Phaeophyceae
Les algues marrons o feofíceas o pardas (classe Phaeophyceae) són un grup d'algas inclós en el regne Protista. No són verdaderes plantes puix es classifiquen en el grup Stramenopiles. Comprén uns 265 gèneros en unes 15-2000 espècies,[1] principalment marins puix solament sis gèneros són d'aigua dolça. Les algues pardas són els principals productors primaris de vàries comunitats d'animalés i protistas.
La majoria viuen en les costes rocoses de les zones templades i subpolares, dominant la zona intermareal com en el cas de les Fucales i Laminariales. Macrocystis, que forma boscs submarins prominents, pot alcançar fins a 60 m de llongitut. També es presenten en formes flotants lliures, com Sargassum, que forma grans extensions (del tamany d'una província) en el Mar dels Sargazos.
Les algues pardas comprenen formes pluricelulares en teixits diferenciats. Generalment presenten rizoide, estipe i làmines. El estipe d'algunes formes pot estar proveït d'un tamís de tubos capaços de transportar aigua i productes de la fotosíntesis. Com a pigments presenten clorofilas a, c1 i c2 i fucoxantina. Este últim és el responsable del color pardo que presenten estes algues. Els cloroplastos estan rodejats de quatre membranes, per #lo que se supon que són el resultat de la endosimbiosis secundària d'un alga roja.
Morfologia
[editar | editar còdic]Formes i tamanys
[editar | editar còdic]Existixen algues pardas d'una àmplia varietat de tamanys i formes. Els membres més menuts del grup consten de solament unes poques cèlules, per #lo que constituïxen algues microscòpiques. Unes atres creixen com a penachos de cèlules filiformes de no més d'uns pocs centímetros de llarc. Atres grups d'algues pardas creixen fins a tamanys molt més grans, per eixemple, kelp i sargazos són a sovint les algues més visibles en els seus hàbitats. El kelp pot variar en tamany des dels 50 cm de la palma de mar (Postelsia) fins als 60 m de l'alga jaganta Macrocystis pyrifera, que és la major de totes les algues conegudes. Sobre la seua forma, les algues pardas comprenen des de menudes costres pegades al substrat fins a frondoses mates flotants formades per les espècies de sargazos. S'inclouen des de delicats #bri de cèlules, com en Ectocarpus, fins a amples branques aplanadas en forma de palmito, com en Padina.
Sense importar el tamany o forma, dos característiques visibles distinguixen a Phaeophyceae de totes les demés algues. En primer lloc, els membres del grup presenten un color característic que va des de verda oliva a varis tons de marró. El to particular depén de la cantitat de fucoxantina present en l'alga. En segon lloc, totes les algues pardas són pluricelulares. No hi ha espècies conegudes que existixquen com a cèlules individuals o com a colónies de cèlules, per lo que les algues pardas són l'únic grup important d'algues que no inclou tals formes. No obstant, açò pot ser el resultat de la classificació i no una conseqüència de l'evolució, ya que tots els grups que són parents propencs de les algues pardas inclouen formes unicelulars o colonials.
Estructures visibles
[editar | editar còdic]
Qualsevol que siga la seua forma, el cos de les algues pardas es denomina tale, #lo que significa que carixen dels complexos teixits xilema i floema de les plantes vasculars. Açò no significa que les algues pardas carixquen per complet d'estructures especialisades. Pero, degut a que els botànics definixen (verdaders) tallos, fulls i raïls per la presència d'estos teixits, la seua absència en les algues pardas significa que les estructures equivalents a tallos i fulls presents en alguns grups d'algues pardas deuen descriure's utilisant terminologia diferent. Encara que no totes les algues pardas són estructuralment complexes, típicament posseïxen una o més parts característiques.
Un rizoide és una estructura equivalent a la raïl, #present en la base de l'alga, que li servix per a fixar-se substrat i que, a diferència de la raïl, no és utilisat com l'orgue principal per a la captació d'aigua ni de nutrients. L'apariència del rizoide en les algues pardas és variat: pot ser molt ramificado o tindre forma de disc o bulbo.
