Anar al contingut

Samánidas

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Els samánidas o samaníes (en persa: سامانیان‎, Sāmāniyān) varen ser una de les primeres dinasties d'emirés iranís que varen eixercir el seu poder en les províncies orientals d'Iran despuix de la conquista àrap. Li'ls recorda principalment per la seua llabor de mecenage, fonamental en el desenroll de la lliteratura persa posislámica (“neopersa”).

Establiment de la dinastia

[editar | editar còdic]

En el 816, el governador de Jorasán del califa abasí al-Ma’mūn (813-833) va recompensar als quatre nets del noble iraní Sāmān Jodā (Nūh, Ahmad, Yahyā i Elyās) en el govern de les ciutats de Samarcanda, Ferganá, Shash (prop de l'actual Taskent) i Herat.[1] Els successius governadors de la província varen confirmar als quatre germans en els seus càrrecs.[1] Nūh, el major dels germans, va nomenar successor seu com a governador de Samarcanda al seu germà Ahmad, qui efectivament va ocupar el lloc despuix del llarc govern de Nūh.[1] Ahmad va nomenar al seu fill Nasr el seu lloctinent en els territoris dels que era governador.[1]

En el 875, el califa va investir com a governador (emir) de Transoxiana a Nasr ibn Ahmad,[1] que va haver de defendre-la de l'alvanç del saffarí Ya'qūb ibn Layth.[1] Nasr va encarregar la pren de Bujārā al seu germà menor Ismā‘īl I, que anteriorment li havia derrotat, pero en el que s'havia reconciliat.[1] A la mort de Nasr, va ser Ismā‘īl qui li va succeir com a governador de la regió.[1] El califa havia acceptat l'exigència de Amr de que li nomenara governador de Transoxiana, pero havia solicitat en secret a Ismā‘īl que s'oponguera a est.[1] En 900, va obtindre Jorasán despuix de derrotar[2] i fer presoner a l'emir saffarí Amr ibn Laith (germà i successor de Ya'qūb ibn Layth) en Balj.[3][4] Va ser Ismā‘īl I (892-907) qui va assentar l'emirat samaní, en capital en Bujará,[3][4] en un notable grau d'autonomia fàctica respecte al califato,[3] com a mostra el fet de que, en els anys en que flaqueaba el poder califal, els samaníes no es dignaven fer aplegar els imposts a Bagdad.

Expansió samaní i govern

[editar | editar còdic]

Des de temps de Ismā‘īl I, els samaníes varen intentar en diversos resultats controlar Gorgán i Tabaristán.[3] Al nort del Sir Daria, les fronteres de l'emirat samaní alcançaven fins a Isfijab, prop de Chimkant, i Shash va ser un important centre comercial.[3] Els samaníes dominaven Jorasán a través de governadors que residien en Nishapur.[3] Gràcies als emirs samaníes, l'islam suní ortodox es va implantar fermament en Transoxiana.[3]

Els samaníes, com unes atres de les dinasties que varen sorgir en l'orient del califato per la mateixa época, varen mantindre fonamentalment l'estructura governamental anterior —en alguns casos en nous títuls que més vesprada varen heretar les dinasties turques—[5] i es varen sometre a la teòrica sobirania del califa abasí, el nom de la qual seguia apareixent en les monedes i es mencionava en l'oració dels divendres, si ben acompanyat pel de el governant local.[2] La seua llegitimitat descansava en el nomenament del califa, pero també en la teòrica ascendència sasánida, adoptada.[2]

Les regions baix control samaní es dividien entre aquelles administrades de forma directa, les entregades a governadors autònoms (com era el cas de Jorasán) i les governades per dinasties locals someses als samaníes.[5]

Emirs

[editar | editar còdic]

