Phil Collins

Philip David Charles Collins (Chiswick, Middlesex, 30 de giner de 1951),[1]més conegut artísticamente com Phil Collins, és un cantant, baterista, compositor, productor discogràfic i actor britànic.[2] Va ser nomenat tinent de la Real Orde Victoriana (LVO) i és considerat com un dels més grans artistes en l'història de la música.[3]
Entre els anys 1984 i 1989 va liderar la llista d'èxits nortamericà «Billboard Hot 100» com a cantant en huit ocasions, sèt com a solista i una en Genesis, banda de la que va ser membre entre 1970 i 1996.
Despuix de l'eixida de Peter Gabriel en 1975 es va convertir en el cantant soliste del grup, en el que ha tingut alguna colaboració esporàdica des de l'any 2007.
Les seues cançons a sovint tracten d'amors perduts, temes personals i sobre el problema mundial de la pobrea i el consum de drogues. Segons senyes d'Atlantic Records (de 2002) les vendes corresponents a la seua carrera en solitari han alcançat els 150 millons de discs en tot lo món.[4] Collins ha guanyat numerosos premis musicals a lo llarc de tota la seua carrera, incloent sèt Premis Grammy, cinc Premis Brit, entre ells a millor artiste britànic en tres ocasions, un Premie Óscar i dos Globo d'Or pel seu treball en bandes sonores.[5][6]
Collins és un dels tres artistes pop, junt en Paul McCartney i Michael Jackson, que han venut més de 100 millons d'àlbums en tot lo món tant en la seua carrera en solitari com formant part d'una banda. Contant el seu treball en Genesis, les seues contribucions en atres artistes i la seua exitosa carrera en solitari, Collins va obtindre més de quaranta èxits que varen encapçalar la llista del «Billboard Hot 100» durant la década de 1980.[7]
En 2008 Collins va ocupar el posat número 22 en la llista de «Els 100 millors artistes de tots els temps segons Billboard Hot 100».[8] Va ser inclós en el Saló de la Fama del Roc and Roll com a membre de Genesis en 2010.
El 7 de març de 2011 es va fer pública la seua retirada del món musical per problemes de salut i per no sentir-se cómodo en l'indústria musical en general. En 2015 va anunciar la seua tornada al món de la música, incloent un nou àlbum i el seu corresponent gira de soport.
Phil Collins es va despedir definitivament dels escenaris com a cantant, junt a la seua principal banda, Génesis, el 26 de març de 2022 en l'O2 Arena de Londres, en lo que també seria l'últim concert de la banda.
Biografia
[editar | editar còdic]Infància i joventut
[editar | editar còdic]Collins va nàixer en el suburbi londinenc d'Hounslow el 30 de giner de 1951. El seu pare, Greville Collins, era agent de segurs, mentres que la seua mare, Winifred, era una mánager teatral. Quan els seus pares li varen regalar para Nadal una bateria de joguet, mai varen pensar que en ell naixeria un interés tan important per la música. Phil tenia per llavors cinc anys i est seria el primer dels molts joguets que els Collins comprarien al seu fill.[9] Deprenia jugant junt a la televisió i la ràdio i, com ningú li va ensenyar a llegir i escriure en notació musical convencional, va dissenyar el seu propi sistema.[10]
La seua formació professional va començar en catorze anys quan va entrar en la Barbara Speake Stage School. Va escomençar a treballar com a actor i model, guanyant el seu primer paper important com Artful Dodger en una producció del musical Oliver!. Va participar també en la película de The Beatles A Hard Day's Night[11] i en Chitty Chitty Bang Bang. Collins també va estar entre els tres finalistes per al paper de «IQ» en el show televisiu nortamericà The Bugaloos (que va perdre front al també actor i músic John McIndoe).[12]
A pesar dels inicis de la seua carrera com a actor, Collins va començar a orientar-se paulatinament cap a la música. Mentres assistia a l'Escola Comunitària Chiswick, va formar una banda anomenada The Real Thing i més tart es va unir a The Freehold. En este últim grup va escriure la seua primera cançó, titulada «Lying Crying Dying».[13]
La primera gravació de Collins va ser com baterista del grup Flaming Youth (junt a Ronnie Caryl, Brian Chatton i Gordon «Flash» Smith). L'únic disc de la banda, «Ark 2», de 1969, era un treball conceptual, inspirat en el recent interés dels mijos per la Lluna. No va tindre molt èxit comercial a pesar de les crítiques positives (Melody Maker ho va destacar com el «àlbum pop del més»).[14] Despuix d'un any de gira, les tensions dins de la banda i la falta d'èxit comercial varen terminar per dissoldre el grup.
Anys 1970, Genesis i el roc progressiu
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Genesis.
En 1970 Collins va respondre a un anunci en la revista Melody Maker a on es buscava «un baterista sensible a la música acústica, i un guitarrista d'acústica de dotze cordes».[15] L'oïment es va produir en la casa dels pares de Peter Gabriel i va consistir en tocar algunes pistes del segon àlbum del grup, Trespass (1970). Com Collins va aplegar enjorn, va poder memorisar les peces escoltant als demés.[16] Un any més tarde el grup trauria al mercat el seu tercer àlbum, Nursery Cryme, a on Phil Collins s'encarregaria de la bateria, la percussió i els cors (veu principal en «For Absent Friends»), i ho continuaria fent en els cinc anys següents, a través de LP clàssics del grup com Foxtrot (1972) o Selling England by the Pound (1973).
En 1974, mentres Genesis gravava l'àlbum The Lamb Lies Down on Broadway, Brian Eno va necessitar d'un baterista per al seu àlbum Another Green World. Collins va ser enviat per a ocupar eixe lloc i realisar eixe treball de Eno en la banda.cita requerida
En 1975, despuix de la gira final de l'àlbum The Lamb Lies Down on Broadway, Gabriel va abandonar el grup per a realisar els seus proyectes en solitari. Collins es va convertir en la veu principal despuix d'una llarga pero finalment infructuosa busca per a la tongada de Gabriel (a on Collins es va ocupar de la segona veu, junt a cada u dels més de 400 aspirants que varen acodir a l'oïment).[17] En el curt determini, el grup va contractar a Bill Bruford per a tocar també la bateria durant les presentacions en viu, encara que Collins va continuar eixercitant el seu rol d'instrumentiste en la banda durant les gravacions. La bateria de Bruford es pot escoltar en la cançó «The Cinema Show» inclosa en l'àlbum en viu Seconds Out. Pronte Bruford va ser reemplaçat pel exmiembro de la banda de Frank Zappa Chester Thompson, que es va convertir en un dels grans músics en la formació en viu de la banda. Collins, no obstant, va seguir tocant la bateria en totes les gravacions d'estudi del grup.
El primer àlbum d'eixa nova etapa va ser A Trick of the Tail (1976), que va alcançar al tercer lloc en les llistes de Regne Unit i el Top 40 en Estats Units. La revista Rolling Stone, va confirmar: «Genesis ha conseguit convertir la possible catàstrofe de la partida de Gabriel en el seu primer èxit nortamericà».[18] Despuix de la gravació del següent àlbum del grup, Wind & Wuthering, el guitarriste Steve Hackett es va anar per a iniciar la seua pròpia carrera en solitari. El grup va decidir seguir, pero esta volta com un trio, en Mike Rutherford tocant la guitarra i el baix en l'estudi, i Tony Banks en els teclats, encara que la formació regular incloïa al baterista Chester Thompson i al guitarriste nortamericà Daryl Stuermer para les gires.
