Anar al contingut

Imperi selyúcida

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià


 Esta pàgina de desambiguació enumera artículs que tenen títuls similars.

El Sultanato selyúcida (en persa: آل سلجوق‎, romanizado: Āl-i Saljuq, lit. 'Casa dels Saljuq'), també conegut en Occident com a Imperi selyúcida (a voltes Gran imperi selyúcida), fon un Estat musulmà suní túrquico-persa de la Plena Edat Mija,[1] originari de la branca Qiniq dels turcs oguz.[2] Varen aplegar a Anatolia procedents del Àsia Central a finals de el X dirigits per Selyuq, que va donar el seu nom tant al sultanato com a la dinastia selyúcida, i entre mediats de el XI i finals de el XIII, varen causar estralls entre bizantino i àraps, varen acabar en el Califato abasí i varen debilitar considerablement al Imperi bizantí en el seu espente religiós cap a Occident.[3] En la seua major extensió, el sultanato selyúcida controlava una vasta zona que s'estenia des d'Anatolia occidental i l'Alce mediterràneu, en l'oest, fins a la cordillera del Hindú Kush, en l'est, i des d'Àsia Central, en el nort, fins al golf Pèrsic, en el sur. El sultanato va ser fundat en 1037 per Tugrïl Beg (990-1063) i el seu germà Chaghri Beg (989-1060). Des de les seues terres natals prop del mar de Aral, els selyúcidas varen alvançar primer cap a Jorasán i després varen entrar la Pèrsia continental. Toğrül va ser succeït pel seu nebot Alp Arslan (r. 1063-1072), que va anar el verdader fundador de l'Imperi selyúcida, en capital en Rayy (actual Teheran). Alp Arslan va conquistar Alep (1070), Armènia i va començar les incursions als territoris orientals del Imperi bizantí. En 1071, va véncer a les tropes de l'emperador Romà IV Diógenes (el qual va caure presoner) en la batalla de Manzikert, que va donar inici en poder turcomano en Anatolia, lo que serà l'orige del sultanato de Rüm.[4] Eixa serà una de les raons de la primera creuada (1095-1099)

L'apogeu de l'imperi es va produir durant el regnat de Malik Shah (r. 1072-1092), gràcies en part en poder eixercit pel visir iraní Nizam al-Mulk, autèntic geni polític i militar de l'época. Els selyúcidas es persianizaron adoptant el persa com a llengua oficial, i sent molts els dirigents perses. Malik Shah va governar sobre Transoxiana, Kermán, Jerusalem, Damasc i Àsia Menor.[5] Els sultans disponien d'un poderós eixèrcit i una ordenada administració civil (presidida pel diván) i de gran número de funcionaris autòctons o mamelucos. A través de les fundacions escolars (madrasas) garantisaven la renovació del sunismo.


En morir Malik Shah, va esclatar una guerra civil que acabaria en l'imperi. La consideració que els selyúcidas tenien de l'Estat com a patrimoni familiar va dur al sultà a distribuir províncies entre els seus familiars, lo que provocarà el desmembramiento de l'Imperi en múltiples sultanatos menors, com els de Kermán (1041-1186), Síria (1078-1117) i Iraq (1118-1194), que es varen debilitar en rapidea. Jorasán va ser la primera regió en lliurar-se del poder turc despuix d'un tumult, mentres que els atabegs —governadors locals o regentes dels sultans— es convertien en sobirans de fet en Iran, Iraq, Síria i la regió d'Al-Yazira.[6] En Síria i la zona de Kermán (Iran) varen sorgir varis regnes efímers als que va tindre que enfrontar-se el ya decadent Estat selyuco. L'últim sultà de la dinastia va ser Toğrül II (r. 1176-1194), que va morir guerreando contra els governants independents de la regió de Corasmia. En la pèrdua de les províncies orientals, de l'antic imperi solament va quedar el sultanato de Rum en Anatolia, que va anar progressivament declinant, sent invadit pels mongoles al voltant de 1260. Estos varen dividir Anatolia en varis emirats. Finalment un d'ells, l'otomà, conquistaria el restant.


Els selyúcidas varen eixercitar un paper fonamental en l'història medieval, sent un tapó que va protegir a Europa contra els invasores mongoles de l'est, i va defendre al món islàmic contra les creuades europees (primera i segona), unint el paisage polític fracturat del món islàmic oriental. Varen conquistar grans extensions del Imperi bizantí, que pràcticament varen desmantellar, sent els seus successors, els turcs osmanlíes, els qui varen assestar el colp de gràcia. Altament persianizados[7] en cultura[8] i llengua,[8] també varen eixercitar un paper important en el desenroll de la tradició turc-persa,[9] inclús exportant la cultura persa a Anatolia.[10][11] L'assentament de tribus turques en les parts perifèriques noroccidental de l'imperi, en l'estratègic propòsit militar d'evitar les invasions dels estats veïns, va conduir a la turquización progressiva d'eixes zones.[12]

Els turcs selyúcidas són considerats com els antepassats directes dels turcs suroccidentales, els actuals habitants de Turquia, Gagauzia, Azerbaiyan i Turkmenistan.