Llista dels emirs samaníes

A Ismā‘īl li va succeir el seu fill Ahmad, que va tindre que desbaratar la conjura del seu tio Ishaq, governador de Samarcanda, que va tractar infructuosament de fer-se en el poder a la mort de Ismā‘īl.[6] Ishaq va intentar de nou arrebatar el poder a Nasr,[nota 1] fill de Ahmad, en acabant de que els esclaus d'este lo assessinaren, pero no va conseguir prendre Bujará i impedir el nomenament de Nasr.[7] Va decidir, de totes formes, rebelar-se i tractar d'atraure's el favor de les ciutats baix control samaní, puix ya contava en el de Samarcanda.[7] La rivalitat pel respal de les ciutats entre Nasr i Ishaq es va saldar en el triumfo d'este últim.[7] Gràcies al respal d'aquelles[nota 2] i davant les notícies de que els partidaris del seu rival es preparaven per a atacar-li, va marchar sobre Bujará, a on va resultar derrotat en una dura batalla.[9] Despuix de sofrir una nova derrota en Samarcanda, se li va traslladar presoner a Bujará,[nota 3] a on Nasr va rebre la confirmació com a governador del califa.[9] Va frustrar una confabulación de tres dels seus germans presos i va tindre que esclafar el tumult d'una província, pero va conseguir governar durant trenta anys, fins a la seua mort en el 943.[9]

A Nasr li va succeir el seu fill Nūh, que va haver d'abandonar Bujará quatre anys despuix de la seua investidura hostigado pel seu antic cap de l'eixèrcit, que havia tractat en va de destituir-ho i s'havia rebelat contra ell, en el respal d'un dels seus tios, Ibrahim.[10] Encara que este va rebre el reconeiximent del califa, Nūh va conseguir pronte sembrar la discòrdia entre els rebels i recuperar la capital samaní en ajuda d'alguns d'ells.[10] Va perdre, no obstant, el control de Jorasán, controlat encara pels seus enemics, que varen rebre el govern de la regió de mans del califa.[10] Va morir quan els seus eixèrcits anaven a tractar de recuperar Nishapur, capital de Jorasán, campanya que va tindre lloc durant el govern del seu fill.[10]

'Abd al-Malik va conseguir recuperar Jorasán i impondre la pau als enemics del seu pare pero, celós del general que havia conseguit estes victòries, ho va manar assessinar.[11] Durant el seu periodo com a emir, va tindre lloc una gran conversió de turcs de la regió a l'islam.[11] Va acabar morint despuix de sèt anys de govern, desnucado en caure d'un cavall.[11] Li va succeir el seu germà Mansūr.[11]


A Mansūr li va seguir al front del govern de la regió el seu fill major, Nūh, encara menor d'edat.[12] El seu regnat va ser convuls pels numerosos enfrontaments de les famílies que es disputaven els càrrecs del Govern i de l'Eixèrcit.[12] Va conseguir recuperar el control de Bujará, ocupada pasajeramente pels turcs.[12] Va solicitar i va obtindre l'auxili de Sebük Tigin, per llavors ya senyor de Gazni i Bust.[13] Despuix d'un sério revés, els aliats varen conseguir debelar completament al rival de Nūh —fill d'un antic governador de Jurasán destituït pel samaní— a finals del 994.[13] A pesar de l'aliança, Sebük Tigin va enviar al seu fill Mahmud a fer-se en el control de Jurasán per la força.[13] Encara que va sofrir algun revés a mans dels enemics de Nūh que varen marchar contra ell des de Gorgán, finalment va conseguir mantindre el domini de la regió.[13] Va morir en el 997, despuix de casi vintidós anys d'inestable regnat durant els que va canviar a sovint de visirs i caps de l'Eixèrcit.[13] En els seus últims anys, va haver de recolzar-se en Sebük Tigin i el seu fill Mahmud, que es varen convertir en els caps militars de l'emir samaní.[13]

