La República Popular Ucraniana (Plantilla:Lang-uk; Plantilla:AFI-uk) va ser un Estat ucranià proclamat despuix de la Revolució d'Octubre el 20 de novembre de 1917, en el qual es reclamaven els territoris majoritàriament habitats per ucranians; l'actual Ucrània, Kubán i importants territoris de l'actual Rússia, Bielorússia i Polònia. Pese a açò, les fronteres dels territoris controlats no varen estar clarament establides.[1]
L'existència de la república es dividix en dos periodos: la Rada Central Ucraniana, establida entre novembre de 1917 i abril de 1918, i el Directori d'Ucrània, establit entre novembre de 1918 i novembre de 1920. Estos dos periodos varen estar interromputs pel colp d'Estat de Pavló Skoropadski i el consegüent establiment del II Hetmanato, que va estar recolzat per les Potències Centrals.
«Els nostres enemics es desvaniran com el rocío al sol»
El 8 de març de 1917, va esclatar la Revolució de Febrer en Petrogrado, la capital del Imperi rus. El 15 de març de 1917, Nicolás II va abdicar i la República Russa va emergir en lloc de l'imperi. En el país es va establir un poder dual, per un costat, l'antic govern central va ser reemplaçat pel Govern provisional rus que va advocar per la continuació de la Primera Guerra Mundial, la primacia de la propietat privada i la democratisació de Rússia en el model occidental. Per un atre costat, el Sóviet de Petrogrado i els sóviets que els bolcheviques i atres partits socialistes varen formar en les regions que varen exigir el fi de la guerra, l'abolició de la propietat privada, la transferència de terres als llauradors i l'establiment d'un sistema socialiste.
La Revolució de Febrer de 1917 es va convertir en l'ímpetu per al desenroll del moviment nacional ucranià. El 17 de març de 1917, la Rada Central Ucraniana es va establir en Kiev. Est era un organisme representatiu de les organisacions polítiques i públiques de la ciutat. El 20 de març de 1917, el seu liderage va ser elegit, encapçalat per l'historiador Mijailo Hrushevski. L'1 d'abril de 1917, va tindre lloc en Kiev una manifestació ucraniana de 100 000 persones, que exigia l'autonomia nacional i territorial d'Ucrània, esta idea va ser recolzada pels congressos dels partits ucranians: la Societat de Progressistes d'Ucrània, el Partit Ucranià de Socialistes-Revolucionaris i el Partit dels Treballadors Socialdemócrates d'Ucrània. Al mateix temps, entre març i abril, el procés de formació dels sóviets va tindre lloc en les regions d'Ucrània.
Entre el 19 d'abril i el 21 d'abril de 1917, es va celebrar el Congrés Nacional d'Ucrània en Kiev, en el que la Rada Central Ucraniana es va transformar en el principal orgue representatiu de les organisacions polítiques i públiques d'Ucrània. La Rada Central va decidir buscar l'autonomia nacional-territorial dels ucranians com a part d'una Rússia federal i democràtica. La Rada Central es componia de diputats de diverses regions i classes socials, i va començar a eixercitar les funcions del parlament interí ucranià.
«¡No vullc lo alié i no entregaré lo meu!»
En maig de 1917, es va fundar el Partit Ucranià Democràtic-Agrícola, que va prendre la posició de la declaració immediata d'independència d'Ucrània.
