Sultanato de Rum

El Sultanato de Rum, Sultanato de Roma (turc modern: Anadolu Selçuklu(ları) Devleti o Türk(iye) Selçuklu Devleti) o Sultanato dels romans va ser un Estat turc governat per la dinastia selyúcida situat en Anatolia i el periodo històric de la qual comprén des de 1077 a 1307.

Trasfondo històric

Aproximadament en 970, Selyūq ibn Dūqāq, un cap tribal de la confederació túrquica oguz, es va convertir al islam junt en la seua horda (establida en els confines desérticos de Corasmia i els integrants de la qual passen tindre la denominació de turcomanos) i va fundar la dinastia turca dels Grans Selyúcidas (1038-1194). A partir de 1038, el net de Selyuq, Togril Beg, establix la seua autoritat en Pèrsia i Iraq i és proclamat a partir de 1055 (despuix d'ingressar a Bagdad) com sultà i protector del califato abasí. El poder d'este últim s'havia deteriorat en l'instauració en Egipte del califato rival dels fatimíes, d'obediència chií.

Els Grans Selyúcidas, a partir de 1048, porten a terme vàries campanyes en Anatolia, en les fronteres orientals del Imperi bizantí, a fi d'impedir una aliança bizantí-fatimí. Les turcomanos, en les seues destructives incursions en busca de botí, unides a la seua celosia neófito de ghazi, varen trobar en l'àrit replanell central de Anatolia un clima similar a la seua terra ancestral en Àsia central. Este clima era ideal per als seus cavalls, camellos i el restant del seu ganado. Potser per estes raons va ser per lo que els nómades turcomanos varen llançar tota la seua força bèlica cap a este sector, enfrontant-se a la noblea armènia i grega de l'imperi bizantí en lloc de seguir les órdens dels grans Sultans Selyúcidas, els seus líders nominals, de dirigir-se a Síria, Palestina i Egipte per a enfrontar-se als fatimíes.

La batalla, que va guanyar el sultà Alp Arslan (nebot i successor de Togril) sobre l'emperador bizantí Romà IV Diógenes, en Manzikert, en 1071, va ser decisiva per a l'instalació definitiva dels turcs en Anatolia.

Establiment

Entre 1070 i 1080, Suleiman ibn Kutalmish, un cosí lluntà del sultà Malik Shah I (fill i successor de Alp Arslan), va pujar al poder en Anatolia occidental, en el respal de les tribus turcomanas, semiautónomas del poder dels grans selyúcidas i que es varen assentar en casi tota Anatolia despuix del buit de poder que es va produir despuix de la batalla de Manzikert. En 1075, Suleiman va conquistar les ciutats bizantines de Nicea (İznik) i Nicomedia (İzmit). Desafiant a Malik Shah, es va declarar a sí mateix sultà en 1077 i va establir la capital en Nicea. El sultanato va ser ampliat, pero quan Suleiman va ser assessinat en Antioquía (Antakya) en 1086 per Tutush I, el sobirà selyúcida de Síria, la dinastia es va vore abocada el seu fi quan el fill de Suleiman, Kilij Arslan, va ser encarcerat. Quan Malik Shah va morir en 1092, Kilij Arslan va ser lliberat i immediatament es va apoderar de nou dels territoris del seu pare. Kilij Arslan instala primer la seua capital en Iznik (antiga Nicea). Derrotat pels creuats en 1097, va retrocedir cap a Anatolia a on va establir el seu estat al voltant de Iconio (Konya). L'emperador Federico Barbarroja i les tropes germàniques de la Tercera Creuada assolen Konya en 1099. En 1107 va capturar Mossul, pero el mateix any va morir quan lluitava front a Mehmed Tapar, fill de Malik Shah.

Konya va ser capturada per Malik Shah II pero va anar de nou conquistada pel fill de Kilij Arslan, Mesud, en 1116 en l'ajuda dels danisméndidas les possessions dels quals finalment varen ser incloses en el sultanato. A la mort de Mesud en 1156 el regne incloïa casi tota Anatolia. Izz ad-Din Kilij Arslan II (1156-1192), el fill de Mesud, va conquistar les últimes possessions dels danisméndidas en 1174 despuix de la mort de Nur al-Din, qui havia proclamat Anatolia oriental i Armènia com un protectorat. Es va frustrar una invasió bizantina de Manuel I Comneno en la batalla de Miriocéfalo el 17 de setembre de 1176. Els estats francs durant la Tercera Creuada varen ocupar Konya en 1190. En la fundació, en 1198, del regne armeni de Cilicia, els sultans de Konya tenien com a veí a un estat cristià.