A Nūh li va succeir el seu fill major, Mansur, encara menor d'edat, que va mantindre efímeramente en el seu lloc a l'últim visir del seu pare.[13] Al començ del seu regnat, es va enfrontar en el seu tutor, al que recolzava un eixèrcit qarajánida.[14] Despuix de reconciliar-se en est, va nomenar a un dels seus mamelucos cap del seu eixèrcit, que va marchar a enfrontar-se a Mahmud —este havia abandonat Jurasán a la mort del seu pare per a enfrontar-se al seu germà Ismail, que havia heretat les possessions del fallit—.[14] Un desaire de Mansur al cap mameluco durant la campanya va fer que este es confabulase en el tutor del samaní per a depondre-ho i cegar-ho.[14] L'emir va ser en efecte capturat, derrocat i cegat despuix de menys de dos anys en el tro.[14] Li va succeir un dels seus germans menors, 'Abd al-Malik.[14] Mahmud es va presentar llavors com vengador del depost emir, pero els que li havien apartat del poder varen conseguir que abandonara la seua ofensiva cedint-li Jurasán.[14] Varen intentar llavors derrotar-ho segons es retirava, pero un dels germans de Mahmud els infligió una derrota definitiva, que va acabar al mateix temps en el poder de la dinastia samaní.[14] El mateix any (999) que els senyors de Gazni vencien al nou emir, els qarajaníes prenien Bujará i en ella a tota la família real, aplegats en el pretext de socórrer-la front als de Gazni.[14] 'Abd al-Malik, l'emir entronisat despuix del derrocament del seu germà major, va morir en captivitat.[14] El propi Mansur també va ser capturat en el restant de la família.[14]

El tercer dels fills de Nūh, Ismā‘īl, va conseguir escapar del captiveri disfrassat d'esclava, va reunir als fidels a la dinastia i va reprendre Bujará.[14] Derrotat poc despuix pels qarajaníes, va abandonar Bujará i va marchar contra els senyors de Gazni en Nishapur, a on va derrotar a un dels germans de Mahmud.[14] Mahmud es va obligar a retirar-se a Gorgán, des d'a on va retornar per a tractar de prendre una volta més la ciutat, pero va resultar vençut (1001).[14] Va tractar de prendre en va el control de Gorgán i va acabar refugiat entre els turcs oguz, que li varen oferir el seu respal en la seua lluita contra els qarajaníes.[15] Decidit finalment a sometre's a Mahmud de Gazni a canvi del seu respal, els qarajaníes ho varen derrotar ans que rebera l'auxili d'aquell.[15] Refugiat en Merv, va morir assessinat pel seu amfitrió (1005).[15] La seua mort va posar fi a la dinastia.[15]

Regió fronteriça

[editar | editar còdic]

L'emirat samaní va complir una important funció militar, puix va servir de protecció al món musulmà davant les incursions de les tribus turques paganes d'Àsia Central.[3] Per esta raó, els endèmics combats en la frontera en les estepas del nort entre els ghazis samaníes i les paganes tribus turques varen donar, en lloc de botí, una abundància d'esclaus turcs.[16] Alguns d'estos esclaus li'ls venia en Bagdad i d'entre ells es reclutaven la guàrdia califal de mamelucos (soldats esclaus).[16] La dinastia es trobava, en efecte, en la frontera musulmana, i controlava el fluix d'esclaus turcs (per a fins civils o militars) que ingressaven en el territori islàmic.[17] Els emirs samaníes també varen usar molts esclaus turcs com mamelucos,[16] encara que l'importància del component local[5] —format per levas de musulmans lliures i dirigit pels notables de la zona— sempre va ser gran.[17] Estos mamelucos varen aplegar a ser un element molt important en l'eixèrcit samaní —especialment en la decadència de la dinastia—[18] i varen ocupar posicions de molta responsabilitat en la política de l'emirat.[16] Varen resultar ser també, no obstant, un foc d'amenaces per a la dinastia, font d'importants rebelions.[19]

Archiu:Persia circa 1000 caps block 8 -es.svg
Pèrsia cap a mediats del sigle X, en l'extensió de les possessions samaníes i els seus territoris depenents.