En maig de 1917, la Rada Central va començar a conversar en el govern provisional rus sobre el reconeiximent de l'autonomia d'Ucrània i la definició de les seues fronteres. No obstant, les demandes ucranianes varen ser ignorades, per açò, el 23 de juny de 1917, la Rada Central va adoptar per sí sola, la Primera Proclama Universal, que va proclamar l'autonomia d'Ucrània com a part de la República Russa:
««[...] Sense separar-se de tota Rússia, sense trencar en l'estat rus, deixar que el poble ucranià en la seua terra tinga dret a organisar les seues pròpies vides. Deixe que l'Assamblea Nacional d'Ucrània, elegida per votació universal, igual, directa i secreta, done orde a Ucrània. Totes les lleis que deurien donar eixa orde ací en Ucrània, tenen el dret d'emetre solament la nostra assamblea ucraniana [...] »»[2]
L'Universal es va promulgar en el Segon congrés militar d'Ucrània i va guanyar popularitat en la Rada Central. Esta última va formar un govern ucranià temporal el 28 de juny de 1917, la Secretaria General, encapçalada per Volodímir Vinnichenko, que va començar noves conversacions en el Govern provisional rus per a reconéixer la proclamada autonomia.
El 16 de juliol de 1917, com a resultat de difícils negociacions en les autoritats russes, la Rada Central Ucraniana va adoptar la Segona Proclama Universal, que va abolir l'autonomia d'Ucrània, posponent la seua proclamació fins a la convocación de l'Assamblea Constituent Russa:
««Nosatres, la Rada Central, que sempre ha defés no separar a Ucrània de Rússia, treballar junts en tots els pobles per al desenroll i la prosperitat de tota Rússia i per a l'unitat de les seues forces democràtiques [...] Considerant que la formació d'un organisme regional del Govern Provisional Ucrània proporciona l'aproximació desijada de la gobernanza a les necessitats de la població local dins dels llímits de l'Assamblea Constituent, i en reconéixer que el destí de tots els pobles de Rússia està fortament vinculat als guanys comuns de la revolució, nos oponem fermament a les intencions de l'autonomia d'Ucrània a l'Assamblea Constituent Russa [...] »»[3]
Els acorts de la Rada Central en el govern provisional rus varen ser considerats per part de la societat ucraniana com una traïció. El 17 de juliol de 1917, per a declarar l'independència d'Ucrània, es va portar a terme una manifestació armada d'unitats militars ucranianes, el segon regiment ucranià que duya el nom de Pavló Polubotko. L'acció va ser suprimida pels militars russos a petició de la direcció de la Rada Central.
El 4 d'agost de 1917, el Govern provisional rus va emetre una instrucció a la Secretaria General d'Ucrània designant-la com el seu representant en Ucrània. Les províncies de Kiev, Poltava, Podolia i Volinia, aixina com una part de la província de Cherníhiv sense la regió de Starodub, varen ser transferides a la supervisió de la Secretaria General.
Del 21 al 28 de setembre de 1917, per iniciativa de la Rada Central, es va celebrar en Kiev el Congrés dels Pobles de Rússia, que va aprovar el curs de la Rada Central per a crear autonomia nacional-territorial per als ucranians i atres nacionalitats dins de la Rússia federal. Al mateix temps, la formació de la Guàrdia Roja i el bolchevisme dels soviètics estava en marcha en les regions ucranianes. Baixe l'influència dels bolcheviques, varen adoptar resolucions sobre la transferència immediata del poder als soviètics.
El 7 de novembre de 1917, es va produir la revolució bolchevique en Petrogrado. El Govern provisional rus va ser derrocat pels bolcheviques, liderats per Vladímir Lenin que varen formar el Consell de Comissaris del Poble de Rússia, que es va convertir en el nou govern del país. El 26 d'octubre, els bolcheviques varen intentar prendre el poder en Kiev, en pugna en els partidaris del Govern provisional i la Rada Central Ucraniana va establir el seu control sobre la ciutat. El 20 de novembre de 1917, per iniciativa pròpia, es va adoptar la Tercera Proclama Universal, que va proclamar l'establiment de la República Popular d'Ucrània com una autonomia dins de l'estat rus:
««D'ara en avant, Ucrània es convertirà en la República Popular d'Ucrània. Sense separar-nos de la República Russa i preservar la seua unitat, nos mantindrem fermes en la nostra terra, per a que tota la República Russa es convertixca en una Federació de pobles iguals i lliures. Fins a l'Assamblea Constituent Ucraniana, tot el poder per a crear orde en les nostres terres, per a donar lleis i regles nos pertany, a la Rada Central Ucraniana i al nostre govern, la Secretaria General d'Ucrània [...] »»[4]
La República Popular d'Ucrània incloïa territoris habitats principalment per ucranians: Kiev, Podolia, Volinia, Cherníhiv, Poltava, Járkov, Ekaterinoslav, Jersón, Táurida sense Crimea. L'adheriment de Kursk, Jolm, Vorónezh i atres territoris en la població ucraniana es resoldria per mig de negociacions.[4] L'Universal va proclamar un ampli programa de reformes socials i va prometre començar les conversacions de pau sobre la retirada d'Ucrània de la Primera Guerra Mundial.