El estipe, equivalent al talle, pot créixer com una estructura curta en la base de l'alga, com en Laminaria, o créixer fins a convertir-se en una gran estructura, com en Sargassum o Macrocystis. En les algues pardas més estructuralment diferenciades, tals com Fucus, els teixits dins del estipe es dividixen en tres capes o regions distintes. Estes regions inclouen una mèdula central, una corfa circumdant i una epidermis externa, cada una de les quals té el seu anàlec en el talle d'una planta vascular. En algunes algues pardas, la regió de la mèdula inclou un núcleu de cèlules allargades que s'assemblen al floema de les plantes vasculars, tant en estructura com a funció. En atres (com en Nereocystis), el centre del estipe és buit i en estar ple de gas servix com sostingues de l'alga. El estipe pot ser relativament flexible i elàstic en espècies com Macrocystis pyrifera que creixen en corrents fortes, o poden ser més rígits en espècies com Postelsia, que estan exposts a l'atmòsfera durant la marea baixa.
Les làmines són les parts planes de les algues equivalents a les fulls. Algunes algues pardas presenten una única làmina, mentres que en unes atres són numeroses. Estes làmines es poden unir directament al estipe, directament al rizoide si el estipe està absent, o pot haver una cámara entre el estipe i la làmina. La superfície de la làmina pot ser plana o arrugada; els seus teixits poden ser prims i flexibles o grossos i correosos. En espècies com Egregia menziesii, esta característica pot variar depenent de la turbulència de les aigües en les que creix. En atres espècies, la superfície de la làmina es recobrix en rovina per a desalentar la fixació de epifitas o per a dissuadir als herbívors. Les làmines a sovint són també les parts de l'alga que soporten les estructures reproductives.
Vesícules plenes de gas denominades neumatocistos proporcionen flotabilitat a moltes laminarias i membres de les Fucales. Estes estructures en forma de bufa se solen localisar en les làmines, o pròximes a elles, per a mantindre-les més prop de la superfície de l'aigua i rebre més llum per a la fotosíntesis. Els neumatocistos són generalment esfèrics o elipsoidales, pero poden variar en forma entre les diferents espècies. Espècies com Nereocystis luetkeana i Pelagophycus porra presenten un únic gran neumatocisto entre la part superior del estipe i la base de les làmines. Pel contrari, l'alga jaganta Macrocystis pyrifera presenta moltes làmines a lo llarc de la seua estipe, en un neumatocisto en la base de cada làmina, a on s'unix al estipe central. Les espècies de Sargassum també tenen moltes làmines i neumatocistos, pero abdós tipos d'estructures s'unixen per separat al estipe per tallos curts. En les espècies de Fucus, els neumatocistos es desenrollen dins de la pròpia làmina, ya siga com a bufes esfèriques individuals o regions allargades plenes de gas que seguixen el contorn de la làmina en la que es desenrollen.
Creiximent
[editar | editar còdic]
Les algues pardas són les algues marines més grans i de més ràpit creiximent. Les làmines de Macrocystis pot créixer fins a 50 cm per dia, mentres que els estipes pot créixer fins a 6 cm per dia.
El creiximent d'algues pardas es produïx en l'extrem de les estructures com a resultat de les divisions d'una única cèlula apical o en una fila de tals cèlules. Quan esta cèlula apical es dividix, les noves cèlules que produïx donen lloc a tots els teixits de l'alga. Les ramificacions i atres estructures laterals apareixen quan la cèlula apical es dividix per a produir dos noves cèlules apicales. No obstant, alguns grups com Ectocarpus creixen de forma difusa, puix la producció de noves cèlules es poden produir en qualsevol part del tale.
Organisació dels teixits
[editar | editar còdic]
Les algues pardas més simples són filamentosas, és dir, les seues cèlules són allargades en septos de separació entre elles. Estes es ramifican per mig de la formació d'extrems més amples i dividint l'ampliació.
Aparte de les formes filamentosas, hi ha dos tipos principals d'organisació del teixit en les algues pardas: seudoparenquimatoso (haplóstico) i parenquimatós (polístico). Les làmines poden ser de tipo multiaxial o monoaxial.
La paret celular es compon de dos capes: la capa interior es compon de celulosa i és resistent, per #lo que servix de sostingues, mentres que la capa exterior està composta d'algina principalment i és pegajosa quan està mullada, pero es torna dura i trencadiça quan se seca.
