Ritos funeraris de l'Antiga Grècia

Erro al crear miniatura:

Urnes funeràries, Ática, VI

En la Grècia clàssica la visió de la mort forma part del coneiximent i la cultura com ocorre en atres cultures pròximes (Egipte, Mesopotamia, etc). Entorn a això hi ha un ric i variat ritual funerari. Sobre la seua existència, i complexitat, queda constància en un dels diàlecs platònics ambientat en les últimes hores de vida de Sócrates quan s'afirma que:

Este camí no és com diu Télefo en Esquilo: «un simple camí conduïx als inferns». No és únic ni simple; si lo fora no hi hauria necessitat de guia perque no havent més que un sol camí, em figure que ningú es perdria, pero hi ha molts tumults i es dividix en varis, com conjeturo per lo que es verifica en els nostres sacrificis i cerimònies religioses.

Platón, Fedón, sigle IV a.C.

De la diligència en el compliment dels ritos funeraris depenia l'entrada del difunt en el món del més allà, és dir, en l'inframundo. A este s'associaven divinitats com Hades, Hermes, Perséfone, Hécate i Tánatos, aixina com atres personages mítics com esfinges, keres i sirenes.

Ritos i costums domèstics

Artícul principal → Pròtesis (Antiga Grècia).

Escena d'un difunt en el seu llit fúnebre rodejat de plañideras en una crátera del Mestre del Dípilon, c. 750 a. C. (Museu del Louvre).

Les pràctiques rituals que es realisaven despuix d'un decés solien tindre lloc en l'àmbit privat, dins de les cases. Excepcionalment, se celebraven rituals de caràcter públic quan el que havia mort era una persona ilustre de la ciutat.

Solia colocar-se una moneda en la boca que era el pagament exigit pel barquero mític Caronte per a travessar l'estany Estigia. En ocasions es colocava en la tomba un pastiç de mel destinat al gos que habitava en el Hades, Cérbero.

Al fallit se li ungía en perfum, se li vestia en robes blanques i un sudario i se li colocava en un llit. Al cadàver se li adornava el cap en flors i se li situava en els peus en direcció a la porta, mentres les palmes de les mans quedaven obertes. Una volta aixina dispost, hi havia dònes que realisaven llamentacions, al mateix temps que es donaven colps en el pit i s'arrapaven les galtes. A les vores fúnebres que entonaven se'ls crida epicedios. Per a evitar la contaminació de la casa entre el moment de la mort i el funeral es purificava en aigua lustral a els qui hagueren tingut contacte en el mort, entre atres precaucions.

Una volta en el cementeri, podia donar-se la pràctica de l'enterrament, que se solia realisar de nit, o be la de la cremació en una pira. En este últim cas, despuix de cremar el cadàver es guardaven les cendres en una urna. En la tomba es depositava un aixovar la composició del qual depenia de l'edat, sexe, i grup social del difunt. La tomba es cobria en un túmulo de terra i a voltes s'adornava en esteles o en recipients.

Al sendemà del funeral es purificava la casa. Per una atra part, en els dies tercer, nové i trigèsim, se celebraven convits i sacrificis en honor del difunt.

Lloc del sepeli

En l'Antiga Grècia les gents varen tindre particular conte de dur els cadàvers fòra de les poblacions. Les ciutats de Sición, de Delos i de Mégara, els tebanos, els macedonios, els moradores del Quersoneso i de casi tota la Grècia varen observar la mateixa pràctica.

Làpida funerària grega, 100 a. C.

Licurgo va ser l'únic que va permetre les sepultures dins de les ciutats en els temples i en els llocs públics que el poble es congregava. Pero els llegisladors més famosos varen fer d'aquella pràctica un punt interessant en els seus còdics.

Cécrope I va voler que els morts anaren duts fòra d'Atenes. Solón va adoptar i va restablir en tot el seu vigor este prudent reglament de modo que fins a a finals d'esta república no es va trobar en Atenes més que un curt número de persones enterrades dins de la ciutat, el honorífica distinció de la qual solament va ser concedida a alguns héroes i encara en estos últims temps del govern ateniense. Sófocles no va trobar sepulcros en dita ciutat. Servio Sulpicio Rufo en l'época de finals de la República romana, no va poder conseguir que anara enterrat en ella el cònsul Marcelo. Platón en el seu República no permet que es destinen per a sepultura les terres aptes per al cultiu sino les arenenques, àrides i inútils.

Les mateixes lleis varen estar en el major vigor en la Magna Grècia. Els cartagineses varen trobar fòra de Siracusa sepulcros construïts pels moradores d'esta ciutat. Lo mateix va succeir en Girgenti. Els tarentinos varen seguir els mateixos estils pero havent en una ocasió consultat l'oràcul, est els va respondre que serien molt més feliços si cum publibus habitarent. El sentit verdader era que activaren els mijos d'aumentar la població mes ells varen creure que interpretaven be el sentit de l'oràcul permetent enterrar els cadàvers dins de la ciutat. No obstant, tota la doctrina religiosa i la religió grega es dirigien a observar les lleis que ordenaven dur els cadàvers llunt de les habitacions. Aixina va ser que fins a alguns generals que havien defés la pàtria varen tindre les seues sepulcros en els mateixos camps en que havien mort.

Quan els cadàvers dels héroes i dels grans hòmens no eren enterrats dins de les poblacions no és de creure que conseguira esta distinció la gent menys respectable. Ni servix dir que en aquelles remotes ciutats es feya poc cas dels sepulcros perque en cap atre temps els hòmens han tingut tant cuidat sobre este particular ni ha lluït tant el lux com llavors. Cicerón va conéixer el sepulcro de Arquímedes pels varis adorns que hi havia en ell. El lux, el bon gust i la magnificencia dels sepulcros eren tan grans entre els grecs i romans, que les lleis varen tindre que restringir vàries voltes semblants excessos. Platón en els seus escrits prohibix la construcció dels sepulcros el treball dels quals no puguen concloure cinc hòmens en l'espai de cinc dies. Solón va voler que els de els atenienses anaren construïts dins de tres dies per dèu hòmens. Demetrio de Falero va proscriure el lux de les columnes i va determinar la capacitat dels sepulcros.

Vore també

• Ritos funeraris de l'Antic Egipte
• Rito funerari de la religió romana
• Llibre d'Ardixca Viraf

Bibliografia

• «Els camins de la mort: religió, rito i iconografia del pas al més allà en la Grècia antiga» (en és). Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes. Consultat el 2022-08-13.
• V, Marta (2018). Creències i rituals funeraris : el més allà en la Grècia Antiga, Síntesis. OCLC 1058709711. ISBN 978-84-9171-222-0.
• Arqueologia de la mort: metodologia i perspectives actuals, 1991, págs. 39-114.Àrea de Cultura.

39–114.Consultat el 13 d'agost de 2022.