El 25 de novembre de 1917, es varen celebrar les eleccions a l'Assamblea Constituent Russa, inclosa Ucrània. Els Socialrevolucionarios varen obtindre 374 escans, els bolcheviques varen obtindre 180 escans i els socialistes revolucionaris ucranians 81 escans. En les províncies ucranianes, els socialistes revolucionaris ucranians i els partits nacionals varen rebre fins al 70% dels vots.
Territori proclamat en 1918. En rosa està delimitada la frontera d'Ucrània, en taronja estan marcades les zones habitades per ucranians
Despuix del alçament bolchevique en Járkov el 24 de decembre de 1917, el govern ucranià va dirigir una nota a la comunitat internacional indicant que mantindria les relacions internacionals independentment de Rússia. El 10 de giner de 1918, la delegació ucraniana, encapçalada per Vsévolod Golubóvich i després per Aleksandr Sevryuk, es va unir a les conversacions de pau en Brest-Litovsk entre els països de les Quatre Aliances i els bolcheviques. El 9 de febrer de 1918, en Brest, seria firmat el Tractat de Brest-Litovsk entre els representants dels Imperis Centrals i els de la Rada Central Ucraniana, que va precedir en casi un més al que varen firmar aquells en el Governe rus de Lenin. Els ucranians buscaven el fi de la Primera Guerra Mundial en el front ucranià. També varen discutir la qüestió de l'entrada de Galícia, Bucovina, Transcarpatia, Chełm i Podlaquia en la República Popular Ucraniana, o la formació d'estes terres d'autonomia nacional-territorial com a part del Imperi austrohúngaro.
Per la política hostil del liderage rus cap a Ucrània i la dissolució de l'Assamblea Constituent Russa pel Govern de Lenin ocorreguda el 19 de giner de 1918, el 22 de giner de 1918, la Rada Central va adoptar la Quarta Proclama Universal. Va proclamar l'independència de la República Popular Ucraniana de la República Russa i va demanar als ucranians que lluiten contra els bolcheviques:
««Érase una volta, la República Popular Ucraniana es va convertir en un Estat independent; independent, lliure i sobirà del poble ucranià ... cridem a tots els ciutadans de la República Popular de l'Ucrània independent a mantindre's fermes en la llibertat i els drets protegits del nostre poble i defendre el seu destí davant tots els seus enemics.»» -Treballador independent de la República d'Ucrània[5]
La proclamació de la República Popular Ucraniana va disgustar al govern bolchevique rus en Petrogrado, cridat Consell de Comissaris del Poble. En la nit de l'11 al 12 de decembre de 1917, els bolcheviques varen intentar rebelar-se en Kiev contra la Rada Central Ucraniana, pero varen ser derrotats. Les unitats ucranianes varen desarmar a les seues tropes i les varen expulsar d'Ucrània. En resposta, el 14 de decembre de 1917, Petrogrado oficialment va emetre un ultimàtum al govern ucranià, exigint el fi del desarmament i, de fet, la rendició del poder. Al mateix temps, els bolcheviques varen convocar el Congrés Panucraniano dels Sóviets en Kiev, en el que varen planejar fer-se càrrec de la Rada Central per mig de la reelecció dels seus membres i liderage. A pesar de la pressió, el 19 de decembre els delegats del Congrés varen expressar el seu respal a la Rada Central i el seu curs proclamat per la Tercera Universal, i el 20 de decembre la pròpia Rada Central va rebujar l'ultimàtum. Els plans de la direcció bolchevique es varen frustrar i es va llançar una agressió oberta contra la República Popular Ucraniana.
