Anar al contingut

Suite

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Per a atres usos d'este terme vore Suite (desambiguació).

Una suite (veu francesa),[1] en música clàssica occidental i en jazz, és una forma musical composta per moviments instrumentals breus, de caràcter dancístico. El seu orige es troba en els parells contrastantes de danses del Renaixença. Durant el Barroc va ser una de les formes musicals més importants. Està considerada com una de les primeres manifestacions orquestals de tipo modern.[2] Per a que es mantinguera l'unitat interna, tots els passages d'una suite es componien en la mateixa tonalitat, o en la seua relatiu menor. Atres voltes es presentava un tema musical en diferents danses. Per això s'ha considerat este gènero un antecedent de la forma sonata que s'origina en el XVII.[3]

Les danses tenien una forma binaria simple, és dir, dos seccions més o menys iguals. Una suite constava d'uns dèu moviments en la seua forma més completa. Solia començar en un preludi. La primera dansa podia ser una alemanda, de ritme ràpit; després una corrente i una zarabanda; una bourrée, de temps moderat, i aixina successivament, per a finalisar en una dansa viva, com la giga. Va tindre el seu apogeu en Georg Friedrich Händel i Johann Sebastian Bach, durant el XVIII.[4] En finalisar el barroc, la suite va ser una forma musical sofisticada que mesclava distintes tonalitats, contrastava materials temàtics presentant-los a l'inici de la peça i reexponiéndolos en el seu final.[5] Anuncia, en definitiva, l'orige de la sonata, que reemplaçarà a la suite com a gènero instrumental en la segona mitat de el XVIII. En resum, la suite és l'unió en una sola obra de vàries danses de distint caràcter i ritme, en el que conseguix donar el sentit dramàtic de «contraposició», típic del Barroc[4].

La forma ha rebut noms diversos segons l'época, país i compositor, entre ells:

  • Ordre, en França. També inclou moviments que no són de dansa, alguns són miscelànees entre moviments diversos.
  • Partita, en Alemània, encara que el terme és italià (sigles XVI i XVII).
  • Sonata, en Itàlia, abans de la transformació de la suite i naiximent de la sonata clàssica.

Història

[editar | editar còdic]

La suite va ser creada per la difusió de la moda dels balls cortesanos de el XIV a el XVI, com a combinació de dos balls diferents; com pavana - gallarda o basse danse - saltarello.

A sovint, el mateix tema melòdic es tractava en una mètrica i un tempo diferents en dos moviments de dansa. En els sigles XVI i XVII, els compositors alemans solien combinar tres o quatre moviments de dansa en una entitat musical única, un eixemple primerenc de la qual cosa és el Banchetto musicale de Johann Schein (publicat en 1617), com una colecció de suites de cinc moviments de dansa per a cinc violas.


En França, existia la tendència de compondre una suite para llaüt sol o teclat com una colecció de 17 a 18 peces, casi sempre peces de dansa, en la mateixa tonalitat. Els compositors francesos varen transformar gradualment elements de dansa en composicions elegants i refinades, i varen desenrollar característiques musicals especials per a certs gèneros de dansa. Estes peça varen ser agrupades en grans coleccions, conegudes com ordres.

A principis de el XVIII, quatre tipos de dansa es varen convertir en peces estàndar de la suite; allemande (dansa alemana), courante (dansa francesa), sarabande (dansa espanyola) i gigue (dansa anglesa), en eixe orde. Este tipo bàsic de disseny de paràgraf es va desenrollar en Alemània a fins de el XVII, en acabant de que Johann Jacob Froberger començara a incloure l'anglés, un sagell abans o despuix del kurant, en lloc de l'alemà habitual anterior del cronograma; alemanda, kurant, sarabanda. L'editor Froberger després va reorganisar l'orde dels moviments de ball, que es va convertir en estàndart.