Història

[editar | editar còdic]

Fundació de la dinastia

[editar | editar còdic]

Els selyúcidas, selchucos o selyuquíes eren en orige un clan de la tribu Qiniq de turcs oguz, assentats al nort del mar de Aral.[13] Cap a l'any 985 migraron a Corasmia, prop de la ciutat de Jend, a on es varen convertir al Islam.[14] Anaven dirigits per un cap cridat Selyuq ibn Duqaq o Selchuk, del que procedix el nom de la dinastia i que feya remontar els seus orígens al mític rei Afrasiab a través de trentaquatre generacions. Selyuq, qui tenia fama d'haver servit en l'eixèrcit jázaro, es va instalar en el curs inferior del riu Sir Daria, des d'a on va fer incursions a l'Iran oriental.

Els selyúcidas es varen aliar en els últims emirs samánidas contra els gaznávidas. Els samánidas varen caure davant els carlucos qarajánidas de Transoxiana (992-999), els qui junt en els gaznávidas es varen repartir els antics dominis samánidas. Els selyucidas es varen involucrar en la lluita de poder en la regió abans d'establir la seua pròpia base independent.

A la mort de Selyuq Beg, el seu fill Isrâîl Beg va proseguir l'alvanç cap al sur, chocant en el gran sultà Mahmûd, de la dinastia dels gaznavíes, que va contindre l'alvanç selyúcida derrotant i fent presoner a Isrâîl i el seu fill Kutalmish Beg. Mahmûd els va contindre, pero no els va aniquilar, i a la seua mort (1030), aprofitant la crisis successòria dels gaznavíes, els nómades selyúcidas varen recomençar el seu alvanç en més força.[15]

Mahmūd va ser succeït pel seu fill, el dèbil sultà Masûd I, que va intentar detindre'ls, pero el seu eixèrcit, que durant el govern del seu pare havia segut una poderosa força d'atac contra els rajás del nort de l'Índia, s'havia tornat llent i pesat front a l'eficaç força dels ginets-arqueros turcomanos.

Expansió del sultanato

[editar | editar còdic]

Tugrïl Beg (r. 1037-1063) i Chaghri

[editar | editar còdic]

Els nets de Selyuq, Toğrül Beg (r. 1037-1063) i el seu germà Chaghrï Beg Dawud, comandaban un gran eixèrcit format quan el seu tio Arslan Isrâîl havia segut mercenari dels gaznávidas, i es varen convertir en una amenaça per als territoris del sultà Masûd I.[16] Els selyúcidas varen començar a saquejar les ciutats fronterices, varen atacar Jorasán, varen creuar el riu Amu Daria i varen ocupar les dos grans ciutats de Jorasán, Merv i Nishapur (1028 i 1029),[17] a on Toğrül es va proclamar emir en 1028.[18][16] La tribu va escomençar a fer incursions per tot el nort d'Iran, ocupant ciutats i exigint un rescat per elles. En 1037 inclús varen saquejar la capital gaznávida de Gazni.[19] Masûd I va resoldre obligar-los per la força a abandonar els seus territoris.


Pero el 23 de maig de 1040,[20] en la batalla de Dandanaqan, una ciutat situada entre Merv i Sarajs, un eixèrcit selyúcida d'uns 15−20 000 hòmens va derrotar de forma decisiva a l'eixèrcit gaznávida de 50 000 hòmens de Mas'ud I, obligant-li a fugir a l'Índia en a penes 100 ginets i a cedir la major part dels seus territoris occidentals —Jorasán, Transoxiana i el nort de l'Índia[16]— establint el que més tart seria conegut com a Imperi selyúcida. Toğrül es va proclamar emir i va deixar al seu germà Chaghri com regente en Jorasán; despuix d'eixa lluita, els gaznavíes es varen recloure en les montanyes afganes i en el Panyab.

En 1048-1049, els turcs selyúcidas comandados per Ibrahim Yinal, germà uterí del Toğrül Bey, varen fer la seua primera incursió en la regió fronteriça bizantino d'Iberia i es varen enfrontar el 10 de setembre de 1048 en la batalla de Kapetrou a un eixèrcit combinat bizantí-georgiano de 50 000 hòmens. La devastación deixada per eixa incursió selyúcida va ser descrita per l'bizantino, Eustathios Boilas, en 1051/1052, com a terres «oixoses i inmanejables... habitades per serps, escorpiones i bésties salvages». El croniste àrap Ibn al-Athir va detallar que Ibrahim va conseguir 100 000 captius i un vast botí carregat en els lloms de 10 000 camellos.