Per llavors Collins treballava simultàneament en un grup de jazz fusió cridat Brand X. La banda va gravar el seu primer àlbum, Unorthodox Behaviour, en Collins com baterista, pero en ser Genesis la prioritat de Collins, va haver varis àlbums de Brand X sense ell. Collins va assegurar que en Brand X va ser a on va usar una màquina de ritmes per primera volta i cartuchos de 8 pistes en les gravacions.[19]
Collins també va aparéixer en el primer àlbum soliste del seu excompañero Steve Hackett, Voyage of the Acolyte, en el que va ocupar el lloc de cantant i baterista. Tancant la década dels anys 1970, Genesis va començar a sentir un canvi des dels seus inicis en el roc progressiu, modificant-ho per un estil més accessible propenc al pop roc. L'àlbum And Then There Were Three (1978) va presentar el seu primer hit-senzill, que va alcançar el UK Top 10 i el Top 40, «Follow You Follow Em». En 1979 Phil va colaborar en Camel en el seu disc I Ca See Your House From Here en la percussió, i a l'any següent colabora en Mike Oldfield en el disc QEII, també en la percussió.
Anys 1980: carrera en solitari i en Genesis
[editar | editar còdic]En els anys huitanta, mentres Collins desenrollava la seua carrera en Genesis, va establir una carrera paralela com a solista. En el grup Genesis va gravar una série d'exitosos àlbums entre 1980 i 1986, incloent Duke, Abacab, Genesis i Invisible Touch.
Els assunts predominants en les lletres de Collins a principis dels 80 (encara que mai específicament mencionats en les seues cançons) estaven relacionats en la ruptura del seu primer matrimoni i el seu llavors recent divorç.
Els temes «Please Don't Ask» i «Misunderstanding» del disc Duke, de Genesis, mostren clarament les lletres de Collins, a on tracta les seues relacions fallanques. Per a la gravació del seu primer àlbum en solitari, Face Value, de 1981, Collins va atribuir al seu divorç la principal inspiració i influència,[20] com pot deduir-se en cançons com «If Leaving Em Is Easy».
Collins va fer el seu debut en viu com a artiste soliste apareixent per invitació del productor discogràfic Martin Lewis en el concert a benefici d'Amnistía Internacional The Secret Policeman's Other Ball, en el Theatre Royal de Londres en setembre de 1981, interpretant dos cançons de Face Value: «In the Air Tonight» («En l'aire esta nit») i «The Roof Is Leaking» («El sostre gotea») acompanyant-se en el piano. Face Value es va convertir en un sorpressiu èxit internacional encapçalant les llistes en a lo manco sèt països, alcançant el top 10 del Billboard 200 i conseguint finalment un triple-platí en Estats Units. Els èxits més coneguts de l'àlbum varen ser «In the Air Tonight», «I Missed Again» i «If Leaving Em Is Easy». En 1982 va produir l'àlbum en solitari d'Anni-Frid Lyngstad, integrant del grup suec ABBA, Something's Going On, incloent la cançó «I Know There's Something Going On», que es va convertir en un èxit. Eixe mateix any, 1982, Collins va participar del debut en solitari de Robert Plant, Pictures at Eleven, com baterista invitat, i després faria lo propi en el segon treball de Plant, a l'any següent, The Principle of Moments.
De la mateixa manera que en Face Value, moltes de les cançons del següent àlbum de Collins, Hello, I Must Be Going!, de 1982, provenien de problemes maritals en la seua primera esposa, com a «I Don't Care Anymore» i «Do You Know and Do You Care».
Els primers àlbums de Collins tenen certes #atmòsfera pesades i obscures, sobretot en les pistes de bateria.
Sobre Face Value, Collins va dir: «Tenia una esposa, dos fills, dos gossos, i al sendemà no tenia res. Per lo que moltes d'estes cançons varen ser escrites perque anava a través d'estos canvis emocionals».[21] Va haver ocasionals influències més pop en «Behind the Lines», de Face Value, per eixemple, que va ser una adaptació d'una cançó de Genesis que coescribió originalment per al LP Duke.
Face Value va rebre crítiques positives i un multiplatino. El seu següent disc, Hello, I Must Be Going!, li va brindar un número un en el Regne Unit pel seu versió del tema de The Supremes «You Ca't Hurry Love». L'àlbum va rebre un triple platí en Estats Units, de la mateixa manera que el seu predecessor. La versió de The Supremes va ser el seu primer èxit de Collins que va entrar en el Top 10 dels Estats Units (també va alcançar el Top 10 del Billboard Adult Contemporary). L'àlbum també va alcançar el número dos en la llistad'àlbums britànica, permaneixent allí més d'un any.[22]
Dos anys abans, Collins havia tocat la bateria en el tercer àlbum homònim de Peter Gabriel, el primer registre que conten en l'efecte cridat «gated reverb», sò que va ser utilisat en la cançó «Intruder». Gabriel supostament «no volia cap metal en el disc» i va demanar a Collins que deixara els seus platillos en casa, per a concentrar-se en el sò del seu kit molt més de lo habitual. L'ingenier d'estudi Hugh Padgham va aumentar el sò dels tambors utilisant un micròfon normalment destinat per a la comunicació interna de l'estudi més que per a gravar, alimentant-ho a través d'un processador de senyal («noise gate»). Açò va permetre que la reverberació agregada a la bateria siga tallada sobtadament abans que decaiga naturalment. El resultat va ser l'anomenat «reverberació tancada», que es convertiria en el sagell del sò de Collins. Est va ser precisament el sò de bateria tan característic que se sent en cançons com «In the Air Tonight», en el mencionat hit de Frida, o en «Mama», de Genesis.
Precisament «Mama» va ser un dels grans hits del àlbum homònim de Genesis editat en 1983, que el seu video va obtindre rotació massiva a través de la cadena #MTV, junt a atres èxits de l'àlbum que varen ser immortalisats en format videoclip, com per eixemple la tragicómica «Illegal Alien», un alegat sobre l'immigració illegal. Este treball de Genesis va aplegar a ser múltiple platí en Estats Units, i va alcançar el primer lloc en Gran Bretanya, sent un enorme èxit internacional.
Cap a 1984 Collins va llançar la balada, «Against All Odds (Take a Look at Em Now)», que va anar el tema principal de la película del mateix nom, el qual es va convertir en el primer senzill del músic en aplegar al número un del «Billboard Hot 100».[23] Més vesprada en eixe mateix any, Collins va contribuir a la producció del disc Chinese Wall, àlbum debut del cantant Philip Bailey (d'Earth, Wind & Fire). Ademés, en Bailey varen interpretar l'exitós dueto «Easy Lover».
Collins va participar del proyecte humanitari Band Aid en «Do They Know It's Chrismas», a on va tocar i va cantar en dita cançó. Al començament de 1985 Collins va llançar el seu àlbum més exitós, No Jacket Required, el qual va vendre més de 12 millons de còpies solament en els Estats Units. Conté els èxits número un «Sussudio», «One More Night», aixina com «Don't Lose My Number» i «Take Em Home». Ademés inclou les menys conegudes pero igualment sòlides «Who Say I Would» i «Only You Know and I Know». L'àlbum va incloure a artistes com Sting, Helen Terry i el seu excompañero Peter Gabriel en cors.
