Imperi gaznávida

Els gaznávidas o gaznavíes (turc: Gazneli İmparatorluğo, persa: غزنویان ġaznaviyān) varen ser una dinastia musulmana, d'orige turc, fundada pel cap samaní Sebük Tegin (un mameluco d'orige turc), que va regnar des de finals de el X fins a finals de el XII, en un imperi constituït per les regions de Jorasán, d'Afganistan i Punyab, en capital en Gazni i després, casi al final del règim, en Lahore.

Història

Ascens al poder

La guerra santa samaní contra les tribus paganes turques que habitaven les estepas al nort del Sir Daria va suministrar abundants esclaus als musulmans. Alguns d'ells es venien en Bagdad i d'entre ells es triaven membres per a la guàrdia personal del califa abasí, denominats ghilman. Els samaníes també varen utilisar a estos esclaus turcs com a soldats, els cridats mamelucos (de l'àrap mamluk, esclau o posseït). Estos mamelucos varen aplegar a ser un element importantíssim en les forces armades del emir samaní i varen ocupar posicions d'enorme responsabilitat en dit règim.

Dos famílies varen sorgir d'estos esclaus militars turcs de l'emirat samaní, els Simjúridas i Gaznávidas, que finalment varen minar el poder dels emirs samaníes. Els Simjúridas varen rebre un señorío en la regió de Kohistán, en el Jorasán oriental. Els generals samaníes Alptegin i Abu al-Hasan Simjuri varen competir per la governació de Jorasán i pel control de l'emirat samaní, colocant en el tro a emirs que varen poder dominar despuix de la mort de ‘Abd al-Mālik I ibn Nūh (954-961) en 961.

Alp Tigîn, que va aplegar a ser comandant de les forces samaníes de Jorasán durant el regnat de l'emir ‘Abd al-Mālik I ibn Nūh, es va vore en dificultats la mort d'est. La mort de l'emir va crear una crisis de successió entre els seus germans. Un partit de la cort instigat per hòmens de la classe dels escribanos —ministres civils en lloc de generals turcs— va rebujar la candidatura de Alp Tigîn. En assumir l'emirat el germà d'est, Mansūr I ibn Nūh, Alp Tigîn, que abans hi havia intrigado contra el seu nou cap i tement represàlies, va resoldre retirar-se cap a la frontera surest de l'emirat, a on podria establir-se com a cap semiindependiente en les montanyes orientals de l'actual Afganistan, zona propenca a la frontera en l'Índia, lloc a on acreixeria el seu poder si realisava una guerra santa contra els hindús. Els Simjúridas tenien llavors el control del Jorasán al sur del Amu Daria, pero sofrien la pressió d'una atra gran dinastia iraní, la búyida, i varen ser incapaces de sobreviure a la caiguda dels samaníes i al subsegüent auge dels Gaznávidas.

Les disputes dels generals esclaus turcs pel domini del tro en la colaboració inconstante dels ministres de la cort varen evidenciar i varen accelerar la decadència de l'emirat samaní. La debilitat samaní va atraure a Transoxiana als carlucos, un poble turc que, encapçalat pel clan qarajánida, s'havia convertit recentment a l'islam. Acaudillados pel ilak-kan qarajánida Harun I, els carlucos varen ocupar Bujará en 992, establint en Transoxiana el Kanato Qarajánida.

Quan Alp Tigîn va aplegar al poblat de Gazni, el governador del lloc, Abū Bark Lawik, li va negar l'entrada, pero en 962 es va apoderar del lloc. A l'any següent va morir Alp Tigîn i ho va succeir el seu fill Abū Ishāq, al que l'emir samaní va reconéixer com a governador de Gazni. Quan va ser expulsat de la plaça per Abū Bark Lawik, va tindre el respal dels samaníes per a recuperar-la. Ishāq va morir sense descendència en 966 i ho va succeir el cap mameluco Balkā Tigīn, que va morir en 972 per un flechazo mentres sitiava a l'emir jariyita de Gardiz. Un atre mameluco, Pīrī, va ser depost després de cinc anys de govern. En esta situació va pujar al poder en 977 el cap mameluco Sebük Tegīn ibn Qara Bajkam, el verdader fundador d'Imperi gaznaví.

Hegemonia

Sebük Tegīn

Artícul principal → Sebuk Tigin de Gazni.

