Anar al contingut

Tanújidas

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Els tanújidas (àrap التنوخيون) o Banū Tanūḫ varen ser una confederació de tribus, que en ocasions varen ser relacionats en els sarracenos. Es varen fer coneguts per primera volta en el nort d'Aràbia i el sur de Síria en el II S'han trobat inscripcions lájmidas i tanújidas en Umm el-Jimal en Jordània i Namara en Síria. En el temps, la confederació tanújida va ser absorbida en gran mida per atres grans tribus com els Azd i els Quda'a. La seua base principal durant l'época del seu governant més reconeguda, la reina Mavia, estava en Alep.[1] Durant els sigles VIII i IX respectivament, els bastions dels tanújidas varen ser les ciutadelles de Qinnasrin i Maarat an-Numan.

Història

[editar | editar còdic]

A fins de el II, la tribu Azd, del sur d'Aràbia, va emigrar cap a al-Hasa, a on estaven assentats els tanújidas. Els azdís es varen aliar en els tanújidas, passant a formar part de la confederació.cita requerida Els dos xeics –líders tribals– varen cedir el govern a Malik ibn Fahm (196-231), qui els va dur a lo que ara és Iraq i Síria, i despuix de guerres en atres tribus de l'àrea, conseguix controlar tota Jordània i parts d'Iraq, li va succeir el seu germà Amr ibn Fahm, qui va regnar durant un breu periodo, i despuix d'ell va regnar Jadhima ibn Malik (233-268). Despuix de la mort de Jadhima, va ser succeït pel fill de la seua germana Amr ibn Adi, un lájmida, perque Jadhima no tenia fills, establint aixina la dinastia lájmida. Atres tanújidas es varen establir en Síria.cita requerida Les llegendes àraps afirmen que Amr ibn Adi va ser l'únic vencedor en la guerra contra l'Imperi de Palmira de la reina Zenobia, pero estos mits «són provablement una amalgama de realitat i ficció».[2] Està clar, no obstant, que els tanújidas varen jugar un paper fonamental en la derrota de les forces palmirenas per l'emperador Aureliano.

En el IV, els tanújidas es varen convertir en la primera tribu àrap en servir com ___protected_title_1___ (aliats) en l'Imperi romà d'Orient.[3] El seu territori s'estenia des de Síria en el nort fins al golf de Áqaba, àrees a les que havien emigrat des del sur d'Aràbia despuix de l'ascens de l'influència sasánida en Yemen un sigle arrere. S'informa que s'han dedicat al cristianisme, a l'apòstol Tomás[4] i al monacato, molts monasteris cristians estaven associats en la tribu.[5] En 378, la reina Mavia es va alçar en armes contra l'emperador Valente de l'Imperi romà d'Orient. Es va aplegar a una treua, la qual va ser respectada durant un temps, aplegant-se a enviar un destacament de cavalleria en resposta a les solicituts romanes d'assistència per a evitar un atac de les tribus prop del riu Danubio: els godos. L'aliança es va derrocar baix Teodosio I el Gran, i els tanújidas varen tornar a rebelar-se contra el domini romà.[6]


Els tanújidas varen ser cristianizados en els sigles III o IV, provablement mentres es trobaven en la mitat oriental del Creixent Fèrtil, i en el IV es va descriure que tenien una ___protected_title_2___ i per a el VI eren considerats ___protected_title_3___.[7] En el VII, durant la conquista musulmana de Síria i Palestina, els tanújidas varen lluitar en els romans contra els musulmans, inclosa la batalla de Yarmuk. Despuix de la batalla de Yarmuk, culmina la seua condició com ___protected_title_0___.[8] Varen ser descrits com una ___protected_title_4___ fins al regnat del califa abasí al-Mahdi (r. 775–785), despuix de la qual cosa apareixen com a musulmans. Es creu que al-Mahdi els va obligar a convertir-se a l'islam.[9][10]

En el XI, els tanújidas del Mont del Líban varen inaugurar la comunitat drusa en el Líban, quan la majoria d'ells varen acceptar i varen adoptar el nou mensage, pels estrets vínculs del seu liderage en el llavors califa fatimí al-Hákim bi-Amrillah.[11] En el XIV, les parts centrals del Mont Líban es varen descriure com un bastió tanújida, que albergava a musulmans drusos i chiís.[12] Els membres dels tanújidas en la cordillera del Líban inclouen a a el-Sayyid al-Tanukhi, un destacat teòlec i comentariste druso de el XV; i Muhammad bin al-Muwaffaq al-Tanukhi, emir i musulmà chiíta que va viure en el XIII.[13]

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Ball, Warwick (2001), Rome in the East: The Transformation of an Empire, Routledge, ISBN 0-415-11376-8 p. 98-102
  2. ↑ Southern, P. (2008) Zenobia: Palmyra's Rebel Queen, Continuum, London, p.108
  3. ↑ Mohammad Rihan (30 May 2014). The Politics and Culture of an Umayyad Tribe: Conflict and Factionalism in the Early Islamic Period, I.B.Tauris, p. 43. ISBN 9781780765648.
  4. ↑ Gabriel Said Reynolds (2012). The Emergence of Islam: Classical Traditions in Contemporary Perspective, Fortress Press. ISBN 9781451408126. «The Tanukhids (whose territory spread from southwestern Iraq to southern Syria) were known for their devotion to Saint Thomas...»
  5. ↑ Irfan Shahid (2010). Byzantium and the Arabs in the Sixth Century, Volume 2, Part 2, illustrated edició, Harvard University Press, p. 134. ISBN 9780884023470.
  6. ↑ Ball, 2001, pp. 97-102
  7. ↑ Irfan Shahîd (1 Jan 1984). Byzantium and the Arabs in the Fourth Century, illustrated, reprint edició, Dumbarton Oaks, pp. 419, 422. ISBN 9780884021162.
  8. ↑ Hamilton Alexander Rosskeen Gibb; Bernard Lewis, {{{nom2}}}; Johannes Hendrik Kramers, {{{nom3}}}; Charres Pellat, {{{nom4}}} (1998). The Encyclopaedia of Islam, Volume 10, Parts 163-178, Brill, pp. 191–2.
  9. ↑ Irfan Shahid (2010). Byzantium and the Arabs in the Sixth Century, Volume 2, Part 2, illustrated edició, Harvard University Press, p. 430. ISBN 9780884023470.
  10. ↑ Lia van Midden (1993). Polyphonia Byzantina: Studies in Honour of Willem J. Aerts, Egbert Forsten, p. 70. ISBN 9789069800547.
  11. ↑ William Harris (19 Jul 2012). Lebanon: A History, 600-2011, illustrated edició, Oxford University Press, p. 46. ISBN 9780195181111.
  12. ↑ Barut, Mohammed Jamal (January 2017). حملات كسروان في التاريخ السياسي لفتاوى ابن تيمية. ISBN 9786144451366.
  13. ↑ Yunini, Abu'l-Fath. Dhayl Mir'at Al Zaman (en Arabic).

 

Bibliografia adicional

[editar | editar còdic]
  • Shahîd, Rome and the Arabs: a Prolegomenon to the Study of Byzantium and the Arabs (Washington: Dumbarton Oaks) 1984. El volum d'obertura de l'història de varis volums de Shahîd de Bizancio i els àraps.


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Tanújidas&oldid=867109»