Barclay va deprendre a operar en l'any 1881 abans de la fundació de la Prensa de l'Iglésia Presbiteriana (Presbyterian Church Press en 1884. Posteriorment, el periòdic Taiwan Prefectural City Church News, publicat per primera volta en 1885 i editat per la Prensa de l'Iglésia Presbiteriana de Taiwan,[26] es va convertir en el primer periòdic imprés de Taiwan.[27]

De modo que atres autors varen fer les seues pròpies modificacions a les convencions establides per Medhurst i Doty, el Peh-oe-ji va evolucionar i finalment es va instalar en la seua forma actual. el diccionari de bojaca d'Ernest Tipson de 1934 va ser la primera obra de referència per a reflectir l'ortografia moderna.

Evolució del Pe̍h-ōi-jī, 1832–1934
Any Autor Comparació entre ortografia del pe̍h-ōi-jī Font
[tɕ] [ts] [ŋ] [ɪɛn]/[ɛn] [iɛt̚̚] [ɪk] [iŋ] [ɔ] [◌ʰ]
1832 Medhurst ch gn ëen ëet ek eng oe ’h [28]
1853 Doty ch ng ian iat iek ieng o͘ ’ [29]
1869 MacGowan ts ng ien iet ek eng o͘ h [30]
1873 Douglas ch ts ng ien iet ek eng ɵ͘ h [31]
1894 Van Nest Talmage ch ng ian iat ek eng o͘ h [32]
1911 Warnshuis i de Pree ch ng ian iat ek eng o͘ h [33]
1913 Campbell ch ts ng ian iat ek eng o͘ h [34]
1923 Barclay ch ts ng ian iet ek eng o͘ h [35]
1934 Tipson ch ng ian iat ek eng o͘ h [36]
Kana taiwanés
Kana taiwanés en forma de caràcters ruby

Durant l'ocupació japonesa de Taiwan (1895-1945) va sorgir un sistema d'escritura que va competir en el POJ, el kana taiwanés, una variant del silabario japonés katakana dissenyat com a ajuda per a l'ensenyança i guia de pronunciació, en lloc de com una ortografia independent com el POJ. A partir de la década de 1930, en la creixent militarisació de Japó i el moviment Kōminka que pretenia «japonizar» el país, es varen implantar vàries mides contra les llengües natives, inclós el taiwanés.[37] Si be estes mides varen donar lloc a una supressió de el POJ, varen ser «una llògica conseqüència de l'aument de la cantitat de l'ensenyança del japonés, en lloc d'un intent explícit de prohibir una ortografia taiwanesa en favor del Pe̍h-ōe-jī japonés».[38]

La segona guerra sino-japonesa va començar en 1937 i va supondre l'entrada en vigor de mides més estrictes, i junt en la prohibició d'un taiwanés romanizado, es varen prohibir vàries publicacions i en 1939 es varen tancar escoles privades que ensenyen chinenc clàssic en la pronunciació min nan.[39] Les autoritats japoneses varen percebre el POJ com un obstàcul per a la japonizaació i varen sospitar que el POJ s'utilisava per a mensages revolucionaris secrets.[40] En la guerra en curs, el govern va prohibir en 1942 el periòdic Taiwan Church News, ya que estava escrit en POJ.[41]

Despuix de la Segona Guerra Mundial

[editar | editar còdic]
Archiu:Banning of POJ.gif
Decret de 1955 que prohibia el pe̍h-ōi-jī.

Inicialment, el govern del Kuomintang en Taiwan va mostrar una disposició lliberal cap als «dialectes locals» (és dir, les varietats del chinenc distintes del mandarín). El Comité Nacional de Llengües va publicar fullets que descrivien les versions dels símbols fonètics del mandarín (bopomofo) per a escriure el taiwanés, sent destinats als funcionaris del govern nouvinguts de fòra de Taiwan, aixina com per als locals.[42] La primera acció del govern contra la llengua materna va aplegar en 1953, quan es va prohibir l'us del taiwanés i del japonés.[43] El següent pas per a suprimir el moviment es va produir en 1955, quan es va prohibir l'us de el POJ per a fer proselitisme.[41] En eixe moment va haver 115.000 persones alfabetizadas en el POJ en Taiwan, Fujian, i el surest asiàtic.[44]


Dos anys més vesprada, als misionero se'ls va prohibir l'us de bíblies romanizadas, i es va illegalisar l'us de «llengües natives» (és dir, taiwanés, hakka i les llengües formosanas no siníticas).[41] La prohibició de les bíblies en POJ va ser anulada en 1959, pero es «va animar» a les iglésies a usar bíblies de caràcters chinencs.[41] Les activitats governamentals contra el POJ es varen intensificar a finals de 1960 i principis de 1970, quan vàries publicacions varen ser prohibides o expropiades en un esforç per previndre la propagació de la romanización. En 1964 es va prohibir l'us del taiwanés en escoles i llocs oficials,[43] i la transgressió d'esta prohibició en les escoles es va castigar en assots, multes i humiliacions.[45] El periòdic Taiwan Church News (imprés en POJ) va ser prohibit en 1969, i només se li va permetre retornar un any més vesprada, quan els editors varen acceptar imprimir-ho en caràcters chinencs.[41][46]