El 22 de decembre de 1917, les tropes de la Guàrdia Roja baix el mando de Vladímir Antónov-Ovséyenko, enviades pel govern rus, varen ocupar Járkov. El 24 de decembre, els bolcheviques varen obrir un Congrés Panucraniano dels Sóviets alternatiu en la ciutat conquistada, que va proclamar la formació de la República Popular Ucraniana dels Sóviets en la seua capital en Járkov com una autonomia de la Rússia soviètica. El 30 de decembre de 1917, l'orgue rector d'esta entitat, el Comité Eixecutiu Central Panucraniano encapçalat per Yujim Medvédev, va emetre un manifest sobre el derrocament de la Rada Central, va alçar la prohibició de l'exportació de pa ucranià a Rússia, imposta pel govern ucranià i va convocar formalment al Consell de Comissaris del Poble. El 7 de giner de 1918, l'eixèrcit bolchevique rus de 30 000 efectius va llançar una ofensiva general contra Kiev.
El 9 de febrer de 1918, la República Popular Ucraniana, per un costat, i l'Imperi alemà, Àustria-Hongria, l'Imperi otomà i el Regne de Bulgària, per l'atre, varen concloure un Tractat de pau Brest-Litovsk independentment de la República Russa. La República Popular Ucraniana va ser reconeguda com un Estat independent dins de les fronteres delineadas per la Tercera Universal. Les delegacions d'Alemània i Àustria-Hongria varen acordar unir-se a Jolm i Podlasie, aixina com la formació d'una terra de la corona separada en Galícia, Bukovina i Transcarpatia. Els països de l'Unió Cuaternaria varen prometre proporcionar assistència militar al govern de la República Popular d'Ucrània en la guerra en els bolcheviques russos en la condició de suministrar aliments a Alemània i Àustria-Hongria: 60 millons de peces de pa, 2.75 millons de peces de carn, 400 millons d'ous i atres productes agrícoles.
Despuix de la revolució bolchevique, Skoropadski va prendre posicions en la Rada Central Ucraniana i va formar part de l'organisació de la defensa d'Ucrània contra l'ofensiva bolchevique baix les órdens de Yevguenia Bosh. Les tropes de Skoropadski varen protegir a la Rada de les desorganisades forces bolcheviques que es retiraven del front cap a Kiev.[6] A pesar d'este servici, els dirigents de la Rada no apreciaven a Skoropadski, al que consideraven un representant dels círculs monàrquics russos.[7] Va dimitir a fi d'any per desacorts en el secretari de la Rada Central.
Territoris baix control ucranià en novembre de 1918
Al començament de febrer de 1918, els bolcheviques varen prendre Kiev,[8] i Skoropadski es va ocultar per a evitar la seua detenció.[9] El 2 de març, unitats alemanes varen recuperar la ciutat i la Rada Central va tornar a establir-se en Kiev.[8] Va reaparéixer llavors en la capital ucraniana, encara que no va tindre un paper principal en les primeres semanes d'ocupació alemana.[9] Encara que els primers en posar-se en contacte en ell sobre la possibilitat de que prenguera el poder, varen anar els austrohúngaros al començament d'abril, estos contactes varen cessar pronte i varen donar pas a negociacions en els alemans entre l'11 i el 12 d'abril.[10] Els primers contactes en els alemans havia tingut lloc a petició d'alguns partidaris del tinent general, reunits en la Lliga de Terratinents.[11] Els preparatius en paralel de Skoropadski i dels alemans per a eliminar a la Rada varen donar pronte pas a la cooperació entre les dos parts.[11]
Skoropadski, en desacort en l'orientació socialista de la Rada, va organisar l'oposició en la «Societat Popular Ucraniana» (Українська Народна Громада).