En l'aparició de les galanterías a mitan de el XVIII, es varen escomençar a incloure danses adicionals, com la gavota, la bourrée i el minueto, i inclús àrias que ya no tenien res a vore en la dansa. Després es va fer comú, de la mateixa manera que els diversos noms del paràgraf inicial; preludi, obertura, fantasia, simfonia. Eixemples de tal extensió de quatre balls bàsics en una suite per a solament són els de Bach; Suites angleses, suites franceses i partitas (partita era llavors el nom alemà habitual per a - suite).

Fòra de França i Alemània, la disposició i elecció dels moviments de ball no estava tan estandardisada. En Itàlia, la suite per a orquesta se sol cridar -sonata dona camera.

En Alemània a finals de el XVII ya principis de el XVIII, va desenrollar un atre tipo de suite, que incloïa balls nous, més moderns, en lloc dels quatre tipos tradicionals de ball, que s'havien tornat massa refinats. Varen començar en obertures a l'estil francés, per lo que a sovint li les cridava obertures. Eixemples d'este enfocament més flexible són les suites de Georg Muffat de les seues dos Florilegiums (1695, 1698), les quatre obertures per a orquesta de Bach i la "Música de l'aigua" d'Handel (1717) i "Música per als fòcs artificials del rei" (1749).

Parts de la suite barroca

[editar | editar còdic]

La suite barroca està formada per peces bàsiques i peces no bàsiques. Existixen també unes peces molt estranya volta usades.

Peces bàsiques

[editar | editar còdic]
  • Alemanda (allemande). Dansa d'orige alemà, cortesana per a una llínea de parelles.
  • Corrente (courante). Dansa d'orige francés, de caràcter viu.
  • Zarabanda (sarabande). Dansa d'orige espanyol, de caràcter pausado.
  • Giga (gigue). Dansa d'orige britànic, de caràcter alegre.

Peces no bàsiques

[editar | editar còdic]
  • Obertura o preludi, en el que es dona començ i unitat a la suite.
  • Gavota. Dansa d'orige francés, que en els seus orígens es ballava en roglada.
  • Rondó (rondeau). Dansa d'orige francés, consistent en un estribillo i coples (couplets).

Peces rara volta usades

[editar | editar còdic]
  • Entrée (ballet). A voltes la entrée és composta com a part d'una suite, pero ahí és només música instrumental sense dansa. És una introducció, una peça a modo de marcha tocada durant "l'entrada" d'un grup de dansa, o tocada abans d'un ballet. Usualment en un compàs de 4/4. Està relacionada en la "intrada" italiana. Pello
  • Harlequinade.
  • Alla spagnola. “A la usanza espanyola”, peça de ritme llent, semblada a la zarabanda, si ben més solemne.
  • Rigodón (rigaudon).
  • Sommeille.
  • Contradanza. A pesar de lo popular d'este tipo de dansa, a penes es va incloure (llevat Telemann i Arne) en la suite barroca.
  • Fandango. Dansa d'orige andalús, usada en suite durant el Classicisme.
  • Branle (bransle). Dansa renaixentista d'orige francés que apareix en algunes suites franceses i italianes barroques.
  • Loure o giga llenta (gigue lent), prou comuna en l'obra de Telemann.
  • Fanfarria (fanfare).
  • Volta.
  • Fanfarinette, dansa llaugera a ritme de fanfarria, cultivada per Rameau i Telemann, basada en la fanfare.
  • Ecossaise, dansa escocesa, molt popular en l'Anglaterra de la regència, en un ritme que recorda al swing.
  • Plainte (“planyença”), evolució barroca del planctus (o planh) dels trobadors medievals.
  • Boulangère, dansa d'orige francés.
  • Combattans, dansa marcial.
  • Polonesa, polacca o polonaise, marcha moderada de ritme ternario.
  • Badinerie o badinage, dansa breu i molt viva. Pren el seu nom del francés badiner (“chancejar”). Destaca la famosa badinerie per a flauta de J. S. Bach.
  • Passacarrer (passacaglia), d'orige espanyol.
  • Minueto o menuet (menuetto), dansa ternaria en ritme ràpit. Més vesprada passaria a la simfonia clasicista com a tercer moviment.
  • Escarceo (scherzo). Moviment afegit a algunes suites en el Romanticisme, inexistent durant el Barroc. Sorgix a partir del minueto.
  • Regocijo (rejouissance). El més famós tanca la Música per als reals fòcs de artificio d'Handel.