En 1055, Toğrül va capturar la capital Bagdad dels chiís búyidas davant la solicitut del califa abasí.[16][21] Els selyúcidas varen cedir i varen compartir el califato en l'any 1055, i el califa, que el seu poder era nominal, li va concedir els títuls de sultà i de rei d'Orient i Occident.[22] Governaven de forma repressiva i intolerant en les diferents idees i religions que governaven el califato, al que varen sumir en una decadència definitiva.

En 1057 Ibrahim inicie un tumult, recolzat pels fatimíes, contra el seu germanastre el sultà Toğrül per a derrocar-ho. Eixa rebelió va ser sofocada en 1059, saldant-se en el estrangulamiento d'Ibrahim i el matrimoni de Toğrül en una de les filles del califa Al-Qa'im lo que va estretir el seu domini sobre el califato.

Alp Arslan (r. 1063-1072)

[editar | editar còdic]

Toğrül va ser succeït, pel seu nebot Alp Arslan (r. 1063-1072), fill de Chaghri Beg, que va anar el verdader fundador de l'Imperi selyúcida, en capital en Rayy (actual Teheran). El sultà Alp Arslan va expandir significativament les possessions selyúcidas afegint Armènia i Geòrgia en 1064, iniciant les incursions en els territoris orientals del Imperi bizantí en 1068 i conquistant Alep (1070). En 1071, va véncer en la batalla de Manzikert a les tropes de l'emperador Romà IV Diógenes (el qual va caure presoner) i va neutralisar efectivament la resistència bizantina a l'invasió turca de la península.[23] Això va donar inici en poder turcomano en Anatolia,[24] encara que els georgianos varen ser capaços de recuperar-se de l'invasió de Alp Arslan assegurant el thema d'Iberia.


La retirada bizantina de Anatolia va dur al regne de Geòrgia a un contacte més directe en els selyúcidas. En 1073, els emirs selyúcidas de Ganyá, Dvin i Dmanisi, varen invadir Geòrgia i varen ser derrotats per Jorge II de Geòrgia, qui va prendre en èxit la fortalea de Kars.[25] Un atac de represàlia per part de l'emir selyúcida Ahmad va derrotar als georgianos en Kvelistsikhe.[26] Alp Arslan va autorisar als seus generals tribals turcomanos a establir els seus propis emirats o principats (denominats beyliks", beylicato en l'antiga Anatolia bizantina, com atabegs lleals a ell. En dos anys els turcomanos havien dut el territori baix el seu control fins al mar Egeo baix numerosos beylicatos. Els beyes d'eixes regions conquistades, semi independisats de Alp Arslan, varen rebre en 1077 al selyúcida Suleyman Beg, fill de Kutalmish Beg (que havia lluitat sense èxit contra el seu primer Alp Arslan pel tro selyúcida). Suleyman, en el respal d'estos beys, es proclamarà sultà independent i constituiria des d'eixe moment una branca a banda de la dinastia selyúcida, cridada selyúcidas de Rum, i el seu territori es dirà sultanato de Rüm (per Rum en llengua àrap, 'romà', el nom en el que els musulmans designaven en general als bizantino i al seu territori).<[4]

Malik Shah I (r. 1072-1092)

[editar | editar còdic]

L'apogeu de l'imperi es va produir durant el regnat del seu fill i successor Malik Shah (r. 1072-1092) i els seus dos visirs perses, Nizām al-Mulk —autèntic geni polític i militar de l'época— i Tāj al-Mulk,[27] i tant els qarajánidas com els gaznávidas varen tindre que reconéixer el señorío dels selyúcidas.[28] El domini es va establir sobre els antics dominis sasánidas, en Iran, Iraq i el modern Afganistan,[29] i es va expandir en vàries direccions, fins a l'antiga frontera iraní dels dies anteriors a l'invasió àrap, de modo que pronte va llimitar en China en l'est i en els bizantino en l'oest, governant sobre Transoxiana, Kermán, Jerusalem, Damasc i Àsia Menor.[5]

Malik Shāh I va traslladar la capital real a Isfahán i durant el seu regnat va ser quan el gran sultanato selyúcida va alcançar el seu cénit, sent considerat com l'edat d'or dels «grans selyúcidas».[30]


El govern selyúcida s'inspirava en l'organisació tribal comuna als nómades turcs i mongoles i s'assemblava a una «federació familiar» o «estat apelatiu».[31] Baixe eixa organisació, el membre principal de la família suprema assignava als membres de la família partixes dels seus dominis com a governants autònoms.[32] Pero baix Malik els selyúcidas es iranizaron des dels primers moments del seu imperi, adoptant el persa com a llengua oficial, i sent molts els dirigents perses. Els sultans disponien d'un poderós eixèrcit, en el sistema de respal de l'Iqtá, i una ordenada administració civil (presidida pel diván) i de gran número de funcionaris autòctons o mamelucos. A través de les fundacions escolars (madrasas) garantisaven la renovació del sunnismo. l'Universitat Nizāmīyyah de Bagdad va ser establida pel visir Nizām al-Mulk

No obstant, en el regnat de Malik Shah I els assessins (hashshashin) d'Hassan-i Sabbāh varen escomençar a convertir-se en una força i varen assessinar a moltes figures destacades de la seua administració; segons moltes fonts entre les víctimes estaria el mateix visir Nizām al-Mulk.