Eixe mateix any, Sebük Tegīn va atacar al regne hindú Shahi de Ohind del Panyab i va fer presoner al seu raja (rei), Jayapala, al que va llibertar a canvi del pagament de tribut.

Sebük Tegīn va ser lleal a l'emir samaní. En 993, l'emir Nūh II ibn Mansūr es va enfrontar a la rebelió dels seus caps Fa'iq i 'Abu 'A elī Simjuri i va demanar ajuda a Sebük Tegīn, que va intervindre en Jorasán per a equilibrar les forces. Victoriós en 994, Sebük Tegīn va ser recompensat en el càrrec de governador de Balj, Tojaristán, Bamiyán, Gūr i Gharchistán (lo que li va otorgar el mando de les aguerridas tribus montañesas prototayikas i protoafganas). El seu primogènit, Mahmūd, va ser nomenat cap de les forces samaníes de Jorasán. En morir Sebük Tegīn en 997, el seu tercer fill Ismāʽīl va reclamar el tro per un periodo temporal, pero va ser derrotat i capturat pel seu germà Mahmūd en 998 en la batalla de Gazni. Mahmūd va tindre poder suficient per a impondre's com a senyor únic dels territoris del seu pare i per a consolidar la seua posició en les terres al sur del Amu Daria.

Mahmūd ibn Sebük Tegīn

Artícul principal → Mahmud de Gazni.

L'época de major poder de la dinastia gaznaví va aplegar en el advenimiento de Mahmūd, que va dur a l'esplendor a Gazni, ciutat a la que va quedar associat per a sempre. Cap a l'any 1000, va rebre del califa abasí Al-Qádir el títul de sultà; va ser el primer és ostentar tal títul. Al-Qádir va aprofitar les divergències dels seus tutors, els búyidas chiïtes imamíes, per a recuperar la seua autonomia en Bagdad, en el respal dels gaznávidas suní. Mahmūd es va apoderar de territoris samaníes i shahiyas; també va conquistar el regne ismailí de Multán (situat en el sur del Punyab i al nort del Sind), aixina com alguns territoris búyidas. Segons tots els relats contemporàneus, el regnat de Mahmud va ser l'edat d'or i el cenit de l'Imperi gaznávida. Mahmud va realisar dèsset expedicions a través del nort de l'Índia per a sojuzgarlo i establir estats tributaris; les incursions també li varen reportar un gran botí. L'autoritat del caudillo gaznávida s'estenia des de Rayy a Samarcanda i des del mar Caspio fins al Yamuna.

El sultà Mahmūd, a banda d'expandir el territori gaznávida, va consolidar política i religiosament els seus dominis. Aixina, en 1011, va atacar al llavors chicotet regne semiindependiente gūrī o shansabānī situat en l'inaccessible vall de Gūr, vall situada en el tram superior del Hari Rud, en les estribaciones occidentals del Hindu Kush. El primer monarca conegut d'este regne va ser el malik Amir Sûrî i la població encara no s'havia convertit a l'islam. Este regne era també l'últim reducte del budisme mahayana d'esta regió; tots els seus veïns s'havien convertit ya a l'islam. Encara que Amir Sûrî duya un títul àrap i el seu fill i successor Muhammad ibn Sûrî tenia un nom islàmic, abdós eren budistes i eren considerats pagans pel poble musulmà circumdant. En conseqüència, els gaznavíes varen proclamar la yihad contra el chicotet regne. El malik Muhammad ibn Sûrî va ser derrotat i capturat per Mahmūd, junt en el seu fill Abu ‘Alî, i dut a Gazni, a on Muhámmad es va suïcidar enverinant-se. Abu ‘Alî va ser adoctrinado en els preceptes islàmics. Posteriorment, Abu ‘Alî, convertit ya en musulmà, va ser lliberat de presó i va retornar a la vall de Gūr, a on es va establir com a vassall gaznávida. En el respal dels clercs, enviats per Mahmūd, va convertir a tota la població montañesa de Gūr a l'islam sunita i va començar a construir mesquites i madrasas. En 1035, va ser derrocat pel seu nebot Abbâs ibn Shîth.