Despuix de la mort de l'últim sultà dels Grans Selyúcidas, Toğrül III, en 1194, els turcs selyúcidas de Rüm es varen convertir en els únics representants de la dinastia. En 1204 la pren de Constantinopla per la quarta Creuada reduïx el control bizantí en Anatolia a la regió de Iznik i el principat de Trebisonda. Kaikosru I va sitiar Konya en 1205 i es va proclamar sultà per segona volta en la seua vida. Baixe el govern de Kaikosru i els seus dos successors, Kaikaus I (1211-1220) i Kaikubad I (1220-1237), els selyúcidas de Rüm varen alcançar l'apogeu del seu poder. El guany més important de Kaikosru va ser la captura del port de Adalia (Antalya) en la costa mediterrànea de Anatolia en 1207. Kaikaus va capturar en la costa del mar Negra la ciutat de Sinope (actual Sinop) i va convertir a Trebisonda en el seu vassall en 1214 aixina com va sometre Cilicia, encara que no tinguera més remei que rendir Alep a Saladino en 1218. Kaikubad va conquistar la costa mediterrànea del Imperi bizantí entre 1221 i 1225. En 1225 també va enviar una força expedicionaria a través de la mar Negra fins a Crimea. En l'est va derrotar als manguyakidas i els ortóquidas.

Els sultans selyúcidas de Rum someten també a emirats turcs rivals, com els danisméndidas i els saltúkidas, establits a l'est del replanell anatoliana. Els quatre primers decenis de el XIII són florecientes, en especial durant els regnats de Kay Ka’us I (r. 1210-1219) i Kay Qubadh I (r. 1219-1237). El primer firma un acort de pau en l'emperador Teodoro Láscaris. El segon s'alia en els ayubidas de Síria per a opondre's als jorezmitas, que varen posar terme al regnat dels grans selyúcidas i intenten derribar el califato abasí. L'espente mongol es fa sentir en Anatolia cap a mediats de el XIII. Kay Khusraw II (r. 1237-1246) i el seu eixèrcit compost d'armenis, de grecs i de francs cauen derrotats prop de Sivas en 1243. Des de llavors, encara que el sultà es manté en el seu tro en Konya, no per això deixa de convertir-se en vassall dels kanes mongoles i els rendix tribut. Les disensiones entre els fills de Kay Khusraw II disgregan el territori selyúcida, que es convertix en una província il-kanida a la mort de Ma‘sud II en 1307.

Caiguda

Kaikosru II (1237-1246) va començar el seu regnat conquistant el Regne de Amida (Diyarbakır), pero en 1239 va tindre que fer front a un tumult liderat per un notori predicador de la zona, Bava Ishaq. Passats tres anys, quan havia reprimit finalment la rebelió, es va perdre Crimea i l'estat aixina com l'eixèrcit es varen debilitar. En eixe moment, Kaikosru va tindre que afrontar una amenaça emergent encara més perillosa, els mongoles. Estos varen conquistar Erzurum en 1242 i en 1243 el sultà va ser esclafat per Baiju en la batalla de Köse Donağ (una montanya entre les ciutats turques de Sivas i Erzincan), passant els selyúcidas a ser vassalls dels mongoles. El sultà va fugir a Antalya, a on va morir en 1246.

