Etimologia

Erro al crear miniatura:

Evolució de la paraula Albercoc en Europa i Àfrica.

Es denomina etimologia a l'estudi de l'orige de les paraules individuals, de la seua cronologia, la seua incorporació a un idioma, aixina com de la font i els detalls dels seus canvis en la forma i significat. En idiomes de llarga història escrita, l'etimologia és una disciplina relacionada en la filogia i en la llingüística històrica, que comprén l'estudi de l'orige de les paraules per mig d'investigació del seu significat original, de la seua estructura, aixina com de la seua evolució diacrònica, és dir, possibles canvis ocorreguts en el transcurs del temps. Aixina mateix, per a obtindre alguna font directa, per eixemple l'escritura, per mig de métodos de llingüística comparativa es poden reconstruir senyes relatives a llengües sumament antigues. Aixina, per mig d'anàlisis d'atres idiomes relacionats, els llingüistes poden establir inferèncias sobre la llengua de la que són originàries i de la seua vocabulari.

Orige de la paraula etimologia

Erro al crear miniatura:

Pronunciació de la paraula Etimologia.

La paraula etimologia prové del llatí etymologĭa; esta, a la seua volta, del grec ἐτυμολοɣία, composta per ἔτυμος, -α, -ον étymos, -a, -on («[element] verdader, autèntic»), λόɣος, lógos («tractat, estudi, paraula») i la terminació -ία, -ía que indica relació.

Història

El poeta grec Píndaro va amprar etimologies creatives per a afalagar a les seues mecenes. Plutarco va amprar etimologies basades inseguramente en fantasiosas semblances dels sons. Una de les definicions primerenques de etimologia, que ademés aporta una idea prou clara de la concepció imperant en l'época clàssica –i posteriorment– sobre esta disciplina és la que, al voltant de l'any 630, va escriure el gramàtic Melampo en els seus comentaris a la Tékhne Grammatiké, de Dionisio de Tracia:

Ἐτυμολογία ἐστὶν ἀνάπτυξις τῶν λέξεων, δἱ ἧς τὸ ἀληθὲς σαφηνίζεται• ἔτυμον γὰρ λέγεται τὸ αληθές […], ἐτυμολογία ὡς ἂν εἴ τις εἴποι ἀληθινολογία. οὐ γὰρ ὡς ἔτυχεν ἐξ ἀρχῆς αἱ Ἑλληνικαὶ λἐξεις ἐπετέθησαν ἑκἀστῳ πράγματι, ἀλλὰ διὰ τὸ τὸν νοῦν ἀναπτύσσοντας ἑξευρίσκειν, χάριν τίνος τὀδε τι καὶ πῶς δὲ λέγεται. τέταρτον οὗν μέρος τῆς γραμματικῆς ἐστιν, ὡς εἴ εις εἴροιτό με, βλέφαρον διὰ τί εἴρηται, τρέψας τὸ φ εἰς τὸ π, καὶ διαστεἰλας τὴν λἐξιν, εὗρον ὅτι διὰ τοῦτο λέγεται βλέφαρον, διὸτι αἰρομένου αὐτοῦ ἐπὶ τὰ ἀνω βλέπομεν, οἷον βλεπέαρον, ἆρον καὶ βλέπεις• ἢ μηδὲ τρέψας τι, διαστείλας δὲ μόνον τὴν λέξιν, εὗρον ὅτι ὥς ανεὶ φᾶρος, ὅπερ περιβόλαιόν ἐστι τοῦ βλέμματος. πάλιν εἴ τις ἔροιτό με, γλῶσσα διὰ τί λέγεται, τρέψας τὸ λ εἰς τὸ ν καὶ τὸ δεύτερον σ εἰς τὸ τ, φημί οὕτως, ἡ γνωστὰ ἐν τῷ νῷ τοῖς ἀκούουσι ποιοῦσα τὰ λεγόμενα• οὐ γὰρ δἰ ἑτέρου μέρους σωματικοῦ γινώσκομεν τὴν ἑκάστου ἔννοιαν. πάλιν εἴ τις ἔροιτό με, ὀδόντες διὰ τί λέγονται, τρέψας τὸ ο εἰς τὸ ε, εὗρον ὡς ανεὶ οἱ ἔδοντες, τουτέστιν οἱ έσθίοντες.

