Península Ushuaia
La península Ushuaia, o península d'Ushuaia, és un accident geogràfic situat en la ribera septentrional del canal Beagle, en la costa sur de l'illa Gran de Terra del Fòc, en la regió austral d'Amèrica del Sur. Pertany al departament Ushuaia, de la província de Terra del Fòc, Antàrtida i Illes de l'Atlàntic Sur en el sur de la Patagonia argentina.
Esta península posseïx costes baixes, arenenques i turbo-limosas, en abundants cudols. Presenta modestes amplitut de marea. Tanca per l'oest l'ampli sac cridat baïa d'Ushuaia, a la qual separa de la baïa Oroneta. Junt a la base d'esta península se situa la ciutat d'Ushuaia.
Història
[editar | editar còdic]Primitius habitants
[editar | editar còdic]Caçadors, mariscadores, i recolectors de l'ètnia canoera dels yámanas o yaganes varen ocupar esta península, explotant els seus recursos biològics.[1] Els seus pous circulares encara s'observen en l'àrea arqueològica Yaiyoashaga al nort de l'istme. S'alimentaven d'aus i mamífers marins, aixina com de clòchines (Mulinia edulis, Mytilus chilensis, Aulacomya atra, Yoldia).[2] Estos amerindios varen ser els seus únics habitants fins a l'arribada dels colon occidentals, en començar a poblar-se la que després seria la ciutat argentina d'Ushuaia, en 1869.
Colonisació occidental de l'àrea
[editar | editar còdic]En la base d'esta península es va establir la primera població occidental de l'austral archipèlec fueguino. Allí, a partir del 14 de giner de 1869 el bisbe anglés Waite Stirling va viure durant sèt mesos en els yaganes. El lloc exacte hui està marcat per un monument. A l'any següent es va establir el germen original de la ciutat d'Ushuaia: la Missió Anglicana d'Ushuaia, just en la base de la península, en el lloc conegut com “La Missió”, la que tancaria en 1907 al no resistir els yaganes les numeroses epidèmies de malalties dutes pels barcos.[3] Els misionero batejarien a este accident geogràfic en el nom de península MacClinton, denominació que no va perdurar. En l'any 1943 es va crear la Governació Marítima de Terra del Fòc, per lo que les sis famílies que vivien allí varen deure abandonar les seues vivendes. Anys despuix es formaria en eixos terrenys un barri de la marina en el nom de Barri La Missió Baixa.
En l'estiu 1933-1934 els presos de la presó d'Ushuaia varen construir, en el sector intern de la península, la primera pista d'aterrisage de la regió, amprant carretas, picos i pala. En l'any 1944 la marina de guerra introduïx en la península d'Ushuaia els primers conills de la zona sur de l'illa Gran, els que s'expandirien posteriorment per gran part del territori insular. En el mateix any es va construir la passarela prefecto Luis P. Fique, que va començar a unir al núcleu poblat en la península. En 1948 es va construir l'estació aeronaval i en 1950 les pistes que mantindrien actiu us comercial fins a la década de 1990. En l'hivern de 1958 es va construir en la capçalera nort de la pista principal l'hangar del Aeroclub d'Ushuaia.[4]
Geografia
[editar | editar còdic]Etimologia toponímica
[editar | editar còdic]Etimológicamente, este topònim fa referència al nom de la baïa, el qual posteriorment va ser amprat per a batejar a la ciutat homònima.
Descripció geogràfica
[editar | editar còdic]La península Ushuaia és una extensa llengua de baixa altura, majorment de vores rodades, arenes i rovines, que penetra profundament en les aigües marines. Està situada sobre la marge septentrional del sector mig del pas interoceánico denominat canal Beagle, en la regió sudoriental del oceà Pacífic Sur.[5] Esta península posseïx una base, que l'unix a l'illa Gran, de 1670 m, i des del centre de dita base fins al seu màxim extrem (el surest) posseïx un llarc de 4,6 km. Es troba dividida en dos amplis sectors, el basal o intern posseïx un esgambi de 2450 m, mentres que el apical o extern té un màxim de 2475 m d'ample. Abdós estan dividits per un istme de sol 545 m en marea baixa. Per ell antigament corria un canal natural que deixava a la porció externa de la hui península convertida en una illa.