El regne selyúcida es va dividir entre els tres fills menors d'edat de Kaikosru. El major d'ells, Kaikaus II (1246-1260), va assumir el govern en la zona occidental del riu Kizil Irmak en Konya com a capital. Els seus germans més jóvens, Kilij Arslan IV (1248-1265) i Kaikubad II (1249-1257) varen establir la seua sobirania a l'est del riu Kizil Irmak, en Sivas i Malatya com a capitals, baix l'administració mongola. En l'octubre de 1256 Baiju va derrotar a Kaikaus II prop d'Aksaray i tota Anatolia estava oficialment subjecta ara al caudillo militar mongol Möngke Kan. En 1260 Kaikaus II va fugir de Konya a Crimea a on va morir en 1279. Kilij Arslan IV va ser eixecutat en 1265 i Kaikosru III (1265-1284) es va convertir en el #gobernant títaro de tota Anatolia. No obstant, l'antic estat selyúcida començava en eixos moments a dividir-se en menuts emirats que no reconeixien el poder selyúcida ni el mongol. Un d'estos sultanatos, el dels osmanlíes, seria el núcleu originari del futur Imperi otomà. En 1277 Anatolia va ser invadida pel governant mameluco Baibars I i va substituir als mongoles com a administradors del sultanato selyúcida, pero molt pronte varen perdre l'interés i el mando va ser assumit de nou pels mongoles, a lo manco oficialment.

Al final del seu regnat, Kaikosru III realment podria reclamar la sobirania sobre lo que permaneixia del sultanato turc selyúcida (és dir, les terres al voltant de Konya i una chicoteta llínea de costa inclós el port de Kayseri (Cesarea Mazaca)). Alguns governants de Anatolia varen reconéixer la supremacia del sultà en Konya i Kaikosru junt en els seus successors es varen autodenominar Fahreddin, «l'Orgull de l'Islam». Quan Kaikosru va ser eixecutat en 1282, la dinastia Selyúcida va sofrir severes lluites internes que durarien fins a 1303 quan el fill de Kaikaus II, Mesud II, es va proclamar com a sultà en Kayseri. Va ser assessinat, no obstant, en 1307 i el seu fill Mesud III molt poc despuix. Un lluntà descendent de la dinastia Selyúcida es va establir com l'emir de Konya, pero va ser derrotat i les seues terres conquistades pels karamánidas en 1328.

Societat

Despuix d'aproximadament dos sigles de poder selyúcida, segons pareix varen coexistir vàries #ètnia (turcomanos, grecs, armenis) i confessions en relatiu bon enteniment. L'islamisació del territori és gradual. Es varen salvar les iglésies i els monasteris. La confluència de creències participa en el sorgiment d'órdens místiques entre les quals es troba la confraria dels Mawlawis, que varen tindre com a centre la tomba de Jalal al Din Rumi (m. 1275) en Konya. Aixina mateix, s'observa una forma d'endogàmia entre les poblacions. Per la seua banda, els sultans no es neguen a casar-se en princeses gregues o georgianas.

Economia

El poder obté els seus recursos dels ingressos agrícoles i del comerç internacional. Anatolia torna a ser una via de pas (terrestre i marítima) dels intercanvis (fusta de construcció i esclaus) nort (Crimea)-sur (Síria, Egipte), ademés de les relacions en les ciutats mercantils veneciano, enemigues dels bizantino.

Arquitectura

Subsistixen numeroses infraestructures relacionades en este comerç. Una ret de kanes que unixen les principals ciutats del sultanato i distants unixques d'unes atres de l'equivalent d'una jornada de caminada (aproximadament 25 km), són fundades pels sultans, les seues esposes, visirs o atres personalitats, a sovint baix el règim de waqf. Presenten l'aspecte de fortalees en torres de cantó i contraforts. La decoració, quan existix, es concentra en els porches d'entrada (en el pati o en la gran sala) inclús els edículos que servixen de mesquita com en els dos Sultan Han prop de Aq Saray i Kayseri (1229). Els ponts, reconeixibles pel seu gran arc d'arc mitral coronat per un parapete de perfil triangular, són testic de l'importància concedida a la ret de vies de comunicació, ademés del fet de que permetien la recaptació d'imposts. L'únic vestigi d'arquitectura naval en el món àrap-musulmà d'este periodo és el fondeadero del port de Alanya (1228) en el Mediterràneu.

També en lo civil, cal recordar la restauració o la construcció de fortificacions de ciutats, a on destaca la de Erzurum (despuix de 1230). En canvi dels palaus només subsistixen fonaments i fragments de decoració: ceràmica de revestiment, fusteria i #estuc. El de Kubadabad en el llac Beyshehir incloïa un pati d'honor en quatre iwans, una mesquita, banys i una atarassana, aixina com un terreny de joc, especialment per a la pràctica ecuestre.

