Sant Andrés Míxquic
Sant Andrés Mixquic és un dels sèt pobles originaris de l'Alcaldia Tláhuac, en la Ciutat de Mèxic, Mèxic. Es troba en l'extrem sudoriental d'eixa demarcació, en una zona que antigament va ser una illa rodejada pel llac de Chalco, actualment desecado i del que queden únicament alguns canals. Mixquic és un poble que forma part del polígon de la zona chinampera declarada com a Patrimoni de la Humanitat per l'UNESCO. Cada any, durant les festivitats del Dia de Morts, Mixquic rep a mils de turistes mexicans i estrangers.
Toponímia
[editar | editar còdic]Mixquic prové de l'etimologia nahuatl “mizquitl” que significa mezquite i de la posposición “c” que funge com a locatiu el qual es traduïx com “en el”, que en conjunt el significat de Mixquic es traduïx del náhuatl a l'espanyol com “En el mezquite” o “Lloc de mezquites”.[1]
Història
[editar | editar còdic]
Mixquic va estar constantment en disputa entre els sigles XIII i XV per atres ciutats capitals de la Conca de Mèxic: els Señoríos de Chalco, Cuitláhuac, Xochimilco, Azcapotzalco i, per últim Tenochtitlan, tot açò degut a que Mixquic des d'aquella época ha segut un extraordinari productor hortícola, abastit per les aigües dolces de l'antic Llac de Chalco. Es té registre que els mixquicas varen engrossar les files militars d'Hernán Cortés durant el seu trayecte cap a Tenochtitlan, ajudant a la caiguda del Gran Señorío.[1]
Fra Jorge d'Àvila i fra Gerónimo de Sant Esteban els qui es varen encarregar de evangelizar als habitants, en això nomenar al poble com Sant Andrés. Ells varen ser els autors de la construcció del temple iniciant-ho entre els anys de 1536 i 1537, concloent-la en 1563, no obstant un desafortunat event fa que es derroque quedant únicament la Torre Campanar. Una segona construcció s'inicia en 1620 tan sol a uns quants metros de separació.[1]
Cultura
[editar | editar còdic]Cultura llacustre
[editar | editar còdic]Mixquic es va fundar en temps prehispánicos en un illot dins del Llac de chalco. Des de llavors va tindre com a úniques vies de comunicació camins llacustres denominats acalotli.
Els mixquicas varen ser una de les civilisacions en desenrollar i perfeccionar l'agricultura chinampera, en la qual cosa varen aplegar a ser un productor puixant en la regió. Va ser en 1895 quan, a raïl d'un decret del General Díaz, es varen iniciar les obres de dessecació del Lago de Chalco. Pero va anar fins a 1949 quan el poble va perdre els seus cossos llacustres. No obstant l'herència de la cultura llacustre no ha segut extirpada del tot, perviu en l'agricultura chinampera, gastronomia, vocabulari i en el paisage.
Zona arqueològica
[editar | editar còdic]Esta àrea es localisa a l'interior de la Casa Cural, a un costat del temple de Sant Andrés Apòstol. En el centre d'esta zona es rig una escultura (coneguda popularment com Miquiztli en característiques poc comunes de Mictecacihuatl. Per un atre costat, el cap és ric en elements iconográficos, la qual té dos rostres: un de viu i un atre mort, abdós porten una espècie de tocat, i sense dubte alguna es tracta de la dualitat vida-mort. cal precisar que encara que estan unides, el cap i el cos pertanyen a diferents escultures.
El chacmol de Mixquic presenta característiques úniques: en les mans porta un téchcatl (pedra de sacrificis) en les mides molt similars al trobat en el Temple Major de Tenochtitlan.
També s'hi haja dos tlachtemalacatl (rogles) del Joc de Pilota, segons Raúl Flores Guerrero, en gravats de Tlaltecuhtli devorant al sol.
Aixina mateix, hi ha atres dos escultures cilíndriques en gravats d'un personage desconegut: té el cos d'una serp, el seu cap té un pico d'àguila i un penacho de plomes, Flores Guerrero argumenta que es tracta de Xiuhcóatl, la serp de fòc
Finalment en este mateix espai es resguarden alguns cràneus de pedra que varen formar part del tzompantli.
Temple de Sant Andrés Apòstol
[editar | editar còdic]El primer moment de la evangelización en Mixquic va estar a càrrec de flares franciscanos; els qui, sobre les ruïnes de l'antic teocalli, varen iniciar la construcció del temple dedicat a Sant Andrés Apòstol i el seu convent. Posteriorment, en 1537 l'obra va ser continuada per flares agustinos; pero a principis de el XVII es derroca quedant en peu únicament la torre campanar i la porteria del convent. En 1620 es va reiniciar la construcció concloent-la despuix de 1810.
La frontera d'este temple és sòbria, destaquen cinc casetes i un rosetón com a finestra. La planta és basilical en tres naus, tancada en voltes d'aresta decorada en full d'or sobre algeps. Es té coneiximent que els flamants artistes Francisco Morales i Simón de Pereyns varen treballar en el retaule de Mixquic.