El 26 d'abril, es va reunir en el cap de l'Estat Major regional, Wilhelm Groener, per a tractar les condicions en la que els imperis estaven disposts a entregar-li el Govern; estes suponien la conversió del país en un protectorat.[12] Groener va exigir la dissolució de la Rada i de l'Assamblea Constituent, l'acceptació del tractat de pau firmat en febrer, el control de l'Eixèrcit per les autoritats alemanes, la supressió de totes les llimitacions a l'exportació, el manteniment dels latifundis, la restauració del dret de propietat de la terra i el control dels nomenament governamentals.[12] Skoropadski va acceptar les condicions.[12] En l'objectiu de camuflar el colp d'Estat com una decisió purament ucraniana, els conspiradores varen decidir utilisar el Congrés de l'Aliança de Terratinents, integrada fonamentalment per mijans i grans propietaris rusificados hostils al nacionalisme ucranià, que devia celebrar-se tres dies més vesprada.[12] Groener va assegurar de forma indirecta a Skoropadski que podia contar en respal militar alemà si fracassava en el seu intentona en les seues pròpies forces.[13]
Skoropadski va liquidar la Rada Central i les seues institucions, comités de terres, va abolir la república i les reformes portades a terme baix la República Popular Ucraniana. La política interna es va basar en les tradicions cosacas de formació de l'estat i els estàndarts sociopolítics de l'imperi rus liquidat. En política exterior, el liderage estatal va seguir un curs antibolchevique, centrat en una aliança en Kubán, Crimea i el Dò, i va contar en el respal d'Alemània. La política del liderage de l'estat ucranià va ser recolzada per círculs conservadors de la societat ucraniana, militars, terratinents, aixina com pel comando de les tropes de les Potències Centrals, que, segons el Tractat de Pau de Brest, varen ocupar Ucrània.
En novembre de 1918, Skoropadski va sofrir un alçament acaudillado per Simón Petliura i Néstor Majnó. L'alçament va restaurar formalment la República Popular d'Ucrània, pero el poder va derivar en el Directori d'Ucrània, un cos no elegit de cinc membres encapçalats per Volodímir Vinnichenko el 13 de novembre.[14] El gros de les forces del Hetmanato es va passar al Directori, que va començar a alvançar cap a la capital el 18 de novembre.[14] Encara en protecció alemana i despuix del fracàs del Directori en prendre Kiev, protegit per unitats alemanes i unes atres d'oficials russos en les que els insurgents decidixen no enfrontar-se,[15] Skoropadski es va mantindre un més més en la capital.[16]
Despuix d'alcançar un acort de neutralitat en els alemans el 12 de decembre, les tropes del Directori varen acabar entrant en Kiev el 14 despuix de véncer l'inútil resistència de les unitats d'oficials russos fidels a Skoropadski.[17][14] Derrotat, Skoropadski va abdicar el 14 de decembre de 1918 i despuix de permanéixer uns dies més en la ciutat amagat, va fugir disfrassat junt en l'eixèrcit alemà en retirada.[15][17]