També va gravar l'exitosa «Separate Lives», un dueto en Marilyn Martin i un número un per la película White Nights.[23] Collins va tindre tres cançons de l'àlbum que varen anar un número un en 1985,[23] i No Jacket Required va passar a guanyar varis premis Grammy per millor àlbum de l'any.
No Jacket Required va ser criticat per David Fricke, de Rolling Stone, que va afirmar: «Despuix d'anys en la franja del art-roc, Collins s'ha establit fermament en el mig de la carretera. Potser ell deuria considerar provar-se a sí mateix i a les expectatives dels seus nous admiradors».[24]
«Sussudio» també va alçar crítiques per sonar massa similar a la cançó «1999» de Prince, un càrrec que Collins no va negar.[25]
No obstant, l'àlbum va ser directament al número 1 en Estats Units i Regne Unit. En 1985, Collins va ser invitat per Bob Geldof per a participar del multitudinari event de caritat denominat Live Aid, portat a terme simultàneament a abdós costats del Atlàntic, en Londres i Filadèlfia. Collins va ser l'únic participant de l'event que va aparéixer tant en el concert en l'Estadi de Wembley com en el show en el JFK Stadium de Filadèlfia, utilisant un avió Concort per a este propòsit. En el JFK, Collins va acompanyar des de la bateria als exmiembros de Led Zeppelin Robert Plant, John Paul Jones i Jimmy Page, en la reunió especial de la banda per a l'event.
En 1986 apareix l'àlbum de Genesis Invisible Touch. La cançó homònima va alcançar el número 1 en el American Billboard Singles Chart, l'única cançó de Genesis que va conseguir fer-ho. El grup va rebre una nominació a «Video de l'any» de #MTV en 1987 pel senzill Land of Confusion (que incloïa caricatures de porritos creats per l'equip satíric britànic Spitting Image) pero va perdre front a l'èxit de Peter Gabriel com a soliste "Sledgehammer".[26] Les crítiques varen ser generalment positives, per eixemple en Rolling Stone, a on J. D. Considine va declarar: «Cada melodia [en Genesis] es poda cuidadosadament per a que cada floreo oferixca no una epifanía instrumental, pero sí un sòlit gancho».[27]
En 1988 s'estrena la película britànica Buster, la banda sonora de la qual conté dos cançons de Phil Collins, les quals es varen gravar per a la película, en la que ell també va actuar. "Two Hearts" va ser escrita principalment per al film i "A Groovy Kind of Love" va ser una versió de la versió gravada per The Mindmembers en 1965, conseguint el #2 en la llista de senzills britànica. Abdós varen ser publicades com a senzills i Collins va encapçalar el Billboard Hot 100 en "A Groovy Kind of Love", i també va alcançar el #1 en el Regne Unit. Atres cançons inclouen "Big Noins", de Collins, i la de The Four Tops "Loco in Acapulco", coescrita per Collins. "Two Hearts" i "A Groovy Kind of Love" no varen ser publicades en un àlbum soliste de Phil Collins fins a 1998 en ...Hits, pero versions en viu apareixen en l'àlbum Serious Hits... Live!, de 1990.
En 1989 Collins va llançar un atre exitós àlbum en solitari, ...But Seriously, el qual incloïa l'himne «Another Day in Paradise», en David Crosby en els cors. «Another Day in Paradise» va ser número 1 en les llistes de Billboard a finals de 1989 i Collins va guanyar un Premi Brit al millor senzill britànic en l'any 1990 i el Premi Grammy en 1991 per millor gravació de l'any.[28][29] L'àlbum ...But Seriously es va convertir en el primer àlbum #1 en els Estats Units de la década de 1990, i va incloure també un atre hit: «I Wish it Would Rain Down», en Eric Clapton en la guitarra com invitat especial, alcançant esta cançó el lloc #3 en Estats Units i el #7 en el Regne Unit.[22][23]
Anys 1990 i nou mileni
[editar | editar còdic]En 1991, i despuix de 6 anys des del seu anterior disc, veu la llum un nou treball de Genesis, We Ca't Danse, que finalment seria l'últim àlbum d'estudi de Phil Collins en la banda. We Ca't Danse va resultar un treball exitós, en 4 nous hits: «Jesus He Knows Em», «I Ca't Danse», «No Són of Mine» i «Hold on My Heart». Collins ho va presentar junt als seus companyers Mike Rutherford i Tony Banks en el marc de la gira "We Ca't Danse Tour". Despuix d'este treball, Collins va anunciar la seua eixida de Genesis, per a centrar-se en els seus proyectes personals com a soliste.
El récort de vendes de Collins va començar a decaure en la publicació de Both Sides (1993), un àlbum en gran mida experimental, les cançons de la qual, segons Collins «s'estaven tornant tan personals, i tan privades, que no volia la colaboració de ningú en elles».[30] En un sò menys polit Both Sides va ser —no obstant— un important punt de partida, a on Collins no utilisa músics de respal, i realisa totes les peces vocals i instrumentals en el seu estudi caser. L'àlbum, en aire de soft roc, contenia temes inspirats en la seua segona ruptura matrimonial i no va ser ben rebut en les emissores de ràdio. Els seus dos majors èxits varen ser «Both Sides of the Story» i «Everyday». Collins va treballar en l'àlbum completament a esquenes de la seua companyia discogràfica, i els va prendre per sorpresa quan els va entregar un àlbum complet que desconeixien estava gravant.
Collins oficialment es va separar de Genesis en 1996 per a centrar-se en la seua carrera en solitari (Genesis produiria un àlbum sense ell, Calling All Stations, abans d'entrar en recessió). Collins va intentar una tornada a la música pop en Danse into the Light (1996), a on va incloure èxits menors com la cançó «It's in Your Eyes», en certa influència de The Beatles. Encara que l'àlbum va obtindre un disc d'or en els Estats Units, les seues vendes varen ser considerablement menors que els seus àlbums anteriors. A pesar d'això, la gira posterior va mantindre les entrades agotades.
En 1996 Collins va formar The Phil Collins Big Band, en la que ell mateixa tocava la bateria i en la que reinterpretava temes de Genesis i del propi Collins en versió jazz. En 1998, el músic publica l'àlbum Hits, un recopilatori en el que arreplega les seues millors cançons, ademés d'un nou tema, una versió de la cançó de Cyndi Lauper «True Colors».
La Big Band de Phil Collins va portar a terme una gira mundial en 1998 que va incloure una actuació en el Festival de Jazz de Montreux. En 1999 el grup va llançar el CD A Hot Night in Paris, que va incloure versions arreglades per a big band de «Invisible Touch», «Sussudio» i la més obscura «Els Endos Suite», de A Trick of the Tail.