Durant el regnat de Mahmūd, els gaznávidas varen assentar a quatre mil famílies turcomanas de la tribu Kınık, convertides recentment a l'islam i liderades per Arslan Isra'il ibn Selyuq, prop de Farana, en Jorasán. Cap a 1027, degut a que els turcomanos varen atacar els assentaments veïns, el governador d'Els teus, Abu al-Arith Jadhib, va dirigir campanyes de castic contra ells. Els turcomanos varen ser derrotats i es varen dispersar en les terres veïnes. Els seus caps Arslan Isra'il i el seu fill Kutalmish varen ser capturats per Mahmūd i enviats presoners a l'Índia. Arslan Isra'il va morir allí, en 1032; no obstant, el seu fill Kutalmish va escapar de presó i va participar junt als seus cosins Çağrı Beg Dawud i Tugrïl Beg, els fundadors del Imperi selyúcida, en les guerres contra els gaznávidas, búyidas i bizantino. El fill de Kutalmish, Suleiman ibn Kutalmish, seria el fundador del Sultanato de Rum. En 1033, el governador gaznávida Tash Farrash va eixecutar a cinquanta caps turcomanos en represàlia per les seues incursions destructives en Jorasán.

La riquea duta de les expedicions índies de Mahmūd a Gazni va ser enorme, i els historiadors contemporàneus (per eixemple Abu al-Fazl Beyhaghi, Ferdusi) donen descripcions lluentes de la magnificencia de la capital i de la beneficencia del conquistador per a en els intelectuals. Mahmūd va morir en 1030.

Decadència

Els fills bessons de Mahmūd

Mahmūd va deixar l'imperi al seu fill Muhammad, que era de temperament pacífic. El seu germà, Mas'ud, va solicitar les tres províncies que ell havia guanyat en la seua espasa, pero el seu germà no va consentir. Mes'ud va tindre que lluitar contra el seu germà, i es va convertir en sultà, cegant i encarcerant a Muhammad com a castic. Mes'ud I va ser incapaç de preservar l'imperi i despuix d'una desastrosa derrota davant els turcomanos dels caudillos tribals selyúcidas Çağrı Beg i Tugrïl Beg en la Batalla de Dandanaqan en 1040, va perdre totes les terres gaznávidas en Iran i en Àsia Central, sumint a l'imperi en un "temps de problemes". El seu últim acte va ser arreplegar tots els seus tesors dels seus forts en l'esperança de reunir un eixèrcit i governar des de l'Índia, pero les seues pròpies forces varen saquejar la riquea i varen proclamar novament al seu germà cego com a rei. Els dos germans varen intercanviar posicions: Muhammad va ser elevat de la presó al tro, mentres que Mas'ud va ser enviat a una masmorra despuix d'un regnat de dèu anys i després assessinat en 1041. El fill de Mas'ud, Mawdûder, que era governador de Balj, i en 1041, despuix de sentir la mort del seu pare, va aplegar a Gazni per a reclamar el seu regne. Ell va lluitar en 'Abd al-Rahman i Ahmad, els fills del cego Muhammad, i va ser victoriós. No obstant, l'imperi pronte es va desintegrar i la majoria dels emirs no es varen sometre a Mawdûder. En un lapsus de nou anys, quatre emirs més varen reclamar el tro de Gazni.

Ibrahîm

En 1058, el quart fill de Mas'ud I, Ibrahîm, un gran calígrafo que va escriure el Corán en la seua pròpia ploma, es va convertir en rei. Ibrahîm va restablir un imperi truncat sobre una base més ferma en aplegar a un acort de pau en els selyúcidas i una restauració dels vínculs culturals i polítics. Baix Ibrahîm i els seus successors l'imperi va gojar d'un periodo de tranquilitat sostinguda. Despullat de les seues terres occidentals, l'imperi va ser sostingut cada volta més per les riquees acumulades d'incursions a través del nort de l'Índia, a on va enfrontar la resistència dura de regnes indis tals com el de Paramara de Malwa i el de Gahadvala de Kanauj. Durant el seu regnat, els nobles de Gūr li varen demanar ajuda contra el malik Abbâs ibn Shîth. Ibrahim, va marchar cap a Gūr i va depondre a Abbâs. Abbâs va ser succeït pel seu fill Muhammad ibn Abbâs, qui va accedir a rendir homenage als gaznávidas. El sultà Ibrahîm va governar fins a 1099.

Mes'ud III

Artícul principal → Mes'ud III de Gazni.