A partir de 1079-1080, Geòrgia va ser pressionada per a que se sometera a Malik Shah a fi de garantisar la pau al preu de pagar un tribut anual.

Fragmentació del sultanato

[editar | editar còdic]

Barkyaruk (r. 1094-1105)

[editar | editar còdic]

Despuix de la mort de Malik Shah I en 1092, l'imperi selyúcida va caure en l'anarquia en disputar-li-ho el seu germà i els seus quatre fills. La viuda Turkan Khatun disponia del tesor i tenia per tant un cert control sobre el govern, i va fer proclamar sultà en Bagdad a Mahmud ibn Malik-Shah, de sol 4 anys. Taj-al-Mulk, conseller de Turkan Khatun, no va poder eliminar a la clientela armada dels atres fills de Malik-Shah i els nizamidas varen agarrar a Barkyaruk, el germà major, que contava llavors 11-12 anys i estava en Isfahán, i ho varen dur al seu centre principal, Rayy, a on li varen proclamar sultà; atres pretenents al tro varen ser Ismail ibn Yaqut, tio matern de Barkyaruq i primer de Malik Shah, que alegava la tradicional preeminència del membre de major edat de la família; Tutush I, germà de Malik Shah i feudatario de Síria, que ocupava Damasc i Alep, i que li va disputar Pèrsia, encara que va ser derrotat i mort prop de Rayy (26 de febrer de 1095); i un atre germà de Malik Shah, Arslan Arghun, feudatario en el Jorasán.

Barkyaruk va tindre que lluitar contra el tumult de varis dels seus familiars i el restant del regnat de Berkyaruk es va desenrollar lluitant contra els seus germans. Les possessions selyúcidas es varen dividir definitivament en tres estats: el sultanato de Pèrsia, de Barkyaruk i els seus germans; els regnes d'Alep i de Damasc, de Radwan i Duqaq, els fills de Tutush I, que també es varen enfrontar entre sí, dividint encara més Síria entre emirs antagónicos; i el sultanato de Rum en Anatolia, de Kilij Arslan I, fill de Suleiman I ibn Kutalmish[33][33]

El 1096/1097, Barkyaruk va atribuir al seu tio Muizz al-Din Ahmad Sanjar el govern del Jorasán en residència principal en Merv. Ahmad Sanjar era encara jove, provablement entre 10 i 12 anys i va ser enviat despuix del tumult abortat i la mort de Arslan Arghun ibn Alp Arslan, i solament era un governador que ostentava el títul de malik (segons les monedes).[33]

Primera creuada (1095-1099)
[editar | editar còdic]
Artícul principal → Primera creuada.


Durant la primera creuada (1095-1099), els fraccionats estats dels selyúcidas estaven més preocupats en consolidar els seus propis territoris i obtindre el control dels seus veïns que per cooperar contra els creuats. La creuada popular que va aplegar en 1096 va ser derrotada fàcilment, pero no varen poder detindre el progrés de l'eixèrcit de la creuada dels Príncips, que en la seua marcha cap a Jerusalem (Al-Quds) va prendre importants ciutats com Nicea (İznik), Iconio (Konya), Cesarea Mazaca (Kayseri) i Antioquía (Antakya). En 1099 els creuats finalment varen capturar Terra Santa i varen establir els primers estats creuats. Els selyúcidas ya havien perdut Palestina a mans del Califato fatimí, que l'havien recuperat just abans del seu captura pels creuats.

Ahmad Sanjar (r. 1118-1153)

[editar | editar còdic]

Berkyaruk va morir en febrer/març de 1105 als 25 anys. El seu fill Malik Shah II encara un chiquet (4 o 5 anys) era el successor designat (r. 1104-1105) i va ser proclamat en Bagdad pel atabeg Amir Ayaz i el visir Sad al-Mulk Abu l-Muhasim. No es va poder sostindre i va ser eliminat pel seu tio Muhammad Tapar (r. 1105-1118) que ho va fer matar junt en el seu atabeg (1105). Despuix d'anys de guerra fratricida, es va convertir en l'únic governant d'Iraq, Síria i Pèrsia occidental i va restaurar temporalment l'autoritat. Va proclamar la yihad contra els creuats en 1111. En la primavera de 1115, va marchar cap al centre de Síria al cap d'un poderós eixèrcit. Front a la coalició de príncips de Síria francs (Antioquía, Jerusalem, Trípoli) i musulmans (Alep, Damasc), l'eixèrcit selyúcida es va retirar despuix d'uns mesos. La seua mort en 1118 va tornar a dividir als selyúcida.