L'element servil de les forces samaníes va créixer tant per la pressió dels turcs de les estepas com per la conversió d'estos a l'islam, que va eliminar la possibilitat d'utilisar als campeons islàmics contra ells.[20] S'ampraven també contra els búyidas en la frontera occidental de l'emirat.[20] Estes unitats eren cares i, a sovint, poc disciplinadas.[20]

Cultura i religió

[editar | editar còdic]

La dinastia va contribuir notablement al desenroll del persa,[21] llavors en llenta decadència.[22] Este idioma, sorgit en la regió de Jorasán, havia desplaçat al persa mig en el VIII.[23] La dinastia va potenciar l'idioma favorint la conservació dels texts en persa i la producció de nova poesia, ademés de la redacció de antologia poètiques.[24] Va acollir ademés a lliterats i filòsofs en els seus territoris, dels que es conserva en nom de més d'un centenar.[24] Tant Rudakí, el «pare» de la poesia persa, com Ferdousí varen desenrollar la seua carrera en els dominis samaníes.[25] Aixina mateix, la correspondència oficial de la cort es redactava en persa, que va substituir a l'àrap.[26]

Durant el periodo de domini samaní també es va produir un important desenroll de la ciència en l'activitat d'Avicena —destacat en medicina i ciències naturals— i Biruni —en obres d'astronomia, geografia[27] i matemàtiques—.[28][21] Encara que en estos camps, aixina com en el religiós, va continuar el domini de l'àrap, en la lliteratura el persa va recuperar la seua antiga espenta.[29]

L'art també es va vore favorit per la mescla d'influències perses i turques.[21]

Una atra important innovació que va tindre lloc durant el periodo samaní i que es va estendre més vesprada durant el gaznaví, va ser la creació d'escoles islàmiques suní (madrazas) com a reacció a les que havien creat atres branques de l'islam com els fatimíes —chiïtes ismailitas— en Egipte o els búyidas —pertanyents a una atra branca chiïta— en Bagdad.[30]


El regnat de la dinastia es considera una edat d'or de la regió, que va tindre un floreciente comerç, tant en les regions musulmanes del suroest com en China, la estepa o la regió del Volga.[5] Este comerç va favorir ademés l'ampliació i embellecimiento de les ciutats de l'emirat.[21]

Crisis i ocàs de la dinastia

[editar | editar còdic]

Un d'estos mamelucos, el general Alp Tigin —comandant de les forces samaníes de Jorasán durant el regnat de l'emir Abd al-Malik I—, despuix de intrigar contra el nou emir Mansūr I —havia preferit que a aquell li succeïra un dels seus fills i no el seu germà—,[11] es va sublevar en Balj i, al no poder-se mantindre en Jorasán,[20] es va retirar a la frontera surest de l'emirat,[16][11] va conquistar i es va establir en Gazni —zona per llavors semiislamizada—[20] com a governador semiindependiente (962) i va començar una guerra santa contra els hindús.[16] A Alp Tigin li varen succeir el seu fill i més vesprada atres oficials mamelucos en lo que es va convertir en l'embrió del futur Imperi gaznávida.[16]

Com recompensa pel seu auxili contra certs generals rebels, l'emir Nūh II (976-997) va confirmar al general mameluco Sebük Tigin (سبکتگین) com a governador independent de Gazni (que incloïa les regions montanyoses de Tocaristán, Bamiyán i Ghor) i al seu fill Mahmūd com a governador de Jorasán.[31] En el 977, Sebük Tigin creava la seua pròpia dinastia.[20] Aprofitant les dificultats dels samaníes en el nort, va conseguir que estos li entregaren el control de Jorasán.[20] Mahmūd va heretar els territoris del seu pare a la mort d'est i va reforçar el seu domini dels territoris al sur[20] del Oxus.[31]