Un àlbum recopilatorio simplement cridat ...Hits va ser editat en 1998, el qual va vendre molt be, tornant a otorgar un atre multiplatino a Collins en Amèrica. La pista nova de l'àlbum: «True Colors» (hit de Cindy Lauper en els 80) va rebre considerable difusió en estacions Adult Contemporary, alcançant el lloc # 2.[31] Aixina mateix Collins va gravar el seu pròxim senzill, «You'll Be in My Heart», per a la película animada de Disney Tarzán. El tema va guanyar un Óscar a la millor cançó original, sent la seua tercera nominació en la categoria de compositorés, despuix d'haver segut nominat en 1985 i 1989. De la mateixa manera Collins va ser guardonat en una estrela en el Passejada de la fama d'Hollywood el 16 de juny de 1999.[32]
En 2002 Collins va llançar Testify, el seu sèptim àlbum d'estudi com a soliste, el qual va ser elaborat a lo llarc de dos anys en la seua casa de Suïssa. Este treball va ser fredament rebut en Estats Units i Anglaterra, encara que va obtindre cert èxit en Europa continental, mentres que la gira de promoció, "First Final Farewell Tour", va resultar ser exitosa.
En 2006, i despuix de moltes especulacions, Collins es va reunir en Mike Rutherford i Tony Banks, reactivant Genesis para la gira "Turn It On Again: The Tour", la qual va ser anunciada el 7 de novembre d'eixe any, casi 40 anys despuix de la formació de la banda. La gira va tindre lloc durant l'estiu (boreal) de 2007, i va comprendre 12 països d'Europa, estenent-se després a Norteamérica. Eixe mateix any Genesis varen ser guardonats en el marc de el "VH1 Roc Honors", durant una cerimònia en Las Vegas a on el grup va tocar tres cançons.
Despuix de varis anys d'inactivitat, en concloure la gira en Genesis en 2007, Phil Collins va retornar al panorama discogràfic en un nou disc que va vore la llum en setembre de 2010. Este nou treball musical de Collins du per nom Going Back, en el qual Collins reversionó temes clàssics de l'estil R&B i soul característic del sagell Motown. En paraules del propi Collins: «Açò realment va començar per diversió, i vaig optar per les cançons de Motown que més m'agraden, les més obscures, les menys conegudes».[33] Segons músics propencs a Collins (entre ells, Chester Thompson i Daryl Stuermer), Collins va treballar en la gravació del disc junt a certa part del grup The Funk Brothers i inclús va gravar ell mateixa les parts de bateria a pesar dels efectes adversos de la lesió en les seues vèrtebres que va comprometre part de la movilitat en les seues mans (segons Collins, va deure pegar les baquetas a les seues mans en cinta adhesiva per a poder tocar la bateria).[34] En octubre de 2015, en una entrevista en la revista Rolling Stone, Phil Collins va anunciar que oficialment ya no es trobava retirat: "El cavall està fòra de l'estable i tinc moltes ganes d'eixir", va declarar. Este mensage va provocar que fora tendència en qüestió d'hores en la ret social Twitter, retornant a l'indústria musical despuix de 13 anys d'absència.
En agost de 2016 va ser l'encarregat d'inaugurar el sostre retràctil de l'estadi a on es realisa el torneig de tenis US Open. El show va estar carregat d'emotivitat, ya que el músic es trobava alluntat dels escenaris des de 2011 per problemes de salut. El clàssic «In The Air Tonight» va ser el tema interpretat pel exbaterista de Génesis.[35][36]
En octubre de 2016 es va publicar la seua autobiografia Encara no estic mort.[37] Posteriorment, va anunciar una nova gira mundial denominada precisament "Not Dead Yet Tour", durant la qual va interpretar els seus més grans èxits, girant per tot lo món durant l'any 2017 i 2018. Des de 2017 actua assentat en una cadira, pese a la seua pèrdua de movilitat a causa d'una caiguda en eixe mateix any.[38]
El 10 de setembre de 2021 confessava que havia deixat de tocar la bateria pels seus problemes físics i que seria el seu fill Nic el que prendria el relleu com baterista de Genesis.[39]
Cine, teatre i televisió
[editar | editar còdic]La majoria de les incursions de Phil Collins en el cine han segut a través de la música. Quatre de les seues sèt cançons número un nortamericans provenien de bandes sonores de películes, i el seu treball per a Tarzán li va valdre un Óscar. Collins inclús va cantar versions en alemà, italià, espanyol i francés de la banda sonora de Tarzán per a les respectives versions de la cinta a ser proyectades i comercialisades en països d'eixes llengües. La carrera de Collins com a actor ha segut breu; de chiquet, va aparéixer en tres películes, encara que en dos de les películes les seues aparicions varen ser com a extra. Ademés de la mencionada A Hard Day's Night (1964), de The Beatles, el primer paper de Phil Collins va ser en la película infantil Calamity the Cow (1967).
Collins va escriure i va interpretar el tema «Against All Odds» per a la película homònima de 1984. La cançó es va convertir en la primera dels seus sèt número un de #nortamericà, i li va valdre una nominació a l'Óscar a la millor cançó original. Collins no va ser invitat a tocar el tema en la presentació d'eixe any, encara que va estar present entre l'audiència en calitat de compositor. Es creu que els productors de l'Acadèmia no eren conscients de la seua prominència com a artista, intérpret o ejecutante musical, i es va elegir finalment a la cantant Ann Reinking per a interpretar-ho durant la gala.[40] Durant molt temps, com a introducció a Against All Odds en els seus concerts, Phil repetiria irònicament: «La senyoreta Ann Reinking no està ací esta nit, aixina que suponc que vaig a tindre que cantar la meua cançó yo».
Collins va cantar el tema compost per Stephen Bishop «Separate Lives» per a la película Nits blanques (1985) a duo en Marilyn Martin, que li va valdre un atre número un, i una volta més va ser nominada per a un premi de l'Acadèmia d'Hollywood. Quan la cançó va ser nominada, i en relació en el desaire de Against All Odds, Collins en broma diria: «A l'infern en això: puge igual (a l'escenari)», referint-se a la possibilitat de que la cançó de Bishop guanyara.[41]
La primera incursió de Phil Collins com a actor adult va aplegar en Buster, de 1988, film sobre l'assalt al tren postal de Glasgow-Londres que va tindre lloc en Anglaterra en la década de 1960.
La película va rebre bones crítiques i Collins va contribuir en quatre cançons per a la banda sonora, entre les que destaquen la seua interpretació de «A Groovy Kind of Love» (original del conjunt The Mindbenders) i el hit-single «Two Hearts», que va escriure en colaboració en el llegendari compositor de Motown Lamont Dozier. Els dos artistes guanyarien un Globo d'Or per millor cançó original i varen ser nominats a l'Óscar en la mateixa categoria. El crític de cine Roger Ebert va dir que Phil «va eixercitar en eficàcia sorprenent» el seu paper de Buster Edwards, encara que la banda sonora va conseguir més èxit que la película.[42]
Collins va tindre aparicions en Hook (Steven Spielberg, 1991), l'docudrama sobre el sida And the Band Played On (1993), i va protagonisar Frauds, que va competir per la Palma d'Or en el Festival de Cannes de 1993.[43]
De la mateixa manera, es va eixercitar com a actor de veu per a les películes animades Balto (1995) i la producció de Disney El llibre de la selva 2 (2003). Un proyecte mai terminat va ser una película titulada The Three Bears (Els tres orsos); originalment pensada per a ser protagonisada per Collins junt a Danny DeVito i Bob Hoskins. Collins menciona a sovint el proyecte fallanc, al que mai se li va poder escriure un argument idòneu.[44]
Despuix de la realisació de la mencionada Tarzán la companyia Disney ho va contractar, junt a Cup Turner, en 2003 per a la banda sonora d'una atra película d'animació, Brother Bear (Germà gose), la qual va obtindre certa difusió en la cançó «Look Through My Eyes».