Etimologia és la desmembración de les paraules, per mig de la qual s'aclarix la veritat; ἔτυμον, en efecte, es diu lo verdader […] Després etimologia és com si es diguera ἀληθινολογία («estudi de la veritat»), puix les paraules gregues no varen ser en el seu orige dispostes a cada cosa a l'encert, sino que per mig de l'anàlisis del sentit descobrim per qué tal cosa es diu de tal modo. Com si algú em preguntara per qué es diu βλέφαρον («parpalla»): canviant la φ en π i partint de la paraula, vaig descobrir que es diu βλέφαρον perque quan està alçat «mirem cap a dalt», com si fora βλεπέαρον («mira cap a lo alt»). O be, sense canviar res, solament partint de la paraula, vaig trobar que és com un φᾶρος («mant») perque és cobertor de la nostra mirada. Per un atre costat, si se'm preguntara per qué es diu γλῶσσα («llengua»), canviant la λ en ν i la segona σ en τ, dic γνωστὰ («coneguda»), la que fa «cognoscible» als oyents lo que està en la nostra ment. Puix per cap atre orgue físic coneixem el pensament de cada u. Més encara, si algú em preguntara per qué es diuen ὀδόντες («dents»), canviant la ο en ε vaig trobar alguna cosa aixina com ἔδοντες, és dir, «els que mengen», i, en efecte, gràcies a ells mengem.

Etymologicum genuinum és una enciclopèdia gramatical editada en Constantinopla en el sigle ix, un de tants treballs similars bizantino.

Etymologiae, d'Isidoro de Sevilla, va ser una enciclopèdia d'indagació de les «primeres coses», que, sense crítiques, va permanéixer en us en Europa fins al sigle xvi.

Cicerón, en Tòpica (Tòpics) 8, 35, en traduir obres dels clàssics grecs, usava el vocablo vērĭlŏquĭum, plural vērĭlŏquĭi, de vērus: verdader, i lŏquor: parlar, pero preferia la dicció nŏtātuŏ: nota, observació, reparació.

A continuació s'inclouen tres cites contingudes en el wikcionario en alemà:

Ea est autem, cum ex vaig vore nominis argumentum elicitur; quam Graeci ἐτυμολογίαν appellant, aneu est verbum ex verp veriloquium; nos autem novitatem verbi senar satis apti fugientes genus hoc notationem appellamus, quia sunt verba rerum notae.

Marcus Tullius Cicero, Topica, 35

És dir, aproximadament: "Esta és, en efecte, quan s'extrau l'argument del significat de la paraula; els grecs criden a açò ἐτυμολογίαν, és dir, una paraula de veres a partir d'una paraula; nosatres, no obstant, evitant l'us insuficient de la novetat de la paraula, cridem a este tipo de notació, perque són paraules que denoten coses."

Ho cita Quintiliano, 1, 6, 28:

Nam verbum ex verp ductum, aneu est veriloquium, ipse Cicero, qui finxit, reformidat.

Marcus Fabius Quintilianus, 1, 6, 28.

És dir, aproximadament: "Perque la paraula derivada d'una atra paraula, és dir, una paraula de veres, el mateix Cicerón, qui la va crear, l'evita."

Aixina mateix, Isidoro de Sevilla (o Isidorus Hispalensis), en la seua obra Sententiae (Sentències) usa este vocablo:

Nonnunquam falsitas veriloquio adiungitur, et plerumque a veritate incipit qui falsa confingit.

Isidorus Hispalensis, Sententiae, 2, 30, 4.

És dir, aproximadament: "A voltes, la falsetat s'afig a la veritat, i generalment qui inventa coses falses comença des de la veritat."

