País de Sham
El País del Sham (àrap بِلَاد الشَّام o solament àrap الشَّام, con relación a l'eixida del sol en Hiyaz) també cridat regió de Síria, Gran Síria, Síria-Palestina o simplement Síria (àrap سُورِيَا, سُورِيَّا), en les fonts occidentals com Alce, és una regió històric-cultural d'Oriente Pròxim que comprén, aproximadament, els actuals estats de la República Àrap Síria, la República Libanesa, el Regne Hachemita de Jordània, l'Estat d'Israel, al Estat de Palestina i a la província de Hatay, en Turquia, està última coneguda en àrap com «Iscandarona» (àrap الْإِسْكَنْدَرُون) corresponent a l'antic Sanjacado d'Alejandreta).
El país de Sham ocupa la costa més oriental del mar Mediterrànea, i forma part de la Creixent Fèrtil, una de les breçols de l'humanitat. Per ser un creuament de camí entre els tres continents, les seues terres han segut habitades per innumerables cultures i regnes: els antics egipcíacs, els cananeos, els israelitas, els assiris, els caldeos, els arameos, els fenicios, els perses, els antics macedonios, els romans, bizantino, els àraps, els turcs otomans.
Llimita en Anatolia al nort, Mesopotamia a l'est, i al sur, Egipte i Aràbia. «Sham» també és el nom tradicional de la seua capital històrica, Damasc. Damasc és la ciutat habitada més antiga del món, des de fa 5000 anys, fundada en el tercer mileni, segons l'Unesco,[1] encara que esta afirmació es considera una simple faula, ya que hi ha vàries ciutats més antigues que Damasc i seguixen sent habitades fins a hui dia, tals com "Jericó", "Jerusalem " o "Tir". La població local rep el nom de «llevantí, shamí» (àrap شَوام). Compartixen una arraïlada cultura mediterrànea, similar a la d'atres països en costes a este mar. També posseïxen un idioma comú, l'àrap llevantí, un dels cinc grans blocs idiomàtics en els que es subdivide la macrolengua àrap.
Les aspiracions nacionalistes d'una «Gran Síria» sorgixen frut del desmembramiento del Imperi otomà despuix de perdre en la Primera Guerra Mundial. No obstant, anglesos i francesos que ho havien vençut, es varen repartir el Llevant per mig del Acort de Sykes-Picot en 1916. Els diferents mandats varen conseguir la seua independència poques décades despuix, tornant-se a plantejar l'unificació dels àraps. La Declaració Balfour de 1917 va ser una ferida de mort per a l'incipient nació. Des de llavors, les intencions panarabistas de crear un estat sobirà per al Sham han colapsat.
En ocasions s'exclou del concepte a la regió síria d'Al-Jazirah per diferències culturals entre abdós regions. En canvi, s'inclou tant a la península del Sinaí, a on des de temps ancestrals s'han establit tribus beduinas provinents del Sham, i a les regions de Cilicia i Comagene, per la seua afinitat històrica en el Llevant.
Terminologia
[editar | editar còdic]Alce mediterràneu
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Alce mediterràneu.
Es podria usar la denominació Alce mediterràneu (del llatí, Levans del verp levare, fent referència a orient, per a on s'alça el sol) o simplement el Llevant, encara que esta té un us més geogràfic que polític o social. El terme es va escomençar a usar en Europa en el XVI, sobretot despuix de crear-se la Companyia de Llevant en França (Compagnie du Levant) i la seua antecessora anglesa, la Levant Company. D'este nom deriven el mar Llevantina, l'àrap llevantí o la cuina llevantina.
En àrap existix Máshreq (مَـشْـرِق, Al-Mashriq, «per a on amanecer») en el mateix significat que Alce, encara que fa referència a Síria i Iraq, i més extensament a tot Orient Mig.
Síria
[editar | editar còdic]La menció més antiga del nom «Síria» és de el VIII en una inscripció bilingüe en jeroglífic luvita i llengua fenicia. En esta inscripció, la paraula luvita Sura/i es va traduir al fenicio com a ʔšr («'___protected_title_2___'»).[2] Para Heródoto, en el V, Síria es va estendre cap al nort fins al riu Halys (el modern ric Kızılırmak) i pel sur fins a Aràbia i Egipte.