El seu successor en Jorasán i en Transoxiana era el seu germà menor Ahmad Sanjar (r. 1118-1153); el seu successor en Iraq i Fars i sultà era el seu fill Mahmud II (r. 1118-1131), de 14 anys. Al principi del regnat de Mahmud II, el seu rei vassall Garshasp II, que havia segut el favorit del seu pare Muhammad I, va caure en desgràcia i va fer que Mahmud enviara una força militar a Yazd, sent arrestat Garshasp i encarcerat en Jibal, mentres el seu regne era concedit al copero real. Garshasp, que era cunyat de Ahmad Sanjar, va conseguir escapar i va instar a Ahmad a invadir els dominis de Mahmud en Pèrsia central i li va donar informació sobre cóm combatre a Mahmud. Ahmad va acceptar i va alvançar en un eixèrcit cap a l'oest en 1119, a on junt en cinc reis —el propi Garshasp II, els emirs de Sistan i de Corasma i atres dos sense nom— varen derrotar a Mahmud en Saveh.[34] Despuix d'eixir victoriós, Ahmad va restaurar els dominis de Garshasp II.[35] Ahmad va procedir llavors fins a Bagdad, i va obligar a a Mahmud a reconéixer-li com a sultà i a casar-se en una de les seues filles i a cedir-li territoris estratègics en el nort de Pèrsia. Sanjar li va fer a canvi el seu hereu. Mahmud va morir en 1131, quan tenia 26 anys. La seua mort va ser seguida per una guerra civil entre el seu fill Dawud i els seus germans Mes'ud, Suleiman-Shah i Toghrul II. El seu atre fill, Alp Arslan ibn Mahmud, governava Mossul en Zengi com atabeg.

En atres parts del territori nominal selyúcida estaven els artúquidas, en el norest de Síria i el nort de Mesopotamia; varen controlar Jerusalem fins a 1098. La dinastia Danisméndida va fundar un estat en l'est de Anatolia i el nort de Síria, disputant-se la terra en el sultanato de Rum, i Kerbogha va eixercir la seua independència com atabeg de Mossul.


El comandant selyúcida Ilghazi es va dirigir en 1121 cap al nort, cap a Geòrgia, i en uns efectius que supostament ascendien a 250−350 000, inclosos els hòmens dirigits pel seu gendre Sadaqah i pel sultà Malik de Ganyá, va invadir el regne de Geòrgia.[36][37] David IV de Geòrgia va reunir a 40 000 guerrers georgianos, incloent 5000 guàrdies mono-spa, 15 000 kipchaks, 300 alanos i 100 creuats francesos per a lluitar contra el vast eixèrcit de Ilghazi. La batalla de Didgori es va lliurar el 12 d'agost de 1121 entre els eixèrcits del regne de Geòrgia i del sultanato selyúcida. Els selyúcidas varen ser derrotats i varen fugir del camp de batalla, sent atropellats per la cavalleria georgiana durant varis dies. La batalla va ajudar als estats creuats, que havien estat baix la pressió dels eixèrcits de Ilghazi. El carpiment del principal enemic dels principats llatins va ser beneficiós per al regne de Jerusalem baix el rei Balduino II.

Ahmad Sanjar va lluitar per a contindre els tumults dels karajánidas en Transoxiana, dels guríes en Afganistan i dels qarluks en el Kirguizistan modern, aixina com l'invasió nómada dels kara-kitais en l'est. El creixent kanato de Kara-kitai havia derrotat primer als karajánidas de l'est, i després va seguir esclafant a les tropes dels karajánidas de l'oest, que eren vassalls dels selyúcidas en Khodjent. Els karajaníes varen recórrer als seus senyors selyúcidas per a demanar ajuda, a lo que Sanjar va respondre liderant personalment un eixèrcit contra els Kara-Kitai. No obstant, l'eixèrcit de Sanjar va ser derrotat decisivament el 9 de setembre de 1141 per la hueste de Yelu Dashi en la batalla de Qatwan. Encara que Sanjar va conseguir escapar en vida, molts dels seus parents propencs, inclosa la seua esposa, varen ser duts captius. Com a resultat del fracàs de Sanjar per a fer front a l'amenaça invasora de l'est, el sultanato selyúcida va perdre totes les seues províncies orientals fins al riu Sir Daria, i el vassallage dels karajánidas occidentals va ser usurpat pels Kara-Kitai, també conegut com el Liao occidental en l'historiografia chinenca.[38]

Segona creuada (1144-1148)
[editar | editar còdic]
Artícul principal → Segona creuada.


