Presentismo

Dins de la filosofia del temps, el cridat presentismo és la creència de que únicament existixen els events en el presente, mentres els de el futur i passat són irreals, és dir, lo que existix, existix en el present.

Les entitats “passat” i “futur” deuen, per tant, ser considerades com constructos llògics o ficcions. Lo contrari del presentismo seria l'eternalismo o creència de que les coses en el passat i en lo per vindre existixen eternament. Un atre punt de vista similar al eternalismo (encara que sostingut per pocs filòsofs) és la teoria del univers de bloc, que argumenta l'existència del passat i el present, pero no la del futur.

El presentismo és compatible en la relativitat o invariancia galileana, en la qual el temps és independent de l'espai, pero provablement és incompatible en la relativitat d'Einstein/Lorentz juntament en atres tesis filosòfiques que molts troben indiscutibles.^{cita requerida} Segons atres fonts,^{cita requerida} l'ontologia del presentismo sosté que només existixen els objectes i temps presents i que la principal raó filosòfica per a acceptar el presentismo és que permet solucionar el problema del canvi sense convertir les propietats intrínseques d'un objecte en relacions. No obstant, sent el presentismo compatible en l'espai-temps newtoniano, pert validea quan intenta explicar l'espai-temps d'Einstein-Minkowski. La raó és que en l'espai-temps relativiste cada observador té el seu propi present (la seua pròpia hipersuperficie de simultaneidad). Per tal motiu, s'han donat diverses versions del presentismo: «presentismo de con» , de «punt» i de «superfície».^{cita requerida} Els dos primers intenten acomodar el presentismo a la teoria de la relativitat; l'últim, en canvi, propon adaptar la relativitat al presentismo.

Dites fonts, ademés, definixen com a teories no-presentistas: l'eternalismo o model de univers de bloc, que considera que tots els acontenyiments passats i futurs són tan reals com els presents. L'atra ontologia no-presentista és el model de univers bloc en expansió, que assumix que el passat és tan real com el present, pero el futur és irreal.

Teories antigues

Sant Agustín de Hipona va afirmar que el present està en el tall de la navaixa entre el passat i el futur, lo que sembla evident, ya que, si el present es pren in extens, deu tindre distintes parts, encara que deguen ser simultànees si realment integren el present. D'acort en els primers filòsofs, el temps no pot ser al mateix temps passat i present, de modo que no es troba expandit.

Contràriament a Sant Agustín, alguns filòsofs proponen que és l'experiència conscient la que s'haja estés en el temps. Per eixemple, William James va sostindre que el temps és «el lapsus d'allò que percebem immediata i incesantemente». Sant Agustín va propondre que Deu es troba fòra del temps i del present per sempre, en el seu eternitat.

Atres filòsofs primerencs que cal considerar presentistas són els budistes, en la tradició del budisme hindú. Un estudiós de la moderna filosofia budista és Fyodor Shcherbatskoy, qui ha escrit abundantment sobre el tema: «Tot passat és irreal, tot futur és irreal; tot allò que s'imagine, o que estiga alluntat o estiga en la ment, és irreal. Solament és real el moment present, físic i efectiu, és dir, la causalitat».

Teories modernes

D'acort en el treball de J. M. E. McTaggart La irrealidad del temps ("The Unreality of Clave"), hi ha dos formes de deprendre lo que ocorre: la Série A (el temps conjugat: ahir, hui i matí), i la Serie B (o temps no conjugat: per ej., dilluns, dimarts, dimecres). El presentismo, segons açò, seria la creència de que la série A és fonamental i els fets de la serie B poden ser explicats o reduïts a la Série A. El presentismo manté que el discurs temporal requerix l'us de temps verbals. Tots els presentistas són teòrics de la Série A, pero no tots els teòrics de la Série A sò presentistas; alguns d'ells neguen que existixca el temps, encara que accepten l'existència del passat en la seua ontologia. Atres teòrics de la Série A accepten l'existència del passat i el futur individuals.

En la moderna teoria de la relativitat, l'observador en abstracte se situa en un punt geomètric espai-temporal ubicat en el vèrtiç d'un con de llum, des del qual observa els events que tenen lloc en l'espai i el temps. Diferents observadors poden discrepar en si dos events que es produïxen en diferents llocs ocorren simultàneament. Açò depén de que els observadors es troben en moviment respectiu un de l'atre (vore relativitat de la simultaneidad o contracció de Lorentz).

Esta teoria està basada en l'idea del temps com alguna cosa dotat d'extensió i ha segut repetidament provada experimentalment, donant lloc a un punt de vista filosòfic: el cuadridimensionalismo (tres dimensions espacials més una dimensió temporal). No obstant, encara que el contingut d'una observació està estés en el temps, l'observador, trobant-se en el punt geomètric del vèrtiç del con de llum, no està expandit en l'espai i el temps. Este anàlisis conté una paradoxa segons la qual l'observador no té existència, aun cuando qualsevol observador verdader necessitaria ser el contingut estés d'una observació per a poder existir.

Esta paradoxa es resol parcialment en la teoria de la relativitat definint un marc de referència que comprén els instruments de mida usats per l'observador. Açò reduïx la separació del temps entre els instruments a un sistema d'intervals constants.