«Síria» deriva de l'antiga denominació grega per als siris (Σύριοι, Syrioi), que els grecs varen aplicar sense distinció als diferents pobles del Propenc Oriente que vivien baix el govern de Asiria. Les investigacions moderna confirmen que la paraula grega es remonta a la seua cognado Ἀσσυρία, Asiria, en última instància derivat de la paraula acadia Aššur.[3]
La pronunciació àrap clàssica de Síria és Sūriya (a diferència de la pronunciació àrap estàndar moderna Sūrya). Esta denominació rara volta s'usava entre els musulmans abans de finals de el XIX, pero sí entre els cristians. Segons l'Iglésia ortodoxa siríaca, «siri» volia dir «cristià» en el cristianisme primitiu. En Europa, «siri» feya referència als cristians siriacos, com Efrén de Síria. Despuix de la declaració de la República de Síria en 1936, el terme «siri» va passar a designar als ciutadans d'eixe Estat, independentment del seu orige ètnic.
L'adjectiu «'___protected_title_7___'» (سُرْيَانِي, suryāni) ha segut usat des de llavors com etnónimo dels cristians siriacos, per a evitar l'ambigüitat. Actualment, el terme àrap Sūriya es referix a l'estat modern de Síria, a diferència de la Síria històrica, pero eixa distinció no va ser tan clara fins a mediats de el XX. Els moviments panarabistas que reivindiquen l'unitat de la regió la criden Gran Síria o Síria-Palestina, fent referència a l'unió d'estos dos països.
Sham
[editar | editar còdic]Alguns investigadors apunten a que Sham prové de Baalshamin (en arameo, Ba'a el Šamem, lit. ___protected_title_10___)[4][5] va ser un deu dels semitas de Canaán o Fenicia i l'antiga Palmira.[6][7] Ací ___protected_title_0___ es referix al cel (tant al firmament com a la providència divina). En àrap, ___protected_title_1___ significa sol, i en hebreu, ___protected_title_2___ ( שָׁמַ) deriva del acadio ___protected_title_3___ que significa ___protected_title_11___.[8] Per eixemple, la paraula hebrea per al sol és ___protected_title_4___, a on ___protected_title_12___ de ___protected_title_5___ (acadio: ___protected_title_6___) significa ___protected_title_13___ i ___protected_title_7___ (acadio: ___protected_title_8___) significa ___protected_title_14___, és dir, fòc del cel.
Atres fonts indiquen que el terme etimológicament significa «terra a mà esquerra», referint-se al fet de que para algú en el Hejaz (a on està La Meca) que mire cap a l'est, el nort (Síria) està a l'esquerra (Per això també el nom de Yemen (اَلْـيَـمَـن al-Yamān, la dreta). Sham prové de la raïl semítica ش ي م (Š-Y-M). Esta fa referència a lo desafortunat o lo esquerre, opuestament a dreta o lo correcte. També s'escriu alternativament com شأم i شآم.
El nom de Bilad al-Shām també fa referència a la seua capital històrica, Damasc, coneguda coloquialment entre els àraps com ash-Shām.[9] L'adjectiu derivat shāmī (m) - shāmiyya (f) aludix als habitants tant de Damasc com del país de Sham. En escomençar per una consonante solar, l'artícul al- pansa a sonar com la consonante, en este cas Sh /ʃ/. Per això, encara que s'escriga com al-Sham, es deu llegir /aʃʃam/.
Gran Síria
[editar | editar còdic]La denominació Gran Síria (سُوِرِيَّة الْكُبْرَى, Sūriyyah al-Kubrá), també com Síria Natural (سُوْرِيَّة الطَّبِيْعِيَّة, Sūriyyah aṭ-Ṭabī‘iyyah) és un concepte sorgit des del nacionalisme àrap o panarabisme a partir de la partició de l'imperi Otomà en 1918, quan les classes intelectuals del món àrap buscaven l'unitat i sobirania de tots els àrap parlantes. En este context, va agarrar força l'idea de crear una «Gran Síria» sobre l'Administració del Territori Enemic Ocupat, governada per França i es va declarar l'efímer estat del Regne Àrap Unit de Síria (1919-1920) baixe el regnat del Hachemí Fáysal ibn Husáyn. El recent proclamat regne va ser derrotat pels francesos en la Guerra Franco-Síria (en juliol de 1920), abortant l'estat àrap. En conseqüència, l'àrea es va repartir entre França i Regne Unit creant el Mandat francés de Síria, el Mandat francés del Líban, el Mandat britànic de Palestina i l'Emirat de Transjordania. D'ací varen sorgir les actuals fronteres. Síria va alcançar la seua independència en 1946.
