S'estén a lo llarc d'uns 240 km, vorejant la costa meridional de l'illa Gran de Terra del Fòc, des de la seua conexió en el canal Cockburn en l'entrada occidental fins al veta Santa Pío en la seua desembocadura oriental en l'Atlàntic. Actua com a llímit natural entre l'illa Gran i les illes situades al sur i surest del archipèlec fueguino, com illa Navarino, illa Hoste i diversos illots menors.[3]
El canal deu el seu nom al HMS Beagle, navío britànic que ho va explorar entre 1826 i 1830 en el marc d'expedicions hidrogràfiques de la Marina Real Britànica, en les que va participar el naturaliste Charles Darwin.[4]
Tota la zona occidental del canal està íntegra i totalment dins de Chile, mentres que la zona oriental és compartida per Chile i Argentina (al nort Argentina i al sur Chile) formant la frontera entre abdós països. A este canal fueguino, que en el seu recorregut va prenent diversos noms, li'l dividix en tres parts: la part occidental, la central i l'oriental. La part occidentala formen els canals Brecknock, Ballenero i O'Brien i el sen Darwin fins a la quadra del sen Garibaldi. La part centrala conformen el braç del Noroest i el braç del Suroest i este mateix des de la punta Dividix fins al canal Murray. La part oriental és la que comprén des del canal Murray fins al veta Santa Pío.[5]
Entre els meridianos 68°36'38,5" O i 66°25'00" O el canal constituïx la frontera internacional entre l'Argentina i Chile. Ellímit corre casi pel centre del canal, fent les inflexions necessàries per a assegurar a cada part la navegació per aigües pròpies.
Els canoeros yaganes varen ser els primitius habitants de les costes del canal Beagle. Va ser cridat per ells canal Onashaga (en idioma yagán: 'canal dels onas')[8]
El nom Beagle li va ser donat en homenage al buc britànic HMS Beagle, que realisava un estudi hidrogràfic de les costes de la part austral d'Amèrica del Sur entre 1826 i 1830, integrant l'expedició que estava al mando de Phillip Parker King. En abril de 1830, estant el HMS Beagle fondejat en la baïa Orange, el seu comandant Robert Fitz Roy va enviar a l'oficial de navegació tinent M. Murray a inspeccionar la partix nort de la baïa Nassau. Este oficial va descobrir un estret pas, el que després va ser batejat en el seu honor com canal Murray, que desembocava en un canal recte, d'aproximadament dos milles o més d'ample, que s'estenia d'est a oest fins a a on alcançava la vista. A eixe canali'l va denominar Beagle. En el segon viage del HMS Beagle, baix el mando del capità Fitz Roy, viajava a bordo el naturaliste Charles Darwin, qui va tindre la seua primera vista d'un glaciar en aplegar al canal Beagle el 29 de giner de 1833, i va escriure en el seu quadern: Molts glaciars blau berilo, el més bell contrast en la neu.[9]
La controvèrsia entre Argentina i Chile respecte de la sobirania de les illes del canal Beagle va ser resolta per mig de la firma del Tractat de Pau i Amistat en 1984. L'acort va ser alcançat per mediació del papa Juan Pablo II després de que Argentina declarara nul el laudo arbitral de la reina britànica de 1977, que havia segut solicitat per abdós països per a resoldre la disputa, posant-els a la vora de la guerra. Respecte de la boca oriental del canal Beagle abdós països es varen recolzar en els escrits dels seus descobridors per a afirmar les seues respectives posicions. El capità King va expressar en 1832 en el seu llibre Sailing Directions for the coasts of Eastern and Western Patagonia:[10]
To the north of Lennox Island is the eastern opening of the Beagle Channel. Traducció:Al nort de l'illa Lennox està la boca oriental del canal Beagle.