Sánscrito antic

AP

Els llingüistes i gramàtics sánscritos de la antiga Índia varen ser els primers en realisar un anàlisis exhaustiu de la llingüística i etimologia. L'estudi de l'etimologia sánscrita va proporcionar als erudits occidentals la base de la llingüística històrica i l'etimologia moderna. Quatre dels llingüistes sánscritos més famosos són:

• Iaská (circa sigles VI-V)
• Panini (circa 520-460 a. C.)
• Kātyāyana (sigles VI-IV)
• Patañjali (II)

No obstant, estos llingüistes no varen ser els primers gramàtics sánscritos. Seguixen a una llínea d'antics gramàtics del sánscrito que varen viure varis sigles abans, com Sakatayana, de qui se sap molt poc. Les etimologies més antigues que es poden trobar estan en la lliteratura védica, en les explicacions filosòfiques dels Bráhmana, Araniakas i Upanishads. Els anàlisis de gramàtica sánscrita realisats pels llingüistes mencionats anteriorment varen implicar estudis extensius sobre l'etimologia (cridada Nirukta o Vyutpatti en sánscrito) de les paraules sánscritas, ya que els antics indis consideraven que el sò i el parla en sí mateixos eren sagrats i, per a ells, les paraules dels sagrats Vedas contenien una codificació profunda dels misteris de l'ànima i Deu.

Época moderna

Vore també: Método comparatiu (llingüística)

L'etimologia en el sentit modern va sorgir en l'acadèmia europea de finals d'el XVIII, en el context de la més àmplia "Edat de la Ilustració", encara que precedida per pioners d'el XVII com Marcus Zuerius van Boxhorn, Gérard Vossius, Stephen Skinner, Elisha Cols i William Wotton. El primer intent sistemàtic conegut de demostrar la relació entre dos idiomes basant-se en la similitut de gramàtica i lèxic es va realisar en 1770 per l'hongarés János Sajnovics, quan va intentar demostrar la relació entre el sami i el hongarés (treball que va ser estés posteriorment a tota la família de llengües ugrofinesas en 1799 pel seu compatriota Samuel Gyarmathi).

L'orige de la llingüística històrica moderna s'atribuïx comunament a Sir William Jones, un filec galés que vivia en l'Índia, qui en 1782 va observar la relació genètica entre el sánscrito, el grec antic i el llatí. Jones va publicar la seua obra "The Sanscrit Language" en 1786, assentant les bases per al camp de la llingüística indoeuropea.

L'estudi de l'etimologia en la filogia germànica va ser introduït per Rasmus Christian Rask a principis d'el XIX i elevat a un alt estàndart en el Diccionari Alemà dels Germans Grimm. Els èxits de l'enfocament comparatiu varen culminar en la escola neogramática de finals d'el XIX. Encara en el XIX, el filòsof alemà Friedrich Nietzsche va utilisar estratègies etimològiques (principalment en "La genealogia de la moral", pero també en atres llocs) per a argumentar que els valors morals tenen orígens històrics definits (específicament, culturals), a on les modulacions en el significat de certs conceptes (com "bo" i "mal") mostren cóm estes idees han canviat en el temps, d'acort en el sistema de valors que les ha apropiat. Esta estratègia va guanyar popularitat en el XX, i filòsofs com Jacques Derrida han utilisat etimologies per a senyalar significats anteriors de les paraules i descentralisar les "jerarquia violentes" de la filosofia occidental.

La ciència etimològica

L'etimologia comprén no solament l'anàlisis de les raïls (radicals) de les paraules, sino també dels seus elements constitutius: desinència, tema, terminació i radical. L'estudi de l'etimologia ajuda:

• a la comprensió del significat de les paraules;
• a l'ampliació del vocabulari personal;
• a millorar la ortografia;
• a l'aplicació correcta de la sinonímia, puix solament molt pocs sinònims són 100% equivalents. Usant texts antics, els etimólogos intenten averiguar la cronologia i la modalitat de l'incorporació, l'evolució –cap allenguage actual– i les mutacions que han ocorregut a una paraula. L'etimologia en castellà i en català deu molt a l'obra del filec català Joan Coromines, del sigle xx. La valoració de la seua importància ha variat segons les tendències del moment. La seua época dorada va ocórrer durant el sigle xix, quan es varen mamprendre trascendentes proyectes d'estudi etimològic, tals com els que varen culminar en l'edició de les obres següents:

• Oxford English Dictionary (OED).