Història
[editar | editar còdic]Antiga Síria
[editar | editar còdic]Heródoto usa la paraula Συρία del grec antic per a referir-se al tram de terra del riu Halys (ric Kızılırmak), incloent a Capadocia (Històries, I.6) en la Turquia actual fins al Mont Casio (actual Ras Kouroun), que Heródoto diu que es troba just al sur del llac Serbonis (Històries, II.158 i III.5). Heródoto descriu a Síria incloent tot el tram de la llínea costera fenicia, aixina com ciutats com Cadytis (Jerusalem).[10]
Síria helènica
[editar | editar còdic]En grec, s'usaven indistintament Syria i Assyria, pero en l'Imperi romà, Syria i Assyria es varen acabar usant per a referir-se a dos espais geogràfics diferents. «Síria» en el periodo del Imperi romà es va referir a aquelles parts de l'Imperi situades entre Àsia Minor i Ægyptus, és dir, el Llevant, mentres que Assyria era part del Imperi persa que molt breument va estar baix el control romà (116-118 d. C. marcant el pico històric de l'expansió romana).
Província romana
[editar | editar còdic]- Artícul principal → província romana de Síria.
En el 64 a. C., Síria es va convertir en una província del Imperi Romà, conquistada per Pompeyo. Tenia a Anatolia al nort, Judea al sur i estava en constant lluita en els parts de l'est. La província de Síria, en capital en Antioquía, va comprendre l'Alce nort. Plinio el Vell va considerar com a part d'esta província els regnes de Comagena, Sofene i Adiabene, anteriorment conegudes com Asiria.[11] El nom de Síria apareix escrit en el Nou Testament.[12] En el 193 d. C., Síria-Palestina es va dividir en Coele-Síria i Phoenice. En algun moment entre 330 i 350, es va crear la província d'Euphratensis a partir de territori de Síria Coele i l'antic regne de Comagena, en Hierápolis com a capital.[13]
Imperi bizantí
[editar | editar còdic]Despuix del 415, Síria Coele es subdividió en Síria I, en la capital restant en Antioquía, i Síria II o ___protected_title_0___, en capital en Apamea a la vora del riu Orontes. En el 528, Justiniano I va crear la chicoteta província costera de Teodorias a partir de territori d'abdós províncies.[14]
Província àrap
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Bilad al-Sham (històric).
La Hègira es va produir en el 622, i en ella va nàixer l'islam. La regió es va anexar al Califato Rashidun (també cridat Ortodox), despuix de la decisiva victòria musulmana sobre l'Imperi Bizantí coneguda com Batalla de Yarmouk (636). En ella, les tropes musulmanes, dirigides pel llegendari militar Jálid ibn al-Walid, varen véncer a les tropes d'Heraclio en el riu Yarmuk (hui, entre Síria, Jordània i Israel), la qual cosa va propiciar la decadència de l'Imperi Bizantí. El territori va passar a cridar-se ash-Shām, potser de الشمال al-Shamāl («el Nort»). Al-Sham es va dividir en cinc districtes militars; Jund Dimashq (per a l'àrea de Damasc), Jund Ḥimṣ (per a l'àrea d'Homs), Jund Filesṭīn («Palestina»), Jund al-Urdunn (per a Jordània) Jund Qinnasrin.
.jpg){kind=link}
Durant el regnat de Muawiya I (661-680, califa Omeya),[15][16] la capitalitat es trasllada de Kufa a Damasc, a pesar de que esta ciutat era predominantment cristiana aramea. Destaca també el califa Abd al-Málik, estratega polític i militar que va unificar la cultura àrap. Sobre les ruïnes del Temple de Jerusalem va manar construir la Cúpula de la Roca, i el seu fill major, Al-Walid, la Mesquita dels Omeyas o Gran Mesquita de Damasc (ا جامع الأموي, ___protected_title_0___), originalment una catedral a Sant Joan Batista.[17] La dinastia Omeya va supondre una época d'esplendor de la ciutat de Damasc. Va ser la capital del Califato Islàmic, fins a l'ascens del Califato Abasí.[18][19][20]
Província otomana
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Síria otomana.
Colonisació europea
[editar | editar còdic]
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ (1962) «Syria», New Horizons World Guide: Pa American's Travel Facts about 138 Countries (en en), Simon and Schuster, p. 226.
- ↑ Journal of Near Eastern Studies.65(4)
- 283–287.ISSN 0022-2968.doi:10.1086/511103.Consultat el 2024-07-31.
- ↑ La primera proposta va ser de Theodor Nöldeke en 1881; cf. Harper, Douglas. «Syria». Online Etymology Dictionary. Consultat el 22 de giner de 2013..
- ↑ Teixidor, Javier (2015). The Paguen God: Popular Religion in the Greco-Roman Near East, Princeton University Press, pp. 27. ISBN 9781400871391.