En l'opinió argentina en al nort King es referix al nort geogràfic verdader, la qual cosa correspon a partir de la Punta Navarro al pas Picton, entre les illes Navarino i Picton, des d'a on el canal desembocava en la baïa Oglander, situada al nort geogràfic de Lennox. En l'opinió chilena al nort es referix al nort magnètic, llavors situat a uns 20° a l'est del nort verdader, per lo que la boca oriental correspondria a partir de la punta Navarro a la baïa Moat, situada entre l'illa Gran de Terra del Fòc i les illes Picton i Nova, fins a desembocar en la mar oberta en la llínea que unix la punta Jesse (en Terra del Fòc) i la punta Oriental de l'illa Nova. Dels dos braços, el braç Picton posseïx major profunditat que la baïa Moat (cridada canal Moat per Argentina). La cort arbitral va considerar que no era la seua atribució establir quin dels braços era el verdader curs que els seus descobridors varen atribuir al Beagle, sino que devia establir quin era el curs al que es referix el tractat de 1881, que va deduir corresponia al senyalat en les cartes del capità Fitz Roy, única cartografia de l'àrea en l'época, el qual va demostrar era el braç Moat, otorgant-li aixina a Chile la totalitat de les illes ubicades al sur d'eixe braç. La cort arbitral va interpretar que Argentina opinava que el canal Beagle des de la punta Navarro continuava pel pas Picton i després seguia cap al suroest pel canal Goree entre les illes Navarino i Lennox, per a desembocar en la baïa Nassau en la llínea que unix punta María (en Navarino) en punta Guanac (en Lennox), interpretació que Argentina va mencionar entre les causals per les que va declarar insanablemente nul alaudo arbitral.[11]
En el seu recorregut d'aproximadament 200 milles en el qual pren diferents noms, separa l'illa Gran de Terra del Fòc de les illes del Sur i Surest dins del archipèlec fueguino. A continuació es detallen els noms que pren el canal en el seu recorregut d'oest a est en les seues característiques principals i es descriuen les principals illes que es troben al seu pas.
És la part més occidental del canal Beagle. Medix unes 28 milles de llarc, sent el seu curs prou sinuós. S'estén des de l'extrem oest de l'illa Aguirre, a on s'unix en el canal Cockburn, fins a l'entrada oest de baïa Desolada.[12]
La seua ribera nort la formen la costa sur de la península Brecknock i les illes Aguirre i Brecknock. La seua ribera sur està formada per les illes del grup Camden, sent les principals Astrea, London i Sídney. Des de fa uns 6000 anys les seues aigües eren recorregudes pels poble kawésqar i yámanas, nómades canoeros i recolectors marins, la qual cosa va durar fins a mediats d'el XX, quan pràcticament ya havien segut extinguits per l'acció de l'home blanc.
El canal Ballenero, en la seua entrada occidental, s'eixampla formant el gran sen denominat baïa Desolada i es prolonga per més de 32 milles en direcció estesureste. Termina per l'orient front a l'illot Redó, que està prop de la costa sur de l'illa O'Brien, continuant cap a l'est en el nom de canal O'Brien.[13]
La seua ribera nort la forma la costa sur de l'illa Gran de Terra del Fòc; en la que es formen profunts sens i estuaris. Cobrix esta part una sola i immens llançol de gèl que es derrama per les valls en gelera jagantescs que apleguen a la mar; l'espectàcul és grandiós, pero desolat. La seua ribera sur està formada en la seua major part per l'illa Stewart.
El canal corre entre la costa sur de l'illa O'Brien i la costa Nort de l'illa Londonderry. Des de la seua entrada occidental com a continuació del canal Ballenero en l'illot Redó es prolonga per unes 10 milles fins al seu terme en la punta Americana, en l'extrem oriental de l'illa O'Brien, en que inicia el seu pas pel sen Darwin.[14]
L'ample del canal en la seua entrada oriental és d'1 milla, que després es reduïx a sol 3 cables per la presència d'algunes roques i illots que es mantenen fins al seu terme front a l'illot Redó. La profunditat de les seues aigües és considerable encara en les parts més angostes i com el curs no presenta canvis importants, ni les corrents són de consideració, la seua navegació encara que requerix atenció és segura per a les naus.