La derrota dels Imperis Centrals en la Primera Guerra Mundial va privar al hetmanPavló Skoropadski del seu principal sostingues.[18] Alguns nacionalistes ucranians varen formar llavors un Govern republicà, el Directori, per a derrocar-ho.[18] El Directori es va sublevar contra l'autoritat del Hetmanato en novembre de 1918.[19] Va haver d'enfrontar-se de colp i repent a la renaixcuda República Socialista Soviètica d'Ucrània recolzada per Moscou.[20] Capaç de reunir un gran respal militar al començ gràcies al seu programa d'entrega de la terra als llauradors, castic dels terratinents i dels ocupants, la falta d'aplicació d'aquell va produir pronte la desilusió dels llauradors i el carpiment del Directori.[21] Inclús abans de la pèrdua de la capital a mans dels bolcheviques en febrer de 1919, el Directori havia quedat paralisat per la pèrdua de respal popular, la falta de control de les seues pròpies forces militars, a sovint acaudilladas per caps pràcticament independents, i les lluites intestinas entre els seus polítics.[21]
Refugiades en l'oest del país, les forces del Directori varen conseguir recuperar terreny temporalment durant l'estiu i inclús reprendre efímeramente Kiev gràcies a l'alvanç del Eixèrcit de Voluntaris, que va expulsar als bolcheviques del territori, que havien perdut a la seua volta gran part del respal popular inicial.[22]
Carent de quadros per a substituir l'anterior administració russa, en uns líders sense experiència prèvia en governar i en les seues bases en l'campesinado, inestable i desorganisat, el directori es va concentrar en gests polítics inútils que li varen privar d'importants respals.[23]
En el seu nou alvanç a l'est, Petliura va alcançar la capital ucraniana el 31 d'agost.[24] Denikin, no obstant, va expulsar a les tropes del Directori al sendemà i es va fer en el control de la ciutat.[24] El nacionalisme rus de Denikin va resultar incompatible en l'ucranià de Petliura.[25] Aixina, despuix de fallancs intents de conciliació, el 24 de setembre el Directori va declarar la guerra a Denikin.[26] Les forces d'est varen aplegar a alcançar Cherníhiv el 12 d'octubre.[27] A pesar de l'extensió del seu domini a gran part d'Ucrània, la repressió de l'campesinado, la devolució de les facendes als terratinents, la prohibició de l'ucranià, la persecució de la intelectualidad ucraniana i els pogroms varen causar el rebuig de gran part de la població cap al Eixèrcit de Voluntaris.[28] L'1 de setembre i obligat per la situació, Petliura va firmar un armistici oficial en Varsòvia.[29]
El 15 de juliol, les forces de la República Popular d'Ucrània, l'Ucrània «russa», es varen unir a les de la República Popular Ucraniana Occidental, l'Ucrània «austrohúngara», que havien segut expulsades de Galícia pels polacs en la guerra polac-ucraniana.[30] Les dos s'havien unit formalment per mig d'un acort subscrit en Fástiv l'1 de decembre de 1918 i confirmat en Kiev el 22 de giner de l'any següent, pero havien mantingut la seua autonomia política i militar, confiant en tindre aixina majors possibilitats d'obtindre el reconeiximent internacional, fins que la crisis de l'estiu va precipitar una unió més estreta.[31]
L'acort tenia com a objectiu crear un estat ucranià unificat, un moviment molt esperat per la intelectualidad d'abdós costats. No obstant, la Llei Zluky es considerava purament simbòlica en el sentit de que abdós governs encara conservaven els seus propis eixèrcits, administracions i estructures governamentals separades. Segons el tractat, Galícia es convertiria en una part autònoma d'Ucrània.
El text de l'universal elaborat per la Direcció de la República Popular d'Ucrània:
««El territori d'Ucrània, dividit a lo llarc dels sigles, incloent Galícia, Bukovyna, Rutenia dels Cárpatos i Dniéper Ucrània, es convertirà ara en una gran Ucrània unida. Els somis pels quals varen lluitar i varen morir els millors fills d'Ucrània s'han fet realitat.»»