Durant este temps el conflicte en els estats creuats també va ser intermitent, i despuix de la primera creuada els atabegs, cada volta més independents, s'aliaven freqüentment en els estats creuats contra atres atabegs, ya que competien entre sí pel territori. En Mossul, Zengi va succeir a Kerbogha com atabeg i va començar en èxit el procés de consolidació dels atabegs de Síria. En 1144, Zengi va capturar Edesa, ya que el comtat de Edesa s'havia aliat en els artuquíes en contra seua. Este acontenyiment va desencadenar l'inici de la segona creuada (1144-1148). Nur al-Din, un dels fills de Zengi que li va succeir com atabeg d'Alep, va establir una aliança en la regió per a opondre's a la segona creuada, que va desembarcar en 1147.

Decliu

[editar | editar còdic]

En 1153, els turcs oguz es varen rebelar i varen capturar a Sanjar; no obstant, va conseguir escapar despuix de tres anys pero va morir un any despuix. Alguns atabegs, com els zanguíes i els artúquidas, estaven sol nominalment baix el sultà selyúcida, i generalment controlaven Síria de forma independent. Quan Ahmad Sanjar va morir en 1157, el sultanato es va fracturar encara més i va convertir als atabegs en efectivament independents;

  • selyúcidas de Jorasán, en Jorasán i Transoxiana, en capital en Merv;
  • selyúcidas kermaníes;

Conquista per Jorasmia i els ayubíes

[editar | editar còdic]

Després de la segona creuada, un general del sultà siri Nur ad-Din cridat Shirkuh (d'orige kurdo), que s'havia establit en Egipte en terres del califato fatimí despuix de ser enviat pel seu senyor per a protegir als fatimíes dels creuats, va ser succeït pel seu nebot Salah al-Din Yusuf (cridat en Occident Saladino), el qual va ser nomenat protector del decadent califato fatimí. En 1171, Saladino va derrocar a l'últim califa fatimí i es va proclamar sultà d'Egipte, en el beneplàcit del califa abasí. Al mateix temps, Saladino es va rebelar contra Nur al-Din i, a la seua mort, es va casar en la seua viuda va capturar la major part de Síria i va crear la dinastia ayubí.

En atres fronts, el regne de Geòrgia va començar a convertir-se en una potència regional i va estendre les seues fronteres a costa del gran sultanato selyúcida. Lo mateix va ocórrer durant el resorgiment del regne armeni de Cilicia baix el regnat de #León II d'Armènia en Anatolia. El califa abasí An-Násir també va començar a reafirmar l'autoritat del califa i es va aliar en el sah corasmio Tekish.

Durant un breu periodo, Togrul III va ser sultà de tots els selyúcidas llevat de Anatolia. En 1194, no obstant, Togrul va ser derrotat i mort per Tekish, el sah del Imperi corasmio, i el sultanato selyúcida finalment es va derrocar. De l'antic imperi, solament va quedar el sultanato de Rum en Anatolia.

A mida que la dinastia declinava a mitan de el XIII, els mongoles varen invadir Anatolia en la década de 1260 i la varen dividir en menuts emirats cridats beylicatos de Anatolia. En el temps, un d'ells, l'otomà, s'elevaria al poder i conquistaria al restant.

Governants

[editar | editar còdic]

Vore també

[editar | editar còdic]