El sen Darwin és un gran cos de mar els llímits de la qual són pel Nort la costa de l'illa Gran de Terra del Fòc, entre els sens Gelera i Garibaldi, en una extensió d'aproximadament 14 milles; al Sur les illes Darwin i Thomson i a l'oest l'illa O'Brien, el grup dels Timbals i l'illa Londonderry. Casi al centre del sen es troba l'illa Chair.[15]
En els seus contorns desemboquen els següents canals: en el costat Oest els canals O'Brien i Pomar, a l'Est el braç Noroest i pel Sur els canals Fancs Merino i Thomson.
La seua entrada occidental, en la seua unió en el sen Darwin, té 3 milles d'ample, les que disminuïxen fins a 0,5 milles en la seua boca oriental, entre l'illa del Diable i la punta Dividix, extrem orient de l'illa Gordon. El seu llarc és d'aproximadament 30 milles.[16]
Erro al crear miniatura: Canal Beagle en l'illa Hoste (esquerra), Gordon (fondo-dreta), i Gran de Terra del Fòc (dreta-front).
La seua direcció general és successivament cap a l'est i al estesureste. Lo orillan montanyes altes i escarpades que cauen casi verticals a el mar. Les aigües són profundes i netes. Les corrents són prou sensibles i produïxen violentes revesas en trobar-se en les que vénen del braç del Suroest. Les quebrades i valls que separen les montanyes estan coberts per immensos gelera que descendixen fins a el mar. Els faldeos de les montanyes estan coberts per una densa vegetació vigorosa i lozana que contrasta en la blancor dels gelera. En estos boscs predomina el ñirre.
El canal corre en direcció general 256° entre dos cadenes de montanyes parals i d'uns 1000 metros d'altura de les illes Gordon i Hoste. El seu ample varia entre 3 cables i una milla. El seu llarc és d'aproximadament 32 milles.[17]
La seua boca oriental es troba entre l'illa del Diable i la punta Dividix, extrem orient de l'illa Gordon, i la seua eixida occidentala senyala el veta Kekhlao de l'illa Hoste i desemboca en la baïa Cook, orientada a les aigües obertes del oceà Pacífic. Les corrents de marea són molt fortes i produïxen numerosos escarceos i revesas.
Lo que es denomina com la part central del canal Beagle s'estén en direcció general 255° - 075° per unes 30 milles des de l'illa Gordon cap a l'orient fins a front a la península Ushuaia. El seu ample és d'1,5 milles i les seues aigües són netes i profundes.[18]
La costa nort del canal, conformada per la partix sur de l'illa Gran de Terra del Fòc, és alta, destacant-se el pico Francés i els monts Les Piràmides i Martial. En esta costa es formen dos grans baïes: Yendegaia i Lapataia. La costa sur, conformada per la costa nort de l'illa Hoste, és molt més baixa, en tossals que es desprenen dels monts Sampaio. La costa és prou retallada i sinuosa pero sense baïes d'importància. Les seues aigües són brutes. Esta secció del canal Beagle va ser descoberta en abril de 1830 pel tinent M. Murray, oficial de navegació del HMS Beagle, nau que baix el mando del comandant Robert Fitz Roy es trobava fondejada en la baïa Orange efectuant els treballs d'alçament encomanats a l'expedició anglesa enviada baix el mando del comandant Parker King a la regió austral d'Amèrica pel almirantazgo britànic.[19]
El canal Beagle en la seua part oriental corre entre la costa sur de l'illa Gran de Terra del Fòc i les costes nort de les illes Navarino, Picton i Nova. La seua direcció general és Oest-Este per 45 milles fins al meridiano de l'illa Snipe, quan gira cap al surest per a eixir al mar de la Zona Austral per l'orient, entre el veta Santa Pío i la punta Orelles de l'illa Nova.[20]
El sector oriental d'este tram, el qual posseïx profunditats en promig de 70 m i és denominat pas Moat en algunes publicacions, només des de l'últim periodo d'el XIX passa a ser el més amprat per les embarcacions, en iniciar-se la navegació de vapor, en sí mateixa o com a complement de la de vela. Per ell corre ellímit internacional argentí-chilé, ademés de que pel mateix transita el tràfic marítim des de l'Atlàntic cap als ports del Beagle o del Pacífic.