Bach i l'estil alemà

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Diccionario de la lengua española
  2. ↑ Grant, M[orag] J[osephine] (2001). Serial Music, Serial Aesthetics: Compositional Theory in Post-War Europe. Music in the Twentieth Century, Arnold Whittall, general editor. Cambridge and New York: Cambridge University Press. ISBN 0-521-80458-2.
  3. ↑ Kivy, Peter (1993). The Fine Art of Repetition: Essays in the Philosophy of Music. Cambridge and New York: Cambridge University Press.ISBN 978-0-521-43462-1
  4. ↑ 4,0 4,1 Alison Latham (ed.) The Oxford Dictionary of Music (2002 edition), article; "Suite"
  5. ↑ Fuller, David (2001). «Chambonnières, Jacques Champion, Sieur de», The New Grove Dictionary of Music and Musicians, second edició, London: Macmillan Publishers. ISBN 978-1-56159-239-5.

Johann Sebastian Bach coneixia la música francesa de la seua época. Va tindre accés a ella per primera volta en escoltar a l'orquesta de la cort francófila de Celle durant els seus anys escolars de Lüneburgo (1700—1702). Se supon aixina mateix que el compositor i lexicógrafo Johann Gottfried Walther, amic i parent de Bach, va compartir en est els seus coneiximents musicals. Bach, per últim, posseïa en la seua biblioteca numeroses còpies de partitures a l'estil francés.

Per l'any 1700, l'estil francés estava en decadència en França, aixina com el regnat de Luis XIV el rei Sol a la veta de mig sigle. En el prefacio de Els Nations, Couperin va mentir en afirmar que la sonata introductòria de la suite francesa era la primera de totes les compostes en França. Marc-Antoine Charpentier se li havia alvançat trenta anys abans. Couperin va conseguir destacar en l'estil Italià que estava de moda. El clavecinista real, admirador d'eixe estil, explotava sense reparacions els temes de les sonates d'Arcangelo Corelli, pràctica esta que Johann Mattheson fustigaba en 1739:

Els francesos es transformen en italians de pur cep fins a en la composició de sonates; el resultat és un treball mal fet, montó de notes deshilvanadas...

Els estats alemans carien en 1700 d'una música instrumental independent i equiparable a la de l'estil francés i italià. La més peculiar semblava ser la música sacra, degut per supost a les necessitats de la llitúrgia: cantata, motets, música per a orgue. En este ambient es va educar Johann Sebastian Bach. Prou s'ha escrit (v. Edition Bachakademie vol. 102 i 137) cóm va ser perfeccionant els seus dots de virtuós en instruments de teclat, assentant en la mateixa mida les bases del seu art de compositor. Bach es familiarizó en l'estil orquestal francés durant els seus anys d'escolar vixcuts en Lüneburgo i en el concert italià modern durant la seua primera estància en la cort dels ducs de Weimar, Wilhelm Ernst i Ernst August, l'any 1708.

Obres destacades del gènero

[editar | editar còdic]

Grans mostres del gènero es poden trobar en les obres de Dieupart, Couperin, Telemann, Zapan, Rameau, Hændel i Bach, entre els sigles XVII i XVIII, edat dorada de la suite:

No obstant, el gènero no va morir en terminar el periodo barroc:

Jazz

[editar | editar còdic]

També hi ha numerosos eixemples de suites en jazz:

Roc

[editar | editar còdic]

I també es poden trobar suites en música roc, especialment en roc progressiu:

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Harald Suerland. «When Roc Discovered Art». Consultat el 2023-08-02.
  2. ↑ Steve Aldous: The Songs of Genesis. McFarland, 2020, ISBN 1-4766-8138-4, p. 84 .
  3. ↑ «Baby Blue Prog Reviews: Renaissance: Scheherazade And Other Stories: Review». Consultat el 2024-11-27.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Suite&oldid=829864»