Propietat

En filosofia, llògica i matemàtica, una propietat és un atribut o qualitat d'un objecte. Per eixemple, la sanc té la propietat de ser roja. Les propietats també es poden considerar objectes, i poden per lo tant tindre atres propietats. Per eixemple, el roig té la propietat de ser un color. Les propietats s'expressen per mig d'un concepte universal, que signifiquen formalment una classe des del punt de vista llògic. per a Mario Bunge la propietat llògica, lo mateix que individu, és un concepte primitiu que no admet definició i és la base de la determinació de qualsevol i tota cosa; sent per tant equivalent a lo elemental d'un sistema. Si el sistema és conceptuallavors lo elemental no és individu sino constructo.

En la llògica aristotèlica, les propietats són un dels modos de relació que pot haver entre el subjecte i el predicat d'una proposició segons el juí categòric aristotèlic.

Història

Aristóteles

Aristóteles.

Aristóteles va considerar que en el juí hi ha cinc modos o κατηγορούμενα que varen ser traduïts allatí, predicabilia, i en espanyol predicables.

Lo propi és lo que sense expressar l'essència de la cosa pertany a esta cosa sola i pot reciprocicarse en ella

Aristóteles. Top. I,5,102a, 18-30

Per eixemple, diu Aristóteles: "Si A és un home és capaç de deprendre la gramàtica; si és capaç de deprendre la gramàtica A és un home". Afig Aristóteles les distintes formes de propietat:

• Per sí o per sempre. Per eixemple "riure" respecte a l'home
• Relativament a una atra cosa i per un temps: Per eixemple, "tindre un caràcter suau"

Edat Mija

Porfirio en la seua Isagoge elabora i desenrolla el tema dels predicables, i definix la propietat com lo que s'afirma de l'espècie de la qual és la propietat i dels individus que pertanyen a l'espècie; i establix respecte a la propietat quatre possibles sentits que es ejemplifican en la seua aplicació a la espècie humana:

• Lo que pertany accidentalment a una espècie encara sense pertànyer a tota l'espècie. "Ser gramàtic".
• Lo que pertany accidentalment a l'espècie sancera sense pertànyer a ella sola. "Ser bípedo".
• Lo que pertany a una sola espècie, a tota ella i solament en un moment determinat. "Tornar-se cano en la vellea".
• Pertànyer a una sola espècie, a tota ella i sempre. "Riure".

La doctrina de Porfirio és la que preval en la Escolàstica.

Avicena no obstant dona una nova interpretació als predicables, perque els considera baix el punt de vista d'un universal que es predica dels particulars o casos concrets. Les essències com a sers possibles, "són alguna cosa" i la existència devé un accident de la essència. "Equinitas est equinitas tantum". Lo que segons Duns Scoto fa necessària una haecceitas o principi d'individuación com a principi essencial, que no depén de la matèria (matèria signata quantitate) com determinava la escolàstica i el mateix Sant Tomás.

D'esta manera se suscita l'important polèmica sobre els conceptes universals entre el realisme i el nominalisme.

Edat Moderna

La crítica empirista a la noció de substància i el plantejament analític del método racionaliste va fer concebre a Leibniz que les substàncies no eren més que una colecció de propietats i modos. La realitat de la substància estava constituïda per la relació unitària de tots els seus infinits possibles predicats que són interpretats com atributs i modos segons la llògica racionalista de Port Royal. Leibniz distinguia segons dita llògica entre propietats (propietates sunt perpetuae) i modos (modificationes sunt transitoriae). És possible, llavors, un anàlisis dels infinits o possibles predicats de qualsevol substància, basant-se en la identitat com realitat necessària, subjecte de tots els seus predicats.

Per a Leibniz dit anàlisis només és possible per a una inteligència infinita com és la de Deu. Leibniz, borra aixina la distinció real entre veritats de fet i veritats de raó sent les primeres una llimitació pròpia de les condicions del coneiximent humà. D'esta manera la propietat passa a ser interpretada en la llògica com el conjunt dels atributs que "té", és dir posseïx com a propietat, qualsevol cosa, mentres que predicats d'ella.

Les propietats en la llògica formal

El meu primer intent d'expondre les creències metafísiques implícites en el meu simbolisme llògic va quedar establit en el capítul IV dels Principis de la matemàtica, titulat "Noms propis, adjectius i verps". Parlant en general, lo que pensava llavors tenia que vore en els valors que podien assignar-se a les variables. Les variables, per a les que amprava minúscules llatines, anaven a tindre com a valors possibles entitats en propietats o relacions. Una lletra grega servia per a designar una propietat o la classe de coses que tenien eixa propietat. Les versals llatines servien per a representar les relacions. Pensava en aquella época que assignar un valor a una minúscula consistia en substituir la variable per un nom propi -per eixemple, si sabem que, siga x lo que anara, si x és un home, x és mortal, podem substituir x pel nom de "Sócrates". De la mateixa manera, podem substituir una lletra grega per una propietat, i una versallatina per una relació. Esta substitució d'una variable per una constant és el procés d'aplicació de la llògica. És un procés que queda fòra de la llògica, perque ellògic, com a tal, no sap de l'existència de Sócrates ni de cap atra cosa