En la década de 1970, una traducció en POJ del Nou Testament coneguda com la «Bíblia de Tapa Roja» va ser confiscada i prohibida pel règim nacionaliste.[47] El Ministeri d'Educació i el Ministeri de l'Interior varen decidir en 1984 prohibir als misionero utilisar «dialectes locals» i romanización en el treball.[41]

En la finalitat de la llei marcial en 1987, es varen alçar les restriccions a les «llengües locals»,[48] lo que va resultar en un creixent interés en l'escritura taiwanesa durant la década de 1990.[49] Per primera volta des de la década de 1950, es debatia obertament sobre la llengua i la lliteratura taiwanesa en els periòdics i revistes.[50] També va haver respal del llavors partit d'oposició, el Partit Progressiste Democràtic.[43] D'un total de 26 ortografia en Taiwan en 1987 (incloent sistemes desapareguts), va haver un atre 38 inventats entre 1987-1999, incloent 30 romanización diferents, sis adaptacions del bopomofo i dos sistemes com el hangul.[51] Alguns crítics opinen que el Kuomintang, encara distanciant-se de la prohibició total dels moviments per les llengües natives despuix del final de la llei marcial, va adoptar una postura de «dividix i venceràs» en fomentar l'Alfabet Fonètic de la Llengua Taiwanesa, una alternativa a el POJ,[52] que era llavors l'opció majoritària en el sí del moviment pronativizaació.[53]

L'educació en llengua nativa ha seguit sent un tema molt controvertit en el Taiwan de el XXI.[54][55]

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ http://www.de-han.org/taiwan/chuliau/pehoeji-v.pdf
  2. ↑ Sakai, Tōru. (en zh).
  3. ↑ Chiúⁿ, Ûi-bûn (2013). “教會內台語白話字使用人口kap現況調查” [Survey of the Current Use of Pe̍h-ōi-jī within Church Communities]. The Journal of Taiwanese Vernacular 5 (1): 74–97.
  4. ↑ 4,0 4,1 Klöter, 2002, p. 1.
  5. ↑ 5,0 5,1 Klöter, 2005, p. 90.
  6. ↑ 6,0 6,1 Klöter, 2005, p. 89.
  7. ↑ 7,0 7,1 Chang, 2001, p. 13.
  8. ↑ Klöter, 2005, p. 248.
  9. ↑ Klöter, 2002, p. 2.
  10. ↑ Heylen, 2001, p. 139.
  11. ↑ 11,0 11,1 Heylen, 2001, p. 142.
  12. ↑ 12,0 12,1 Chang, 2001, p. 14.
  13. ↑ Heylen, 2001, p. 144.
  14. ↑ Medhurst, 1832, p. viii.
  15. ↑ Klöter, 2005, p. 110.
  16. ↑ Heylen, 2001, p. 145.
  17. ↑ 17,0 17,1 17,2 Heylen, 2001, p. 149.
  18. ↑ Klöter, 2005, p. 111.
  19. ↑ Klöter, 2005, pp. 111, 116.
  20. ↑ 20,0 20,1 Klöter, 2005, p. 92.
  21. ↑ 21,0 21,1 21,2 Klöter, 2005, p. 93.
  22. ↑ Ang, 1992, p. 2.
  23. ↑ Heylen, 2001, p. 160.
  24. ↑ Klöter, 2002, p. 13.
  25. ↑ Band, 1936, p. 67.
  26. ↑ 26,0 26,1 «Our Story». Taiwan Church News. Archivat des d'el original, el 2009-03-01. Consultat el 2009-04-30.
  27. ↑ Copper, 2007, p. 240.
  28. ↑ Medhurst, 1832.
  29. ↑ Doty, 1853.
  30. ↑ MacGowan, 1869.
  31. ↑ Douglas, 1873.
  32. ↑ Van Nest Talmage, 1894.
  33. ↑ Warnshuis y de Pree, 1911.
  34. ↑ Campbell, 1913.
  35. ↑ Barclay, 1923.
  36. ↑ Tipson, 1934.
  37. ↑ Klöter, 2005, p. 153.
  38. ↑ Klöter, 2005, p. 154.
  39. ↑ Klöter, 2005, p. 135.
  40. ↑ Lin, 1999, p. 21.
  41. ↑ 41,0 41,1 41,2 41,3 41,4 41,5 Chang, 2001, p. 18.
  42. ↑ Klöter, 2005, p. 231.
  43. ↑ 43,0 43,1 43,2 Lin, 1999, p. 1.
  44. ↑ Tiuⁿ, 2004, p. 7.
  45. ↑ Sandel, 2003, p. 533.
  46. ↑ Klöter, 2005, p. 217.
  47. ↑ Iûⁿ, 2009, p. 24.
  48. ↑ Sandel, 2003, p. 530.
  49. ↑ Wu, 2007, p. 1.
  50. ↑ Wu, 2007, p. 9.
  51. ↑ Chiung, 2005, p. 275.
  52. ↑ Chang, 2001, p. 19.
  53. ↑ Chiung, 2005, p. 273.
  54. ↑ Lloa Iok-sense. «[1]», Taipei Claves.
  55. ↑ «[2]», China Post.