Respecte a la televisió, Phil Collins es va presentar dos voltes en els Billboard Music Awards i també va aparéixer en un episodi de la série Miami Vice, titulat «Phil the Shill», en la que interpreta a un estafador. També va protagonisar varis gags en el programa humorístic britànic The Two Ronnies, i va realisar un cameo per a la série Whoopi, de Whoopi Goldberg. En 2001 Collins va representar un chicotet sketch en el programa satíric anglés Brass Eye (L'ull de llanda), a on va aparéixer recolzant a una fundació caritativa fictícia cridada «Nonce-sense» ("sense sentit"). En determinat moment de la sàtira, Collins, vestit en una gorra de béisbol i una camiseta en el nom d'esta institució fictícia, mira fijamente a la cambra i declara: «Estic parlant sense-sentit» («I'm talking Nonce-sense»).
En 2006 Tarzán va ser adaptada para Broadway. Collins va contribuir en 11 noves cançons i peces instrumentals, amén d'involucrar-se en la producció. A diferència de la película, a on Collins va cantar tot el material, en este cas els personages eren els qui cantaven en l'escenari. Phil Collins va ser retratat en el conegut programa d'animació South Park, en l'episodi «Timmy 2000», i va ser vist novament en l'episodi «Cartman's Silly Hate Crime». Aixina mateix Collins apareix breument en la comèdia animada finlandesa Pasila, en l'episodi «Phil Collins Hangover» ("La ressaca de Phil Collins"). La música d'este episodi és un pastiche del tema «Another Day in Paradise». També apareix recreat en el videojoc Grand Theft Auto: Vice City Stories. En el joc, el cantant és anomenat per Reni per a donar un concert una volta terminada la seua película. Vic es va impressionar molt al vore-li en persona. En el concert vares vore en una camisa i uns pantalons a quadros.
Vida personal
[editar | editar còdic]Família
[editar | editar còdic]Collins s'ha casat tres voltes. En 1975, es va casar en la canadenca Andrea Bertorelli. Es varen conéixer com a estudiants en una classe de teatre en Londres.[45][46] Varen tindre un fill, Simon Collins, i Collins va adoptar a la filla de Bertorelli Joely Collins, que hui dia és una actriu canadenca. Es varen divorciar en 1980, després de que Andrea Bertorelli començara una romançada en el seu pintor i decorador. Collins va conéixer a la seua segona esposa, Jill Tavelman, en 1980. Es varen casar en 1984 i es varen divorciar en 1996. Varen tindre una filla, Lily Collins, naixcuda en 1989 i que també és actriu.
Phil Collins es va casar en la seua tercera esposa, Orianne Cevey, en 1999 despuix d'una romançada de cinc anys. Tenen dos fills, Nicholas i Matthew. Varen comprar la casa de Jackie Stewart en Begnins, Suïssa, en vistes al llac Ginebra, encara que varen anunciar la seua separació el 16 de març de 2006 i es varen divorciar el 17 d'agost de 2008. Collins va pagar presuntament a Cevey 25 millons de lliures en l'acort de divorç. Collins va dir que seguiria vivint en Suïssa per a estar prop dels seus fills. Actualment residix en Féchy, mantenint també cases en la ciutat de Nova York i Dersingham, en Anglaterra. En 2008, Collins va ser citat en la revista People dient: «El matrimoni és una proposició difícil, pero no he renunciat a ella». Collins, no obstant, va declarar en 2010 que no tenia cap intenció de casar-se de nou.
Fortuna
[editar | editar còdic]S'estima que Phil Collins té una fortuna de 115 millons de lliures, segons un artícul del Sunday Claves Rich List de 2011, fent d'ell una de les 20 persones més riques de l'indústria musical britànica.[47]
Graus honorífics
[editar | editar còdic]Collins ha rebut varis doctorats honoraris en reconeiximent pel seu treball en la música i també pels seus interessos personals.
En 1987 va rebre un doctorat honorari en Belles arts en l'Universitat Fairleigh Dickinson.[48] En 1991, va rebre un doctorat en música del Berklee College of Music.[49] Més vesprada, el 12 de maig de 2012, va rebre un atre doctorat honorari d'Història de part de l'Universitat McMurry en Abilene, Texas, per l'investigació i recopilació d'artefactes i documents de la Revolució de Texas, que li han dut a posseir una de les majors coleccions privades del món dels artefactes relacionats en L'Àlber.[50]
La seua passió per la Batalla de l'Àlber també ho va dur a escriure el llibre The Alamo and Beyond: A Collector's Journey, publicat en 2012.[51]
Problemes de salut
[editar | editar còdic]En una gira en Génesis entre 2006-2007, Collins va acusar una lesió en les vèrtebres cervicals que varen ser producte d'una mala postura en tocar la bateria. Dita lesió va causar danys neurològics severs i es va sometre a múltiples operacions per a intentar revertir les #incapacitat sense èxit. Una de les conseqüències colaterals va ser el síndrome del píe caigut. Despuix de no tindre notícies de Phil Collins durant l'any 2009, el 10 de setembre de 2009 el diari britànic Daily Mirror va publicar una inquietant notícia sobre que Collins «no tornaria a tocar mai més la bateria» per una séria lesió en les seues vèrtebres cervicals.[52]
No obstant, el mateix Collins en un comunicat va aclarir tot lo referent al seu estat de salut. Les seues paraules varen ser les següents:
Phil Collins va anunciar la seua retirada del món de la música pels persistents problemes de salut que li impedixen continuar cantant i component, va informar a la revista People en març de 2011, deixant en si un innegable llegat musical frut de la seua llarga trayectòria com a músic i productor. Segons ell mateixa explica en el seu lloc web oficial, els problemes de salut als que s'aludia en les seues entrevistes havien segut trets de context. Va negar que eixa anara la causa de la seua retirada i va afegir que lo que li va dur a deixar la música era el seu desig de ser pare a temps complet dels seus dos fills menors.