Cicle vital
[editar | editar còdic]Les algues pardas són totes multicelulares i presenten sempre reproducció sexual, encara que existix una gran variabilitat d'un grup a un atre. La reproducció sexual pot ser per isogàmia, anisogamia o oogàmia. En este últim cas els gametòfits poden ser femenins o masculins, donant lloc a òvuls i espermatozous, respectivament. Estos últims són biflagelados, en un flagelle mastigonemado dirigit cap a davant i un atre pla dirigit cap a arrere. L'unió dels gamets pot tindre lloc en l'aigua o, en el cas de l'oogàmia, en el oogonio. El zigot germina en resposta a unes determinades condicions de llum. No obstant, el cicle vital mostra una gran variabilitat d'un grup a un atre. Aixina, es distinguixen dos tipos de cicles bàsics:
- Monogénetico. Comprén un sol tipo de generació, puix el zigot dona lloc directament a nous gametófitos, tancant el cicle. Es presenta en Fucales.
- Digenético. En este cas l'organisme diploide que es desenrolla a partir del zigot rep el nom d'esporófito i produïx esporas. Les espores es desenrollen i donen lloc a nous gametófitos, tancant el cicle. Existixen tant cicles isomòrfics (o monomórficos), en els que esporófitos i gametófitos presenten una forma similar, com a cicles heteromórficos (o dimórficos) en els que esporófitos i gametófitos són diferents. En este últim cas pot dominar el esporófito o fer-ho el gametófito. Per eixemple, el cicle vital de Laminaria consistix en una generació diploide, que és la gran planta que coneix la majoria de la gent. Esta produïx esporangis d'estructura microscòpica especialisada que es dividixen per meiosis ans que les espores siguen lliberades. Es produïxen igual número d'espores haploides masculines i femenines.[1][2]
Classificació
[editar | editar còdic]Les algues pardas pertanyen al tall Ochrophyta (heterocontos),[3] un extens grup d'organismes eucariota que es distinguixen per posseir cloroplastos rodejats per quatre membranes, #lo que sugerix un orige de relació simbiòtica entre un eucarionte basal i un eucarionte fotosintético. La majoria de les algues pardas contenen el pigment fucoxantina, que proporciona el distintiu color vert-marró que dona nom al grup. Les algues pardas són úniques entre els heterocontos en que desenrollen organismes multicelulares en teixits diferenciats, pero es reproduïxen per mig d'espores flagellades, que s'assemblen a atres cèlules heterocontas. Els estudis genètics mostren que els seus parents més propencs són les algues verda-grogues (Xanthophyceae).
Les algues pardas apareixen en el registre fòssil en el Mesozoico, possiblement ya en el Jurásico. La seua presència com a fòssil és rara, per un cos generalment bla. Atres grups d'algues com les algues roges (Rhodophyta) i les algues verdes (Chlorophyta) inclouen alguns membres calcáreos, que són més propensos a deixar chafades en el registre fòssil que els òrguens blans de les algues pardas. S'han trobat els fòssils del Mioceno d'una gran alga parda de cos bla, Julescrania, en bon estat de conservació en formació diatomita de Monterey. Es coneixen també alguns atres pocs eixemplars de major antiguetat en el registre fòssil, encara que la seua identificació és difícil.[4]
Filogenia
[editar | editar còdic]S'han establit les següents relacions (2014): [5]
Galeria
[editar | editar còdic]-
Saccorhiza polyschides (alga rullada)
-
-
-
-
-
-
-
-
Laminaria saccharina (fucus azucarado) -
Macrocystis pyrifera (fins a 60 m de llongitut)
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 Thomas,D.N. 2002 Seaweeds. The Natural History Museum, London. ISBN 0 56509175 1
- ↑ Fletcher,R.L. 1987. Seaweeds of the British Isles. Volume 3. Part 1. British Museum (Natural History), London. ISBN 0-565-00992-3
- ↑ Guiry, M. D. & G. M. Guiry. «AlgaeBase version 4.2». National University of Ireland, Galway. Consultat el 7 de decembre de 2006.
- ↑ «Evolution of Macrocystis spp. (Phaeophyta) as determined by ITS1 and ITS2 sequences».Blackwell Publishing.37
- 574-585.
- ↑ Silberfeld, Thomas; Rousseau, Florence; de Reviers, Bruno (2014). "An Updated Classification of Brown Algae (Ochrophyta, Phaeophyceae)". Cryptogamie, Algologie. BioOne. pp. 117–156. doi:10.7872/crya.v35.iss2.2014.117
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Phaeophyceae.- Monterey Bay Flora
- Phaeophyceae, National University of Ireland, Galway
- http://www.ucmp.berkeley.edu/chromista/browns/phaeofr.html
- Este artícul conté una traducció derivada de «Phaeophyceae» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.