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Ang, Ui-jin (1992). Taiwan Fangyan zhi Lü (en zh), Taipei: Avanguard Publishing. ISBN 957-9512-31-0.
  • Band, Edward (1936). Barclay of Formosa, Ginza, Tòquio: Christian Literature Society. OCLC 4386066.
  • Barclay, Thomas; Lun, {{{nom2}}}; Nĝ, {{{nom3}}}; Lu, {{{nom4}}} (1933). Sense-kū-iok ê Sèng-keng. OCLC 48696650.
  • Campbell, William (1913). A Dictionary of the Amoy Vernacular spoken throughout the prefectures of Chin-chiu, Chiang-chiu and Formosa, Tainan: Taiwan Church Press. OCLC 867068660.
  • Chang, Yu-hong (2001). Principles of POJ or the Taiwanese Orthography: An Introduction to Its Sound-Symbol Correspondences and Related Issues, Taipei: Crane. ISBN 9789572053072.
  • Chiung, Wi-vun Taiffalo (2003). Learning Efficiencies for Different Orthographies: A Comparative Study of Han Characters and Vietnamese Romanization.' (PhD dissertation), University of Texas at Arlington.
  • Chiung, Wi-vun Taiffalo (2005). Language, Identity and Decolonization, Tainan: National Cheng Kung University. ISBN 9789578845855.
  • Chiung, Wi-vun Taiffalo (2007). Language, Literature and Reimagined Taiwanese Nation, Tainan: National Cheng Kung University. ISBN 9789860097467.
  • Copper, John F. (2007). A Historical Dictionary of Taiwan (Republic of China), 2nd edició, Lanham, MD: Scarecrow Press. ISBN 9780810856004.
  • Doty, Elihu (1853). Anglo Chinese Manual of the Amoy Dialect, Guangzhou: Samuel Wells Williams. OCLC 20605114.
  • Douglas, Carstairs (1873). Chinese–English Dictionary of the Vernacular or Spoken Language of Amoy, 1st edició, London: Trübner. OCLC 4820970.
  • Heylen, Ann (2001). «Romanizing Taiwanese: Codification and Standardization of Dictionaries in Southern Min (1837–1923)», Ku (ed.). Authentic Chinese Christianity, Preludes to Its Development: Nineteenth & Twentieth Centuries, Leuven: Leuven University Press. ISBN 9789058671028.
  • Iûⁿ, Ún-giân (2009). Processing Techniques for Written Taiwanese – Tone Sandhi and POS Tagging (Doctoral dissertation), National Taiwan University. OCLC 367595113.
  • Klöter, Henning (2002). «The History of Peh-oe-ji», , Taipei: Taiwanese Romanization Association.
  • Klöter, Henning (2005). Written Taiwanese, Wiesbaden: Harrassowitz. ISBN 9783447050937.
  • (1999).Sino-Platonic Papers.(89)Consultat el 2010-04-10.
  • MacGowan, John (1869). A Manual of the Amoy Colloquial, Hong Kong: de Souza & Co.. OCLC 23927767.
  • Medhurst, Walter Henry (1832). Dictionary of the nan Dialect of the Chinese Language, According to the Reading and Colloquial Idioms, Macau: East Índia Press. OCLC 5314739.
  • (2005).University of Hawai'i at Manoa.Consultat el 2010-04-10.
  • Ramsey, S. Robert (1987). The Languages of Chinenca, Princeton: Princeton University Press. ISBN 9780691014685.
  • (2003).Language in Society.Cambridge University Press.32(4)
523–551.doi:10.1017/S0047404503324030.
  • Tipson, Ernest (1934). A Pocket Dictionary of the Amoy Vernacular: English-Chinese, Singapore: Lithographers. OCLC 504142973.
  • Van Nest Talmage, John (1894). New Dictionary in the Amoy Dialect. OCLC 41548900.
  • Warnshuis, A. Livingston; de Pree, {{{nom2}}} (1911). Lessons in the Amoy Vernacular, Xiamen: Chui-keng-tông Press. OCLC 29903392.


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Peh-oe-ji&oldid=851745»