En 2015 va anunciar la seua tornada al món de la música, incloent un nou àlbum i el seu corresponent gira de soport. Les conseqüències de les lesions varen seguir in crescendo. En 2026 als seus 75 anys Collins va anunciar que requerix assistència externa permanent per a poder realisar les seues activitats diàries.[53]
Activisme i política
[editar | editar còdic]Collins va ser nomenat tinent de la Real Orde Victoriana en 1994 en reconeiximent a la seua llabor en favor de la fundació caritativa Princess Trust.[54]
El músic ha declarat que és un defensor dels drets dels animals i que recolza a l'associació PETA. En 2005 donó una baqueta firmada en apoyo de la campanya de PETA en contra de Kentucky Fried Chicken.[55]
Collins també té un interés de llarga data en tot lo referent a la Batalla de l'Àlber, i ha coleccionat centenars d'objectes relacionats en la famosa batalla de 1836 en Sant Antonio, Texas; de la mateixa manera, Collins es va encarregar de la narració d'un espectàcul sobre L'Àlber, i va donar charrades al respecte.[56]
|
«No crec que algú vaja a estranyar-me». |
Collins ha segut a sovint mencionat erròneament en els mijos de comunicació britànics com un adepte del Partit Conservador i opositor al Partit Laborista. Açò es deriva d'un famós artícul en The Sun imprés en el dia de l'elecció general de 1992, titulat «Si Kinnock gana hui, per favor, l'última persona que abandone Gran Bretanya apague les llums», que afirmava que Collins era una de vàries celebritats que estaven planejant anar-se de Gran Bretanya en el cas d'una victòria del Partit Laborista.cita requerida
Poc abans de l'elecció de 2005 (quan Collins estava vivint en Suïssa), Noel Gallagher va declarar: «Voten pel Partit Laborista. Si no ho fan i els Tories (conservadors) guanyen, Phil està amenaçant en tornar».[58] No obstant, Collins va afirmar que mai va abandonar el seu país per raons fiscals, i mai va recolzar al Partit Conservador, i que es va mudar de Gran Bretanya a Suïssa en 1994 solament perque va conéixer a una dòna que vivia allí. Respecte a Gallagher va declarar: «No m'importa si li agrada la meua música o no. Sí m'importa si ell comença a dir-li a la gent que soc un estúpit perque no sé de política. La seua és una opinió basada en una vella frase mal entesa».[59] A pesar de la seua afirmació de que no va eixir de Gran Bretanya per raons fiscals, Collins va ser senyalat com una de figures multimillonàries vivint en paraisos fiscals, segons un informe de l'agència Christian Aid de 2008.[60]
En una entrevista transmesa en 2009 per BBC 4, Collins va dir: «El meu pare era conservador, pero no era exactament lo mateix, ell no pensava molt en els partits polítics. Allò no tenia una gran influència en la nostra família de tots modos. Crec que la política del país era llavors molt diferent».[61] Per un atre costat Collins va crear la fundació Little Dreams en febrer de 2000, l'objectiu de la qual és «fer realitat els somis dels chiquets en els camps de deport i l'art», en oferir respal financer, material i orientació a menors d'entre 4 i 16 anys, en l'ajuda de varis experts en diversos camps.[62]
Collins recolza la fundació caritativa surafricana Topsy Foundation, que proporciona servicis d'ajuda a comunitats rurals en baixos recursos, abordant temes especialment preocupants en la zona com el sida i la pobrea extrema. És oportú agregar que el músic dona tots els seus drets d'autor obtinguts en Suràfrica per a l'organisació.[63][64]
De la mateixa manera, apadrina una chicoteta organisació benèfica del Regne Unit que treballa per a combatre la pobrea infantil en Brasil.[65]
Instruments musicals
[editar | editar còdic]De la mateixa manera que el baterista Ian Paice, Collins va ser un dels primers bateristas en usar un kit para esquerrers. Ha utilisat tambors marca Gretsch i platillo Sabian. Bateria: 20" Bass Drum, 18" Floor Tom, 16" Floor Tom, 15" Mounted Tom, 12" Tom, 10" Tom, 8" Tom, 14"x4" Snare, 14" Phil Collins Special.
Platillo: HH Medium Crash 20", HH Extra Thin Crash 17", Hi-Hats 15", HH China 20", HH Medium-Thin Crash 16", HH China 22", HH Raw Bell Dry Ride 21".[66]
Fins a 1986 Collins va eixecutar platillo Paiste i Zildjian. Un atre tipo de bateries que va utilisar varis anys són: Premier, Noble & Cooley, Pearl, Simmons i la Ludwig-Musser. Utilisa un pedal de Ludwig Speed King i baquetas Pro Mark.
Atres instruments que s'han convertit en sinònims del sò de Collins (particularment durant la seua trayectòria en Genesis despuix de 1978, i la posterior carrera en solitari) inclouen les caixes de ritmes Roland CR-78 i Roland TR 808, el sintetisador Sequential Circuits Prophet-5,[67] el sintetisador Yamaha DX7 i el gran piano elèctric Yamaha CP-70.
Músics colaboradors
[editar | editar còdic]No sempre han segut els mateixos els components de la seua banda de respal, pero els següents són els més significatius, els que més temps han estat o els que seguixen en ell en les seues últimes gires (fins a 2004):
- Mánager del tour de finals dels 90, principis de 2000 - Mike Kindson
- Baix - Nathan East, Leland Sklar, Abraham Laboriel.
- Guitarra - Daryl Stuermer, Ronnie Caryl, Paul Jackson, Jr.
- Instruments de teclat - Brad Cole, Tom Brooks
- Bateria - Ricky Lawson, Chester Thompson, Nicholas Collins, Alex Falca, Carl Albrecht
- Percussió i timbales - Luis Conte, Richie "Gajate" Garcia, Michael Fisher, Eric Darken
- Cors - Amy Keys, Arnold McCuller, Lamont Vanhook, Connie Jackson-Comenagys, Bill Vores, Lynne Fiddmont-Linsey, Bridgette Bryant
- Trompetes - Harry Kim, Donen Fornero, Terry Winch, Jim Derrick, Andy Facen, Eric Alexander
- Trombón - Arturo Velasco, Luis Bonilla, David Hillburg Beatty
- Saxofón - Andrew Woolfolk, Gerald Albright, George Shelby, Just Almario
Gires com a soliste
[editar | editar còdic]- «The Hello, I Must Be Going Tour» (1982/83)
- «The No Jacket Required World Tour» (1985)
- «The Seriously, Live! World Tour» (1990)
- «The Both Sides of the World Tour» (1994/95)
- «The Trip into the Light World Tour» (1997)
- «Finally… The First Farewell Tour» (2004)
- «Not Dead Yet Tour» (2017/18-19)
Discografia
[editar | editar còdic]Genesis
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Anexe:Discografia de Genesis.
- Nursery Cryme (1971)
- Foxtrot (1972)
- Selling England By The Pound (1973)
- The Lamb Lies Down On Broadway (1974)
- A Trick of the Tail (1976)
- Wind & Wuthering (1976)
- ...And Then There Were Three... (1978)
- Duke (1980)
- Abacab (1981)
- Genesis (1983)
- Invisible Touch (1986)
- We Ca't Danse (1991)
Àlbums d'estudi
[editar | editar còdic]- La següent llista conté tots els àlbums en solitari de Phil Collins. Per a la llista completa, vejau la Discografia de Phil Collins.
| Data de llançament | Títul |
|---|---|
| 1981 | Face Value |
| 1982 | Hello, I Must Be Going! |
| 1985 | No Jacket Required |
| 1989 | …But Seriously |
| 1993 | Both Sides |
| 1996 | Danse into the Light |
| 2002 | Testify |
| 2010 | Going Back |
Senzills número un
[editar | editar còdic]- La següent llista conté tots els senzills que varen alcançar el primer lloc en el Regne Unit i Estats Units. Per a la llista completa de senzills, vejau la Discografia de Phil Collins.
| Any | Cançó | Màxima posició | |||
|---|---|---|---|---|---|
| Regne Unit | Estats Units | ||||
| 1966 | «You Ca't Hurry Love» (versió de Diana Ross & The Supremes) | 1 | 10 | ||
| 1984 | «Against All Odds (Take a Look at Em Now)» | 2 | 1 | ||
| 1985 | «Easy Lover» (en Philip Bailey). | 1 | 2 | ||
| «One More Night» | 4 | 1 | |||
| «Sussudio» | 12 | 1 | |||
| «Separate Lives» (en Marilyn Martin). | 4 | 1 | |||
| 1988 | «A Groovy Kind of Love» | 1 | 1 | ||
| «Two Hearts» | 6 | 1 | |||
| 1989 | «Another Day in Paradise» | 2 | 1 | ||
Premis i nominacions
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Anexe:Premis i nominacions de Phil Collins.