La base de la península és una escotadura que separa a la baïa Tancada pel noreste de la baïa Oroneta pel suroest. Posseïx per l'est un veta rodejat per les aigües de la baïa d'Ushuaia, és l'anomenada «punta Observatori». Allí se situa la «baliza Punta Observatori», ubicada prop de la capçalera nort de l'antiga pista d'aterrisage, de 1700 metros de llarc, de l'ex «aeroport d'Ushuaia», reconvertit a «Estació Aeronaval Ushuaia». Cap al sur de la punta Observatori es troba la «plaja La Missió», de suau pendent i composta per arena fina i alguns fragments de rodats. S'estén fins a la «caleta Aspirant», la qual està separada de la part més profunda de la baïa Oroneta, situada cap al suroest, per l'istme de la península Ushuaia. La porció peninsular externa és la major; en ella s'ubica el modern «Aeroport Internacional d'Ushuaia Malvines Argentines», en una pista de més de 3000 metros de llongitut. Este sector de la península és de formes variades, en caletas, barrancas, i roqueríos en derredor, destacant les anomenades «Roques Obscures», en el surest. En el seu extrem suroest es troba la «punta Occidental»; en el seu extrem nordest se situa la «punta Oriental»; en el seu extrem surest s'ubica l'anomenada «punta Sur». Alguna cosa més al sur una antiga plena illa de 500 m es va unir a la península per mig d'una angosta i baixa barrera de vores rodades i arena de 50 m d'ample, quedant d'esta manera convertida en una semipenínsula secundària, l'anomenada «illa Dos Lloms». Front a la mateixa, separades per les aigües del «passe Chic», es troben les illes més pròximes de l'archipèlec de les illes Warden: les illes Chata, Caixco, i Conill. Estes illes són antics nunataks rocosos, quan el canal Beagle era un jagantesc glaciar. Les costes peninsulars sudoccidentals donen directament en les aigües obertes de dit canal. En l'extrem austral de tota la península es troba des de l'any 1994 la "Estació de Vigilància Atmosfèrica Global Ushuaia” (Estació VAG Ushuaia, o també coneguda pel seu nom en anglés com Ushuaia GAW Station) una de les 30 estacions del programa GAW Global Atmosphere Watch de l'Organisació Meteorològica Mundial, pertanyent al Servici Meteorològic Nacional (Argentina). Este sector arremata en alts tallats actius; en el restant de la península, en canvi, dominen els tallats inactius aixina com les lomades baixes.[6]
Geològicament la seua estructura està composta per depòsits marins generats durant l'últim periodo glacial en el tram final del Periodo Cuaternario el qual va concloure al començament del Holoceno.
Entre el 8000 i 3860 anys AP, esta península cobria una superfície molt menor, ya que l'actual tram extern de la mateixa constituïa una illa, i les riberes actuals del sector basal estava cobert per mar, en estar el nivell de les aigües del Beagle a major altura.[7] Posteriorment, una disminució d'alguns metros en el nivell marí va unificar la otrora llimitada península en l'illa del seu front, ademés d'otorgar-li els seus llímits actuals.[8]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Gusinde, Martin (1986) [1937]. Els indis de la Terra del Fòc. Els Yámana, I-II. Buenos Aires: CAEA.
- ↑ Rabassa, Jorge; Andrea Coronato, Sandra Gordillo, María S. Candel, & Marcelo A. Martínez (2009) Paleoambientes llitorals durant l'inici de la trasgresión marina holocena en baïa Lapataia, canal Beagle, parc nacional Terra del Fòc. Revista de l'Associació Geològica Argentina. v.65 n.4 Buenos Aires dic. 2009 versió On-line ISSN 1851-8249
- ↑ (2001) Sergio Zagier (ed.). Explorant Terra del Fòc, Manual del viager en el fi del món, 1ª edició (en espanyol), Ushuaia: Zagier & Urruty Publications, pp. 416. ISBN 1-879568-89-6.
- ↑ Goodall, Raer Natalie Prosser de (1975). Terra del Fòc. Edicions Shanamaiim, Ushuaia. 253 pág.
- ↑ International Hydrographic Organization. «Limits of Oceans and Sigues» (en anglés). Imp. Monégasque. Archivat des d'el original, el 28 de juliol de 2013. Consultat el 1 de juliol de 2013.
- ↑ Balestrini, C. i Vinuesa, J. H. (1990). Estudi de les Corrents Marines en les Afores de la Península Ushuaia. Contribució Científica CADIC. 10:39 p.
- ↑ Gordillo, S.; Coronato, A.; & Rabassa, J. (1993). Clapix Quaternary evolution of a subantarctic paleofjord, Terra del Fòc. Quaternary Science Reviews 12: 889-897.
- ↑ Illa, F., Bujalesky, G. & Coronato, A. (1999). Processos estuarinos en el Canal Beagle, Terra del Fòc. Revista de l'Associació Geològica Argentina 54(4): 307-318. Buenos Aires.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Península Ushuaia» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.