El braç o pas Picton és un canal marítim que discorre entre l'illa Navarino i l'illa Picton. S'obri cap al Surest des de les aigües del Beagle situades a l'oest de les illes i illots que antecedixen a la punta Guanyat del Noroest de l'illa Picton. És més profunt que el pas Moat (en promijos superiors als 100 m). El pas Picton era el braç majorment amprat des del seu descobriment i durant l'época de la navegació a vela, puix era més reparat dels forts vents locals que el septentrional.[21]Charles Darwin ho va senyalar en Diari del viage d'un naturaliste al voltant del món o El viage del Beagle.[22] Hui ha quedat en desús llevat quan, des del tram mig del canal Beagle, l'objectiu és alcançar l'illa Lennox, l'archipèlec de la veta de Forns o l'Antàrtida.
Illes del sector
Dins del canal hi ha numeroses illes que donen naiximent a baixos fondos. Front a la baïa d'Ushuaia es troba un numerós grup d'illes i illots en el que destaquen les illes Bridges i els illots Eclaireurs; més a l'orient l'illa Gable disminuïx l'ample del canal formant el pas Mackinlay.
És l'illa més gran del archipèlec de Terra del Fòc. S'estén al nort del canal Beagle, des del canal Cockburn fins al veta Santa Pío. Té la forma d'un gran triàngul, en una altura de 140 milles, sobre el meridiano de punta Anegada, per 240 milles de base.[23]
És compartida per l'Argentina i Chile. 29 484,7 km² situats en el seu sector occidental pertanyen a Chile, els que representen el 61,43 % del total de la superfície insular, mentres que pertanyen a l'Argentina els restants 18 507,3 km² situats en la part oriental, els quals representen un 38,57 % del total de l'illa.
És la major del grup de les Camden i el seu contorn i relleu són molt irregulars. Té una orientació Noroest-Surest en un llarc de 8 milles en eixa direcció i un ample major de 2 milles.[24]
En la partix Noroest s'alça el pico Sant Pablo, en una elevació de 734 m s. n. m. i en la partix surest el pico Horacio, de 488 m s. n. m. Pel seu costat Noroest corre el canal Brecknock, per l'Est el pas Pratt que la separa de l'illa Sídney, pel Sur i l'Oest les aigües obertes de l'oceà Pacífic.
Té una orientació Oest-Este, en un llarc de 20 milles en eixa direcció i de 7 milles en el seu ample major. És alta i de relleu molt irregular.[25]
Presenta alguns cims i picachos molt característics, tals com el cerro Enclusa (de 551 m s. n. m.), el pico Stewart (de 871 m s. n. m.), el cerro Puntagut (de 681 m s. n. m.) i el pico Doble (de 645 m s. n. m.). Entre les seues montanyes hi ha quebrades i valls profundes que apleguen fins a la mar, a on formen baïes i esteros no aptes com fondeaderos per les seues grans profunditats. Pel seu costat Nort corre el canal Ballenero; per l'Oest la baïa Desolada; el pas Adventure la separa de l'illa Londonderry per l'Est i de les illes Gilbert pel Sur.
Té una orientació Oest-Este en un llarc de 25 milles en eixa direcció i de 9 milles en el seu ample major. La seua costa és de contorns molt irregulars. En la seua perifèria es formen moltes baïes i penínsules que la fan semblar com un grup d'illes.[26]
De relleu molt irregular, té montanyes en altituts de fins a 731 m s. n. m. En les montanyes del sector occidental hi ha varis glaciars. Pel seu costat Nort corren els canals Ballenero i O'Brien; per l'Est el canal Thomson la separa de les illes Darwin, Thomson i Hoste; pel Sur la banya les aigües obertes de l'oceà Pacífic; i per l'Oest el pas Adventure la separa de l'illa Stewart.