| Any | Categoria | Treball nominat | Resultat |
|---|---|---|---|
| 1985 | Millor cançó original | «Against All Odds» | Plantilla:Cela |
| 1989[68] | «Two Hearts» | Plantilla:Cela | |
| 2000[69] | «You'll Be in My Heart» | Plantilla:Cela |
| Any | Categoria | Treball nominat | Resultat |
|---|---|---|---|
| 1985 | Millor cançó original | «Against All Odds» | Plantilla:Cela |
| 1989 | «Two Hearts» | Plantilla:Cela | |
| 2000 | «You'll Be in My Heart» | Plantilla:Cela |
| Any | Categoria | Treballe nominat | Resultat |
| 1985 | Millor interpretació vocal pop masculina | «Against All Odds» | Plantilla:Cela |
| 1986 | Àlbum de l'any | «No Jacket Required» | Plantilla:Cela |
| 1986 | Millor interpretació vocal pop masculina | «No Jacket Required» | Plantilla:Cela |
| 1986 | Producció de l'any - no clàssic | «No Jacket Required» | Plantilla:Cela |
| 1989 | Millor banda sonora per a una película, televisió o un atre mig visual | «Two Hearts» | Plantilla:Cela |
| 1991 | Gravació de l'any | «Another Day in Paradise» | Plantilla:Cela |
| 2000 | Millor banda sonora per a una película, televisió o un atre mig visual | «Tarzán (banda sonora)» | Plantilla:Cela |
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ GRO Register of Births MAR 1951 5i 137 EALING – Philip D. C. Collins, mmn = Strange
- ↑ «Phil Collins i la desgarradora declaració sobre el seu estat de salut actual» (en és-us). MARCA. Consultat el 2025-02-22.
- ↑ «Phil Collins, 10 coses que deus saber ⋆ Almanac del Roc» (en és). Almanac del Roc. Consultat el 2025-02-22.
- ↑ “Phil Collins Celebrates TESTIFY with Weekend Today Performance and NYC In-Store” 11/15/02
- ↑ Brit Awards: Phil Collins Brits.co.uk. Consultat el 24 November 2011
- ↑ Past Winners: Phil Collins Grammy.com. Consultat el 24 November 2011
- ↑ «», Newsday. Consultat el 23 d'octubre de 2008.
- ↑ «[1]», Billboard. Consultat el 5 de novembre de 2010.
- ↑ Coleman, R. Phil Collins: The Definitive Biography, Simon & Schuster. London. 1997. Pgs. 29–30. ISBN 0-684-81784-5
- ↑ Classic Albums: Face Value DVD, 2001, Eagle Home Entertainment
- ↑ The Beatles - "The Making of A Hard Day's Night" (1995) (consultat el 9 de giner de 2006)
- ↑ Plantilla:Imdb (Accedit 17 octubre de 2007)
- ↑ Hewitt, A. Official Biography (accedit el 9 de giner de 2006)
- ↑ Coleman, Pg. 55.
- ↑ Coleman, Pg 61.
- ↑ Coleman, Pg. 63.
- ↑ «Phil Collins | Music Videos, News, Photos, Tour Dates, Ringtones, and Lyrics». #MTV. Archivat des d'el original, el 17 d'agost de 2011. Consultat el 1 de giner de 2010.
- ↑ Nicholson, Kris. A Trick of the Tail review. Rolling Stone. 20 May 1976. Consultat el 10 de febrer de 2006.
- ↑ Official Brand X biography from the Phil Collins website. Consultat el 14 de giner de 2006.
- ↑ Bronson, F. The Billboard Book of Number One Hits. Billboard Books, New York. 2003. p. 604. ISBN 0-8230-7641-5
- ↑ Thompson, D. Turn It On Again: Peter Gabriel, Phil Collins, and Genesis, Back Beat Books. Sant Francisco. 2004. p. 181. ISBN 0-87930-810-9
- ↑ 22,0 22,1 Roberts, David (2006). British Hit Singles & Albums. London: Guinness World Records Limited
- ↑ 23,0 23,1 23,2 23,3 Whitburn, John. The Billboard Book of Top 40 Hits. Billboard Books, New York. 2000. pp.143–144. ISBN 0-8230-7690-3
- ↑ Fricke, D. No Jacket Required review. Rolling Stone. 9 de maig de 1985. Consultat el 8 de febrer de 2006.
- ↑ Bronson, p.611.
- ↑ #MTV.com. #MTV Video Awards, Past Winners [2] archivat en Wayback Machine.. Consultat el 16 de giner de 2006.
- ↑ Considine, J. D. Invisible Touch review. Rolling Stone. 14 August 1986. Consultat el 8 de febrer de 2006.
- ↑ 1990 Brit Awards [3] archivat en Wayback Machine. Brits.co.uk. Consultat el 5 December 2011
- ↑ Phil Collins Roc On The Net. Consultat el 5 December 2011
- ↑ Coleman, p. 181.
- ↑ Billboard magazine, Phil Collins Chart History. Consultat el 13 January 2006.
- ↑ Phil Collins: The Hollywood Walk of Fame [4] archivat en Wayback Machine. Consultat el 21 de novembre de 2010
- ↑ «Phil Collins Health and Music Updates». Wewillrockyoublog.com. Archivat des d'el original, el 26 de març de 2010. Consultat el 25 de març de 2010.
- ↑ «Broadcast Yourself». YouTube. Consultat el 9 de març de 2010.
- ↑ Phil Collins Plotting Comeback: 'I Am No Longer Retired', Andy Greene, Rolling Stone Magazine. Consultat el 2 de novembre de 2015.
- ↑ «a-tornar-a-la-musica,d03832i96369ff7438d140ce184f33bbpufwpy3b.html Phil Collins torna a la música i en les rets ho celebren». Notícies Terra. Consultat el 2 de novembre de 2015.
- ↑ «[5]». Consultat el 21 de decembre de 2016.
- ↑ «Phil Collins brinda concert en Brasil assentat en una cadira: El fràgil estat de l'artiste que aplega a Chile | Guioteca.com» (en espanyol). Guioteca.com | Paparazzis. Consultat el 2024-06-02.
- ↑ «a-subjectar-les-baquetas-de-la-bateria-degut-a-un-problema-de-salut.html Phil Collins confessa que ya no té forces per a subjectar les baquetas de la bateria per un problema de salut» (en és). EL PAÍS. Consultat el 2021-09-12.
- ↑ Bronson, p. 586.
- ↑ «», Newsday. Consultat el 22 de novembre de 2008.
- ↑ Ebert, R. Buster review. [6] archivat en Wayback Machine. 25 de novembre de 1988. Consultat el 10 de febrer de 2006.
- ↑ «Festival de Cannes: Frauds». festival-cannes.com. Consultat el 18 d'agost de 2009.
- ↑ Baker, G. A. Penthouse interview, 1993. Consultat el 13 de giner de 2006.
- ↑ GRO Register of Marriages: SEP 1975 17 0245 SURREY MID I. – Philip D. C. Collins = Andrea Bertorelli
- ↑ “I'm Not Baix Ambitious As I Was”, Radi Claves, 27 November 2002. reprinted at Collins' website in 2009; archived copy at archive.org.