Mas'ud III, fill i successor de Ibrahîm, va regnar com a sultà durant setze anys, sense cap acontenyiment reseñable. Els signes de debilitat en l'estat es varen fer evidents quan va morir en 1115: els conflictes entre els seus fills varen precipitar l'ascensió del sultà Bahrâm Shâh. Bahrâm Shâh, en respal del gran sultà selyúcida Ahmad Sanjar, va derrotar al seu germà Arslan en la Batalla de Gazna de 1117, lo que li va permetre fer-se en el tro. Bahrâm Shâh va acabar com a vassall selyúcida.

Bahrâm Shâh

Artícul principal → Bahram Shah de Gazni.

El sultà Bahrâm Shâh va ser l'últim monarca gaznávida, que va governar Gazni, la primera i principal capital, durant trentacinc anys. El príncip gúrida Qutb al-Din Muhammad (fundador de la famosa ciutat de Firuzkuh i fill del malik 'Izz al-Dîn Husayn, net a la seua volta de Muhammad ibn Abbas) que es trobava a l'adop refugiat en Gazni, per diferències en el seu germà el malik reinante Sayf al-Dîn Sûrî de Gūr, va ser enverinat pel seu sogre, el sultà Bahram-Shah. Per a venjar al seu germà, Sayf al-Din Suri va marchar cap a Gazna en 1148. El sultà gaznávida va ser derrotat en la batalla de Gazna per Sayf al-Dîn Sûrî, pero Bahrâm Shâh, despuix d'haver-se refugiat en Kurram, va recuperar la capital a l'any següent. Sayf al-Dîn Sûrî va fugir, pero l'eixèrcit gaznávida ho va alcançar i ho va derrotar en Sang-i Suraj. Sayf al-Dîn Sûrî i Majd ad-Din Musawi varen ser capturats i posteriorment crucificats en Pul-i Yak Taq. Despuix de la seua mort, li va succeir el seu germà Bahâ’ al-Dîn Sâm I, qui es va preparar per a venjar al seu germà fallit. Bahâ’ al-Dîn Sâm I va fallir de mort natural eixe mateix any de 1149 i finalment ho va succeir el seu germà menor ‘Ala’ al-Dîn Husayn, el qual va conquistar Gazna en 1151, despuix de derrotar i expulsar a Bahrâm Shâh a l'Índia. El ya sultà gúrida ‘Ala’ al-Dîn Husayn llavors va arrasar la ciutat i la va cremar durant sèt dies, despuix de la qual cosa se li va malnomenar Jahānsuz («cremador del món»). Bahrâm Shâh es va quedar en el nort de l'Índia durant més d'un any, reconstruint el seu eixèrcit. Despuix de la derrota i captura de A‘Ala’ al-Dîn Husayn en Herat per les forces selyúcidas, Bahrâm Shâh va retornar a Gazna i va expulsar al governador gúrida. El vell súltan va passar els seus últims dies en Gazna, a on va morir en 1157; li va succeir el seu fill, Khusrû Shâh. Les lluites entre gaznávidas i gúridas varen continuar en els anys següents; els egundos es varen fer en porcions del territori dels primers, i Gazni i Zabulistán varen acabar en mans dels turcs oghuz, per a passar després a poder dels Ghuríes.

Els últims sultans

Despuix d'un curt regnat, el sultà Khusrû Shâh va fallir en 1160 i va ser succeït pel seu fill Khusrû Mâlik Shâh. Entre 1161 i 1162, un grup de turcomanos es va apoderar de Gazna, obligant a Khusrû Mâlik Shâh a retirar-se a Lahore, que es va convertir en la seua nova capital. Des d'allí va realisar incursions en el nort de l'Índia, ampliant el seu govern fins al sur de Cachemira. També va formar una aliança en la tribu índia Khokar. En 1170, Khusrû Mâlik Shâh (o un dels seus comandants) va invadir la partix sur del Ganges.

En 1178 el príncip gúrida Mu'izz al-Dîn Muhammad (germà del sultà Ghiyâth al-Dîn Muhammad i encarregat del sector oriental de l'Imperi gúrida) va invadir la partix sur del Punyab gaznávida aplegant fins a Gujarat. Entre 1179 i 1180 es va apoderar de Peshawar, i entre 1181 i 1182 va arrasar les afores de Lahore, pero Khusrau Malik ho va conseguir mantindre fòra de la ciutat pagant-li tribut. No obstant, Lahore finalment va ser capturada pels gúridas en 1186, mentres Khusrû Mâlik Shâh i el seu fill Bahrâm Shâh varen ser encarcerats i duts a Gūr, marcant d'esta manera el final de l'Imperi gaznávida.