• (Primer) Diccionari general etimològic de la llengua espanyola, de Roque Barcia, en 1880.

Eixemples

El sorgiment i la modificació de la majoria de les paraules ocorren per us constant. Ellenguage d'una llengua viva jamai permaneix estàtic: evoluciona, es modifica i es retroalimenta. A continuació s'aporten dos eixemples de paraules incorporades en l'us, despuix adoptades normativament:

Flipar

Prové del verp anglés to flip [out], el significat original del qual és «perdre el control baix els efectes de les drogues», «tornar-se loco», directament relacionat en que el terme flip en dit idioma denota «donar el regrés a alguna cosa», «invertir totalment», en alusió a l'alteració dels sentits i percepció que produïxen estes substàncies. És per este significat de flip que en Espanya és molt comú utilisar este verp, sobretot entre els jóvens, davant alguna cosa inesperat o anormal, que fa «voltear la ment», com a sinònim coloquial de «sorprendre's, quedar maravillado, o estranyat». El vocablo va ser incorporat en la XXII edició del DRAE, en octubre del 2001, en tots els significats mencionats.

Subasta

Del llatí sub fins a (baix l'asta), ya que en les époques més antigues de Roma, quan es requisaven bens a un ciutadà per endeutament, en el mig d'estos es clavava una llança o asta per a indicar que estava baix custòdia d'una autoritat o de l'Estat fins que foren venuts al millor postor. Segons la RAER, açò es feya en un context militar, per a anunciar la venda del botí guanyat en la guerra.

Métodos

Els etimólogos apliquen varis métodos per a estudiar l'orige de les paraules, alguns dels quals són:

• Investigació filògica. Els canvis en la forma i significat de la paraula poden rastrejar-se en l'ajuda de texts antics, si estan disponibles.
• Utilisació de senyes dialectològics. La forma o significat de la paraula pot mostrar variacions entre dialectes, lo que pot proporcionar pistes sobre la seua història anterior.
• Método comparatiu. A través d'una comparació sistemàtica d'idiomes relacionats, els etimólogos a sovint poden detectar qué paraules deriven del seu idioma ancestro comú i quins varen ser prestades posteriorment d'un atre idioma.
• Estudi del canvi semàntic. Els etimólogos a sovint deuen fer hipòtesis sobre canvis en el significat de paraules particulars. Tals hipòtesis es proven contra el coneiximent general de canvis semàntics. Per eixemple, la suposició d'un canvi de significat particular pot ser respalada en demostrar que el mateix tipo de canvi ha ocorregut en atres idiomes també.

Vore també

Canvi lèxic-semàntic Cognado Derivació regresiva Etimologia popular Fals amic Filogia Lexicografia Anex:Etimologia de països i capitals nacionals

Llingüística històrica Malapropisme Neologisme Paraula Protolengua Supletisme Toponímia

Bibliografia citada

• «google. be/books? id=if1JAAAAcAAJ&redir_esc=y Affinitas linguae hungaricae cum linguis Fennicae originis» (en llatí). Consultat el 17 de decembre de 2023.
• «org/details/szemerenyiintroductiontoindoeuropeanlinguistics1996 Introduction to Indo-European Linguistics» (en anglés). Consultat el 17 de decembre de 2023.

Enllaços externs

Erro al crear miniatura: Etimologia en el Viccionari. Plantilla:RAER

• archive. org/web/20190805235616/https://www. matefisica. es/investigar/filosofia-antigua/etimologias/etimologias-diccionario-etimologic/ L'Universitat Nacional i Internacional Gratuïta Diccionari Etimològic
• elcastellano. org/palabra. php Diccionari etimològic en elcastellano. org
• dechile. net/ Diccionari etimològic en dechile. net