Mentrestant, els turcs qarajaníes varen invadir des del noreste el territori samaní —en plena decadència—.[32] En el 992, els qarajaníes varen creuar la frontera aprofitant la crisis interna de l'emirat i varen capturar Bujará, de la que, no obstant, es varen retirar poc més vesprada.[32] En el 999, un nou eixèrcit qarajaní va tornar a prendre la ciutat, que es va rendir sense resistència.[32] Els conquistadors varen capturar a l'emir samaní i als seus germans, que varen deportar.[32] U d'ells, Ismā‘īl II, l'últim samaní, va conseguir fugir i va tractar en va d'opondre's als invasores durant uns mesos.[32] Els qarajaníes i els gaznavíes es varen repartir l'antic emirat samaní,[20] quedant els territoris al nort del Amu Daria per als primers i els territoris del sur per als segons,[33] a pesar d'alguns chocs fronteriços que es varen saldar en la victòria de Mahmūd.[32]

Anecdotario

[editar | editar còdic]

En 997, Nuh II va ser curat pel jove mèdic Avicena, qui contava llavors en 17 anys.

Notes

[editar | editar còdic]
  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 1,8 Treadwell, 2005, p. 152.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 Cahen, 1972, p. 228.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 3,7 Hambly, 1973, p. 72.
  4. ↑ 4,0 4,1 Treadwell, 2005, p. 153.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 Cahen, 1972, p. 229.
  6. ↑ Treadwell, 2005, p. 154-155.
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 Treadwell, 2005, p. 155.
  8. ↑ 8,0 8,1 Treadwell, 2005, p. 163.
  9. ↑ 9,0 9,1 9,2 Treadwell, 2005, p. 156.
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 10,3 Treadwell, 2005, p. 157.
  11. ↑ 11,0 11,1 11,2 11,3 11,4 11,5 Treadwell, 2005, p. 158.
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 Treadwell, 2005, p. 159.
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 13,3 13,4 13,5 13,6 Treadwell, 2005, p. 160.
  14. ↑ 14,00 14,01 14,02 14,03 14,04 14,05 14,06 14,07 14,08 14,09 14,10 14,11 14,12 Treadwell, 2005, p. 161.
  15. ↑ 15,0 15,1 15,2 15,3 Treadwell, 2005, p. 162.
  16. ↑ 16,0 16,1 16,2 16,3 16,4 16,5 16,6 Hambly, 1973, p. 73.
  17. ↑ 17,0 17,1 Tor, 2008, p. 214.
  18. ↑ Tor, 2008, p. 216.
  19. ↑ Tor, 2008, p. 222.
  20. ↑ 20,0 20,1 20,2 20,3 20,4 20,5 20,6 20,7 20,8 Cahen, 1972, p. 231.
  21. ↑ 21,0 21,1 21,2 21,3 Cahen, 1972, p. 230.
  22. ↑ Mahmoodi-Bakhtiari, 2003, p. 251.
  23. ↑ Mahmoodi-Bakhtiari, 2003, p. 254.
  24. ↑ 24,0 24,1 Mahmoodi-Bakhtiari, 2003, p. 255.
  25. ↑ Mahmoodi-Bakhtiari, 2003, p. 256.
  26. ↑ Mahmoodi-Bakhtiari, 2003, p. 260.
  27. ↑ Cahen, 1972, p. 266.
  28. ↑ Mahmoodi-Bakhtiari, 2003, p. 258.
  29. ↑ Cahen, 1972, p. 259.
  30. ↑ Cahen, 1972, p. 210.
  31. ↑ 31,0 31,1 Hambly, 1973, p. 74.
  32. ↑ 32,0 32,1 32,2 32,3 32,4 32,5 Hambly, 1973, p. 75.
  33. ↑ Cahen, 1972, p. 275.

Referències

[editar | editar còdic]

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Rodríguez Vargas, Joaquin: La Renaixença lliterària de Pèrsia, despuix de dos sigles de silenci, Madrit, 2024.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]



Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "nota", pero no es trobà una etiqueta <references group="nota"/>

Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Samánidas&oldid=786944»