Russell, B. op. cit. p. 165-66

L'idea de Leibniz i Russell d'una substància a la que pertanyen els seus predicats supon una afirmació metafísica sobre la realitat de les substàncias. i la identitat en les seues predicats. En referència a l'unitat d'un subjecte com substància tindríem que tindre en conte la localisació espai-temporal en experiència dels seus predicats reals; com ya varen prevore en les propietats no essencials els antics. Pero: Una noció de propietat com a contrapartida d'un predicat independent d'un subjecte substàncial que pot realisar la funció sintàctica de subjecte gramatical d'un enunciat, considerat com proposició sense quantificar les seues variables, permet fer afirmacions en enunciats com:

• L'home és un animal racional
• Els hòmens són mortals
• Els pegasos volen
• El vert és un color
• Córrer és molt sà
• L'autor de "El Quixot" va nàixer en Alcalà d'Henares
• La montanya d'or no existix

Tals conceptes com entitat estarien per damunt de la realitat metafísica de la substància o individus existents puix seria anterior i independent de qualsevol cosa del món, puix no s'afirma en elles existència alguna, contra lo que sostenien Leibniz i el Russell dels Principia. Note's les diferències en els fonaments de continguts significatius en cada una de les proposicions enunciades. Tornaríem al realisme dels conceptes sense "entitat empírica" que el seu referent estaria en un "món platònic". Tals térmens llingüístics, com conceptes:

• Tindrien sentit en la possibilitat d'afirmació a partir de juís categòrics, i en referència als seus continguts.
• O considerant els predicats com atributs llògics d'una idea subjectiva de substància i en significat propi en la experiència com idea subjectiva de la consciència.
• O com a producte de l'anàlisis a partir d'unes idees innates a partir de la creència en Deu.
• O com un contingut depenent d'unes condicions subjectives del coneiximent.
• O caririen de significat en el món.

Les propietats com a tals no es presentarien com "fets del món" sino com un concepte universal que el seu significat

• o be se situa en un món platònic d'ideas subsistentes,
• o com classe llògica de realitatés possibles com ideas en la ment de Deu,
• o be caririen de significat. Este últim cas deixaria el fet llingüístic com a expressió cognoscitiva completament mermat de contingut, com en algun moment varen pensar els neopositivistas. Ara be, el significat, referent i sentit en que usem eixes expressions en un «us concret de llenguage» dependrà de la ontologia en la que nos situem o estigam acceptant com a situació comuna en l'interlocutor. No és lo mateix acceptar el "us" d'un universal referit als "hòmens" que a "pegaso" acceptant una entitat significada per a cada terme, si en entitat volem referir-nos a un divers grau o sentit d'existència per als referents d'un i un atre terme. En atres casos la qüestió és de sinonímia en les definicions que, en últim terme acaben plantejant la problemàtica del cas anterior, puix és el "us" i el "context" en definitiva el que establix les significacions adequades als seus referents. En definitiva:

El significat, el referent i el sentit de l'enunciat llingüístic depenen del "us" i "context" en que s'utilise ellenguage.

Per això la formalisació dellenguage és el procediment per a evitar les ambigüitats i els equívocs. En l'actualitat este tipo de proposicions llògiques que tracten de propietats i no d'individus són considerades com llògica de segon orde.

Esencialisme i llenguage

La tradicional distinció entre propietats essencials i accidentals, permanents les primeres i transitòries les segones, ha tornat a suscitar en els últims anys la polèmica realitat de les propietats i la seua relació en ellenguage com predicats.

Kripke sosté la necessitat de certs predicats en una espècie de esencialisme que concedix realitat necessària a alguns predicats front a uns atres merament contingents. Hi ha per tant veritatés a posteriori que són necessàries mentres que corresponen a una intuïció de realitat present en la experiència. Sosté que ser x per a x és en tots els casos una propietat essencial de x.

no hi ha un cas d'essència més obvi que el que el fet de ser un dolor siga una propietat essencial de cada dolor.

Kripke. op. cit.

Chomsky considera que tals arguments intuïtius relatius a propietats essencials responen a les condicions del nostre sistema de comprensió i de llenguage.

tenen que vore en l'estructura dels sistemes de comprensió pel sentit comú i pellenguage, no en propietats essencials de coses considerades en abstracció de les nostres caracterisació de les mateixes en térmens d'eixos sistemes de categorisació i representació.

Chomsky. op. cit.

Bibliografia

• Avicena (2006). org/details/avicena-ibn-sina-cuestiones-divinas.-textos-excogidos-2006-biblioteca-nueva-libgen. li Qüestiones divines, Madrit: Biblioteca Nova.
• Ferrater Mora, J. (1984). Diccionari de Filosofia (4 toms), Barcelona: Aliança Diccionaris. ISBN 84-206-5299-7.
• Gilson, I. (20031965). La filosofia en l'Edat Mija, Madrit: Gredos.
• Honderich, T. (editor) (2001). Enciclopèdia Oxford de Filosofia, Madrit: Anaya. ISBN 84-309-3699-8.
• Juan de Sant Tomás (1991). Llògica dels predicables, Mèxic: UNAM, Institut d'Investigacions Filosòfiques. ISBN 968-36-2146-5.
• Kripke, Saul (2005). El nomenar i la necessitat, UNAM/IIFF.
• Porfirio (2003). Isagoge, Barcelona: Rubí, Anthropos.
• Putnam, H. (1988). Raó, veritat i història, Madrit. Tecnos.
• Willard Van Orman Quine (2002). Des d'un punt de vista llògic, Buenos Aires: Paidós.
• Chomsky, Noam (1979). Reflexiones sobre ellenguage, Barcelona: Ariel. ISBN 84-344-8338-6.