El camp de l'arquitectura religiosa és ric en monuments, sobretot construïts despuix de 1150, en els que l'influència de l'Iran selyúcida, combinada en les influències locals gregues i armènies, es fa sentir en el tipo d'edificis (mesquites i madrasas, mausoleus (gumbat)) i en la seua estructura: un pati obert a un, dos o quatre iwans precedit d'un pòrtic magnificat i flanquejat per minarets per a les primeres; torres de secció circular o poligonal en una coberta cònica o piramidal per a les segones. El nou us de materials va fer possible l'erecció de numeroses construccions en un lapsus de temps llimitat, sobretot per als paraments de marbre bicolores, de la mateixa manera que lo que s'utilisava en Síria en la mateixa época. Els porches d'entrada fonen l'identitat d'estes realisacions. En volums simples una arquería inscrita en un rectàngul s'adherix a una decoració abundant, confinant en ocasions l'exuberància, en franges epigràfiques, llaços i nucs, motius vegetals i animals, muqarnas: madraza Ince Minara en Konya (1258), madraza Gök en Sivas (1271), mesquita Ulu Cami en Divrigi (1229). Esta última, associada a un hospital, constituïx un eixemple dels complexos en funcions diverses que s'estenen per Síria i Egipte a partir de el XIII.

Llevat els elements esculpidos en pedra, la profusió decorativa pròpia dels selyúcidas es troba en el treball en fusta, bronze i estuc. cal mencionar la ceràmica de revestiment, en forma de mosaic utilisada per a la cúpula i les albanegas de la madraza Karatay en Konya (1252) o de rajoletes imbricados en estrela i en creu que es troben en els vestigis dels palaus (Konya, Antalya, Diyarbakir). La decoració, pintada en vidriado, llustrat, esgrafiado, o de tipo minai, evoca un repertori característic: personages en rostre redó i en ulls almendrados, animals reals i fantàstics, signes del zodiaco, tot en composicions propenques a l'heràldica. D'ells es revela una influència d'Àsia central i de les seues tradicions chamánicas. Les mesquites selyúcidas també han deixat els fragments més antics d'estores islàmiques que nos han aplegat; els seus motius estilisats a voltes s'associen a inscripcions cúficas. Una seda en lleons enfrontats que adornen medallones (Lió, museu històric de teixits) posseïx una inscripció en el nom de Kay Qubadh (¿I o III?), mentres que un plat de cristal esmaltado i dorat, tècnica que va aparéixer en Síria en el sigle Plantilla:SIGLE, lluïx el de Kay Khusraw II (Konya, museu Karatay).

Vore també

• Dinastia selyúcida
• Rûm

Referències

Bibliografia

• Bosworth, C. I. (2004). The New Islamic Dynasties: a Chronological and Genealogical Manual ISBN 0-7486-2137-7, Edinburgh University Press.
• enllaç trencat

Bibliografia adicional

• Hillenbrand, Carole (2020). «What is Special about Seljuq History?», The Seljuqs and their Successors: Art, Culture and History (en anglés), Edinburgh University Press, pp. 6–16. ISBN 978-1474450348.
• Hillenbrand, Carole (2021). The Medieval Turks: Collected Essays (en anglés), Edinburgh University Press. ISBN 978-1474485944.

• Kastritsis, Dimitris (2013). «The Historical Epic "Ahval-i Sultan Mehemmed" (The Tals of Sultan Mehmed) in the Context of Early Ottoman Historiography», Writing History at the Ottoman Court: Editing the Past, Fashioning the Future (en anglés), Indiana University Press.
• (2003) Texts, documents, and Artefacts, BRILL.
• (1995) Southern Europe: International Dictionary of Historic Plaus (vol. 3) (en anglés), Routledge.
• Shukurov, Rustam (2020). «Grasping the Magnitude: Saljuq Rum between Byzantium and Pèrsia», The Seljuqs and their Successors: Art, Culture and History (en anglés), Edinburgh University Press, pp. 144–162. ISBN 978-1474450348.
• Tricht, Filip Van; traductor Longbottom, Peter (2011). The Latin Renovatio of Byzantium: The Empire of Constantinople (1204-1228) (en anglés), Brill.
• Khanbaghi, Aptin (2016). «Champions of the Persian Language: The Mongols or the Turks?», The Mongols' Middle East: Continuity and Transformation in Ilkhanid Iran (en anglés), Brill.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Sultanato de Rum.