Té una orientació Oest-Este, en un llarc de 13,5 milles en eixa direcció i de 5,5 milles en el seu ample major. Com tota la regió que la rodeja és molt montanyosa i boscosa.[27]
L'illa dividix el canal Beagle en dos branques, els canals Pomar i O'Brien, que corren el primer pel seu costat Nort i que la separa de l'illa Gran de Terra del Fòc i el segon pel costat Sur i que la separa de l'illa Londonderry. En el seu costat Sur s'eleven cims i picachos que medixen entre 600 i 1000 m s. n. m., sent especialment notable pel seu aspecte i altura el mont Fantasma, de 677 m s. n. m. En la seua costa Nort es troben el port Almeida i port Ballenes. En la costa Sur està la caleta Canals i el surgidero Fantasma.
Se situa en el costat oriental del sen Darwin, dividint el canal Beagle en dos passages cridats braç del Noroest i braç del Suroest, que corren pel Nort i Sur de l'illa, respectivament. El braç del Suroest desemboca en les aigües obertes de l'oceà Pacífic en la baïa Cook, causa per la qual esta ruta no és recomanable per a la navegació. En canvi sí ho és el braç del Noroest, que ademés forma la continuació del canal Beagle des del sen Darwin cap a l'orient.[28]
Té una orientació Oest-Este, en un llarc de 28 milles en eixa direcció i de 9,5 milles en el seu ample major. S'assembla a un triàngul isósceles en la seua base cap a l'occident. És montanyosa i termina en l'Est en la punta Dividix, que com una falca dona orige als canals mencionats. En el seu sector oriental hi ha un pico sense nom de 1584 m s. n. m. En la seua costa Nort es formen dos entrades profundes, les baïes Tres Braços i Romanche. En la costa Sur solament s'ubica la baïa Fleuriais.
Esta és una de les illes de major superfície de l'archipèlec fueguino i de les de major extensió de costa o perímetro, per la seua especial configuració formada per cinc penínsules principals: Cloué, Rous, Hardy, Pasteur i Dumas, entre les quals la mar penetra profundament formant sens i baïes de variades dimensions i direccions.[29]
És molt montanyosa, en cims que sobrepassen altituts de 1000 m s. n. m., que estan cobertes de gèl i neu, formant ademés grans gelera, especialment en la península Cloué. Per l'Oest es troba la baïa Cook; pel costat Nort corren el braç Suroest i el canal Beagle; per l'Est el canal Murray, el sen Ponsonby i la baïa Nassau; i, finalment, pel Sur enfronta a les aigües obertes de l'oceà Pacífic.
Esta gran illa medix 46 milles de llarc en el sentit oest-este, i 22 milles d'ample en el sentit nort-sur. És montanyosa i de relleu irregular; en el seu interior està coberta de boscs i les seues costes són baixes, en pastures que permeten la criança de ganado lanar.[30]
En ella es troba la caleta Wulaia, que en l'antiguetat va ser un centre de reunió del poble yámana. Port Williams, en la seua ribera nort, és la capital de la província. Pel seu costat Nort corre el canal Beagle, per l'Est els passos Picton i Goree la separen de les illes Picton i Lennox, pel Sur està la baïa Nassau i per l'Oest el canal Murray la separa de l'illa Hoste.
L'illa Picton forma partix del archipèlec de Terra del Fòc, ubicat en la regió austral de Chile. Medix al voltant de 11 milles de llarc en direcció Noroest-Surest per prop de 4 milles en la seua part més ampla.[31]
Per les seues costes Nort i Est corre el canal Beagle, que la separa de l'illa Gran de Terra del Fòc i de l'illa Nova; pel Sur la baïa Oglander la separa de l'illa Lennox; i per l'Oest el pas Picton la separa de l'illa Navarino.
L'illa Nova forma partix del archipèlec de Terra del Fòc, ubicat en la regió austral de Chile. Medix al voltant de 8 milles de llarc en direcció oest-este per 5,5 milles de nort a sur.[32]
Forma la partix sur de la boca oriental del canal Beagle. El pas Richmond la separa de les illes Picton i Lennox.