Notes

[editar | editar còdic]
  • Encyclopedia of Islam (en turc). Estambul: Turkiye Diyanet Foundation, Centre for Islamic Studies.
  1. ↑ "Aḥmad of Niǧde's al-Walad al-Shafīq and the Seljuk Past", A. C. S. Peacock, Anatolian Studies, Vol. 54, (2004), 97; "With the growth of Seljuk power in Rum, a more highly developed Muslim cultural life, based on the Persianate culture of the Seljuk court, was able to take root in Anatolia."
  2. ↑ “Review: The History of the Seljuq Turkmens: The History of the Seljuq Turkmens” (2002). Journal of Islamic Studies 13 (1): 75–76. Oxford Centre for Islamic Studies. doi:10.1093/jis/13.1.75.
  3. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}..
  4. ↑ 4,0 4,1 (1996) Al Hind, the Making of the Indo Islamic World, Brill Academic Publishers. ISBN 90-04-09249-8.
  5. ↑ 5,0 5,1 Encyclopaedia Iranica.Consultat el 21 d'octubre de 2015.
  6. ↑ History of Civilizations of Central Àsia.4
  7. ↑ Encyclopaedia Iranica, "Šahrbānu", Online Edition: "here one might bear in mind that senar-Persian dynasties such as the Ghaznavids, Saljuqs and Ilkhanids were rapidly to adopt the Persian language and have their origins traced back to the ancient kings of Pèrsia rather than to Turkish heroes or Muslim saints ..."
  8. ↑ 8,0 8,1 C.I. Bosworth, "Turkmen Expansion towards the west" in UNESCO History of Humanity, Volume IV, titled "From the Seventh to the Sixteenth Century", UNESCO Publishing / Routledge, p. 391: "While the Arabic language retained its primacy in such spheres as law, theology and science, the culture of the Seljuk court and secular literature within the sultanate became largely Persianized; this is seen in the early adoption of Persian epic names by the Seljuk rulers (Qubād, Kay Khusraw and baix on) and in the use of Persian as a literary language (Turkmen must have been essentially a vehicle for everyday speech at this clave). The process of Persianization accelerated in the thirteenth century with the presence in Konya of two of the most distinguished refugees fleeing before the Mongols, Bahā' al-Dīn Walad and his són Mawlānā Jalāl al-Dīn Rūmī, whose Mathnawī, composed in Konya, constitutes one of the crowning glories of classical Persian literature."
  9. ↑ "The Turko-Persian tradition features Persian culture patronized by Turkic rulers." See Daniel Pipes: "The Event of Our Era: Former Soviet Muslim Republics Change the Middle East" in Michael Mandelbaum, "Central Àsia and the World: Kazakhstan, Uzbekistan, Tajikistan, Kyrgyzstan, Turkemenistan and the World", Council on Foreign Relations, p. 79. Exact statement: "In Short, the Turko-Persian tradition featured Persian culture patronized by Turcophone rulers."
  10. ↑ Grousset, Rene, The Empire of the Steppes, (Rutgers University Press, 1991), 574.
  11. ↑ Bingham, Woodbridge, Hilary Conroy and Frank William Iklé, History of Àsia, Vol.1, (Allyn and Bacon, 1964), 98.
  12. ↑ An Introduction to the History of the Turkic Peoples (Peter B. Golden. Otto Harrasowitz, 1992). pg 386: "Turkic penetration probably began in the Hunnic era and its aftermath. Steady pressure from Turkic nomads was typical of the Khazar era, although there llaure no unambiguous references to permanent settlements. These most certainly occurred with the arrival of the Oguz in the 11th century. The Turkicization of much of Azarbayjan, according to Soviet scholars, was completed largely during the Ilxanid period if not by clapix Seljuk claves. Sumer, placing a slightly different emphasis on the data (more correct in my view), posts three periods which Turkicization took plau: Seljuk, Mongol and Post-Mongol (Qara Qoyunlu, Aq Qoyunlu and Safavid). In the first two, Oguz Turkic tribes advanced or were driven to the western frontiers (Anatolia) and Northern Azarbaijan (Arran, the Mugan steppe). In the last period, the Turkic elements in Iran (derived from Oguz, with lesser admixture of Uygur, Qipchaq, Qaluq and other Turks brought to Iran during the Chinggisid era, as well as Turkicized Mongols) were joined now by Anatolian Turks migrating back to Iran. This marked the final stage of Turkicization. Although there is some evidence for the presence of Qipchaqs among the Turkic tribes coming to this region, there is little doubt that the critical mass which brought about this linguistic shift was provided by the same Oguz-Turkmen tribes that had menja to Anatolia. The Azeris of today llaure an overwhelmingly sedentary, detribalized people. Anthropologically, they llaure little distinguished from the Iranian neighbors."
  13. ↑ «Seljuk».
  14. ↑ Wink, Andre, Al Hind the Making of the Indo Islamic World, Brill Academic Publishers, Jan 1, 1996, ISBN 90-04-09249-8 pg.9
