Periodo del Segon Temple
El periodo del Segon Temple en la història judeua va durar entre el 530 a. C. i el 70 d. C.,[1] quan va existir el Segon Temple de Jerusalem. El periodo del Segon Temple va escomençar en la tornada a Sion i la subsegüent reconstrucció del Temple de Jerusalem, i va terminar en la primera guerra judeo-romana i la destrucció romana de Jerusalem i del Temple. Durant este periodo es varen formar les sectes de fariseos, saduceos, esenios i zelotes i sicarios (una escissió dels zelotes).
Entre el 587 i el 586 a. C., l'Imperi neobabilónico va conquistar al Regne de Judá. Els seus habitants varen perdre el seu indepencia despuix del sege babilònic de Jerusalem, durant el qual va ser destruït el Primer Temple. Una volta que els babilonios varen anexar Judá com una província, part de la població subyugada va ser exiliada a Babilonia. El periodo de l'exili va durar per prop de cinc décades, aplegant al seu fi quan l'Imperi neobabilónico va ser conquistat a la seua volta pel Imperi persa aqueménida, que va anexar les possessions territorials babilòniques despuix de la caiguda de Babilonia.[2][3]Segons la tradició bíblica, poc despuix de la conquista, el rei persa Ciro el Gran va emetre un decret conegut com l'Edicte de Ciro, que animava als exiliats a retornar a la seua terra natal una volta que els perses la varen convertir en una província autònoma governada per judeus. Baixe els perses (c. 539-332 a. C.), la població judeua que havia retornat va restaurar la ciutat i va reconstruir el Temple en Jerusalem. Despuix de la mort dels últims profetes judeus de l'antiguetat i encara baixe el domini persa, el liderage del poble judeu va quedar en mans de cinc generacions successives de zugot («parells de») líders. En el 332 a. C., l'Imperi aqueménida va caure davant Alejandro Magne, i la regió va ser després incorporada al Regne ptolemáico (c. 301-200 a. C.) i al Imperi seléucida (c. 200-167 a. C.).
La tumult dels macabeos contra el govern seléucida va dur a l'establiment d'un regne judeu independent (a lo manco de nom) baixe la dinastia asmonea (140-37 a. C.). Si ben el regne asmoneo va eixercir inicialment un govern semiautónomo baixe el hegemonia seléucida, en el temps va aplegar a eixercir un autogovern total quan va mamprendre campanyes militars per a expulsar als seléucidas cada volta més debilitats de la regió, establint-se com l'últim regne judeu i precedint un periodo de casi 2000 anys d'interrupció de sobirania judeua en el Llevant.[4][5][6][7]En l'any 63 a. C., la República romana va conquistar el regne. En el 37 a. C., els romans varen nomenar a Herodes el Gran com a rei del regne vassall de Judea. En l'any 6 d. C., Judea va ser incorporada plenament al Imperi romà en el nom de Província de Judea. Creixent insatisfacció en el poder romà i disturbis civils varen dur en el temps a la primera guerra judeo-romana (66-73 d. C.), que va resultar en la destrucció de Jerusalem i el seu Temple, que va posar fi al periodo del Segon Temple.
Durant este periodo, el judaisme del Segon Temple pot ser vist com molejat per tres grans crisis i els seus resultats, ya que varis grups de judeus varen reaccionar de manera diferent. Primer va vindre la destrucció del Regne de Judá en 587/6 a. C., quan els judeus varen perdre la seua independència, la seua monarquia, la seua ciutat santa i el Primer Temple; i varen ser en la seua majoria exiliats a Babilonia. En conseqüència, es varen enfrontar a una crisis teològica que involucrava la naturalea, el poder i la bondat de Deu i també varen ser amenaçats cultural, racial i ceremonialment quan varen ser tirats a la proximitat d'atres pobles i grups religiosos. La posterior absència de profetes reconeguts en el periodo els va deixar sense la seua versió de guia divina en un moment en que se sentien més en necessitat de respal i direcció.[8] La segona crisis va ser la creixent influència del helenisme en el judaisme, que va culminar en la rebelió macabea de 167 a. C. La tercera crisis va ser l'ocupació romana de la regió, començant en Pompeyo i la seua saqueig de Jerusalem en el 63 a. C.[8] Açò inclou el nomenament d'Herodes el Gran com a Rei dels judeus pel Senat romà i l'establiment del Regne Herodiano de Judea que comprén parts de lo que hui són Israel, l'Autoritat Palestina, la Franja de Gaza, Jordània, el Líban i Síria.