Per les seues traces fisiográficos ha segut caracterisat com un canal costanero, llongitudinal i concordant. S'estén a lo llarc de 280 km, en direcció general Oest-Este, posant en comunicació les aigües dels oceans Pacífic i Atlàntic, des de l'extrem del denominat braç Suroest, que forma la baïa Rafagals, fins a la seua boca oriental nort, en el veta Santa Pío. Tant en la seua porció occidental com en l'oriental el canal posseïx vàries entrades, braços o boques, els quals faciliten als navío l'accedir a ell des de variats rumbos o el dirigir-se des del mateix cap a distintes procedències.[33]
Ample
L'ample promig del canal de Beagle és una miqueta major a les 2 milles nàutiques. Posseïx dos angosturas màximes: en la zona oriental el pas Mackinlay, d'uns 7,5 cables (1,3 km), i en la zona occidentala zona de punta Dividix, en a on és només de 3,5 cables d'ample.
El canal Beagle compartix les característiques biològiques i hidrogràfiques del oceà Pacífic, posició que és sostinguda pel govern de Chile, que ho considera un braç de dit oceà en el marc de la teoria de la divisió natural dels oceans.[34] D'acort a la posició oficial del govern d'Argentina, postulada en el marc del principi bioceánico, el canal Beagle és un pas interoceánico no pertanyent a cap oceà.[35] Per a l'Organisació Hidrogràfica Internacional, que no es pronuncia sobre la pertinença real a un determinat oceà dels sectors marítims en que va dividir al món, als fins d'uniformar les publicacions marítimes adjunta els estrets i canals marítims a únic oceà, incloent al canal Beagle implícitament en els seus mapes com a part del Pacífic, pero sense adjudicar-li una entitat pròpia com a braç de mar.[36]
Profunditat
Les majors profunditats es presenten en la zona occidental, des del canal Murray cap als seus braços occidentals, a on es varen sondejar al voltant de 300 m. En la zona mija (front a Ushuaia) és d'entre 150 i 200 m. Les menors profunditats es presenten en el pas Mackinlay, entre l'illa Gable i Navarino, en solament 14 m.[37]
L'orige del canal es remonta a les últimes fases de les glaciacions cuaternarias, com a resultat de l'alvanç d'un glaciar que va descendir de la cordillera Darwin i va alvançar per una valongitudinal; posteriorment, davant la reculada posglacial, va ser invadit per el mar. Són diversos les traces que atesten estos processos geològics; entre ells destaca el perfil travesser de forma de "O", en la berma visible, aixina com la presència de morrenas laterals i illes rocoses polides pel gèl.
El 2 de març de 2020, la chilenaBàrbara Hernández es va convertir en la primera dòna en creuar el canal a nade: va recórrer en 1 hora 55 minuts els 9.4 quilómetros en aigües en temperatura promig de 7.9 graus Celsius.[40][41]
↑Parker King; Fitz Roy, Robert (1852). «Partix 11», Hydrographic office (ed.). Sailing directions for South America. (en anglés), Londres, pp. pp.167.
↑Voyages of the Adventure and Beagle, Volume III – Darwin, Charles Robert (1839), Journal and remarks. 1832-1836., London: Henry Colburn (The Voyage of the Beagle)
↑Illa, Federico I.; Bujalesky,Gustavo G. & Coronato, Andrea M. (1999). Processos estuarinos en el canal Beagle, Terra del Fòc. Revista de l'Associació Geològica Argentina. 54 (4): 307-318.
↑Santibañez Escobar, Rafael. Els drets de Chile en el Beagle. Pág. 98. Editor: Andrés Bell.
↑Rei Balmaceda,Raúl C. (1979). Llímits i fronteres de la República Argentina: epítome geogràfic. Pág. 211. Editor: OIKOS.
↑Spalding, M. D., Fox, H. I., Allen, G. R., Davidson, N., Ferdana, Z. A., Finlayson, M. A. X., & Robertson, J. (2007). Marine ecoregions of the world: a bioregionalization of coastal and shelf areas. BioScience, 57(7), 573-583.