- ↑ «The top 50 richest people in music».
- ↑ «University will give Phil Collins an honorary doctorate degree». Lakeland Ledger. Consultat el 12 de maig de 2012.
- ↑ «Music History for May 4». OnThisDay.com. Consultat el 12 de maig de 2012.
- ↑ «McMurry doctorate a 'tremendous honor,' Phil Collins says». ARNews Weekend. Archivat des d'el original, el 16 de maig de 2012. Consultat el 12 de maig de 2012.
- ↑ «The Alamo and Beyond: A Collector's Journey With special guest and author, Phil Collins». Dallas Historical Society. Archivat des d'el original, el 10 de maig de 2012. Consultat el 12 de maig de 2012.
- ↑ http://www.mirror.co.uk/celebs/news/2009/09/10/exclusive-phil-collins-reveals-he-will-never-drum-again-due-to-spine-injury-115875-21662312/ Exclusive: Phil Collins reveals he will never drum again due to spine injury. Consultat el 10 de setembre de 2009
- ↑ Actualisació estat de salut de Phil Collins en 2026
- ↑ Central Chancery of the Orders of Knighthood, Supplement to the London Gazette no. 53696, 11 June 1994, p. 4. Accessed 10 April 2011.
- ↑ «Phil Collins». Kentucky Fried Cruelty. Consultat el 26 de març de 2010.
- ↑ «Remembering the Alamo with Phil Collins». Dallas Observer. Archivat des d'el original, el 29 d'abril de 2015. Consultat el 29 de juny de 2011.
- ↑ Phil Collins: “I quit and I'm sorry”
- ↑ «[7]», The Observer. Consultat el 11 d'octubre de 2009.
- ↑ «[8]», The Times. Consultat el 22 de maig de 2010.
- ↑ «[9]», The Independent. Consultat el 22 de maig de 2010.
- ↑ Lawson, Mark. “Mark Lawson talks to... Phil Collins”, BBC Four, 4 January 2009.
- ↑ «Little Dreams Foundation». Archivat des d'el original, el 5 d'abril de 2012.
- ↑ «Musician Phil Collins Donates Nearly $54,000 in South African Royalties to AIDS Foundation». Archivat des d'el original, el 21 de maig de 2013. Consultat el 5 d'abril de 2012.
- ↑ «Phil Collins gives money away». Budapest Report. Archivat des d'el original, el 14 de giner de 2011. Consultat el 2 d'octubre de 2010.
- ↑ «Stars line up to scrawl over Phil Collins». Metro.
- ↑ «Phil Collins of Genesis Drum Charts, Videos, and Tips». Gigging-drum-charts.com. Archivat des d'el original, el 24 de setembre de 2015. Consultat el 1 de giner de 2010.
- ↑ Flans, Robyn. «Classic Tracks: Phil Collins' “In the Air Tonight”». Mix. Archivat des d'el original, el 3 de març de 2011.
- ↑ «The 60th Academy Awards. 1988» (en anglés). oscars.org. Acadèmia d'Arts i Ciències Cinematogràfiques. Consultat el 24 d'agost de 2019.
- ↑ «[10]». Consultat el 14 de febrer de 2024.
Bibliografia consultada
- Atlantic Records Press Release. «Phil Collins Celebrates TESTIFY With Weekend Today Performance and NYC In-Store». Atlantic Records. Archivat des d'el original, el 7 de setembre de 2005. Consultat el 19 de giner de 2006.
- Baker, G.A.. «Penthouse Interview». Penthouse. Archivat des d'el original, el 20 de decembre de 2005. Consultat el 13 de giner de 2006.
- Billboard Magazine, Online. «Genesis Biography». Billboard Online. Archivat des d'el original, el 2 de giner de 2013. Consultat el 16 de giner de 2006.
- Billboard Magazine, Online. «Phil Collins Chart History». Billboard Online. Archivat des d'el original, el 8 de març de 2007. Consultat el 13 de giner de 2006.
- Bronson, Fred The Billboard Book of Number One Hits. Billboard Books, New York. 1998. p. 624. ISBN 0-8230-7641-5
- Browne, David. «Danse into the Light Review». Entertainment Weekly. Archivat des d'el original, el 16 de juny de 2006. Consultat el 10 de febrer de 2006.
- Fricke, David. «No Jacket Required review». Rolling Stone. Archivat des d'el original, el 10 de novembre de 2006. Consultat el 8 de febrer de 2006.
- Giammetti, Mario. Phil Collins – The Singing Drummer. Edizioni Segno. Tavagnacco. 2005. ISBN 88-7282-836-8
- Gigging-Drum-Charts.com. «Phil Collins of Genesis». SBI. Archivat des d'el original, el 24 de setembre de 2015. Consultat el 14 de novembre de 2008.
- Hear-it.org. «Famous baby boomers with significant hearing loss and/or tinnitus». Archivat des d'el original, el 28 de setembre de 2007. Consultat el 13 de giner de 2006.
- Hewitt, Alan. «From ”Opening the Music Box: A Genesis Chronicle”». Excerpted on www.philcollins.co.uk. Archivat des d'el original, el 10 de giner de 2006. Consultat el 14 de giner de 2006.
- «#MTV Video Awards Past Winners». #MTV. Archivat des d'el original, el 16 de giner de 2006. Consultat el 16 de giner de 2006.
- Rosen, Craig. The Billboard Book of Number One Albums. Billboard Books, New York. 1996. ISBN 0-8230-7586-9 (Two essays about Collins).
- Russell, Paul. «Phil Collins Biography». www.philcollins.co.uk. Archivat des d'el original, el 4 de giner de 2006. Consultat el 9 de giner de 2006.
- Thompson, Dave. Turn It On Again: Peter Gabriel, Phil Collins, and Genesis. Back Beat Books. Sant Francisco. 2004. ISBN 0-87930-810-9
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Phil Collins.- Sitie web oficial de Phil Collins
- Sitie web de Phil Collins en espanyol (no oficial)
- Biografia de Phil Collins
- Plantilla:Imdb
- Plantilla:Ibdb
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Phil Collins» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
- Artículs en passages que requerixen referències
- Phil Collins
- Membres de Genesis
- Cantants masculins d'Anglaterra
- Cantants de roc progressiu
- Cantants de roc d'Anglaterra
- Cantants de pop d'Anglaterra
- Cantants de Londres
- Compositors d'Anglaterra
- Bateristas de roc progressiu
- Bateristas d'Anglaterra
- Productors discogràfics del Regne Unit
- Actors de cine d'Anglaterra
- Actors de veu d'Anglaterra
- Pianistes d'Anglaterra
- Tecladistas de roc progressiu
- Multiinstrumentistas
- Músics esquerrers
- Tenors d'Anglaterra
- Guanyadors del premi Óscar a la millor cançó original
- Guanyadors del Premi Grammy
- Guanyadors del Premi Brit
- Guanyadors del Premi Ivor Novello
- Grups de Warner Music Group
- Passejada de la Fama d'Hollywood
- Premie Ones
- Tinents de la Real Orde Victoriana
- Intérprets número un dels 40 Principals d'Espanya
- Anglesos del sigle XX
- Anglesos del sigle XXI
- Naixcuts en Londres
- Actors de cinema d'Anglaterra
- Bateristes d'Anglaterra