Expulsades d'Ucrània les forces del Directori per Denikin primer i els soviètics despuix i en el poder governamental otorgat a Petliura com a dictador, est va rubricar un pacte en Józef Piłsudski el 21 d'abril de 1920.[32] En dos semanes, les forces polaques recolzades per les de Peltliura varen desbaratar les defenses soviètiques, varen alvançar prop de doscents cinquanta quilómetros i varen prendre Kiev el 7 de maig.[33] No obstant, polacs i soviètics varen començar a negociar en Riga en setembre, sense permetre la participació de Petliura.[34] L'1 d'octubre es va firmar un armistici.[35] En decembre de 1920, la Societat de Nacions va rebujar la petició d'ingrés realisada per Petliura.[34] Segons l'acort final entre polacs i soviètics, firmat el 18 de març de 1921, més de quatre millons d'ucranians varen quedar en territori polac i uns trenta en el soviètic.[36]
El Govern de la República Popular Ucraniana en l'exili va ser un govern en l'exili creat en 1921 com a conseqüència de l'invasió soviètica i polaca d'Ucrània que va actuar com a representant de la diàspora Ucraniana va finalisar en 1992 en el reconeiximent de la República d'Ucrània com el successor llegítim de la República Popular d'Ucrània
La República Popular Ucraniana va ser part de la firma del Tractat de Brest-Litovsk (Ucrània) i del procés de negociació preliminar. El tractat va reconéixer de iure a la República Popular d'Ucrània, va establir les seues fronteres estatals i va establir la decisió de començar relacions diplomàtiques, comercials i polítiques plenes entre la República i l'Imperi alemà, l'Imperi austrohúngaro, l'Imperi búlgar i l'Imperi otomà. També era important que no solament el contingut sino també la forma del tractat (émfasis en el preàmbul de l'iniciativa pacífica del govern de la República Popular Ucraniana, reconeiximent de l'autenticitat del text ucranià del tractat, etc.) duguera a l'estat ucranià a l'arena internacional com un tema complet del dret internacional.
Com a resultat del reconeiximent internacional, Ucrània en 1917-1920 va sorgir com un verdader subjecte de dret internacional. La seua personalitat jurídica internacional es va realisar per mig de la celebració d'acorts interestatales, la participació en conferències internacionals i l'establiment de relacions bilaterals diplomàtiques i consulars.
No obstant, va haver algunes dificultats en l'implementació d'Ucrània com una entitat internacional de ple dret. En primer lloc, açò s'explica pels problemes interns de la formació de l'estat, la posició desfavorable dels països occidentals sobre el tema ucranià i l'intervenció externa, que finalment va conduir a la destrucció d'Ucrània. No obstant, les bases establides per les activitats internacionals de l'estat ucranià en 1917-1920 varen contribuir al desenroll de l'estatus llegal internacional de l'Ucrània actual, que en la declaració d'independència va obtindre ple dret del dret internacional.
[[Image:Plantilla:Bandera/França|border|20px|França]] Tercera República Francesa: El 3 de giner de 1918, Georges Tabui va anunciar oficialment que el Govern de la República Francesa ho havia nomenat «Comissionat de la República Francesa davant el Govern de la República d'Ucrània». L'11 de giner de 1918, Kiev i París varen iniciar oficialment relacions diplomàtiques.[37]
Archiu:Flag of Imperi austrohúngaro.png: Reconeiximent i establiment de relacions diplomàtiques des de la firma del Tractat de Brest-Litovsk el 9 de febrer de 1918, el seu respal a Ucrània va ser dèbil pel patrocini dels polacs per a opondre's a Rússia i Alemània.
Archiu:Flag of República Socialista Federativa Soviètica de Rússia.png: El 12 de juny es firma un tractat de pau preliminar entre l'Estat ucranià i la República Soviètica de Rússia de conformitat en l'Artícul VI del Tractat de Rússia en les Potències Centrals (el tractat de Versalles). El preàmbul d'este tractat establix que està firmat per dos estats independents. L'artícul 4 del tractat es referia a l'intercanvi de cònsuls per a protegir els interessos dels ciutadans. Sobre esta base, l'estat ucranià va establir consulats generals en Moscou i Petrogrado i en atres 18 ciutats russes, a on vivia un número significatiu d'ucranians. Es varen establir consulats russos en 7 ciutats d'Ucrània. El 24 de decembre de 1918, es va emetre una resolució del Comisariado del Poble per a Assunts Exteriors de la RSFS de Rússia declarant que despuix de l'anulació del Tractat de Pau de Brest, el govern de la República Russa no reconeixeria a Ucrània com un estat independent.