Construcció del Segon Temple
[editar | editar còdic]
La construcció del Segon Temple es va completar baix la direcció dels tres últims profetes judeus Hageo, Zacarías i Malaquías, en aprovació i financiamiento persa.[9]
Basat en el relat bíblic, despuix del tornada del captiveri babilònic baix Zorobabel, casi immediatament es varen fer preparatius per a reorganisar la desolada província de Yehud despuix de la desaparició del Regne de Judá setanta anys abans.
El cos de peregrins, format per 42.360 persones,[10] havent completat el llarc i trist viage d'uns quatre mesos, des de les vores del Éufrates fins a Jerusalem, varen ser animats en tots els seus procediments per un fort impuls religiós, i per lo tant un de les seues primeres preocupacions era restaurar la seua antiga casa de cult per mig de la reconstrucció del seu Temple destruït i la restitució dels rituals de sacrifici, coneguts com els korbanot.
Per invitació de Zorobabel, el governador, qui els va mostrar un notable eixemple de llarguea contribuint personalment en 1000 dáricos d'or, ademés d'atres dons, el poble va entregar els seus dons al sagrat tesor en gran entusiasme.[11] Primer varen erigir i varen dedicar l'altar de Deu en el lloc exacte a on abans havia estat, i després varen rebujar els montons d'enrunes carbonizados que ocupaven el lloc de l'antic Temple; i en el segon més del segon any (535 a. C.), en mig de gran entusiasme públic i regocijo, es varen assentar els fonaments del Segon Temple. Un gran interés es va sentir en este gran moviment, encara que va ser vist en sentiments mesclats pels espectadors.[12][13]
Els samaritanos, habitants de la capital de lo que havia segut Israel, varen fer propostes de cooperació en l'obra. No obstant, Zorobabel i els vells varen declinar tota eixa cooperació, creent que els judeus devien construir el Temple sense ajuda. Immediatament es varen difondre informes mals sobre els judeus. Segons Esdras 4:5, els samaritanos varen tractar de «frustrar els seus propòsits» i varen enviar mensagers a Ecbatana i Susa, en el resultat de que l'obra va ser suspesa.
Sèt anys més vesprada, Ciro el Gran, qui va permetre als judeus tornar a la seua pàtria i reconstruir el Temple, va morir[14] i va ser succeït pel seu fill Cambises. A la seua mort, el «fals Esmerdis», un impostor, va ocupar el tro durant uns sèt o huit mesos, i després Darío I es va convertir en rei (522 a. C.). En el segon any d'este monarca, l'obra de reconstrucció del temple va ser recomençada i proseguida fins al seu fi,[15] baixe l'estímul dels sérios consells i admonicions dels profetes Hageo i Zacarías. Estava llista per a la consagració en la primavera de 516 a. C., més de vint anys despuix de la tornada del captiveri. El temple es va completar el tercer dia del més de Adar, en el sext any del regnat de Darío, en mig de grans regocijos per part de tot el poble,[16] encara que era evident que els judeus ya no eren un poble independent, sino subjecte a una potència estrangera. El Llibre de Hageo inclou una predicció[17] de que la glòria del Segon Temple seria major que la del primer.
Era helenística
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Judaisme helenístico.
En 332 a. C., els perses varen ser derrotats per Alejandro Magne. Despuix del seu decés, i la divisió de l'imperi d'Alejandro entre els seus generals, es va formar el regne seléucida.