  15. ↑ (2001) The History of the Seljuq Turks, Curzon.
  16. ↑ 16,0 16,1 16,2 16,3 Christian, David (1998). Inner Eurasia from Prehistory to the Mongol Empire, Ed. Blackwell Publishing, pp. 373-375. ISBN 0-631-20814-3.
  17. ↑ Andre Wink, Al-Hind: The Making of the Indo-Islamic World, Vol.2, (Brill, 2002), 9. Plantilla:Subscription required
  18. ↑ Roux: op. cit.
  19. ↑ Entrada Iran, en «The Columbia World Dictionary of Islamism», ed. Antoine Sfeir and John King, trad. John King, (Columbia University Press, 2007), 141.
  20. ↑ Grousset, Rene i Walford, Naomi (1988). The Empire of the Steppes, Rutgers University Press, p. 50. ISBN 0-8135-1304-9.
  21. ↑ Paul A. Blaum (2005). Diplomacy gone to seed: a history of Byzantine foreign relations, A.D. 1047-57. International Journal of Kurdish Studies. (Online version)
  22. ↑ S.J. Shaw (1978). History of the Ottoman Empire and Modern Turkey, Cambridge: Cambridge University Press.
  23. ↑ Princeton, University. «Dhu'l Qa'dona 463/ August 1071 The Battle of Malazkirt (Manzikert)». Consultat el 8 de setembre de 2007.
  24. ↑ Canby, Sheila R.. Court and Cosmos: The Great Age of the Seljuqs (en en), Metropolitan Museum of Art. ISBN 9781588395894.
  25. ↑ Battle of Partskhisi, Historical Dictionary of Geòrgia, ed. Alexander Mikaberidze, (Rowman & Littlefield, 2015), 524.
  26. ↑ Georgian-Saljuk Wars (11th-13th Centuries), Alexander Mikaberidze, "Conflict and Conquest in the Islamic World: A Historical Encyclopedia, Vol. I, ed. Alexander Mikaberidze, (ABC-CLIO, 2011), 334.
  27. ↑ Encyclopædia Britannica, "Nizam al-Mulk", Online Edition
  28. ↑ Wink, Andre, Al Hind the Making of the Indo Islamic World, Brill Academic Publishers, Jan 1, 1996, ISBN 90-04-09249-8 pg 9–10
  29. ↑ Wink, Andre, Al Hind the Making of the Indo Islamic World, Brill Academic Publishers, Jan 1, 1996, ISBN 90-04-09249-8 pg 9–10
  30. ↑ "The Kings of the East and the West": The Seljuk Dynastic Concept and Titles in the Muslim and Christian sources, Dimitri Korobeinikov, The Seljuks of Anatolia, ed. A.C.S. Peacock and Sara Nur Yildiz, (I.B. Tauris, 2015), 71.
  31. ↑ Wink, Andre, Al Hind the Making of the Indo Islamic World, Brill Academic Publishers, Jan 1, 1996, ISBN 90-04-09249-8 pg 9–10
  32. ↑ Wink, Andre, Al Hind the Making of the Indo Islamic World, Brill Academic Publishers, Jan 1, 1996, ISBN 90-04-09249-8 pg 9–10
  33. ↑ 33,0 33,1 33,2 (anglés) West Àsia & North Africa, Chapter 5. Iran and Iraq. Seljukid Sultanat per Charles Cawley, 2006-07 de la Foundation for Medieval Genealogy.
  34. ↑ Bosworth, C. I. (1968). «The Political and Dynastic History of the Iranian World (A.D. 1000–1217)», The Cambridge History of Iran, Volume 5: The Saljuq and Mongol periods, Cambridge: Cambridge University Press, pp. 120. ISBN 0-521-06936-X.
  35. ↑ Bosworth, 1983, pp.328-329.
  36. ↑ Mikaberidze, Alexander. «'Miraculous Victory:' Battle of Didgori, 1121». Armchair General.
  37. ↑ Anatol Khazanov. Nomads in the Sedentary World.
  38. ↑ Biran, Michel, The Empire of the Qara Khitai in Eurasian History, (Cambridge University Press, 2005), 44.
  39. ↑ Hodgson, Marshall G.S. The Venture of Islam: Conscience and History in a World Civilization, University of Chicago Press, 1974, ISBN 0-226-47693-6, p. 260
  40. ↑ Bosworth, Clifford Edmund (1996). The New Islamic Dynasties: A Chronological and Genealogical Manual, Columbia University Press, pp. 199–200. ISBN 978-0-231-10714-3. «pp 199-200(Eldiguizds or Ildegizds): "The Elgiguzids or Ildegizds were a Turkish Atabeg dynasty who controlled most of Azerbaijan(apart from the region of Maragha held by another Atabeg line, the Ahamadilis), Arran and northern Jibal during the second half the twelfth century when the Great Seljuq Sultane of Western Pèrsia and Iraq was in full decay and unable to prevent the growth of virtually independent powers in the province", pp 199-200: "Eldiguz (Arabic-Persian sources write 'i.l.d.k.z) was originally a Qipchaq military slave", pp199-200: "The historical significance of these Atabegs thus lies in their firm control over most of north-western Pèrsia during the later Seljuq periodand also their role in Transcaucasia as champions of Islamagainst the resurgent Bagtarid Kings". pp 199: "In their last phase, the Eldiguzids were onze more local rulers in Azerbaijan and eastern Transcaucasia, hard pressed by the aggressive Georgians, and they did not survive the troubled decades of the thirteenth century".»
  41. ↑ Houtsma, M. T. I.J. Brill's First Encyclopaedia of Islam, 1913-1936, BRILL, 1987, ISBN 90-04-08265-4, p. 1053

Referències

[editar | editar còdic]


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Imperi_selyúcida&oldid=823552»