Finalment, durant els sigles mencionats, els mixquicas varen contribuir en mà d'obra en l'edificació de la Catedral de Mèxic.
Els Jubileu o iubilaeus
[editar | editar còdic]Una de les festivitats en la que els habitants de Mixquic posen molt esforç, dedicació i sobretot cor és la celebració del Sant Jubileu. És una celebració anual en la que es reforcen els llaços d'identitat en els barris del poble, aixina mateix els llaços de compadrazgo en els barris de Sant Nicolás Tetelco i Sant Joan Tezompa, dos pobles aledaño a Mixquic.
La paraula Jubileu prové del llatí iubilaeus, que en hebreu és yobel i significa “moltó”. Quan el poble hebreu celebrava el jubileu es cap a resonar una trompeta feta en la banya d'un moltó. Anunciava “el gran any” el que se celebrava cada cinquanta anys, al final de les “sèt semanes” d'anys, és dir, sèt voltes sèt anys: el Jubileu (Pieltro 200:2)En la bíblia es parla de jubileu en el còdic de l'aliança; l'any sabàtic i el Jubileu; i l'any de la remissió. Definix a un Jubileu com un temps llitúrgic de perdó, reconciliació, reconstrucció i recomienzo. El poble hebreu celebrava el Jubileu cada sèt anys fent alusió als dies que Yavhe es va tardar en crear el món i el seu descans en el sèptim. El Papa Bonifacio VIII el 22 de febrer de 1300 en la basílica de Sant Pedro proclama:
Tot any 1300 i tot any santíssim serà sant, i es concedirà indulgència plena a les persones que visiten en pelegrinage les capelles de Sant Pedro i Sant Pablo. Per a l'any 1400 es va escomençar a celebrar cada 25 anys.(Paltro 2000:11)
El sant Jubileu és una herència dels primers evangelizadores en la zona, encara que en el pas del temps ha pres diferents formes, temps i significats, aixina mateix s'han vingut integrant elements de la modernitat actual. No obstant l'essència no s'ha perdut ni l'objectiu pel qual es fa ni la funció social en un temps llitúrgic com és abans de la semana major.
En Mixquic és impossible separar el festeig del Sant Jubileu i el paper dels comissionats i societat de senyoretes i jóvens.
Mixquic celebra no solament un jubileu sino varis, segons els lugareño cada barri celebra el seu, és per açò que en este poblat es referix al jubileu en plural: els jubileu.
Cada barri dedica temps a la celebració del seu jubileu. El que dona començ és San Miguel, seguit de Sant Bartolomé i els Reis, finalment Sant Agustín s'incorpora al festeig.
Un dels primers moments del jubileu de cada barri és la "panceada", consistix en un sopar en casa del president dels comissionats, es dona de sopar a tota persona que s'acoste a festejar. La banda de música, acompanyen el sopar, per això els senyors es dediquen a recaptar els dumenges en les cases del barri.
És la panceada a on es fa vanaglòria dels llaços de compadrazgo que es tenen en els pobles veïns, aixina mateix de la cooperació de cada barri i fins a generositat del president dels comissionats, puix és esta última persona qui es compromet a conduir la festa. A la panceada apleguen persones tant de Mixquic com dels pobles invitats. Les comissions són una institució cívic-religiosa, puix arregla assunts de l'iglésia i és el víncul entre ella i l'estat. És una institució que a perdurat pese als embats de la modernitat, perdura com una organisació de caràcter colectiu i comunal. El Sant Jubileu és un dels processos que demostra les estratègies de resistència que desenrolla el poble davant noves formes d'organisació política que s'estan gestant.
Despuix de la panceada es du a Sant Miguelito a l'iglésia i es fan dos misses: una per la vesprada i una atra de matí i un rosari entre missa i missa, el santíssim queda expost tot el dia i la banda de música toca en la plaça.
Per a que lo anterior es conseguixca les comissions treballen conjuntament
Els jóvens són encarregats de la cohetería, la societat de senyoretes de les flors i l'apany dels carrers i capelles, els senyors de la banda i les senyores, esposes dels comissionats s'encarreguen del menjar.
L'organisació comunitària descansa en els ceremoniales religiosos, al mateix temps que compromet als individus en valors comuns, en este cas el sant de cada barri, són estos els que representen la seua unitat. Són els sants els que mouen a que les comissions s'organisen per a cada festivitat i és que hi ha una sòrt de deute en ell, a ell se li deu la protecció del barri durant l'any i és per ell que s'organisa el barri. Semblara que les comissions no obtenen remuneració alguna, no obstant si l'hi ha.
Sant Agustincito nos compensa, ademés deprenem a acostar-nos més a Deu, Deu nos dona la salut, i per ell estem ací fent la seua festa.