- ↑ Beattie, Andrew; Pepper, Timothy (2001). The Rough Guide to Syria, Rough Guides, pp. 290. ISBN 9781858287188.
- ↑ Dirven, Lucinda (1999). The Palmyrenes of Dura-Europos: A Study of Religious Interaction in Roman Syria, BRILL, pp. 76. ISBN 978-90-04-11589-7.
- ↑ J.F. Healey (2001). The Religion of the Nabataeans: A Conspectus, BRILL, pp. 126. ISBN 9789004301481.
- ↑ Caplice, Richard I.; Snell, Daniel C. (1988). Introduction to Akkadian, Gregorian Biblical BookShop, pp. 6. ISBN 9788876535666.
- ↑ Tardif, P.. 'I won't give up': Syrian woman creates doll to help kids raised in conflict, CBC News.
- ↑ Herodotus. «Herodotus VII.63». Fordham University. Archivat des d'el original, el 5 d'octubre de 2000. Consultat el 26 de maig de 2019. «VII.63: The Assyrians went to war with helmets upon their heads made of brass, and plaited in a strange fashion which is not easy to descriu. They carried shields, llances, and daggers very like the Egyptian; but in addition they had wooden clubs knotted with iron, and linen corselets. This people, whom the Hellenes call Syrians, llaure called Assyrians by the barbarians. The Chaldeans served in their ranks, and they had for commander Otaspes, the són of Artachaeus.»
- ↑ Pliny (AD 77). «Book 5 Section 66», Natural History, University of Chicago. ISBN 84-249-1901-7.
- ↑ [1] En l'época helenística es va començar a usar (...) com el nom de tota la frontera oriental del Mediterràneu, i en el Nou Testament s'usa vàries voltes en eixe sentit: Mt. 4:24, Lk. 2:2, Ac. 15:23,41, 18:18, 21:3 i Gal. 1:21".
- ↑ Kazhdan, Alexander (Ed.) (1991). Oxford Dictionary of Byzantium, Oxford University Press, p. 748. ISBN 978-0-19-504652-6.
- ↑ Kazhdan, Alexander (Ed.) (1991). Oxford Dictionary of Byzantium, Oxford University Press, p. 1999. ISBN 978-0-19-504652-6.
- ↑ En alguns llibres de text i consulta se li coneix també com Mu-Awiya, Muhawiya, o Moavia
- ↑ Encyclopedia Britannica: Muawiyah I
- ↑ Burns, Ross (2005). ___protected_title_1___. Routledge. ISBN 978-0-415-27105-9.
- ↑ Li Strange, G. (1890). Palestine Under the Moslems: A Description of Syria and the Holy Land from A.D. 650 to 1500, Londres: Comité del Fondo per a l'Exploració de Palestina, pp. 30–234. OCLC 1004386.
- ↑ Blankinship, Khalid Yahya (1994). The End of the Jihâd State: The Reign of Hishām ibn ʻAbd al-Malik and the Collapse of the Umayyads, Albany, New York: State University of New York Press, pp. 47–50. ISBN 0-7914-1827-8.
- ↑ Cobb, Paul M. (2001). White Bàners: Contention in ‘Abbāsid Syria, 750–880, Albany, NY: State University of New York Press, pp. 12–182. ISBN 0-7914-4880-0.
- (2012) Li Bilād al-Šām face aux mondes extérieurs. La perception de l'Autre et la représentation du Souverain (en francés), Beyrouth: Presses de l’IFPO, p. 425. ISBN 978-2-35159-197-0.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «País de Sham» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
- Pàgines en enllaços a archius trencats
- Categories per revisar
- Síria
- Oriente Pròxim
- Món àrap
- Alce mediterràneu
- Geografia de Síria
- Geografia de Jordània
- Geografia de Palestina
- Geografia d'Israel
- Geografia del Líban
- Geografia d'Àsia Occidental
- Història de Síria
- Història de Palestina
- Història d'Israel
- Història de Jordània
- Història del Líban
- Història de l'Alce mediterràneu
- Província de Hatay
- Història de l'islam
- Regions històriques d'Àsia
- Regions històriques d'Àsia Occidental
- Regions històriques d'Israel
- Regions històriques de Síria
- Política de Síria
- Política del Líban
- Política d'Israel
- Política de Palestina
- Política de Jordània
- Irredentismo
- Moviments nacionalistes
- Regions d'Àsia
- Nacionalisme siri
- Nacionalisme àrap en Síria
- Cultura de Síria
- Cultura de Jordània
- Cultura d'Israel
- Cultura de Palestina