Forces militars i les seues tàctiques

El núcleu de l'eixèrcit gaznávida estava compost sobretot de mamelucos turcs, aixina com de millers de natius afgans que varen ser entrenats i enrolados en l'àrea al sur del Hindu Kush en lo que ara és Afganistan. Durant el govern del sultà Mahmūd, un nou i més gran centre d'entrenament militar va ser establit en Bost (ara Lashkar Gah). Esta zona era coneguda pels seus ferrers, els quals fabricaven armes de guerra. Despuix de capturar i conquistar la regió de Punyab, els gaznávidas varen començar a amprar hindús en el seu eixèrcit.

Com les atres dinasties que varen sorgir dels restants del califato abasí, les tradicions administratives gaznávidas i la pràctica militar procedien dels abasíes. Els cavalls àraps, a lo manco en la primera campanya, seguien sent substancials en les incursions militars gaznávidas, especialment en profundes incursions galopantes en territori hostil. Com s'evidencia hi ha un registre sobre '6000 cavalls àraps' varen ser enviats contra el rei Anandapala en 1008 i l'existència d'esta cavalleria àrap persistix fins a 1118 baix el govern gaznávida en Lahore.

No obstant, es varen adoptar canvis únics que satisfeen les demandes de la situació geogràfica de la dinastia gaznávida. Pel seu accés a les planures indogangéticas, els gaznávidas, durant els sigles XI i XII, varen desenrollar el primer eixèrcit musulmà en utilisar elefants de guerra en batalla. Els elefants estaven protegits per armadures en els seus fronts. L'us d'estos elefants en atres regions en les que varen combatre els gaznávidas, particularment en Àsia Central, va ser sorprenent perque l'elefant era un arma exòtica.

Llegat

En el seu apogeu, l'imperi gaznávida va créixer fins a cobrir grans parts de l'actual Iran, Turkmenistan i Uzbekistan, tot Afganistan, Pakistan i grans parts del noroest de l'Índia. Als governants gaznávidas generalment se li atribuïxen la difusió de l'Islam en el Subcontinent indi. Ademés de la riquea acumulada a través d'incursions en les ciutats índies i el tribut exacte de les rajás indis, els gaznávidas també es varen beneficiar de la seua posició com a intermediaris a lo llarc de les rutes comercials entre China i el Mediterràneu. No obstant, varen ser incapaços de mantindre el poder per molt temps i en 1040 els selyúcidas es apoderadon dels seus dominis perses i un sigle despuix els gúridas es varen fer càrrec de les seues terres subcontinentales índies restants. Els Nasher, es autoproclaman ser els descendents de la dinastia gaznávida.

Llista de sobirans gaznávidas

Emirs (governadors) samaníes de Gaznî (no hereditaris)

Alptegin (962-963), Abu Ishaq (963-*966), Balkā Tigīn (966-972), Pīrī (972-977)

Emirs i sultans gaznávidas (hereditaris)

• 977-997: Sebük Tegīn (governador samaní)
• 997-998: Ismāʽīl (governador samaní)
• 998-1030: Mahmūd Yamîn ul-Daulâ (sultà, des de 1000 aprox.)
• 1030-1031: Muhammad (primer regnat)
• 1030-1040: Mas'ud I Shihâb ul-Daulâ
• 1040-1041: Muhammad (segon regnat)
• 1041-1048: Mawdûder Abû al-Fath
• 1048-1050: Mas'ud II
• 1050: 'Alí Abû'l-Hasan Bahâ ul-Daulâ
• 1050-1052: 'Abd ur-Rashîd Izz ul-Daulâ
• 1052-1053: Tughrîl Qiwwam ul-Daulâ
• 1053-1059: Farruqzâd Jamâl ul-Daulâ
• 1059-1099: Ibrahîm Zahîr ul-Daulâ
• 1099-1114: Mas'ud III Alâ ul-Daulâ
• 1114-1115: Sherzâd Kemal ul-Dawlâ
• 1115-1118: Arslân Sultân ul-Daulâ
• 1118-1152: Bahrâm Shâh Yamin ul-Dawlâ
• 1152-1160: Khusrû Shâh Muizz ul-Dawlâ
• 1160-1186: Khusrû Mâlik Shâh Tâj ul-Daulâ

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Imperi gaznávida.