La millor recompensa que els sants els dona als comissionats segons estos mateixos és el benestar d'ells i la seua família pero al mateix temps els comissionats creen rets socials expressades en ajuda mútua, per eixemple: quan les esposes dels comissionats fan la panceada acodix més gent del barri a ajudar-li, puix és treball de tot el barri perque el sant els protegix a tots. La panceada en cada barri és solament l'inici de la celebració, despuix ve el moment cim i on es troba l'essència del Jubileu: la processó; Consistix en passejar al santíssim (símbol d'unitat i segons el dogma catòlic el cos de Crist) pels carrers principals del poble, açò en la finalitat de que derrame bendicions als habitants.
Una volta terminada la processó el santíssim és dut pel retor retorna a la Parròquia junt en l'image de Sant Andrés, patró del poble. Les imàgens dels pobles visitants són despedides a l'eixida del poble per la gent i image del barri que varen ser invitades. És ací a on cada barri en gran algarabía agraïx al poble o barri que invite l'haver assistit un any més a celebrar els jubileu junt en ell. D'igual manera el poble o barri invitat agraïx l'invitació en un discurs. Tots ballen al ritme de la banda, agiten els estandarts o ballen l'image del seu sant patró. Un any més es reforcen els llaços de compadrazgo i identitat.
Els Toritos
Quan ya tots els barris invitats es varen retirar és hora de que els quatre barris principals de Mixquic facen vanaglòria dels seus jocs pirotècnics, ixen desfilant castells, toritos, colomes, etc., entrada ya la mijanit es capcionen un per un i corren al voltant de la plazuela del poble, fent córrer a quanta gent es puga, sol passar que els habitants de pobles veïns acodixquen a celebrar el tancament dels jubileu d'esta forma. El tancament es prolonga fins a altes hores de la matinada, apleguen ambulàncies, patrulles i demés respal que brinda la delegació Tláhuac.
Els toritos són l'última etapa de la celebració, encara que no es dubta de que es porte a terme un ritual tipo tornafiesta.
És aixina com termina una celebració religiosa popular de Mixquic, de la que molta gent s'ocupa i posa tot de sí per que tot ixca be, favorint la construcció de referents culturals comunitaris bàsics, la recreació d'un orige comú i una memòria colectiva, Ademés de delimitar un territori simbòlic en els pobles que ho acompanyen al mateix temps que un fonament sagrat (Sant Andrés).
Yanco (1960)
[editar | editar còdic]Fa una miqueta més de 50 anys, en el sexeni del president don Adolfo López Mateos apareix en Sant Andrés Míxquic, delegació Tláhuac, el controvertit director de cine Servando González, qui en admirar els singulars paisages naturals del poble queda atònit en observar tota una extensa zona llacustre en la qual es desplaçaven en les profunditats dels canals i “ulls d'aigua” una varietat d'animals: granotes, sapos, ajolotes i carpes.
Açò va ser el factor determinant que va dur a Servando González a filmar la película “Yanco”, basada en el conte “El violí de Yanco” de l'escritor Henryk Sienkiewicz.
.jpg){kind=link}
També apareix l'antic tianguis de Chalco, estat de Mèxic que encara gogem els dies divendres, entre atres llocs del surest d'este Valle de Mèxic. A tot açò nos dona gust saber que “Yanco” va ser vista i aplaudida en molts llocs del món acumulant un total de 27 premis a nivell internacional.
Servando González va estar treballant en esta película a costat del talentós Alex Phillips en la fotografia, la música va ser de Gustavo César Carrión i el guion va ser basat –com s'havia dit anteriorment- en el conte de El violí de Yanco del polac Henryk Sienkiewicz, quí va obtindre el premie Nobel en lliteratura en l'any de 1905.
Dia de Morts
[editar | editar còdic].jpg){kind=link}
En Míxquic, els events relacionats en el Dia de Morts comprenen exhibicions de dansa i teatre, concerts a l'aire lliure i en l'interior del temple de Sant Andrés Apòstol, proyeccions de cine, de la mateixa manera que es porta a terme el joc de pilota prehispánico, aixina com recorreguts en canoa pels canals de chinamperias, i una gran verema popular en els carrers del poble. En les cases dels habitants i en els edificis públics del lloc es monten ofrenes dedicades a la memòria dels difunts, que estan composts de diverses frutes, aliments, paper picat, cempasúchil i atres flors, pa de mort, calaveritas de sucre, vés-les i atres elements que són tradicionals d'estes devoció. En tota la delegació s'observa la mateixa tradició, que es compartix en els pobles de Milpa Alta (particularment Sant Antonio Tecómitl) i en Sant Lorenzo Tezonco, en Iztapalapa. En els pobles de Sant Nicolás Tetelco i Sant Joan Ixtayopan es confeccionen tapets de aserrín per a acompanyar les ofrenes.[2]
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]Enllaços externs
[editar | editar còdic]Portal web sobre Mixquic [1] archivat en Wayback Machine.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «San Andrés Míxquic» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.