[[Image:Plantilla:Bandera/Rússia|border|20px|Rússia]] Eixèrcit Blanco: Reconeiximent per part del liderage de l'Eixèrcit Voluntari del poder del Hetman baix la condició de l'aliança d'Ucrània en el «moviment blanc».
[[Image:Plantilla:Bandera/Polònia|border|20px|Polònia]] Regència de Polònia: Reconeiximent a través de l'intercanvi d'embaixadors despuix de la firma del Tractat de Pau de Brest.
Archiu:Flag of Argentina.png: El 5 de febrer de 1921, el govern argentí va decidir reconéixer a la República Popular d'Ucrània.
VaticàSanta Sèu: Reconeiximent real a través del nomenament d'un visitant apostòlic a Ucrània en 1919.
Archiu:Flag of Regne de Romania.png: Reconeiximent i establiment de relacions diplomàtiques en març de 1918. Intercanvi d'embaixadors. Firma d'un acort econòmic temporal el 26 d'octubre de 1918.
Archiu:Flag of Belarus (1918, 1991–1995).svgRepública Popular Bielorusa: Reconeiximent unilateral per part de el BNR, nomenament d'un embaixador en Ucrània. L'Enciclopèdia de l'Història de Bielorússia afirma que en juny de 1918 una delegació bielorusa encapçalada per Skirmunt va visitar Kiev i el Govern de la República Popular d'Ucrània (UPR) va reconéixer el BNR, es va obrir un consulat general en Kiev i un consulat BNR encapçalat per Stepán Nekrashévich en Odesa.[38][39]
La Guerra ucranià-soviètica va ser el conflicte militar entre 1917 i 1921 entre la República Popular Ucraniana i la Rússia Soviètica, recolzada pels bolcheviques ucranians, per l'independència d'Ucrània despuix de la caiguda del Imperi rus en la Revolució de Febrer de 1917.
Acaben en la derrota dels independentistes ucranians, l'incorporació de la part occidental d'Ucrània a Polònia i la constitució de la República Socialista Soviètica d'Ucrània dins de l'URSS.
Va proclamar la República Popular d'Ucrània: Ucrània no estava completament separada de Rússia, pero tot el poder pertanyia solament a la Rada Central i a la Secretaria General
4.ª
22 de giner de 1918
Es va declarar l'independència d'Ucrània. La RP Ucraniana va ser proclamada «un estat sobirà independent i lliure del poble ucranià»
El 4 de març de 1918, el govern ucranià va aprovar la llei sobre la divisió administratiu-territorial d'Ucrània. La llei establix que Ucrània es dividix en 32 «zemlia» (terres) que són administrades pels seus respectius «zemstvo». Esta llei no es va implementar per complet, ya que el 29 d'abril de 1918 va haver un colp antisocialista en Kiev, despuix de la qual cosa hetman Pavló Skoropadskyi va retirar la reforma a l'administració de tipo «gubérniya».
Divisions administratives provisionals de la República Popular Ucraniana (1918)
La població majoritària de la república eren els ucranians encara que hi havia importants minories de judeus i russos. La població de la República Popular Ucraniana abans de l'unificació d'Ucrània s'estima en un total de 40 000 000 d'habitants. Contant tots els territoris reclamats per la república en la conferència de Pau de París de 1919, en els que s'inclou la República Popular Ucraniana Occidental i la República Popular de Kubán s'estima en 50 230 600 d'habitants.
L'idioma oficial de la república es va establir com l'ucranià. L'idioma majoritari dins de la república era l'ucranià i estava prou més estés que en l'actualitat.
↑Roman Szporluk; Russia, Ukraine, and the Breakup of the Soviet Union; Ed: Hoover Press, any 2000; ISBN 0-8179-9542-0; pàgina 75: Ukraine, as it existed before the establishment of Soviet power, did not have firm boundaries for any significant length of clave
.png)
.png)
.png){kind=link}
.svg){kind=link}