Durant este temps, corrents del judaisme varen ser influenciades per la filosofia helenística desenrollada de el III, notablement la diàspora judeua en Aleixandria, culminant en la compilació del Septuaginta. Un important defensor de la simbiosis de la teologia judeua i el pensament helenístico és Filó d'Aleixandria.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Sifres basades purament en la datació científica i la proclivitat entre alguns erudits per a evitar les fonts judeues. No obstant, la tradició judeua afirma que el Segon Temple només va durar quatrecents vint anys, és dir, des de 352 a. C. - 68 d. C. Vore Maimónides, Preguntes i Respostes, responsum # 389, Jerusalem, 1960 (en hebreu).
- ↑ Jonathan Stökl, Caroline Waerzegger. Exile and Return: The Babylonian Context, Walter de Gruyter GmbH & Co, pp. 7–11, 30, 226.
- ↑ Encyclopaedia Judaica, 2nd edició (vol. 3), p. 27.
- ↑ (2013) «The Hasmoneans and the Hasmonean Era», The World of the New Testament: Cultural, Social, and Historical Contexts, Baker Academic, pp. 45–47. OCLC 961153992. ISBN 978-0-8010-9861-1. «The ensuing power struggle left Hyrcanus with a free hand in Judea, and he quickly reasserted Jewish sovereignty... Hyrcanus then engaged in a séries of military campaigns aimed at territorial expansion. He first conquered areas in the Transjordan. He then turned his attention to Samaria, which had long separated Judea from the northern Jewish settlements in Lower Galilee. In the south, Adora and Marisa were conquered; (Aristobulus') primary accomplishment was annexing and Judaizing the region of Iturea, located between the Lebanon and Anti-Lebanon mountains»
- ↑ Ben-Sasson, H.H. (1976). A History of the Jewish People, Harvard University Press, pp. 226. ISBN 0-674-39731-2. «The expansion of Hasmonean Judea took plau gradually. Under Jonathan, Judea annexed southern Samaria and began to expand in the direction of the coast plain... The main ethnic changes were the work of John Hyrcanus... it was in his days and those of his són Aristobulus that the annexation of Idumea, Samaria and Galilee and the consolidation of Jewish settlement in Trans-Jordan was completed. Alexander Jannai, continuing the work of his predecessors, expanded Judean rule to the entire coastal plain, from the Carmel to the Egyptian border... and to additional areas in Trans-Jordan, including some of the Greek cities there.»
- ↑ «The Gentils in Judaism 125 BCE - 66 CE».The Cambridge History of Judaism: Volume 3: The Early Roman Period.Cambridge University Press.3
- 192–249.doi:10.1017/chol9780521243773.008.
- ↑ Ben-Eliyahu, Eyal. Identity and Territory: Jewish Perceptions of Space in Antiquity (en en), Univ of Califòrnia Press, pp. 13. OCLC 1103519319. ISBN 978-0-520-29360-1. «From the beginning of the Second Temple period until the Muslim conquest—the land was part of imperial space. This was true from the early Persian period, as well as the clave of Ptolemy and the Seleucids. The only exception was the Hasmonean Kingdom, with its sovereign Jewish rule—first over Judah and later, in Alexander Jannaeus's prime, extending to the coast, the north, and the eastern banks of the Jordan.»
- ↑ 8,0 8,1 Wheaton College (1991). «The Jewish Backgrounds of the New Testament: Second Commonwealth Judaism in Recent Study». Archaeology of the Biblical World. 1/2. pp. 40-49.
- ↑ Talmage, James Edward (1912). La Casa del Senor: Un Estudi dels Santuaris Sagrats Antics i Moderns (en és), Deseret News. ISBN 978-0-7905-6691-7.
- ↑ Plantilla:Bíblia
- ↑ Plantilla:Bíblia
- ↑ Plantilla:Bíblia
- ↑ Plantilla:Bíblia
- ↑ Plantilla:Bíblia
- ↑ Plantilla:Bíblia
- ↑ Plantilla:Bíblia
- ↑ Plantilla:Bíblia
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Período del Segundo Templo» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.